«Aquí tenim advocats molt intel·ligents, capaços de prendre no res i convertir-ho en allò que es vulgui».
Franz Kafka, El Castell

Humpty Dumpty li va dir una vegada a l’Alícia: «Quan faig servir una paraula, significa justament el que jo decideixo que signifiqui. Ni més ni menys». L’Alícia li va respondre: «La qüestió és si pots fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents». Humpty Dumpty va replicar: «La qüestió és, qui mana? Això és tot».
Lewis Carroll, Alícia a través del mirall

El neoliberalisme ha perdut la seva hegemonia intel·lectual després de la crisi financera mundial i la pandèmia. Tot i això, els bancs centrals independents del món ric continuen sent uns actors econòmics preeminents. Aleshores, la gran qüestió no resolta, de cara a un marc post neoliberal, és quines forces i actors dominaran la política monetària en el futur.

A la Unió Europea, hi ha quatre possibles candidats: els públics democràtics i els seus governs, el mateix Banc Central Europeu, els mercats, i la Reserva Federal dels Estats Units, recolzada en el poder brut de l’Estat nord-americà. Com es diu, la història no es repeteix, però rima. Quan les tensions polítiques i econòmiques es tornen aclaparadores, la força pot acabar sent l’àrbitre definitiu.

Durant la crisi de fa una dècada (que no és tan antiga com per considerar que s’hagi acabat o s’hagi resolt alguna vegada), es va produir una vasta literatura destinada a extreure lliçons del període d’entreguerres, caracteritzat pel crac de Wall Street del 1929, la Gran Depressió i les crisis del deute. Com va relatar Karl Polanyi, la tensió va sorgir llavors entre el manteniment del patró or, que beneficiava els posseïdors de capital, i les demandes democràtiques dels treballadors.

Els bancs centrals són, alhora, una part del comitè executiu del capital, unes institucions tecnocràtiques amb certa autonomia, i un important camp de contestació dels interessos de classe. L’ascens del neoliberalisme enmig de l’estagflació dels anys 70 no es pot separar del xoc Volcker: la Reserva Federal dels Estats Units va apujar els tipus de forma sostinguda, provocant una recessió i una crisi del deute mundial, que va debilitar les classes assalariades, frustrar les ambicions del Tercer Món, alhora que aconseguia controlar la inflació.

En les circumstàncies actuals, l’establishment econòmic encara no ha proporcionat una explicació nítida sobre per què va sorgir la inflació actual, ni prediccions sòlides de quan i amb quina rapidesa remetrà. L’FMI ha aportat recentment proves que la inflació no és impulsada per les demandes salarials. Mentrestant, les empreses s’han aprofitat de la situació per esprémer els clients i augmentar els seus beneficis. Se segueix lliurant una guerra de classes i els rics segueixen guanyant.