Llicenciada i doctora en història per la Universitat de Barcelona, Queralt Solé Barjau (Barcelona, 1976) exerceix com a professora i secretària del Departament d’Història i Arqueologia on va estudiar. Predestinada al període franquista –va néixer un 18 de juliol–, l’estudi de les fosses comunes ha centrat tant la seva activitat professional, primer com a tècnica i després assessora de la Generalitat, com la seva recerca, amb fites com la seva tesi doctoral (2008) o el recent comissariat de l’exposició «On són? 85 anys d’exhumacions de fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya» al Palau Robert de Barcelona.

Balanç de l’exposició

L’exposició ha acabat a Barcelona, però la voluntat és que volti per tot Catalunya. En tot cas, pretenia fer arribar a la gent que la qüestió de les fosses comunes no havia sorgit al segle XXI, sinó que la seva història arrencava ja durant la Guerra Civil, amb les primeres exhumacions. Aquesta continuïtat històrica ens porta fins al present, i així es donaven a conèixer les actuacions de la Generalitat des del 2003 amb la creació d’un cens de desapareguts (2007), l’aprovació de la Llei de fosses (2009) o el Pla de fosses (2017). Aquesta part històrica s’acompanyava d’un disseny especialment reeixit, ja que reproduïa a mida natural com era una fossa. Això es complementava amb un vídeo on es donava veu a tots els tècnics que participen en feines imprescindibles per dur a terme aquestes actuacions: antropòlegs, arqueòlegs, genetistes, etc.

Finalment, es volia donar protagonisme a les famílies. Per això es van cercar tres casos que estiguessin en moments diferents respecte de la cerca de desapareguts: hi havia una família que just s’havia inscrit al cens i havia aportat correspondència antiga de la mare del desaparegut, una altra que va saber que el seu familiar havia estat al front de l’Ebre i posteriorment traslladat al Valle de los Caídos, i una darrera que, gràcies a la llibreta del doctor Miquel Gras, destinat a un dels hospitals militars, havia pogut exhumar i identificar genèticament el seu parent.

Les fosses sempre han estat presents?

Sí. En llocs com, per exemple, la Terra Alta d’una forma singular, fins al punt que la convivència amb la mort s’ha anat naturalitzant. Allà s’hi barregen els milers de morts de la repressió a la rereguarda republicana i a la postguerra franquista, les dels hospitals militars i les del front de guerra, amb les d’exhumacions fetes durant la dictadura i en democràcia i amb les restes humanes que la mecanització del camp a partir dels anys cinquanta va fer aflorar de forma quotidiana.

Les fosses comunes ja són presents durant la guerra a ambdues rereguardes. A Catalunya, la Conselleria de Justícia, d’acord amb el Ministeri republicà, va mirar d’aclarir aquests assassinats i enterraments clandestins tot fent aixecament de cadàvers, identificant les víctimes i perseguint-ne els responsables. Gràcies a la recerca de Miriam Saqqa, avui sabem que, sense el mateix grau de sistematització, també hi hagué algunes primeres judicialitzacions d’exhumacions en temps de guerra a la resta d’Espanya.

Al cantó franquista, això no es produeix fins al final de la guerra, però ja amb una altra voluntat. Les exhumacions franquistes eren eines de propaganda, fos per exhumar els seus morts, fos per traslladar restes humanes dels dos bàndols, entre 1958 i 1973, al Valle de los Caídos. En morir Franco, la diferència de tracte havia estat tan absoluta entre uns morts i els altres, que familiars de víctimes republicanes, com ha estudiat Zoé de Kerangat, van realitzar a pic i pala exhumacions a molts indrets de la geografia espanyola. Sense cap voluntat científica, sinó únicament restaurativa de la dignitat. Supervivents de la Lleva del Biberó, per exemple, van decidir buscar companys desapareguts pagant-s’ho de la seva butxaca: van contractar una retroexcavadora i el 1982 van obrir una fossa a Camarasa d’on van treure diversos soldats.

Les lleis de memòria

El gran salt es produeix l’octubre de 2000 al Bierzo, amb la primera fossa oberta amb mètodes científics i que també coincideix amb tot el moviment de les associacions per a la recuperació de la memòria històrica. Tot plegat qualla el 2007 en l’anomenada Llei de Memòria Històrica. Aleshores, l’Estat va perdre l’oportunitat de capitalitzar una qüestió que ja llavors evidenciava el seu potencial. Perquè, malgrat les polítiques prèvies de restitució, reparació i rehabilitació, la mort i la desaparició té un component molt íntim, i això va lligat amb els anys de silenci i amb la sensació de no haver fet encara net amb el franquisme. Però el Govern central va optar per dedicar-hi només tres articles, derivar la qüestió a les comunitats autònomes i remetre-ho a les lleis de patrimoni cultural de cada territori.

Aquí ja hi havia un segon error, perquè no estàvem parlant d’una excavació cultural, sinó d’una exhumació vinculada a drets humans, a identificació genètica, etc. Més encara quan ja es disposava d’exemples pioners com l’acord per obrir fosses del Govern basc amb la Societat de Ciències Aranzadi.

Ara som en una nova fase, amb l’anomenada Llei de Memòria Democràtica (2022) on, com que l’Estat no pot tornar enrere i recuperar les competències cedides, ha optat per assumir el que ja està fet, actuar d’acord amb el camí emprès per la majoria d’autonomies, i cobrir aquells àmbits que hagin quedat pendents. No només pel que fa a les fosses, sinó també respecte de la simbologia o, fins i tot, de qüestions rellevants fins ara obviades com la definició de «víctima». Malgrat que la llei de 2007 va ser llegida en el seu moment com un pas endavant, amb el temps es va fer evident que havia estat poc valenta. Aquesta nova legislació corregeix i supera l’anterior.

Fins quan hi haurà fosses?

No m’atreveixo a especular. Les prioritats canvien molt ràpidament. Per entendre’ns, al principi l’únic que volien les famílies era treure els seus parents de la fossa per enterrar-los tots junts amb dignitat; a partir del canvi de segle ja volen fer-ho amb la implicació de l’arqueologia i l’antropologia forenses per saber més coses sobre l’assassinat; i, des de fa uns anys, s’hi afegeix la demanda d’una identificació via prova genètica per poder-los enterrar individualment.

Fa deu anys pensava que no s’obriria mai el Fossar de la Pedrera de Montjuïc, perquè estem parlant d’una fossa amb continuïtat fins als anys seixanta, on les restes estan identificades amb noms i cognoms i, segons els testimonis, enterrades en caixes de fusta. Ara començo a tenir-ne dubtes perquè els grans cementiris de l’Estat s’estan obrint. Els canvis tècnics i científics i, sobretot, l’evolució dels valors determinaran com s’actuarà en el futur. Ja fa anys que l’antropòleg forense Francisco Etxeberria especulava que arribaria un moment en què els polítics es barallarien per ser presents a l’obertura de les fosses comunes. Doncs bé, ja hi hem arribat, ja és habitual trobar presidents, ministres, consellers, alcaldes i regidors a les exhumacions.

A Catalunya potser tot és més discret

A Catalunya, les víctimes civils de la repressió es troben als grans fossars dels cementiris i, de moment, no s’ha plantejat obrir-los. A diferència del que passa a la resta d’Espanya, aquí sobretot tenim fosses de soldats que en ser exhumats, a partir de 2017, no han generat un gran impacte social perquè les restes mortals són de difícil identificació. Molts d’ells són mobilitzats d’altres territoris o, fins i tot, pertanyents a altres nacionalitats.

PUBLICITAT

Ara mateix, resulta molt més senzill visualitzar l’impacte de la repressió al cementiri de Paterna o als de Mallorca, on podem posar noms i cognoms a les víctimes. Ara bé, quan la resta de comunitats comencin amb els soldats, a Catalunya farà temps que disposarem del banc d’ADN i de l’experiència per facilitar possibles identificacions. En canvi, les exhumacions de víctimes concretes com ara militants del maquis o el cas de Cipriano Martos, assassinat el 1973, i recuperat d’una fossa de beneficència del cementiri de Reus aquest mateix gener, sí que han tingut més ressò. També és cert que en aquests casos ha calgut que s’alineessin les circumstàncies polítiques i històriques, i la capacitat tècnica.

El paper de l’arqueologia

No concebem història sense memòria, ni a la inversa, perquè són complementàries. Doncs, de la mateixa manera, succeeix amb l’arqueologia i amb la materialitat de la reconstrucció i l’anàlisi històriques. La presència freqüent de penjolls amb una verge o que l’activista mallorquina Aurora Picornell fos exhumada al costat de la seva ploma estilogràfica ens està dient moltes coses sobre les víctimes i sobre el període històric. Sobta que hi hagi qui encara qüestioni la incorporació de l’arqueologia a l’estudi contemporani i, en canvi, entenguem la seva importància per comprendre l’Holocaust. Quin seria l’impacte si, seguint aquest exemple, poguéssim exposar els centenars d’objectes recuperats a les fosses franquistes: anells, dents d’or, soles de cautxú, o botons?

A l’homenatge al president Companys l’octubre de 2004, el president Maragall va provocar un cert enrenou en reivindicar el llegat republicà i, alhora, demanar de tenir present el dolor de tothom

Maragall tenia raó, s’ha de parlar de tot i de tothom. I, a partir d’aquí, explicar tot allò que sabem sobre la guerra i la postguerra, amb tots els seus extrems. Aquesta mirada que aleshores va aixecar molta polèmica, cada cop està més assumida. Per exemple, a l’exposició sobre les fosses parlàvem i posàvem xifres sobre els crims a la rereguarda, perquè això també va existir i s’ha d’explicar. Cal superar les aproximacions apriorístiques o viciades pels tòpics, tant per part de la disciplina –on crec que això ja fa temps que s’ha deixat enrere– com de la societat.

Què fem amb el monument commemoratiu de la Batalla de l’Ebre a Tortosa?

Des de la distància i la prudència, en el cas de Tortosa m’hi sembla detectar un viratge del debat des de posicions polítiques o ideològiques cap a mirades més vinculades al patrimoni i al relat. Aquestes veus ens adverteixen que sense monuments franquistes ens costarà explicar la dictadura. I això fa pensar. Si fins fa poc jo mateixa tenia clara la necessitat de treure’ls tots, ara començo a dubtar si no seria millor explicar-los en el seu context per tal d’entendre el règim franquista. Potser necessitem una lectura d’aquests monuments no tan política i més patrimonial, en el sentit de fites imprescindibles per explicar el passat.

I amb el Valle de los Caídos?

Fa anys estava convençuda que havia de desaparèixer. Continuo pensat que la creu caldria ensorrar-la perquè és un símbol del control del territori per part de la dictadura, en canvi, ara crec que la resta s’ha d’utilitzar per explicar el franquisme. Tot i les necessàries prevencions –l’antropòleg Paco Ferrándiz ho personifica quan diu «jo no sé què vol dir resignificar»–, sí que cal eliminar la ideologia franquista que n’emana i incorporar-hi una funció educativa.

En aquest sentit, l’exhumació de Franco era necessària i, alhora, ha ajudat a treure-li aquesta significació al monument. Em trec el barret davant l’actuació del Govern central i, en concret, la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica perquè estan actuant i, a més, ho estan fent cercant assessorament d’especialistes. Després es pot fer de més o de menys perquè les traves són múltiples, però la credibilitat la tenen guanyada. El pas següent hauria de ser eliminar la individualització que representa el manteniment de José Antonio Primo de Rivera, l’únic mort amb noms i cognoms. I, a continuació, hi ha la qüestió de la dessacralització –potser abans de les properes eleccions– i de l’exhumació de la resta de morts, que jo no faria general, sinó limitada a qui ho sol·licités.

Tot plegat, pot ajudar a resignificar aquell espai. Aquí són essencials també altres mirades, com la que ens dona la recent excavació del campament dels batallons de treballadors forçats dirigida per Alfredo González-Ruibal, o la riquesa biològica generada amb el trasllat d’arbres de tot Espanya i que han creat un microclima. I també hi ha l’exemple d’altres països on, a través de concursos públics, han trobat solucions com la realitzada a la italiana Bolzano: projectar damunt d’un baix relleu dedicat a Mussolini una cita de Hannah Arendt.

Un llibre que la va marcar…

Més que un llibre, a mi em van marcar professors i, en concret, en Joan Santacana a qui vaig tenir a Història i a Història de l’Art a COU –després catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la UB–, i això em va fer dubtar entre les dues disciplines. I si hagués d’escollir un títol, em decantaria per Guerra i pau de Tolstoi (Edicions 62, 2019). No és un llibre d’història, però sí que és un llibre de lectura obligada si t’interessa la història.

…i un llibre per a qui comença

Recomanaria potser una biografia. A mi em va agradar molt El general Batet d’Hilari Raguer (PAM, 2012) i, segurament, en cercaria alguna de més recent, però que tingués aquesta capacitat per defugir el maniqueisme. Com ho mostren les bones biografies, la gent evoluciona. Els personatges petris no tenen cap interès. O, per sortir d’aquest àmbit, també els donaria a llegir la Historia de la muerte en Occidente de Philippe Ariès (Acantilado, 2005).