En els seus gairebé quaranta anys de vida, molts «dissenyadors» han anat ajustant la imatge de TV3 fins a fer de l’actual televisió pública de Catalunya exemple del que els interessos polítics poden fer amb la seva «joguina»: un projecte trencat, criticat i desacreditat per ser l’altaveu de la propaganda independentista del govern de torn, que posa i treu director segons convingui.

Directius i professionals han ficat el seu cisell en quelcom tan llaminer com és una tele. I entre tots li han modelat una imatge: un vedat privat d’informació d’una part de Catalunya. És a dir, TV3 ja no és un instrument que cohesiona, sinó que fomenta una indesitjable fractura social.

 

Alfons Quintà

Va dirigir l’etapa fundacional de TV3. Al costat de Lluís Prenafeta (secretari general de la Presidència i comissari polític del projecte), Alfons Quintà va fer el primer «esbós» de TV3: una tele íntegrament en català. El tàndem el va idear Jordi Pujol: Quintà (que renegaria de la seva etapa televisiva) era la cara professional del projecte i Prenafeta, a l’ombra, movia els fils econòmics i ideològics del pujolisme. I així, el 1983, va néixer TV3.

Els primers professionals eren per a la resta de mitjans uns afiliats a Convergència i al servei del Govern. Però les unitats mòbils eren rebudes als pobles entre aclamacions. Ja des de la seva inauguració TV3 es veia de dues maneres. Això sí, res més lluny en aquells anys daurats de Convergència que l’independentisme. Però el nacionalisme burgès del pujolisme i l’estil de control polític van posar una llavor.

 

Joan Oliver

La primera dècada convergent de TV3 (19832004) es va tancar amb Joan Oliver, qui presentava un currículum —i estil— «ideal» per al càrrec de director: un periodista amb un marcat interès pels postulats convergents. Així, va presidir la Fundació Catalunya Oberta, de la qual també van formar part Vicent Sanchis, Enric Canals, Jordi Oliva (exdirectors de TV3), Núria Llorach, Quim Torra… Però el 2017, el seu impulsor, Lluís Prenafeta, la va tancar després del cas Pretòria.

Conegut pel seu mal caràcter, Oliver va encaixar molt malament que el Govern del Tripartit el cessés. Potser aquest ressentiment va provocar la seva venjança: nomenat director general del Barça el 2008 (amb un sou de 600.000 euros més variables en el 2009), va exigir a TV3 més de 20 milions d’euros pels drets d’emissió. Fins i tot li va vetar l’entrada de les càmeres al Camp Nou. Però això va ser una nimietat en comparació amb la que va muntar a l’any d’arribar al Barça: al costat del llavors cap de seguretat de club —i expolicia— Xavier Martorell, van pagar suposadament a l’empresa Método 3 per espiar els vicepresidents (i possibles substituts de Laporta) Joan Boix, Joan Franquesa, Rafael Yuste i Jaume Ferrer… Sí, la mateixa agència de detectius de la conversa entre Alicia Sánchez Camacho i Victoria Álvarez, parella de Jordi Pujol Ferrusola, al restaurant La Camarga.

 

Joan Majó

Enginyer i polític de prestigi (alcalde de Mataró, ministre d’Indústria amb González), Joan Majó va ser l’aposta del president Pasqual Maragall per a treure a TV3 la pàtina convergent de més de dues dècades de control pujolista. Durant el seu mandat (20042008), en el qual va acomiadar «per corrupció» els directors comercials de TV3 i Catalunya Ràdio, la tele catalana va viure un descontrol polític i ideològic. «Es va aconseguir una notable independència del Govern», afirmaria anys després. Era una tele catalanista, sí («TV3 és un dels millors suports per a la nostra llengua», deia), però va imposar una línia més oberta, per damunt fins i tot de la seva condició de polític del PSC.

 

Brauli Duart

Després del parèntesi de Maragall, va tornar l’antic ordre: Artur Mas va posar un home de confiança, Brauli Duart, al capdavant de la nova Corporació (2008). I es van repetir les velles pràctiques econòmiques (voler privatitzar la publicitat) i ideològiques (al servei del Govern). Però això no era tot: la realitat política d’aquells anys (la tensió Catalunya-Madrid) i la deriva cap a postulats independentistes de CDC van fer que TV3 fos, cada vegada més, l’altaveu de la propaganda independentista. Amb Duart van arribar a TV3 Vicent Sanchis (director) i David Bassa (cap d’Informatius). Amb ells han estat constants les queixes al Parlament de parcialitat, instrumentalització i acaparament d’opinions independentistes.

 

Núria Llorach

Amb la marxa de Duart a Interior (2018), Núria Llorach és presidenta en funcions d’una Corporació en descomposició per desídia política: sense president, els càrrecs que encara queden (quatre) estan en funcions i amb lluites intestines, reflex de les tensions dels partits del Govern. L’últim exemple, el passat juliol: l’intent (frustrat) de la convergent Llorach de destituir el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo (nomenat a proposta d’ERC el 2016), tal com ho exigien públicament des de JxCAT.

 

Vicent Sanchis

L’actual director va arribar a TV3 el març del 2017, set mesos abans de l’1O, substituint Jaume Peral  (cessat després d’un directe des de Manresa on el president Puigdemont va haver de bregar amb una entrevista molt incòmoda). Calia assegurar les regnes, i Sanchis donava el perfil: exvicepresident d’Òmnium Cultural i exdirector del pujolista El Observador, on va arribar apadrinat per Prenafeta. Amb aquest currículum va ser reprovat pel Parlament, el Comitè d’Empresa i el Consell Professional de la casa. Però segueix dirigint un canal amb la graella més polititzada de la seva història: informatius, magazins, humor…

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.