La participació en les eleccions municipals holandeses ha estat baixa, tot just per sobre del 50 %, i el ministre de l’Interior, Hanke Bruins Slot, s’ha precipitat a anunciar que encarregaria un estudi per analitzar-ne les causes. Vet aquí el tret que defineix la democràcia liberal: davant de qualsevol desastre, els comitès i els grups d’estudi fan recomanacions; potser així es pot arribar a identificar el culpable. S’ha dit que els votants han perdut la fe en la política. El diari satíric De Speld ha assenyalat que els polítics han perdut la fe en els votants, cosa que sembla tant o més creïble. Al diari NRC, Kristof Calvo, diputat dels Verds flamencs, i Simon Otjes, professor universitari especialitzat en política holandesa, han aconsellat solucionar la baixa participació fent obligatori el vot en el futur. Quan els ciutadans no mostren voluntàriament un comportament desitjable, cal imposar-lo amb l’ajuda del monopoli estatal de la violència… tot en nom de la democràcia, és clar.

També s’ha dit que la baixa participació podia tenir alguna cosa a veure amb la guerra a Ucraïna, que havia eclipsat les eleccions municipals. Una guerra que també té molt a veure amb la democràcia i que, inesperadament, ha situat el nacionalisme i la democràcia liberal en una mateixa pugna. La politòloga italiana Nathalie Tocci, directora de l’Istituto Affari Internazionali, ho ha resumit a la perfecció en una entrevista amb el periodista del New York Times Steven Erlanger: Putin lliura una guerra contra la democràcia liberal.

Aquesta democràcia està amenaçada per dues bandes: des de fora, per imperis o aspirants a imperi com la Xina i Rússia; des de dins, per votants descontents que s’adhereixen a polítics o partits que consideren inconvenients –o directament aberrants– els principis bàsics de la democràcia liberal i que ofereixen als ciutadans una alternativa a tot aquest embull amb crides al nacionalisme, l’aïllacionisme i diverses variants del Blut und Boden (Sang i Terra).

No ens hauria de sorprendre que molts dels polítics als quals incomoden els principis de la democràcia liberal simpatitzessin fins no fa gaire amb l’enemic exterior de l’any: Putin. Per molt diferents que siguin les seves finalitats, tenen en comú ser contraris a la manca d’homogeneïtat i al caràcter poc heroic de la democràcia liberal. Als enemics i als opositors d’aquesta democràcia els agrada utilitzar la paraula «decadent» en aquest context per referir-se a l’occidental reblanit que, després de dècades de pau i prosperitat a casa seva, està destinat a convertir-se en ferralla per desballestar. L’escarni de la decadència no és nou, però continua sent un bon reclam perquè conté certa part de veritat. Els ciutadans estan més interessats en els descomptes que els ofereixen al supermercat que en el procés polític. S’han convertit en consumidors, una cosa contra la qual, aparentment, no poden lluitar; el capitalisme els ha obligat a entrar en aquest motlle.

Ara bé, la democràcia liberal sense mercat lliure és impossible, i tot i que el mercat lliure i el capitalisme no són exactament el mateix, històricament no és tan fàcil dir on acaba un i on comença l’altre. I en el discurs crític, aquests matisos queden totalment al marge.

D’altra banda, en una conversa sobre l’esperança i la democràcia que vaig mantenir el mes de gener amb una filòsofa, Alicja Gescinska, una experta en literatura, Warda El-Kaddouri, i el poeta Dean Bowen, es va dir que la participació política era, de fet, un luxe, i, fins i tot als Països Baixos, les persones que estan abocades a la pobresa o tenen greus problemes de salut, per exemple, gairebé mai no poden participar en l’àmbit polític. Com a molt, es podria dir que la supervivència és també, sempre, un acte de resistència. I, al meu entendre, també implica una participació política, tot i que sense tenir consciència que la supervivència individual gairebé no canvia mai l’statu quo. Els canvis requereixen organització política, i l’organització política, en si mateixa, no ofereix cap garantia d’èxit.

Potser seria útil preguntar-nos què és realment la democràcia i què significa la política en un sistema d’aquest tipus. Què volem dir quan diem que ens adherim als principis democràtics? Saber qui és l’enemic ens ajuda a afirmar la nostra identitat i els nostres principis, saber qui som significa, sobretot, entendre qui no som, però amb això no n’hi ha prou.

Prendre’s seriosament la monarquia

El filòsof i politòleg francès Claude Lefort (1924-2010) intenta respondre a aquestes preguntes en la seva obra. Els seus treballs sorgeixen en part de l’enuig i la discrepància amb la veneració cega de l’estalinisme –que també podríem anomenar comunisme– a què es van abocar alguns intel·lectuals després de la Segona Guerra Mundial, especialment a França. D’altra banda, creu que la Revolució Francesa no va ser l’agitació radical i el començament completament nou que sovint se li atribueix, sinó que els ideals d’aquesta revolució –i la forma de democràcia que es va desenvolupar posteriorment a Europa– no es poden entendre sense prendre’s seriosament la monarquia.

PUBLICITAT

El sobirà fa de mitjancer entre els seus súbdits i la justícia, encarna la llei, però també encarna els seus súbdits, o, si més no, és el cap visible d’aquests súbdits que després amalgamem sota el nom de «poble». De la mateixa manera que Crist és l’encarnació de Déu, i l’Església és un cos místic que simbolitza i ostenta el poder espiritual, el monarca, el sobirà, encarna el poder mundà. Succintament, podríem qualificar-lo de sistema teologicopolític. I el que és interessant de Lefort –que, per cert, sustenta la seva tesi en diversos historiadors– és que situa la Revolució Francesa en l’àmbit teologicopolític, una revolució amarada de trets religiosos. «L’ungit del Senyor es converteix en l’ungit de la Revolució.» El monarca deixa d’encarnar la llei i arriba la promesa d’amor universal proclamada per la Revolució, clarament inspirada en una altra revolució santa, la de Jesús. Es van fer sacrificis a l’altar de la «justícia, la veritat i la raó eternes».

El filòsof George Steiner (1929-2020) ha vinculat la Revolució Russa –potser de manera més explícita que Lefort pel que fa a la Revolució Francesa– amb el cristianisme i el missatge de salvació (el Sermó de la Muntanya) de Jesús. El paradís en què els últims seran els primers no arribarà després de la mort, sinó que està previst per al dilluns que ve. Ni Lefort ni Steiner no es feien cap il·lusió sobre el lloc on acabaria aquesta promesa celestial, a saber, en un camp de concentració. Sempre que l’amor pren el poder, les coses acaben malament.

I encara que el jacobinisme no es pugui comparar amb l’estalinisme –només la diferència d’escala ho fa impossible–, a ningú no se li escapa que com més elevat és l’ideal, més possibilitats hi ha que es produeixin purgues espantoses.

La democràcia liberal avança en la direcció oposada, sobretot perquè no dona l’esquena a les seves impureses. La democràcia és, de fet, una infraestructura que organitza el desacord (polític) de tal manera que evita les massacres i permet corregir els errors. El poble –el definim com el definim– ja no té cos, i no hi ha acord entre el que està bé i el que està malament. Potser tampoc no cal arribar a un acord, com a molt es poden assolir compromisos sobre el que es considera que està bé aquí i ara. «El poder apareix com un lloc buit, i els qui l’exerceixen com a simples mortals només l’ocupen temporalment», escriu Lefort.

Es podria dir que l’àmbit teologicopolític ha quedat buit. El poble intenta trobar el seu cos, però no se’n surt, i els intents de sacralitzar l’Estat, el poble i la humanitat han quedat només en procediments i comissions. Això sol ja deixa clar que la democràcia liberal té moltes contradiccions i debilitats internes. Per cert, també es pot deduir a partir d’aquí que la veneració de la democràcia és essencialment antidemocràtica. No perquè el poble decideixi què és sagrat, sinó perquè el que és sagrat queda fora de l’àmbit polític. La revolució pot ser una Església, com va assenyalar Lefort, però la democràcia no ho és. La turba que va assaltar el Capitoli el 6 de gener de 2021 pensava que estava assaltant un temple, però no hi havia cap oli sant que es pogués embrutir definitivament. Els procediments i els comitès es van reprendre allà on s’havien deixat aquella mateixa nit.

Omplir el buit

Seguint Hannah Arendt, Lefort sosté que el totalitarisme, el feixisme i el comunisme han sorgit de la democràcia i són intents d’omplir el buit. La democràcia liberal es basa en la seva pròpia fal·libilitat, «el seient del gran jutge» roman vacant. El poble no és realment sobirà, només ho és simbòlicament, i així ha de ser. Hi ha quelcom d’insuportable en tot plegat, i un sistema construït al voltant del buit del qual ha sorgit (la mort del rei i l’absolutisme vinculat a l’Antic Règim) continua tenint la temptació de voler ocupar aquest buit. Veiem com passa una vegada i una altra.

Amb el mateix matís, Lefort també defensa l’humanisme, el dret internacional i les Nacions Unides. S’adona que la humanitat no és una unitat i que, de moment, encara hi ha pobles i cultures diversos –som principalment francesos o alemanys, o probablement parisencs o berlinesos–, però la dependència mútua no es pot negar. Defensa l’individualisme; el poble està dividit en individus, però fins i tot aquests individus no són illes i tenen el dret, o haurien de tenir el dret, d’unir-se per promoure els seus interessos, sigui a través de partits polítics o de sindicats. Reconeix que el dret internacional a penes es pot fer complir, o no es pot fer complir en absolut, però subratlla que els països també depenen els uns dels altres i que els interessa tenir normes amb les quals resoldre els seus conflictes.

Sense tenir una gran fe en l’Altar de la Raó, Lefort apel·la constantment a la raó i es nega a perdre la fe. Defensa l’Estat del benestar i veu en l’Estat no solament una màquina que garanteix els drets dels ciutadans, sinó també una màquina que proporciona una xarxa de seguretat per a aquells als quals aquí, d’una manera una mica irreverent, anomenaré «els desafortunats».

La discòrdia infinita –el joc polític en una democràcia– sempre haurà de distingir entre el que és legítim i el que és il·legítim; també haurà de determinar quins desacords no estan permesos. Des del segle passat sabem que cap democràcia no pot abolir la democràcia a partir de les regles de joc democràtiques. Encara que només sigui perquè aleshores els errors ja no es poden corregir ni revertir.

Les esperances de Lefort són antimessiàniques. Com que la democràcia liberal és antimessiànica, no promet una solució grandiosa i generalitzada per al malestar humà. Fins i tot l’objectiu de l’Estat de dret, un dels seus pilars fonamentals, és evitar el dolor en comptes de proporcionar realment una cura.

Hi ha, per descomptat, desitjos humans fonamentals que no poder ser satisfets ni per la democràcia ni per la política. Per tant, allí on hi hagi gent, sempre apareixeran profetes que faran les seves proclames. La qüestió és mantenir-los, ells i els seus missatges, al marge de l’àmbit polític.

Aquest és probablement el veritable mèrit de la separació de l’Església i l’Estat. I encara que Lefort no deixa de repetir que la història de les institucions polítiques d’Europa i Amèrica està farcida de símbols i mitologia procedents del carcaix del cristianisme i d’altres religions, l’encarnació de Déu, el que és absolut, ha de tenir lloc en un altre àmbit, l’Església, per exemple.

L’absència de grans gestos

En la democràcia, el centre del poder està desocupat, l’Altar roman buit. De fet, del ciutadà adult només s’espera que reconegui i respecti aquest buit. Que hi aprengui a viure.

En temps de guerra i altres crisis sempre es clama per la unitat, cal tancar files per derrotar l’enemic, sigui quina sigui la forma que adopti. Però aquesta unitat està renyida amb la naturalesa de la democràcia liberal, que es descompon en individus i ciutadans que tenen opinions, ideologies i creences diferents. Qui defensa la democràcia, defensa també les seves debilitats, la seva manca de decisió, els seus compromisos incerts, fins i tot els seus tripijocs polítics, la seva indolència, la seva matusseria, que és inevitablement el resultat de l’antimessianisme i de l’absència de grans gestos.

Resulta certament desagradable que en cas d’emergència absoluta hàgim d’estar disposats a morir per un disbarat com aquest. Però això és exactament el que la història tracta de dir-nos. Tanmateix, entenc perfectament les persones que pensen amb els peus quan hi ha una emergència i, com va dir l’escriptor polonès americà Jerzy Kosinski, decideixen fugir.