L’escàndol actual sobre el comportament sexualment abusiu del president de la Federació Espanyola de Futbol (i membre del comitè executiu de la UEFA), Luis Rubiales, és només l’últim d’una sèrie d’escàndols d’aquest directiu en particular, i d’altres executius de futbol elegits per l’estructura del futbol professional.
El 2018, Rubiales va substituir Angel M. Villar, que havia ACABAT a la presó sota càrrecs de corrupció. Això va ser només uns quants anys després que Gianni Infantino succeís Sepp Blatter al davant de la FIFA, I poc després que l’FBI hagués presentat càrrecs de corrupció i CRIM organitzat contra diversos membres del comitè executiu de la FIFA.
Infantino es va comprometre a reformar la FIFA i va nomenar un equip liderat per l’acadèmic jurista Miguel Poiares Maduro per treballar en propostes de canvi del govern del futbol. Després d’algun temps fent el seu treball, Poiares va dimitir. Ha explicat la seva experiència. Va concloure que el futbol és impossible de reformar des de dins.
El comportament de Rubiales no és estrany a Espanya (o en altres comunitats futbolístiques potents). Simplement, ara és incompatible amb el suport als valors representats per la reeixida selecció nacional femenina, i la contradicció s’ha fet insuportable.
El llibre del periodista Simon Kuper “Barça. L’ascens i la caiguda del club que va construir el futbol modern” explica (p. 370) sobre Joan Laporta, president del FC Barcelona (l’equip que va tenir 11 jugadores a la final de la Copa del Món, 9 a Espanya i 2 a Anglaterra) que “hi va haver problemes l’endemà de les eleccions (Laporta) va dir a una jove amb qui posaria en una foto: “Truca’m quan tinguis divuit anys”. L’única dona de la seva candidatura va ser enviada per explicar que volia dir que “signaria un contracte esportiu amb la noia”. En les següents pàgines, l’autor s’estén sobre l’estil Laporta, incloent la seva inclinació a nomenar familiars i amics i a desfer-se de professionals en càrrecs executius.
Poiares també ha explicat que les dones són discriminades en el seu accés a llocs de responsabilitat en l’estructura del futbol. L’Assemblea de la Federació Espanyola que Rubiales ha convocat per organitzar la seva defensa, només inclou una presència simbòlica de dones.
La corrupció, el sexisme, l’arrogància i la falta de transparència són característiques ben conegudes de la governança del futbol, fins i tot més que en altres esports, a causa de l’immens poder dels seus òrgans de govern, que són el resultat de l’èxit mundial de l’esport. Transparency International ha elaborat un fil a twitter sobre les característiques estructurals que faciliten la “sextorsió” en l’esport. La FIFA és un monopoli global no regulat. Només el poder de l’opinió pública (frenant, per exemple, la Superlliga europea) i potser l’acció de grans jurisdiccions democràtiques (com els Estats Units o la UE) poden limitar-los. Però l’èxit és fins i tot llavors només temporal. Per exemple, la Fiscal General dels Estats Units que va dirigir el cas contra la FIFA el 2015 treballa ara per a un bufet d’advocats contractat per la FIFA i recentment ha parlat favorablement dels esforços de la institució per reformar-se.
Darrere d’una façana democràtica hi ha clarament greus problemes de governança. Els que trien els executius depenen dels favors dels elegits. Aquest poder irresponsable només pot detenir-se mitjançant la pressió popular, que afecta les decisions dels patrocinadors, i les grans jurisdiccions democràtiques.
En escàndols anteriors, la primera línia de defensa de Rubiales va ser que atacar-lo posava en perill la concessió de la Copa del Món de 2030 a Espanya (amb Portugal i Marroc). Independentment de si aquesta Copa del Món és necessària per a Espanya, ara la resistència de Rubiales a dimitir és el principal obstacle reputacional per organitzar l’esdeveniment. Però si Rubiales dimiteix, es mantindrà la mateixa estructura de govern i cultura que el va posar al front de l’organització (i Blatter, Infantino, Laporta).
He escrit més sobre aquests temes en el meu llibre (en castellà) “Pan y Fútbol” i breument en la meva Introducció a l’Informe IEB sobre futbol i economia (anglès, castellà i català).
