En els seus gairebé quaranta anys de vida, molts «dissenyadors» han anat ajustant la imatge de TV3 fins a fer de l’actual televisió pública de Catalunya exemple del que els interessos polítics poden fer amb la seva «joguina»: un projecte trencat, criticat i desacreditat per ser l’altaveu de la propaganda independentista del govern de torn, que posa i treu director segons convingui.

Directius i professionals han ficat el seu cisell en quelcom tan llaminer com és una tele. I entre tots li han modelat una imatge: un vedat privat d’informació d’una part de Catalunya. És a dir, TV3 ja no és un instrument que cohesiona, sinó que fomenta una indesitjable fractura social.

 

Alfons Quintà

Va dirigir l’etapa fundacional de TV3. Al costat de Lluís Prenafeta (secretari general de la Presidència i comissari polític del projecte), Alfons Quintà va fer el primer «esbós» de TV3: una tele íntegrament en català. El tàndem el va idear Jordi Pujol: Quintà (que renegaria de la seva etapa televisiva) era la cara professional del projecte i Prenafeta, a l’ombra, movia els fils econòmics i ideològics del pujolisme. I així, el 1983, va néixer TV3.

Els primers professionals eren per a la resta de mitjans uns afiliats a Convergència i al servei del Govern. Però les unitats mòbils eren rebudes als pobles entre aclamacions. Ja des de la seva inauguració TV3 es veia de dues maneres. Això sí, res més lluny en aquells anys daurats de Convergència que l’independentisme. Però el nacionalisme burgès del pujolisme i l’estil de control polític van posar una llavor.

 

Joan Oliver

La primera dècada convergent de TV3 (19832004) es va tancar amb Joan Oliver, qui presentava un currículum —i estil— «ideal» per al càrrec de director: un periodista amb un marcat interès pels postulats convergents. Així, va presidir la Fundació Catalunya Oberta, de la qual també van formar part Vicent Sanchis, Enric Canals, Jordi Oliva (exdirectors de TV3), Núria Llorach, Quim Torra… Però el 2017, el seu impulsor, Lluís Prenafeta, la va tancar després del cas Pretòria.

Conegut pel seu mal caràcter, Oliver va encaixar molt malament que el Govern del Tripartit el cessés. Potser aquest ressentiment va provocar la seva venjança: nomenat director general del Barça el 2008 (amb un sou de 600.000 euros més variables en el 2009), va exigir a TV3 més de 20 milions d’euros pels drets d’emissió. Fins i tot li va vetar l’entrada de les càmeres al Camp Nou. Però això va ser una nimietat en comparació amb la que va muntar a l’any d’arribar al Barça: al costat del llavors cap de seguretat de club —i expolicia— Xavier Martorell, van pagar suposadament a l’empresa Método 3 per espiar els vicepresidents (i possibles substituts de Laporta) Joan Boix, Joan Franquesa, Rafael Yuste i Jaume Ferrer… Sí, la mateixa agència de detectius de la conversa entre Alicia Sánchez Camacho i Victoria Álvarez, parella de Jordi Pujol Ferrusola, al restaurant La Camarga.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

Joan Majó

Enginyer i polític de prestigi (alcalde de Mataró, ministre d’Indústria amb González), Joan Majó va ser l’aposta del president Pasqual Maragall per a treure a TV3 la pàtina convergent de més de dues dècades de control pujolista. Durant el seu mandat (20042008), en el qual va acomiadar «per corrupció» els directors comercials de TV3 i Catalunya Ràdio, la tele catalana va viure un descontrol polític i ideològic. «Es va aconseguir una notable independència del Govern», afirmaria anys després. Era una tele catalanista, sí («TV3 és un dels millors suports per a la nostra llengua», deia), però va imposar una línia més oberta, per damunt fins i tot de la seva condició de polític del PSC.

 

Brauli Duart

Després del parèntesi de Maragall, va tornar l’antic ordre: Artur Mas va posar un home de confiança, Brauli Duart, al capdavant de la nova Corporació (2008). I es van repetir les velles pràctiques econòmiques (voler privatitzar la publicitat) i ideològiques (al servei del Govern). Però això no era tot: la realitat política d’aquells anys (la tensió Catalunya-Madrid) i la deriva cap a postulats independentistes de CDC van fer que TV3 fos, cada vegada més, l’altaveu de la propaganda independentista. Amb Duart van arribar a TV3 Vicent Sanchis (director) i David Bassa (cap d’Informatius). Amb ells han estat constants les queixes al Parlament de parcialitat, instrumentalització i acaparament d’opinions independentistes.

 

Núria Llorach

Amb la marxa de Duart a Interior (2018), Núria Llorach és presidenta en funcions d’una Corporació en descomposició per desídia política: sense president, els càrrecs que encara queden (quatre) estan en funcions i amb lluites intestines, reflex de les tensions dels partits del Govern. L’últim exemple, el passat juliol: l’intent (frustrat) de la convergent Llorach de destituir el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo (nomenat a proposta d’ERC el 2016), tal com ho exigien públicament des de JxCAT.

 

Vicent Sanchis

L’actual director va arribar a TV3 el març del 2017, set mesos abans de l’1O, substituint Jaume Peral  (cessat després d’un directe des de Manresa on el president Puigdemont va haver de bregar amb una entrevista molt incòmoda). Calia assegurar les regnes, i Sanchis donava el perfil: exvicepresident d’Òmnium Cultural i exdirector del pujolista El Observador, on va arribar apadrinat per Prenafeta. Amb aquest currículum va ser reprovat pel Parlament, el Comitè d’Empresa i el Consell Professional de la casa. Però segueix dirigint un canal amb la graella més polititzada de la seva història: informatius, magazins, humor…

 

D'esquerra a dreta Lluís Prenafeta, Jaume Roures, Mònica Terribas, Vicent Sanchis, David Bassa, Toni Soler, Andreu Buenafuente i Núria Llorach.

D’esquerra a dreta Lluís Prenafeta, Jaume Roures, Mònica Terribas, Vicent Sanchis, David Bassa, Toni Soler, Andreu Buenafuente i Núria Llorach.

 

Mònica Terribas

«Em mou el servei a la societat i al meu país, i TV3 és el millor lloc per a fer-ho.» Aquesta és la visió de Mònica Terribas, periodista amb caràcter, com va demostrar en un informatiu fet a la seva mida, La nit al dia (2002). Sis anys després va dirigir TV3. Franca, directa i nacionalista, Terribas va passar al sector criticat quan, després de la declaració d’independència en el Parlament del 27 d’octubre de 2017, va obrir l’informatiu de Catalunya Ràdio dient: «Bona tarda, ciutadans de la República Catalana!».

Difícil destriar opinió d’informació, però fins i tot el CAC reconeixeria els comentaris de Terribas com a favorables al procés. És informació «radiar» els moviments de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional (22 de setembre del 2017)? La magistrada que va arxivar la denúncia ho va qualificar d’«irresponsable, des del punt de vista de l’ètica professional».

 

Pilar Rahola

L’expolítica d’ERC, periodista, escriptora i tertuliana per excel·lència de TV3 és un dels personatges fetitxe més vilipendiats pels no independentistes. Però té seguidors, la majoria a TV3. Amb frases com: «[Espanya] És un estat repressor i venjatiu contra demòcrates i urnes», s’ha guanyat una tribuna fixa a la tele catalana, en la qual tenia presència gairebé diària: al magazín Tot es mou i al programa FAQs. Però Rahola no predica per amor a l’art: el 2019 va cobrar 52.500 euros per 12 mesos a la tribuna «Hola, Rahola», a Tot és mou. Enguany, per sis mesos i dues aparicions setmanals, facturarà 16.800 euros. Pel FAQs  van ser 11.000 euros mensuals (2018).

 

Toni Soler

«Espanya exporta merda i destrucció», «És estrany [Inés Arrimadas] que estiguis treballant a aquestes hores sent andalusa». Aquestes són dues de les perles que s’han sentit a Està passant, informatiu satíric que, entre riures i acudits, va repartint llenya gairebé sempre del mateix costat: Espanya («la justícia d’Espanya és la riota d’Europa») i constitucionalistes (com insinuar que Albert Rivera consumeix drogues). Al capdavant, Toni Soler, icona mediàtica de l’independentisme i alma mater de Polònia. I al seu costat, Jair Domínguez («Si vius a Catalunya i no parles català, o bé ets tontito  o mala persona»), que es va donar a conèixer el 2014 per «disparar» a Bestiari il·lustrat (Canal 33) contra Joan Carles I, Fèlix Millet, Salvador Sostres, Carles d’Anglaterra…

Ara té programa a Catalunya Ràdio (El búnquer). La parella també s’ha passat de frenada: l’octubre de 2019 van satiritzar la policia per les càrregues a les manifestacions de Barcelona, mostrant un buldog amb gorra de policia, i qualificant aquests gossos com a «agressius, rabiosos, analfabets…». La denúncia dels Mossos i el toc des d’Interior van obligar Soler a una disculpa pública. Però no per això va perdre TV3 el seu gran baluard, una estrella amb caixet: al web de transparència de la Corporació diu que, per Polònia, va cobrar el 201920 un total de 3.073.143,27 euros, i per Està passant, 1.647.241,29 euros.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Andreu Buenafuente

Mestre de l’humor, Andreu Buafuente va elevar el nivell de la nit de TV3 amb la seva fina ironia, i va fer el salt a tot Espanya sense problemes de canvi de llengua i escenari. Ell salta amb cura per sobre de fronteres i trinxeres, encara que la seva productora, El Terrat —on va ser guionista Toni Soler i ara és propietat de Mediapro—, realitza un dels programes més vilipendiats i criticats pel seu biaix independentista: FAQs. Al marge de Rahola (a la seva secció va  titllar de «fatxa» Felip VI), dos exemples: el primer presentador, Ricard Ustrell, va aparèixer amb una samarreta a favor del referèndum (setembre de 2017), i la seva successora, Laura Rosel, amb la imatge de l’expresident Puigdemont (gener del 2018). Ara, Ustrell dirigeix un informatiu estrella a TV3 (Planta baixa), i Rosel està al capdavant d’El matí de Catalunya Ràdio.

 

Jaume Roures

Es va enfrontar al totpoderós grup Prisa en la duríssima i complicadíssima guerra dels drets del futbol i, malgrat el desgast, la va guanyar. Si Jaume Roures està al capdavant d’una de les empreses més importants del sector, no és per casualitat. La carrera del gestor de Mediapro va començar com a productor d’esports a TV3, on va aprendre de drets esportius i tecnologia audiovisual. Allà va conèixer dos pilars de Mediapro (l’excap d’Esports Tatxo Benet i l’exdirector Jaume Ferrús). I entre tots van fer un gegant que serveix a tothom. També a TV3 li fa bon servei: va organitzar un impecable International Press and Broadcasting Center per l’1-O, i reportatges tan interessants per a l’actual direcció  com 1-O (34,4 % d’audiència) i Les clavegueres d’Interior (31,5 %).

 

Miquel Calçada, ‘Mikimoto’

La primera veu que va sonar a Catalunya Ràdio va ser icona de l’incipient independentisme. Amb la imatge de trapella simpàtic, Mikimoto (que va canviar el seu Calzada natal per Calçada, i amaga que va fer programes en castellà a TVE) va donar senyals de la seva línia el 1994: a Persones humanes, amb Quim Monzó, va fer una sarcàstica crítica de les imatges de la infanta Elena plorant en veure el seu germà com a abanderat als Jocs de Barcelona. Pujol va disculpar-se’n públicament, però el tarannà de Mikimoto ja estava encarrilat i, anys després, el va plasmar a TV3 amb Afers exteriors (2003), programa de catalans a l’estranger amb missatge: «Comencem pel Sudan del Sud perquè un dels eixos d’aquesta temporada és intentar descobrir països que en el seu moment no eren un Estat, i que després es van convertir en un Estat», va explicar. També va visitar Jamaica, Eslovènia, Qatar… «Van arribar a ser un Estat a la seva manera, i nosaltres el fem d’aquesta: amb somriures i decepcions.» El 2014 fou designat comissari del Tricentenari, i candidat de Junts pel Sí a les eleccions del 2015.