Cada cop més l’essencial d’unes eleccions és el marc en què s’inscriuen i, per tant, els límits en els que es juguen. La primera batalla d’una elecció és la que decideix el què de l’elecció, de què va l’elecció (i per tant, de què no va). En aquest sentit, el PP havia «emmarcat» les eleccions de manera evident i efectiva, a la vista de la prèvia de les municipals de finals de maig: el 23 de juliol anava de fer fora de la Moncloa Pedro Sánchez.

«Derogar el sanchismo», aquest era el marc explicitat pel PP. Un marc treballat durant dos anys, des que les eleccions autonòmiques a Madrid van convèncer els dirigents populars que el discurs anti-Sánchez funcionava perfectament a l’hora de mobilitzar el propi vot.

Això respon a que cada cop hi ha més votant que exigeix saber per a què ha de votar, per a què el reclamen els partits, per a què li demanen el seu suport. Cada cop queden menys electors disposats a donar el seu vot «gratis», els fidels a un partit al que atorguen la confiança en qualsevol elecció perquè es el seu partit, perquè se’ls senten seu (o més aviat perquè se senten ells d’aquest seu partit). El marc de la dreta donava als seus una raó per anar a votar, una raó moderna: és a dir, simple, rabiosa i construïda a consciència durant anys, utilitzant qualsevol episodi per percudir com un martell sobre els mateixos elements un cop i un altre (govern il·legal, usurpador, radical, totalitari, antiespanyol). A l’altra banda, a l’elector de l’esquerra no se li donava cap raó (com a mínim, no a l’alçada de la raó que la dreta donava als seus) per sortir a votar. En vam veure les conseqüències el 28 de maig.

‘Blitzkrieg’

Quan el teu rival aconsegueix emmarcar les eleccions a favor seu només tens dues opcions: o bé intentes lluitar en els límits del marc que se t’imposa o bé n’intentes crear un de nou. O bé surts per la tangent no fent ni una cosa ni l’altra.

Sánchez, des de finals de l’any passat, ho havia intentat tot sense acabar de sortir-se’n. En un moment donat va ser conscient que el marc del PP estava tan ben establert en l’imaginari col·lectiu que era impossible bastir-ne un d’alternatiu suficientment potent per fer-hi front.

Sánchez va optar per fer el que li demana el cos: un blitzkrieg, una guerra llampec, un moviment brutal d’una rapidesa fulgurant que aixequés el vot de l’esquerra per fer front a la dreta mobilitzada al màxim. El problema per a Sánchez és que per fer un blitzkrieg exitós necessites dues coses: una maquinària perfectament acoblada amb una potència de foc incontestable i no cometre cap error. El PSOE no tenia ni una cosa ni l’altra.

La por no atura la ràbia

Hi havia una diferència essencial en la predisposició dels electors d’esquerra i de dreta davant d’aquesta convocatòria. Al votant de la dreta el movia l’odi i la ràbia, odi contra Sánchez, el gran usurpador, el «liberticida», l’autòcrata que havia conquerit el poder amb males arts i l’havia entregat (s’havia entregat) als enemics d’Espanya. Aquest relat funcionava meravellosament entre el votant del PP, i també en el de Vox, que hi afegia la malfiança envers els populars (la derechita cobarde), als que els faltaven ganes (per no dir una altra cosa) per aturar la deriva autoritària del sanchisme.

A l’altra banda, el marc proposat pel PP (i publicitat amb força pels mitjans conservadors, que són majoria) deixava indiferent una part important del vot de l’esquerra. En part perquè no entraven en la lògica del sanchisme dictatorial del discurs de la dreta, i en part també perquè la defensa de Sánchez no era un element prou poderós per mobilitzar el vot a favor dels socialistes. Hi havia més ganes de fer fora Sánchez entre els votants de dreta que ganes de mantenir-lo entre els de l’esquerra.

Hi havia més ganes de fer fora Sánchez entre els votants de dreta que ganes de mantenir-lo entre els de l’esquerra.

El PSOE només podia mobilitzar els seus mitjançant la por. Por a Vox, principalment. Era un recurs defensiu, amb poc recorregut front la ràbia desfermada del vot de la dreta. La por a l’extrema dreta ja havia mostrat les seves limitacions en altres eleccions arreu d’Europa. La por fa alçar-se, però no fa créixer. La ràbia és una onada, un tsunami, es contamina. Qui té por resisteix, qui sent ràbia propaga, convenç els seus, es mou, va a la guerra, a la croada.

PUBLICITAT

Metacampanya

Les campanyes electorals ja no són un espai de temps que permet als partits presentar les seves propostes i discutir-les a través dels mitjans de comunicació. Cada cop ocupen menys espai en aquests les informacions sobre el que proposen els partits, els programes. Aquest espai que deixen aquesta mena d’informacions és ocupat per una informació diferent, conformada a base de notícies sobre la pròpia campanya. Així, tothom parla d’estratègies, de cops d’efecte, de les tàctiques, de la preparació dels actes, dels equips (amb un santoral propi: MAR), es dissecciona la comunicació política d’uns i d’altres, les imatges, els eslògans, s’analitza el que diuen, com ho diuen, les mentides, les incongruències, i es parla de pronòstics, sobretot es parla de pronòstics. Les enquestes s’han convertit en el centre de la nova manera de narrar la campanya, d’aquesta metacampanya, la campanya sobre la campanya.

Anticampanya

La proposta del candidat Núñez Feijóo es pot entendre com una anticampanya, ja que el seu objectiu passava precisament per evitar parlar de les propostes i els programes dels dos principals candidats a la presidència. Feijóo no només va aconseguir passar tota la campanya sense explicar què pensava fer si arribava a la Moncloa (més enllà del genèric «derogar el sanchismo»), sinó que va intentar que el seu rival no parlés dels seus plans governamentals. L’evidència més clara d’aquesta estratègia es va donar al cara a cara que ambdós, Feijóo i Sánchez, van protagonitzar a mitja campanya. De fet, al PP li sobrava la campanya, massa exposada, i els resultats del 23J van demostrar que això era així.

Alpinistes samurais

Els mitjans de comunicació juguen un paper crucial en tota elecció, però el seu rol ha canviat amb el temps (i amb la transformació de la mateixa indústria periodística). En aquestes generals hem vist la culminació del canvi en el paper dels mitjans, de mediadors (mediadors partidistes en molts casos, legítimament) a protagonistes. Hem assistit a un nou model d’entrevista on l’entrevistador és alhora contrincant de l’entrevistat en una mena d’entrevista/debat que enfronta dos contendents, no un entrevistador i un entrevistat. Això no és del tot nou. Com en tantes altres coses, malauradament, Catalunya ja havia experimentat abans aquest fenomen de l’entrevistador/rival, específicament en la televisió pública i específicament quan s’entrevistaven dirigents d’alguns partits concrets (de vegades per part del mateix director de la cadena pública). En aquesta campanya hi ha hagut diversos exemples d’aquests entrevistadors/rivals, sobretot als encontres amb Sánchez a les cadenes privades, convertides (alguna vegada no ho han estat?) en altaveus de la campanya de la dreta.

Hem assistit a un nou model d’entrevista on l’entrevistador és alhora contrincant de l’entrevistat.

Les enquestes al divan

Mai no s’havien publicat tantes enquestes abans d’unes eleccions. Fins a cent en les dues setmanes que van de l’1 de juliol al límit per publicar enquestes, el dilluns 17. Les enquestes s’han convertit en un element indispensable de les campanyes. Bona part de la metacampanya té com origen les projeccions de resultats, que nodreixen els mitjans, en dos sentits (que acaben sent un): d’una banda, les dades d’enquesta permeten omplir pàgines i pàgines, minuts de tertúlies i metacàlculs (projeccions sorgides d’altres projeccions, desk research en diuen, o poll of polls); de l’altra, les enquestes són una font d’ingressos molt important per als mitjans.

Ambdues coses pressionen les empreses que fan enquestes, obligant-les a simplificar les seves conclusions per permetre al mitjà competir amb els altres per captar l’atenció del públic. D’aquí que les enquestes acabin sent carn de titular cridaner de l’estil «d’ahir a avui el PP ha guanyat dos escons», conclusió arriscadíssima tenint en compte el sistema electoral que tenim i els marges en el què es mouen les mostres (a nivell estatal, no diguem a nivell provincial, que és on es reparteixen els escons).

Fa temps que les enquestes han entrat en una deriva perillosa per a elles mateixes, per a la seva credibilitat i, de retruc, per a la seva salut financera.

Fa temps que les enquestes han entrat en una deriva perillosa per a elles mateixes, per a la seva credibilitat i, de retruc, per a la seva salut financera, cada cop més lligades ambdues a l’encert dels pronòstics. Les enquestes estan a un pas d’acabar com aquella gallina del conte que ponia ous d’or.

El ‘consenso demoscópico’

Comentari a part mereix l’estratègia seguida per la majoria dels mitjans conservadors, que han utilitzat les enquestes (amb l’aquiescència de les empreses que les feien?) com a part de l’estratègia electoral del PP. El marc definit per aquestes eleccions ha tingut un suport estimable en les projeccions de vot subministrades pels diversos sondeigs. L’objectiu sembla clar: generar una mena de consens (l’expressió és d’ells) sobre la victòria del PP, de manera que fos vista com a quelcom inevitable, ja que totes les enquestes la pronosticaven. L’ofensiva conservadora es bastia en bona mesura sobre aquest fet inapel·lable, que buscava un efecte desmoralitzant a l’esquerra: entre els votants (per què calia anar a votar si la victòria de la dreta ja estava decidida?) i en els equips de campanya.

El consenso demoscópico va funcionar també com a avís per a navegants entre les empreses de sondeigs. L’acumulació de dades favorables al PP era tal que qualsevol s’hi havia de pensar dos cops per publicar una estimació que es desviés del consenso, convertit a estones en bullying demoscòpic.

La força de la convicció

En aquestes eleccions s’ha demostrat que de vegades és més important el que es vol que sigui que el que realment és. És l’universal dilema hamletià. Què fer? Plegar-se als designis del destí o enfrontar-los? El marc estava clarament definit, el que vol dir que la realitat (fins i tot la futura) estava dibuixada: el PP guanyaria les eleccions i, de la mà de Vox, governaria. La dreta tenia aquesta convicció, havia definit aquesta realitat. I l’esquerra s’hi havia plegat, en part perquè tots aquells que podien mesurar la realitat donaven el mateix diagnòstic. Però en un moment donat algú va convèncer-se que era possible una realitat alternativa. I aquest convenciment, que no se sostenia en cap element de la realitat, senzillament en la voluntat de entrellucar-ne una altra, una altra realitat possible, es va fer real. Les coses van començar a ser reals perquè algú es va convèncer que podien ser així. I al final no van ser del tot així, però s’hi van acostar força.

Una campanya en tres episodis

Mai abans (potser el 1993 i, òbviament, el 2004) no havíem assistit a una campanya amb tantes anades i vingudes, pujades i baixades. Possiblement sigui un reflex del nostre temps volàtil i canviant, però no deixa de ser interessant. L’entrada a la campanya la marquen els resultats de les municipals i autonòmiques (parcials) del 28 de maig i l’anunci de Sánchez el matí següent que havia decidit avançar les generals a finals de juliol (si hagués esperat un dia més s’haurien d’haver celebrat al setembre, per no celebrar-les en ple mes d’agost). L’escenari és clar: un PP enfortit per la victòria i un PSOE voluntariós, a la contra, fiant-ho tot a una mobilització d’últim minut. Els primers compassos de campanya, temptatius, segueixen el guió dels últims dos anys. De cop, es produeix un canvi substancial. Sánchez perd el debat a dos i l’humor del vot de l’esquerra s’enfonsa, la campanya del PSOE entra en col·lapse durant tres dies, el PP prem l’accelerador. Durant aquell temps els sismògrafs recullen la baixada dels socialistes i l’increment dels populars. Feijóo va com un tret, Sánchez està desaparegut (literalment: ha anat a la cimera de l’OTAN a Vilnius).

A una setmana de la cita amb les urnes una frase comença a circular entre els dirigents socialistes: ‘hay partido’.

La majoria de la dreta sembla cosa feta i aleshores, inesperadament, torna a canviar el guió. A una setmana de la cita amb les urnes una frase comença a circular entre els dirigents socialistes: hay partido. S’ho diuen els uns als altres, sovint incrèduls (¿hay partido?). En aquells moments, sense saber per què, la campanya de Feijóo cau en barrina, encadenant errors, i les agulles dels sismògrafs tornen a recollir-ne els efectes: les distàncies s’escurcen, el PP perd volada, alguna cosa passa al subsol de l’esquerra. Ja no queda temps per reaccionar. La campanya acaba amb un PSOE de subidón, encimbellat per una idea, una ombra de fet (hay partido), i un PP desnortat i sol·licitant una pròrroga.

La junta d’accionistes

El final de campanya del PP és incomprensible per a un partit que sempre ha mostrat una disciplina implacable. Des de la refundació de 1990, el PP ha estat una màquina electoral. Això no vol dir que sempre hagi guanyat les eleccions (que no ho ha fet), però les seves campanyes eren endreçades, militars. És precisament per això que l’última setmana de campanya de Feijóo és tan incomprensible. De fet, tota la deriva de Feijóo des que va arribar a Madrid és incomprensible. O no, si es té en compte que probablement Feijóo (un professional, per altra banda) no tenia les mans lliures quan va ser escollit president popular. Pot ser que ell volgués fer una oposició més centrada, com va anunciar només aterrar, però és evident que no ha pogut fer-ho. Perquè al PP hi ha un nucli dirigent que té més poder que el propi president del partit, i és aquest nucli, que és fora del partit, el que decideix quin camí pren el PP.

Al PP hi ha un nucli dirigent que té més poder que el propi president del partit, i és aquest nucli, que és fora del partit, el que decideix quin camí pren el PP.

Per fer un símil, Feijóo (i els altres presidents del PP dels últims anys) seria el conseller delegat, que ret comptes a la junta d’accionistes, i són aquests, els accionistes majoritaris del PP, els que prenen les decisions estratègiques, i són ells els que fa temps van decidir el camí del PP, que és la via madrilenya, és a dir, duresa en el fons i en la forma, dreta desacomplexada, nacionalisme cañí, ni un pas enrere i leña al mono. Aquest grup és el nucli d’irradiació tòxica més important que té Espanya i controla no només el PP sinó que concentra a les seves mans una quantitat de poder (econòmic, mediàtic) impressionant. Aquest Madrid tòxic no només és un problema per al PP (com han demostrat aquestes eleccions), sinó per tot el sistema democràtic.

Estratègia fallida

A pilota passada és molt fàcil dir que l’estratègia del PP va ser errònia. Potser no l’estratègia sinó la manca de cintura, de capacitat per modular els decibels, per emmotllar el discurs. No ho feren perquè el nucli tòxic només coneix una via: irradiar odi. El PP no s’ha alliberat del seu complex particular: només saben guanyar destruint el seu adversari, no coneixen una altra manera d’encarar les eleccions. És el complex de la crispació. Com el 1993, el 1996, el 2004 i 2008 (el primer clarament frustrat, el segon frustrat només en part), el 2011 i ara. Com diria Enric Juliana parafrasejant Andreotti, manca finezza.

Un exemple prou evident és la comparació amb el que va passar a Andalusia l’any passat. Fou allí on es va posar en pràctica la tàctica del consenso demoscópico (no puc assegurar que ho fessin servir conscientment de prova per a les generals). Les enquestes aleshores van propulsar el PP a la majoria absoluta, en part gràcies a uns pronòstics que anunciaven que els populars la tenien a tocar de dits, el que va incentivar el seu vot bo i desmobilitzant l’esquerra (lasciate ogne speranza). Per què no hauria funcionat ara? Doncs segurament perquè a Andalusia la campanya moderada de Moreno Bonilla no va despertar l’esquerra, mentre que la campanya extremista de Feijóo els acabà desvetllant, malgrat els pronòstics demoscòpics.

Canviar la por per la ràbia

La sorpresa dels resultats en aquestes eleccions es deu a un moviment d’últim moment, que possiblement es va anar covant al llarg de la campanya, i que va esclatar els últims dies, fins i tot el mateix dia de les eleccions, de manera que quan els radars el van començar a captar ja encaràvem la recta final. L’última setmana de campanya hi va haver un canvi en el tarannà de la campanya del PSOE, que va acabar d’activar un vot que havia anat veient amb desgrat la campanya desplegada per Feijóo (les mentides, la fatxenderia). Una llumeta es va encendre al cervell d’uns quants electors (i d’unes, moltes, quantes electores). La por va donar pas a la ràbia, a una mena de santa indignació, i la resistència va tornar-se ofensiva, una ofensiva que no era contra Vox, no responia a la por a un govern amb els ultres, sinó a la idea que era necessari evitar que el PP tornés al govern.

Va tornar un aire de març de 2004 en els rangs de l’esquerra (segur que les aparicions de Zapatero van ajudar a conjurar el fantasma). I una altra cosa fonamental. Per primer cop des de no recordo quan l’esquerra va ser capaç d’abandonar el seu posat de senyoreta Rottenmeier, perpètuament enfadada i alliçonant a tort i a dret, i va abraçar la despreocupació, l’alegria, el desvergonyiment (Perro Sanxe), que fins aleshores havia estat patrimoni de la dreta (versió faltón marca Ayuso).

‘Ritornello ma non troppo’

La paradoxa que deixa el 23J és el paper clau dels partits independentistes catalans al proper Congrés després d’haver patit el correctiu més sever dels últims vint-i-cinc anys (l’última vegada que el vot conjunt de les forces nacionalistes va quedar per sota el milió va a ser a les municipals de 1999, si es mira només les convocatòries generals cal anar fins 1982). La campanya d’ERC, el partit més castigat, ha estat un despropòsit absolut, que ha propulsat la fuga de quatre de cada deu dels seus votants. En unes eleccions on es jugava quina era l’opció més efectiva per evitar un govern de la dreta i l’extrema dreta, la carregada dels republicans contra els comuns ha convençut molts dels seus que el vot a ERC no era de fiar si el que es volia era impedir que Vox tingués ministres. Sembla que es republicans han pres nota de la patinada i han passat del discurs de Junqueras del 29 de maig («cap pacte amb els del 155») a entrar al govern de la Diputació de Barcelona la costat del PSC i els comuns.

La carregada dels republicans contra els comuns ha convençut molts dels seus que el vot a ERC no era de fiar.

De cara al futur més immediat, tant ERC com Junts farien bé de tenir present el que li ha passat al PDeCat. Es van presentar a les eleccions fent bandera desacomplexada de la tàctica pujoliana de «la puta i la Ramoneta» i han assolit un 0,9% del vot. La lliçó que n’hem de treure no és tant que l’electorat nacionalista abomini del «peix al cove». És més complex. Creu que cal fer «la puta i la Ramoneta», però el que sobretot no cal és dir-ho. De cara enfora «pit i collons», però el cove a punt per fer-hi caure els peixos. Torna el senyor Esteve, si és que mai se n’havia anat.

Camp de mines

L’única sortida que deixen els resultats del 23J si no es volen repetir les eleccions és un pacte d’investidura de tots menys el PP, Vox i UPN (potser també els canaris). És un escenari que recorda vagament el de la negociació de la reforma estatutària entre 2004 i 2006. Uns socis a la grenya (Sumar i Podemos) parant emboscades a cada votació i uns partits independentistes catalans (i fins a un cert punt, també els bascos, que tenen eleccions a tocar) més pendents de fer-se la guitza que d’avançar en una agenda legislativa compartida. Els primers compassos del ball ens tornen aquella música. El més probable és que ERC i Junts faran servir la investidura, com abans van fer amb l’Estatut, per seguir jugant al gat i a la rata, doblant l’aposta per veure qui els té més ben posats. Aleshores (com possiblement ara), l’únic realment interessat en dur a bon port la iniciativa era el president. El final d’aquella història és conegut per tothom i, com va dir el poeta, acaba malament.