En les darreres setmanes, en part potser a causa dels estirabots de JxC culminats amb l’assembleària decisió de desertar, sembla que s’ha posat de moda dir que el procés s’ha acabat o s’ha mort.

D’altra banda, no tan recentment però encara no fa dos mesos, en el debat de política general del dia 27 de setembre al Parlament de Catalunya, el president Aragonès, potser veient a venir la deserció i fins i tot potser desitjant-la, va mig sorprendre amb un anunci que, al·ludint gairebé explícitament al Quebec, consistia a negociar una proposta de claredat amb l’Estat Espanyol, especificant que claredat volia dir «pactar els termes d’un acord sobre les condicions i el calendari d’un referèndum d’autodeterminació». Va afegir que aquesta era la manera que el resultat fos reconegut com a legal arreu del món. També va voler deixar ben clar amb una meritòria valentia que cal agrair tot que no fos del tot de forma totalment explícita, que aquesta proposta era un clar allunyament dels fets d’octubre de 2017 que fins fa poc només havia anomenat ambiguament «aprendre dels errors». I va aclarir també que la proposta havia de ser tan consensuada com fos possible amb la majoria dels ciutadans de Catalunya, fossin o no fossin independentistes. Benvingut el que de rectificació conté la possible nova partitura.

Es podrà avaluar millor la proposta quan es conegui el seu contingut concret. En qualsevol cas, queda clar que contradirà inevitablement la persistent afirmació de Carles Puigdemont que no cal fer cap altre referèndum no només perquè ja es va fer el 2017, sinó també perquè, a més, ja es va guanyar. Al fil d’aquesta insòlita tossuderia i aprofitant la recent actualitat, crec que estaria bé que algú amb la capacitat i la gosadia per fer-ho, escrivís una bona aproximació a les similituds i les diferències entre aquell referèndum català del 2017 i els quatre recentment promoguts per Putin a les regions d’Ucraïna on hi ha una bona part de la població russòfila. Vagi per endavant que segurament hi ha més diferències que similituds però hi ha també algunes similituds importants que seria recomanable reconèixer si es vol realment passar pàgina.

Lògicament, l’endemà i els dies següents, a més dels que certificaven la fi del procés, es van publicar molts articles sobre la proposta, alguns molt interessants (Lola Garcia, Antoni Puigverd, Berta Barbet, Jordi Amat, Pere Rusiñol i segurament alguns més que em van passar per alt). Però com que cap feia referència a una cosa que em sembla important, he decidit donar també la meva opinió. I la meva opinió és que l’anomenat procés, entès com un camí cap a la independència, no és que s’hagi mort o acabat, és que no ha existit mai.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

He fet una cerca a l’Enciclopèdia Catalana amb l’entrada «procés». Ofereix 8.344 resultats que lògicament no he consultat exhaustivament. Molts d’ells relatius a l’aplicació de la justícia (inclosos processos històrics famosos), els he descartat immediatament. En molts altres, relatius a diferents ciències i branques del coneixement, hi apareixen sovint mots o expressions com «metodologia, sistema, contínua i progressiva transformació, procediment, successió de fases preestablertes, seqüències ordenades d’operacions etc…» No m’ha semblat haver trobat res aplicable a la realitat del procés, que jo gosaria definir com «improvisacions propagandístiques en espera d’un miracle». Suposo que un «procés» que mereixi aquest nom requereix que tingui, a més d’un principi declarat i d’un final desitjat, un seguiment sistemàtic i d’evolució mesurable. Dit d’una altra manera: és raonable pensar que, abans d’endegar una aventura tan complexa, els seus impulsors haurien d’haver fet una seriosa reflexió, una previsió realista i una seqüència amb calendari viable dels passos a fer. I també un debat transparent previ i una contínua avaluació del seu curs. Sembla que van considerar que tot això no calia. Per això crec que el procés no ha existit.

Aquesta reflexió, aquestes previsions i aquest debat, haurien d’haver cobert, com a mínim quatre punts: 1. Si era possible o almenys probable aconseguir la independència tenint en compte totes les variables internes i externes que ho podien condicionar i impedir. 2. Amb quin procediment, nivell d’adhesió interna, suports externs constatats i una avaluació seriosa dels obstacles previsibles (és a dir, no tirant pel dret només amb frívoles i mutants sèries de «fulls de ruta» publicitaris i amb calendaris amb pròrrogues automàtiques si els objectius no avançaven). 3. Si més enllà de la probabilitat o improbabilitat d’aconseguir la independència, ens convenia tirar endavant sense una estimació rigorosa dels costos i guanys probables o possibles. I 4. Quines alternatives i hi havia –o no hi havia– per resoldre els greuges i conflictes reals (dels imaginaris o exagerats se’n podia prescindir) que havíem tingut, teníem i tenim amb l’Estat Espanyol en el cas que els punts anteriors no fossin suficientment satisfactoris per decidir iniciar el fals procés.

Naturalment, no es pot assegurar quin resultat haguessin aportat la reflexió, les previsions i el debat. Però com a mínim haurien aclarit una cosa: que només hi havia cinc formes d’intentar assolir la independència i que les tres primeres s’havien de descartar d’entrada; que la 4a, que és la que es va triar i suposadament posar en solfa, i que ara, ja sabem més o menys com ha acabat; i la 5a, que és precisament la que ara ens proposa el president Aragonès i que, tot i que al meu parer tampoc porta a la independència, és l’única que, amb paciència i recerca de complicitats externes suficients, oferiria alguna possibilitat i evitaria o amortiria –això és important– els greus costos i conflictes de la 4a opció.

 

Definim-les breument totes cinc.

  1. Divorci pactat, com en el cas de Txecoslovàquia amb el resultat de les actuals república Txeca i Eslovàquia. No sembla que tingués cap possibilitat.
  2. Referèndum legal pactat amb les estructures institucionals de l’estat espanyol i amb victòria del SI a la independència superant el llistó de percentatge qualificat fixat en el pacte. No es tractava, com llavors i ara pot semblar, del model canadenc, era més aviat el model escocès, que s’argumentava com a exigible per comparació amb com es va acordar al Parlament del Regne Unit (en endavant UK) el referèndum que es va celebrar. El problema és que hi havia un parell de diferències decisives en el cas de Catalunya: la primera, que quan es va constituir l’UK, Escòcia era un estat independent que va passar, voluntàriament, a formar-ne part. I la segona, que el Parlament de l’UK, pel fet de no tenir una Constitució, podia acordar autoritzar, i així ho va fer, un referèndum de sortida o permanència d’Escòcia a l’UK. A Espanya, en canvi, el govern no podia ni pot ara pactar (encara que hagués volgut o ho vulgui fer, que òbviament no era ni sembla ara, que sigui el cas) un referèndum d’autodeterminació sense prèviament modificar la Constitució i la possibilitat que endegués aquesta modificació era nul·la, tan nul·la com la hipòtesi del divorci per acord de l’opció 1. Ara queda per veure què passa amb la nova proposta del president Aragonès.
  3. La guerra (i guanyar-la, és clar!). Crec que no cal argumentar gaire que era una hipòtesi clarament inversemblant.

 

Passem a les dues restants:

  1. La que, al meu parer molt imprudentment i precipitada, es va posar en marxa. Consistia bàsicament en la convicció o l’afirmació tàctica sense convicció que, impulsant una permanent i espectacular mobilització amb una excel·lent coreografia i eufòria ambiental, any rere any els dies 11 de setembre i posteriorment contínua i difosa pels mitjans públics de comunicació (per cert, parlant dels 11 de setembre, data commemorativa d’una derrota com també ho fou el resultat anterior de la «guerra dels segadors». Quina estranya i persistent celebració de les derrotes! Quina afició al martirologi!). Aquest ambient festiu i optimista es va complementar posteriorment amb aldarulls de baixa intensitat, tot plegat donant per segur que l’