Espira era una empresa dedicada a la comunicació, conformada per Alexandre Cirici Pellicer, Quico Sabaté i Luís Poveda. L’havien creada el 1963, al carrer Tuset, per iniciativa d’en Quico. En Cirici hi aportava el seu prestigi i un pou de cultura. En Poveda, la seva extraordinària creativitat estètica. I en Quico, les associacions espurnejants d’idees i l’activisme: furgava obsessivament totes les interrelacions semàntiques imaginables fins a fer autèntiques troballes comunicatives. Espira era «una de les agències de publicitat més creatives» –diu la crítica d’art Pilar Parcerisas–, «que actuava amb gran llibertat, incorporant els corrents artístics del moment, com l’arte povera, el land art, l’art cinètic, l’art conceptual, molt abans que aquests moviments tinguessin un ressò en les noves generacions d’artistes catalans» (Catàleg de l’exposició «Luis Poveda, lectures visuals», Centre d’Art Santa Mònica, 2000). Va tenir a veure amb alguns invents que passarien a l’imaginari popular: el «més que un club» del Barça, la màscara amb la boca tapada, per a la llibertat d’expressió, arran de l’empresonament d’Els Joglars… Des de finals dels 70, s’ocuparia d’il·lustrar i promoure els discos de Joan Manuel Serrat.

Però Espira era més que una empresa de comunicació, era també la plataforma des d’on en Cirici i en Quico en feien de les seves, sempre amb en Poveda als teclats. Joan Manuel Serrat ho explica així: «La clandestinitat començava a trepitjar la ciutat demanant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, i en Quico Sabaté em duia a Espira […]. Espira era una empresa que aparentment es dedicava a la comunicació, el màrqueting i la publicitat, però realment es tractava d’un cau d’agitació artística, cultural i política. Diguem que era un grup de gent que a estones pencava i es guanyava la vida fent anuncis i memòries comercials, per disposar de possibles que els permetessin dedicar-se després o simultàniament a les coses que realment els interessaven. Històries apassionants que donen sentit a la vida com, per exemple, promocionar el nou art o crear la plataforma del Grup d’Independents pel Socialisme.» (Catàleg de l’exposició «Luis Poveda, lectures visuals», Centre d’Art Santa Mònica, 2000).

En efecte, l’any 1976, l’Alexandre Cirici i en Quico Sabaté van ser els impulsors del Grup d’Independents pel Socialisme (GIS), format per personalitats diverses del món de la cultura, entre les quals el mateix Joan Manuel Serrat, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Llimona, Guillermina Motta, Fèlix Cucurull, Núria Pompeia, Santiago Albertí, Gregori Mir i un llarguíssim etcètera. El GIS, en complicitat amb Raimon Obiols, de Convergència Socialista de Catalunya (CSC), va llançar la crida cap al Congrés Constituent del PSC (el primer PSC, que s’acabaria adjectivant «Congrés»), que incorporaria, a més de CSC i del GIS, el grup d’ERC encapçalat per l’històric Josep Andreu Abelló (expresident del Tribunal de Cassació de la Generalitat republicana), el PPC de Joan Colominas, el sector del POUM al voltant de l’exiliat Enric Adroher Gironella (un dels fundadors del Moviment Europeu), etc.

Espira va ser l’obrador on prendria forma la innovadora imatge del nou partit: les seves sigles fetes amb lletra d’estergir o «de trapa», el carnet dissenyat per Albert Ràfols Casamada, la imatge del míting del Palau Blaugrana sota el lema «Vindrà aquell dia que el treball vencerà» (tret del «Layret» de la Capmany), els cartells «Jo també soc del PSC» il·lustrats per Cesc, els de la campanya contra el referèndum convocat per Suárez, els prospectes il·lustrats per Núria Pompeia, els cartells de la coalició Socialistes de Catalunya (entre el PSC i la FSC del PSOE) a les primeres eleccions democràtiques (1977) sota el lema «Per una Catalunya lliure, pròspera i sense classes», de les quals va sortir guanyadora, en una aposta que resultaria decisiva per al restabliment de la Generalitat i per a la unitat civil.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Amor a primera vista

La relació entre Quico Sabaté i Joan Manuel Serrat va ser, ben segur, un «amor a primera vista». Eren ànimes bessones, sense crosses ni cotilles, enemics de les convencions fossilitzades, de les formalitats buides, avesats a pensar pel seu compte, enllà d’ortodòxies de tota mena, observadors crítics i tendres de la realitat i, sobretot, de la gent, dels seus neguits i anhels, de les seves maneres de fer i de dir. Es devien clissar només veure’s. La seva relació venia d’abans, però la seva amistat havia cristal·litzat sobretot aquell estiu en què Serrat va tornar de l’exili i va recalar a casa del Quico.

Havia estat el 29 de setembre de 1975, en ocasió de l’afusellament de cinc militants antifranquistes (d’ETA i del FRAP), que Serrat, des de l’aeroport de Mèxic, va fer unes sonores declaracions de condemna del règim franquista. També es va identificar amb la posició del president mexicà (Luis Echeverría), que s’havia refermat en la denúncia del règim franquista i en el reconeixement en exclusiva del govern de la Segona República a l’exili.

Com a conseqüència, el govern de Franco va processar Serrat «por injurias al Jefe del Estado» i va emetre contra ell una ordre de cerca i captura, raó per la qual va haver d’exiliar-se, mentre les seves cançons eren retirades de la circulació. Va restar a Mèxic i el va recórrer de punta a punta, en una gira de concerts a baix preu i amb molta càrrega reivindicativa. Va intentar perllongar-la a tota l’Amèrica Llatina, però va topar amb la prohibició de Pinochet i altres dictadors, amb què va esdevenir, a tot el continent, un símbol del combat per la llibertat i la justícia.

La seva amistat havia cristal·litzat sobretot aquell estiu en què Serrat va tornar de l’exili i va recalar a casa del Quico.

Fins un any més tard –l’agost de 1976– no va poder tornar, després d’un primer decret d’amnistia de Suárez, per bé que seguia vigent el Tribunal d’Ordre Públic i hi havia risc que el detinguessin. Moment encara d’incerteses. El van retenir dues hores a l’aeroport, però finalment el van deixar anar. El règim s’esquerdava. No trigarien, però, les amenaces de mort dels Guerrilleros de Cristo Rey, escamots d’ultradreta que campaven al seu aire i que de vegades semblaven actuar de reforç de la policia contra els manifestants antifranquistes. Per això, entretant, Serrat va optar per resguardar-se en algun lloc secret i segur, que va resultar ser la casa d’en Quico i l’Ángeles, al carrer Rosselló, a tocar de l’Escola Industrial. Hi vaig anar a passar més d’una vetllada. Els recordo extremament divertits i ocurrents, prodigiosament enjogassats, sense cap noció del temps. Van fer una amistat definitiva, un nexe sense pal·liatius.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

 

«No vull ser un cabró»

En efecte, el 1983, en Serrat i en Quico fundarien Taller 83 SA, productora de discos propis i aliens, recitals, gires, programes de ràdio (com La radio con botas a RNE), etc., situada també al carrer de Tuset. Espira completava un cicle, en Cirici va esdevenir eurodiputat i en Quico va optar per deixar córrer el negoci. La publicitat, de sobte, se li havia entravessat, potser perquè la trobava massa engalipadora i no li agradava veure’s abocat a defensar coses en les quals no acabava de creure: «no vull ser un cabró», em va dir un dia per explicar-m’ho.

Les seves opcions ideològiques es feien opcions de vida, amb una radicalitat poc habitual. Segons com, em feia pensar en el protagonista de la pel·lícula Charles, mort ou vif d’Alain Tanner, que abandona, fart, la seva condició d’alt executiu i d’empresari per adoptar un estil de vida oposat, en la línia alternativa que prenia cos entre els joves de la revolta cultural del 1968. En Quico va optar per un nivell de vida modest, mentre orientava les seves extraordinàries capacitats creatives a servir generosament les causes en què creia.

En Serrat dirà, d’en Quico, que havia estat «un brillant col·laborador de fa molts anys en els meus discos. Què dic discos! M’ha apuntalat en molts aspectes de la vida» (Joan Baeza, blog Serrat Multimedia). Als discos de Serrat d’aquesta època, no és difícil endevinar-hi el terreny d’aquella s