Hem de suposar que tard o d’hora les hostilitats cessaran a Ucraïna. Per quina raó cessaran i quina serà la modalitat del cessament (retirada russa, capitulació ucraïnesa, alto el foc convingut o acord general) dirà molt sobre l’evolució del conflicte armat entre la Federació de Rússia i la República d’Ucraïna.

El president Vladímir Putin, que ostenta la representació de la Federació i amb les seves decisions la compromet en l’esfera internacional, en recórrer a l’ús de la força contra la integritat territorial i la independència política d’Ucraïna ha vulnerat la Carta de les Nacions Unides i el Dret Internacional general, però, paradoxalment, cerca emparar en el dret vulnerat el resultat de les actuacions il·lícites per tal de legalitzar-les.

No ens hauríem d’estranyar que d’ara endavant tracti de recobrir d’una pàtina jurídica els seus moviments. En aquest sentit, Putin sempre ha maldat pel reconeixement jurídic de l’annexió de Crimea per part d’Ucraïna i de tercers, reconeixement que considera prioritari i que exigeix a tota hora a Ucraïna.

Amb les dades de què disposem al cap de cinc setmanes i mitja de l’inici de la invasió es poden prefigurar algunes modalitats de cessament.

D’entrada, cal constatar la interessada confusió sembrada per Putin en qualificar l’agressió d’«operació militar especial per a la defensa de les repúbliques de Donetsk i Lugansk», els dirigents de les quals li haurien demanat assistència –excusa que recorda Hongria 1956 i Txecoslovàquia 1968–, evitant en tot moment utilitzar els termes de «guerra» o «conflicte armat» a desgrat de l’amplitud dels mitjans bèl·lics emprats.

La tergiversació té per a la Federació de Rússia l’avantatge de poder suspendre l’«operació», temporalment o definitivament, o reprendre-la a voluntat. Té l’inconvenient de no poder invocar per a la protecció dels combatents russos els Convenis de Ginebra de 1949 i els Protocols corresponents sobre el dret humanitari en els conflictes armats, per exemple, en el tracte dels presoners de guerra.

No sembla que Ucraïna hagi arribat al límit de les seves forces i de l’esperit de resistència. La capitulació es pot, doncs, descartar.

La primera modalitat –improbable perquè comportaria la implícita admissió d’una derrota– seria la retirada unilateral dels exèrcits russos d’Ucraïna, llevat del Donbass, per les greus pèrdues infligides pels ucraïnesos o perquè les sancions imposades a Rússia resulten insuportables, o per una combinació de les dues raons. Les tropes es retirarien de la mateixa manera que van penetrar a Ucraïna, sense cap formalització dels actes. Rússia justificaria la retirada com una suspensió de l’«operació especial» i deixaria planar la possibilitat de reprendre-la.

Una altra modalitat seria la capitulació dels ucraïnesos formal, acceptada pel govern legítim de Volodímir Zelenski, o en la pràctica. Caldria veure les causes de la capitulació: la derrota militar ucraïnesa o la decisió de capitular per estalviar més víctimes, més destrucció d’infraestructures, més anorreament de ciutats, més pèrdua de població pels refugiats. Si els ucraïnesos deixessin de combatre regularment seria una forma de capitulació. No sembla que Ucraïna hagi arribat al límit de les seves forces i de l’esperit de resistència. La capitulació es pot, doncs, descartar.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

La modalitat més probable és un alto el foc permanent convingut per les dues parts, modalitat que ha estat evocada en la tanda de negociacions russo-ucraïneses i l’ha proposada Turquia com a mediador reconegut. Les hostilitats cessarien i les posicions sobre el terreny quedarien fixades com estaven al toc de «cesseu el foc» –segurament s’incompliria localment per l’un o per l’altre bel·ligerant o pels dos per corregir o reforçar posicions–.

L’acord d’alto el foc s’hauria de completar amb un altre instrument que resolgués les qüestions de fons. Si no quedaria reduït a una treva temporal de manteniment incert, i en aquell cas s’entraria en la dimensió jurídica d’un tractat o d’un intercanvi de declaracions formals de compromís sobre els punts en litigi.

Costa deduir les bases d’un possible acord general pel caràcter autocràtic del poder polític a Rússia concentrat en Putin, que ha donat tantes mostres d’imprevisibilitat, però se’n pot fer un esbós, a partir de les manifestacions dels uns i dels altres, supeditat a l’evolució de les hostilitats els dies vinents i tenint en compte el canvi d’objectius militars anunciat per l’Estat Major rus en situar com a meta principal de l’«operació» la presa completa del Donbass. Un canvi a interpretar com propaganda i camuflatge de les veritables intencions i alhora com una preparació de l’opinió pública russa a una rebaixa de les expectatives respecte a Ucraïna.

Per part de la Federació de Rússia s’exigiria la neutralitat d’Ucraïna, a plasmar en la Constitució, que ara com ara contempla l’adhesió a l’OTAN, la prohibició de la instal·lació de bases militars i de la presència de tropes estrangeres en el territori ucraïnès, el reconeixement de la sobirania russa de Crimea i Sebastòpol i un estatut especial per al Donbass, que possibilités, posteriorment, una forma d’associació de les entitats de Donetsk i Lugansk a la Federació de Rússia. Probablement, afegiria l’exigència d’una limitació de les forces armades d’Ucraïna en material i efectius. Putin també tractaria de lligar-ho a un progressiu aixecament de les sancions.

Ucraïna s’haurà de conformar amb la retirada de les tropes russes, llevat de les del Donbass, retirada vital per a la independència d’Ucraïna, més alguna forma de garantia internacional de la neutralitat imposada –la definició dels Estats garants és una qüestió clau per raó de la confiança i l’efectivitat necessàries i, al mateix temps, una oportunitat per avançar cap a un nou ordre de seguretat col·lectiva a Europa– i mantenir oberta la possibilitat de l’ingrés a la Unió Europea, però renunciant a participar en el sistema de defensa col·lectiva que la Unió adoptés com a propi en el futur.

Ucraïna tractaria d’incloure una verificació dels enormes danys materials causats per les hostilitats, que li permetés negociar reparacions (de Rússia a través del preu del gas i d’altres matèries primeres, per exemple) i ajudes internacionals per a la reconstrucció de les ciutats i les infraestructures.

La millora de les dures condicions que haurà d’acceptar Ucraïna, forçada a assumir la severa realitat de l’ocupació parcial del seu territori malgrat l’heroica resistència a la invasió, només arribarà amb el temps i per l’evolució política –si és possible– de Rússia, i probablement haurà d’esperar fins després de Putin.