En les darreres setmanes, en part potser a causa dels estirabots de JxC culminats amb l’assembleària decisió de desertar, sembla que s’ha posat de moda dir que el procés s’ha acabat o s’ha mort.

D’altra banda, no tan recentment però encara no fa dos mesos, en el debat de política general del dia 27 de setembre al Parlament de Catalunya, el president Aragonès, potser veient a venir la deserció i fins i tot potser desitjant-la, va mig sorprendre amb un anunci que, al·ludint gairebé explícitament al Quebec, consistia a negociar una proposta de claredat amb l’Estat Espanyol, especificant que claredat volia dir «pactar els termes d’un acord sobre les condicions i el calendari d’un referèndum d’autodeterminació». Va afegir que aquesta era la manera que el resultat fos reconegut com a legal arreu del món. També va voler deixar ben clar amb una meritòria valentia que cal agrair tot que no fos del tot de forma totalment explícita, que aquesta proposta era un clar allunyament dels fets d’octubre de 2017 que fins fa poc només havia anomenat ambiguament «aprendre dels errors». I va aclarir també que la proposta havia de ser tan consensuada com fos possible amb la majoria dels ciutadans de Catalunya, fossin o no fossin independentistes. Benvingut el que de rectificació conté la possible nova partitura.

Es podrà avaluar millor la proposta quan es conegui el seu contingut concret. En qualsevol cas, queda clar que contradirà inevitablement la persistent afirmació de Carles Puigdemont que no cal fer cap altre referèndum no només perquè ja es va fer el 2017, sinó també perquè, a més, ja es va guanyar. Al fil d’aquesta insòlita tossuderia i aprofitant la recent actualitat, crec que estaria bé que algú amb la capacitat i la gosadia per fer-ho, escrivís una bona aproximació a les similituds i les diferències entre aquell referèndum català del 2017 i els quatre recentment promoguts per Putin a les regions d’Ucraïna on hi ha una bona part de la població russòfila. Vagi per endavant que segurament hi ha més diferències que similituds però hi ha també algunes similituds importants que seria recomanable reconèixer si es vol realment passar pàgina.

Lògicament, l’endemà i els dies següents, a més dels que certificaven la fi del procés, es van publicar molts articles sobre la proposta, alguns molt interessants (Lola Garcia, Antoni Puigverd, Berta Barbet, Jordi Amat, Pere Rusiñol i segurament alguns més que em van passar per alt). Però com que cap feia referència a una cosa que em sembla important, he decidit donar també la meva opinió. I la meva opinió és que l’anomenat procés, entès com un camí cap a la independència, no és que s’hagi mort o acabat, és que no ha existit mai.

He fet una cerca a l’Enciclopèdia Catalana amb l’entrada «procés». Ofereix 8.344 resultats que lògicament no he consultat exhaustivament. Molts d’ells relatius a l’aplicació de la justícia (inclosos processos històrics famosos), els he descartat immediatament. En molts altres, relatius a diferents ciències i branques del coneixement, hi apareixen sovint mots o expressions com «metodologia, sistema, contínua i progressiva transformació, procediment, successió de fases preestablertes, seqüències ordenades d’operacions etc…» No m’ha semblat haver trobat res aplicable a la realitat del procés, que jo gosaria definir com «improvisacions propagandístiques en espera d’un miracle». Suposo que un «procés» que mereixi aquest nom requereix que tingui, a més d’un principi declarat i d’un final desitjat, un seguiment sistemàtic i d’evolució mesurable. Dit d’una altra manera: és raonable pensar que, abans d’endegar una aventura tan complexa, els seus impulsors haurien d’haver fet una seriosa reflexió, una previsió realista i una seqüència amb calendari viable dels passos a fer. I també un debat transparent previ i una contínua avaluació del seu curs. Sembla que van considerar que tot això no calia. Per això crec que el procés no ha existit.

Aquesta reflexió, aquestes previsions i aquest debat, haurien d’haver cobert, com a mínim quatre punts: 1. Si era possible o almenys probable aconseguir la independència tenint en compte totes les variables internes i externes que ho podien condicionar i impedir. 2. Amb quin procediment, nivell d’adhesió interna, suports externs constatats i una avaluació seriosa dels obstacles previsibles (és a dir, no tirant pel dret només amb frívoles i mutants sèries de «fulls de ruta» publicitaris i amb calendaris amb pròrrogues automàtiques si els objectius no avançaven). 3. Si més enllà de la probabilitat o improbabilitat d’aconseguir la independència, ens convenia tirar endavant sense una estimació rigorosa dels costos i guanys probables o possibles. I 4. Quines alternatives i hi havia –o no hi havia– per resoldre els greuges i conflictes reals (dels imaginaris o exagerats se’n podia prescindir) que havíem tingut, teníem i tenim amb l’Estat Espanyol en el cas que els punts anteriors no fossin suficientment satisfactoris per decidir iniciar el fals procés.

PUBLICITAT

Naturalment, no es pot assegurar quin resultat haguessin aportat la reflexió, les previsions i el debat. Però com a mínim haurien aclarit una cosa: que només hi havia cinc formes d’intentar assolir la independència i que les tres primeres s’havien de descartar d’entrada; que la 4a, que és la que es va triar i suposadament posar en solfa, i que ara, ja sabem més o menys com ha acabat; i la 5a, que és precisament la que ara ens proposa el president Aragonès i que, tot i que al meu parer tampoc porta a la independència, és l’única que, amb paciència i recerca de complicitats externes suficients, oferiria alguna possibilitat i evitaria o amortiria –això és important– els greus costos i conflictes de la 4a opció.

Definim-les breument totes cinc.

1. Divorci pactat, com en el cas de Txecoslovàquia amb el resultat de les actuals república Txeca i Eslovàquia. No sembla que tingués cap possibilitat.
2. Referèndum legal pactat amb les estructures institucionals de l’estat espanyol i amb victòria del SI a la independència superant el llistó de percentatge qualificat fixat en el pacte. No es tractava, com llavors i ara pot semblar, del model canadenc, era més aviat el model escocès, que s’argumentava com a exigible per comparació amb com es va acordar al Parlament del Regne Unit (en endavant UK) el referèndum que es va celebrar. El problema és que hi havia un parell de diferències decisives en el cas de Catalunya: la primera, que quan es va constituir l’UK, Escòcia era un estat independent que va passar, voluntàriament, a formar-ne part. I la segona, que el Parlament de l’UK, pel fet de no tenir una Constitució, podia acordar autoritzar, i així ho va fer, un referèndum de sortida o permanència d’Escòcia a l’UK. A Espanya, en canvi, el govern no podia ni pot ara pactar (encara que hagués volgut o ho vulgui fer, que òbviament no era ni sembla ara, que sigui el cas) un referèndum d’autodeterminació sense prèviament modificar la Constitució i la possibilitat que endegués aquesta modificació era nul·la, tan nul·la com la hipòtesi del divorci per acord de l’opció 1. Ara queda per veure què passa amb la nova proposta del president Aragonès.
3. La guerra (i guanyar-la, és clar!). Crec que no cal argumentar gaire que era una hipòtesi clarament inversemblant.

Passem a les dues restants:

4. La que, al meu parer molt imprudentment i precipitada, es va posar en marxa. Consistia bàsicament en la convicció o l’afirmació tàctica sense convicció que, impulsant una permanent i espectacular mobilització amb una excel·lent coreografia i eufòria ambiental, any rere any els dies 11 de setembre i posteriorment contínua i difosa pels mitjans públics de comunicació (per cert, parlant dels 11 de setembre, data commemorativa d’una derrota com també ho fou el resultat anterior de la «guerra dels segadors». Quina estranya i persistent celebració de les derrotes! Quina afició al martirologi!). Aquest ambient festiu i optimista es va complementar posteriorment amb aldarulls de baixa intensitat, tot plegat donant per segur que l’estat espanyol, desbordat per aquesta pressió, faria fallida i hauria de cedir. Sembla clar que es tractava d’una curiosa ingenuïtat, un greu error de càlcul o senzillament un incomprensible autoengany conscient. Tot plegat en base, això sí, a un relat ben construït (potser pels guionistes de Polònia?) i uns eslògans ben trobats com «el dret a decidir» que només existeix si està escrit en alguna llei; o «el món ens mira» (el món ens mirava de veritat, com fa poc recordava Francesc Trillas en un tweet, el 1992 amb els exitosos Jocs Olímpics) i sí, és també cert que el món també ens mirava una miqueta durant l’anomenat procés, però no massa i més aviat de reüll. Amb aquest marc de ficcions màgiques, moltíssima gent va creure de bona fe que la cosa estava feta i que la república catalana era imminent, que el món, a més de reconèixer el nou estat, ens admiraria i, al damunt, seríem rics i feliços: els més eixerits. Crec que podem estalviar fer un balanç del resultat, l’invent hologràfic del procés inexistent fa temps que s’estava apagant a poc a poc, amb patiment, i el president Aragonès, el dia 27 de setembre l’hi va aplicar l’eutanàsia quan va anunciar la via canadenca.
5. Finalment, almenys de moment, apareix aquesta via quebequesa, inspirada en la legislació canadenca dita «de claredat». Ja he escrit que no crec que porti a la independència però també he escrit que és l’únic dels 5 mètodes que podria acabar tenint alguna opció. Amb molta paciència i recuperació d’empatia amb el conjunt d’espanyols. Amb un procés previ de recerca de socis per tal d’impulsar una reforma constitucional viable que, en base a criteris semblants al model canadenc, permetés a les CCAA impulsar un referèndum d’autodeterminació si es complien i s’acreditaven les condicions mínimes establertes legalment.

He escrit «apareix» però val a dir que seria més precís haver escrit «reapareix», atès que el magistrat andalús Miguel Pasquau ja proposava en un article publicat a CTXT el gener de 2016 (Una propuesta constitucional sobre el derecho a decidir) impulsar una disposició addicional per incorporar a la Constitució Espanyola, amb un text inequívocament inspirat en el model canadenc de claredat. He pensat que potser, si el president Aragonès no la coneix –que suposo que sí– li pot ser útil a l’hora de concretar la formulació de la seva proposta Aquest és el text que suggeria el magistrat Pasquau el proper mes de gener farà set anys.

Disposición adicional.

1. El Estado español está constituido por la voluntad soberana de todos los españoles.
2. Se reconoce el derecho de secesión de las comunidades autónomas. Para su ejercicio, habrán de cumplirse todas y cada una de las siguientes exigencias:

2.a. La iniciativa para iniciar el procedimiento de secesión corresponde al Parlamento autónomo, que deberá acordarlo por una mayoría de 3/5.

2.b. Una vez aprobada por el Parlamento, la iniciativa será consultada en un plazo de tres meses a todos los Ayuntamientos y Diputaciones de la comunidad autónoma. La moción habrá de ser aprobada por la mayoría absoluta de los concejales de Ayuntamientos que representen 3/5 de la población de la comunidad autónoma, conforme al censo oficial, y por todas y cada una de las diputaciones provinciales de la misma.

2.c. Alcanzadas dichas mayorías, la moción de secesión se someterá a referéndum convocado por el Jefe del Estado y habrá de ser aprobada por un número de votos superior a la mitad de la población con derecho a voto, sea cual fuere la tasa de participación.

2.d. Aprobada la moción en referéndum con la mayoría exigida, se disolverá el Parlamento y se celebrarán elecciones constituyentes en el ámbito de la comunidad autónoma para su conversión en Estado independiente.

3. Ejercido el derecho de secesión, y aprobada la Constitución del nuevo Estado, las relaciones entre éste y el Estado español se establecerán mediante un Tratado convenido por ambas partes. En todo caso:

3.a. Los ciudadanos de la comunidad autónoma secesionada tendrán derecho a conservar la nacionalidad española.

3.b. El Estado español apoyará el ingreso del nuevo Estado constituido en las instituciones europeas e internacionales de las que sea parte.

3.b. En el plazo de dos años desde la aprobación de la secesión por referéndum se liquidarán las relaciones económicas entre ambos Estados, bajo la supervisión de un organismo internacional dependiente de Naciones Unidas.

3.c. Las leyes del Estado español seguirán siendo aplicables en el nuevo Estado entre tanto no sean expresamente derogadas, o sustituidas por otras.

4. Fracasada la moción independentista por no alcanzarse cualquiera de las mayorías exigidas en el apartado 2, el proceso no podrá volver a iniciarse hasta pasados veinte años.
5. Cualquier proceso o declaración de secesión que no respete las reglas previstas en esta disposición dará lugar a la aplicación de lo dispuesto en el artículo 155 de la Constitución.
6. El derecho de autodeterminación no tendrá más contenido que el ejercicio del derecho de secesión conforme a lo previsto en esta disposición, sin que, por tanto, una comunidad autónoma pueda modificar unilateralmente, fuera del marco constitucional, las reglas generales de la organización territorial del Estado, imponiendo un grado de autonomía no permitido en la Constitución para las comunidades autónomas, y sin perjuicio del procedimiento establecido para la modificación de los Estatutos de Autonomía

Insisteixo, publicat el 2016. I sincerament, també reitero que em sembla improbable que aquest nou intent acabi en un referèndum d’autodeterminació. I amb més sinceritat encara, vull dir que en el supòsit que hi acabés, llevat que jo canviés molt d’opinió en relació al meu capteniment actual, i suposant que en aquell moment encara fos viu, que és un supòsit molt optimista, votaria que NO.

Soc decididament federalista i el federalisme em sembla el mecanisme idoni per harmonitzar aquest tipus de qüestions. I per això crec molt necessari i urgent accelerar el procés de la unió política europea, òbviament amb un model clarament federal. En les expectatives fins fa poc accelerades del marc global, semblava evident que la governació de la globalitat es fonamentaria bàsicament en uns pocs (5,6,7?) grans pols geo-estratègics i sembla clar que Europa només pot ser un d’aquests pols si està unida políticament. Malauradament, hi ha massa senyals que les coses no van bé, l’onada d’expansió de les extremes dretes gairebé arreu del món fa basarda. Els deixebles de Trump (no vull ofendre ningú citant noms) proliferen arreu, també a Catalunya i a tot Espanya.

Però el món actual és molt canviant, segurament massa de pressa i en una mala direcció, però tot pot canviar, també per bé. Per posar un exemple: fa pocs dies un prestigiós analista polític, Wolfgang Münchau, publicava un article sobre els embolics del partit conservador, i deia: «Los tories han perdido algo más que su credibilidad como partido de gobierno competente. Han perdido el Brexit.» (!!!)

No voldria que sembli que crec tenir solucions fàcils, però no em ser estar de dir que al meu parer, el millor (i segurament l’únic) camí per intentar o ajudar a resoldre els problemes i greuges, ja esmentats, que tenim amb l’Estat espanyol, és participar tant com es pugui en la seva governació. Exactament tot el contrari del que feia el president Pujol. Dos exemples ho posen de manifest: el primer, que en lloc de participar en la governació per millorar-la, pretenia aconseguir-ho a base de «fer pedagogia» que evidentment era vist o es podia veure per part dels suposadament alliçonats, com una antipàtica actitud de supremacia. I el segon, no voler explícitament participar en l’esmentada governació. Roca i Duran Lleida van estar en condicions de ser ministres en governs espanyols de tots dos signes alternants, gairebé podent triar ministeri, però el president Pujol no els ho va permetre. Preferia rondinar i que Catalunya rondinés. Preferia la negociació de baixa intensitat, allò del «peix al cove», generalment morralla.

Aquesta darrera reflexió em fa pensar en els primers anys 80, quan els catalans estàvem bastant ben vistos arreu d’Espanya i particularment a Madrid. Diu un amic meu que ens veien amb una barreja d’admiració i d’enveja, crec que té raó. Quan em vaig fer càrrec de la política de turisme del PSC, anava a les reunions sectorials del PSOE i certament, esperaven a veure què dèiem els catalans i ho valoraven molt. L’extremeny Alejandro Cercas –oncle de l’extremeny/gironí Javier Cercas– era llavors el responsable de les polítiques sectorials del PSOE. Li vaig suggerir fer un paper sobre la política de turisme i me’l va encarregar. Amb la intenció de fer un bon document, vaig reclutar un soci mallorquí, que coneixia feia temps i que al meu parer tenia una opinió molt valuosa sobre el tema. Vam fer plegats un document que crec que era força bo però —ai las!– un «guerrista» també extremeny i baixet (no recordo ni tinc ganes de recordar el seu cognom) va dir que les polítiques que proposaven limitarien el creixement del turisme a Espanya i que això no podia ser de cap manera. El paper, doncs, no va prosperar. No estic segur de què hagués passat aplicant les recomanacions del document, però no es pot descartar que el resultat no hagués estat tan lamentable com el model turístic que ha resultat, només exceptuant relativament Menorca, Lanzarote, el Cantàbric i el turisme rural en general i molt especialment a Navarra, que no han seguit precisament la pauta de com més creixement millor.

Però en tot cas i recuperant el fil de la proposta quebequesa del president Aragonès, celebro que opti per una forma racional d’intentar aconseguir els seus objectius i que, a més, pel fet de ser probablement una estratègia a llarg termini, permetrà i obligarà a qui li toqui governar –durant un segurament perllongat «mentrestant»– a prioritzar l’acció de govern per recuperar l’economia, el prestigi i l’autoestima de Catalunya en lloc d’aquest pesat ambient crispat, irreal i fanatitzat que cada dia sembla més clar que no porta enlloc ni a res de bo.