Per parlar de Quincy Jones s’ha de fer servir el grau superlatiu. De fet, moltes vegades se l’ha qualificat de gegant. Va passar per totes les músiques, des del jazz, el rhythm & blues i la bossa nova, fins al soul, el pop, el rock, el hip-hop i, darrerament, el rap. I també va tocar totes les tecles de l’ofici, les de compositor, arranjador, director, trompetista, productor discogràfic i empresari. Va guanyar tots els grans premis de la indústria musical com els Emmy, els Tony, els Grammy i els Oscar, i no una vegada, sinó unes quantes.
Va rebre el títol de Comandant de la Legió d’Honor francesa i el de Gran Comandant de l’Orde de les Arts i les Lletres, també de França. La Reial Acadèmia de Música de Londres el va fer Doctor honorari i el president Barack Obama li va atorgar la Medalla de les Arts. Va fer vendre milions i milions de còpies a artistes com Frank Sinatra o Michael Jackson. I va canviar la manera d’interpretar el jazz i la música popular traspassant gèneres i fronteres. Pocs músics tenen un currículum tan ben farcit, desenvolupat en més de set dècades de carrera.
A Jones li agradava dir que viuria fins als cent deu anys. Tanmateix, no hi va arribar, n’hi van faltar dinou, però els noranta-un que va viure fins al passat tres de novembre van ser d’una plenitud extraordinària amb una activitat infatigable. Va néixer el 1933, al South Side de Chicago, el mateix any que va acabar la llei seca i al bell mig de la Gran Depressió. Créixer a la ciutat que havia estat el pati del gangsterisme no devia ser fàcil. Menys encara quan a set anys la seva mare va ser internada en un sanatori a causa d’una demència precoç, un fet que va ser determinant per al seu futur. «No tuve una madre en el sentido tradicional, así que, en cierto modo, hice de la música mi madre», explicava a 12 notas: sobre la vida y la creatividad (Roca editorial, 2022).
PUBLICITAT
En l’adolescència va tenir dos exemples que li van servir per entendre que a la vida s’ha de treballar i cal fer-ho a consciència. Un, era el seu pare, un treballador incansable que tenia per lema allò que diu que la feina ben feta no té destorb. L’altre, va ser un noi cec que va conèixer a catorze anys, quan la família es va traslladar a Seattle, el qual, malgrat la ceguesa, arranjava la seva vida de manera molt independent. Es deia R.C. Robinson i amb el temps seria Ray Charles. Acabarien treballant junts i serien amics tota la vida.
Jones va construir una nova carrera per a Frank Sinatra i va fer vendre 65 milions de còpies de ‘Thriller’ a Michael Jackson.
De jovenet, Jones ja havia après a tocar la trompeta i s’havia fet notar. Tant era així que quan tenia quinze anys, Lionel Hampton se’l volia emportar de gira, cosa que la dona del director de la big band va avortar dient que el noi era massa jove i encara havia d’acabar els estudis. Tres anys després, però, ja era el trompetista de la banda. També ho seria de les orquestres de Count Basie i Dizzy Gillespie per als quals feia els arranjaments orquestrals.
Retrat de l’any 1980 del músic, compositor i productor musical, Quincy Jones (1933 – 2024). Fotografia de Los Angeles Times Photographic Collection. UCLA Library
Amb ‘Mademoiselle’ Boulanger
Viatjant pels Estats Units va patir la segregació racial, mentre que a les gires per Europa podia dormir en el mateix hotel i menjar en el mateix restaurant que els membres blancs de les bandes. Interessat, també pel cinema, va veure que a Hollywood hi havia molt poques oportunitats per a músics negres. Així, per aprendre més i poder demostrar la seva vàlua, el 1957 se’n va anar París i va trucar a la porta de la gran dama de l’ensenyament musical, Nadia Boulanger, que havia estat amiga de Maurice Ravel i d’Igor Stravinsky, i mestra d’altres lluminàries com Leonard Bernstein, Yehudi Menuhin, Daniel Barenboim, Philip Glass o Astor Piazzolla.
Q, com seria conegut Jones quan ja era famós, repetia el que considerava la lliçó més important que havia rebut de Mademoiselle: «La teva música no serà mai més o menys que el que tu ets com a ésser humà», i li recordava que la música eren dotze notes, no tretze, que tot s’havia de fer amb aquella dotzena. Jones, que es va casar tres vegades i va tenir una bona colla de relacions sentimentals sempre deia que Boulanger era la dona més sorprenent que havia conegut mai.
De tornada als Estats Units, el 1963 va produir el seu primer gran èxit, la cançó It’s my party per a Lesley Gore que va marcar els inicis del pop-rock. En pocs dies el single va escalar el primer lloc dels discos més venuts i escoltats. Tanmateix, en la carrera de Jones, el plor de l’adolescent a qui el xicot abandona per una altra noia el dia del seu aniversari, quedaria eclipsat pel que va fer per a Frank Sinatra.
El crooner s’acostava als cinquanta anys. El rock and roll s’imposava amenaçant d’emportar-se estils i trajectòries com la del famós cantant. Q li va fer una nova carrera i fins i tot li va canviar la manera de fer servir la veu tal com havia après a París amb Mademoiselle Boulanger. Ho va fer amb la cançó Fly Me To The Moon de l’àlbum It Might as Well Be Swing amb Count Basie. La cançó havia estat enregistrada abans per altres cantants, però va ser la versió interpretada per Sinatra plena de swing la que es va imposar.
Q va ser un dels primers directius negres de la indústria discogràfica i també va trencar la barrera del color entre els compositors de Hollywood.
L’altre gran èxit de Jones va ser la seva col·laboració amb Michael Jackson. S’havien conegut el 1977 quan es va fer una versió urbana d’El màgic d’Oz que no va funcionar. Dos anys després, Q va produir Off the Wall, el cinquè àlbum d’estudi del cantant, obra que va marcar un nou inici per a Jackson. El sisè àlbum trigaria tres anys a aparèixer, però es convertiria en un dels grans fenòmens musicals populars de la segona meitat del segle XX. Era Thriller, del qual es van vendre més de seixanta-cinc milions de còpies. La tercera col·laboració entre Jones i Jackson va ser Bad que no va superar l’anterior, però vendre’n quaranta-cinc milions no està gens malament.
Quincy Jones (1933 – 2024) fotografiat a Hèlsinki, l’agost de 1960 mentre dirigia la Quincy Jones Orchestra. Col·lecció Finnish Heritage Agency
No feia miracles
Q ho va ser tot en el món musical i la llista de músics amb què va treballar, portant un barret o un altre, és la història sencera de setanta anys de música dels Estats Units. A més dels ja esmentats, va col·laborar amb figures com un jove Elvis Presley, Billy Eckstine, Ella Fitzgerald, Peggy Lee, Nana Mouskouri, Sarah Vaughan, Dinah Washington, Céline Dion o el pianista de jazz Justin Kauflin.
Quin era el seu secret? Tenia molt clar que la seva feina era la de millorar les cançons i fer que els intèrprets triomfessin. També tenia clar que, d’entrada, les cançons havien de ser bones perquè de miracles no en podia fer. El que feia era centrar-se en la melodia i en el tempo, anar a buscar els millors músics d’estudi per a cada cas i aprofitar totes les innovacions tecnològiques que tenia al seu abast. I a tota aquesta activitat cal afegir-hi les seves composicions i els àlbums propis en què les interpretava.
La seva intensa vida professional el va portar a trencar moltes barreres. Va ser un dels primers directius negres de la indústria discogràfica i va acabar imposant-se a Hollywood tot i el racisme imperant. Un exemple de la dificultat de ser negre a la meca del cinema el dona Truman Capote en saber que Jones s’encarregaria de la banda sonora de la versió cinematogràfica de A sang freda. L’escriptor no el volia dient que a la seva obra no hi havia negres. Tanmateix, un tossut picapedrer com Jones ja s’havia situat amb la música de The Pawnbroker i En la calor de la nit. Després vindrien bandes sonores tan destacades com les d’Un treball a Itàlia, Bob, Carol, Ted i Alice, Gran robatori a Manhattan, La fugida i El color púrpura, entre moltes altres. I per a la televisió cal citar la música de la sèrie original Ironside.
Activista i supervivent
Haver trencat barreres el va portar a l’activisme a favor de la població negra. Seguidor de Martin Luther King, va ajudar a crear l’Institut per a la música negra americana (IBAM, en les seves sigles en anglès), i va endegar nombrosos projectes als Estats Units i a Sud-àfrica, alguns amb Bono, el cantant del grup U2. El 1985 va aconseguir el que semblava impossible, produir i dirigir l’enregistrament de We are the world, un single per recaptar fons per a les víctimes de la fam a Etiòpia que havien escrit Jackson i Lionel Richie i que van interpretar estrelles com Stevie Wonder, Tina Turner, Bob Dylan, Diana Ross, Bruce Springsteen i molts altres. A l’entrada de l’estudi, Q havia fet penjar aquest avís: Deixa el teu ego a la porta. Per a ell, l’ego més gran sempre l’havia de tenir la cançó.
PUBLICITAT
Director i productor de ‘We are de world’ amb estrelles com Jackson, Dylan, o Springsteen, va penjar aquest avís a l’estudi: ‘Deixa el teu ego a la porta’.
Quincy Jones, a més de treballador incansable va ser també un supervivent. De jove s’havia enganxat a l’heroïna, però se’n va sortir. I de gran també va deixar l’alcohol. El 1974, metafòricament parlant, ja li havien cantat les absoltes. Aquell any va patir dos aneurismes cerebrals que feien témer el pitjor. El seu estat era tan greu que tot apuntava que no se’n sortiria, de manera que una colla de músics amics, entre els quals hi havia Stevie Wonder, Marvin Gaye, Sarah Vaughan, Sidney Poitier i Richard Pryor van organitzar un festival a la seva memòria.
Tanmateix, Jones no va morir, se’n va sortir i va assistir a l’homenatge que havia de ser pòstum acompanyat del seu neuròleg. El que sí que va haver de deixar va ser la trompeta. El van advertir que tocar l’instrument podia ser fatal. Una vegada, al Japó, la va voler tocar i una mica més i no ho explica.
La de Quincy Jones va ser una vida plena en tots els sentits i així s’acomiadava dels lectors de la seva entretinguda autobiografia que Libros del Kultrum va publicar el 2021: «He vivido la vida intensamente, como quienes me precedieron y tuvieron a bien guiarme hasta aquí, enseñándome a abordar la creatividad con modestia y a responder al éxito con donaire».
