Parlar d’Elon Musk és parlar d’un emprenedor addicte a la feina que exigeix als altres el mateix que s’exigeix a si mateix. Qualsevol article sobre ell, sobre la seva vida, repassarà els seus èxits professionals i enumerarà una darrere l’altra les empreses que ha anat construint o adquirint. Però, a més, Elon Musk és un visionari que vol canviar el món.

Fa uns mesos vaig anar a veure l’espectacle del Mago Pop a Barcelona i vaig tenir l’oportunitat de poder-ne formar part. No va ser res de l’altre món, però la meva intervenció va posar el nom d’Elon Musk als llavis d’Antonio Díaz. El truc va ser d’endevinació, va demanar a unes quantes persones del públic que penséssim en un personatge, que l’escrivíssim, i el que jo vaig escollir va ser Elon Musk.

Sempre m’ha semblat un perfil digne de seguir. No només és un visionari, també és un gamberro al qual no importa trencar les normes per fer encara més gran el seu ego, si és possible. En el seu paper de multimilionari brivall es pot permetre coses com fumar-se un porro de marihuana al programa de Joe Rogan i que, malgrat ser contractista militar, no li passi res. Bé, una inspecció a SpaceX que va costar 5 milions de dòlars al contribuent nord–americà.

Ningú no dubta que Elon Musk és algú amb carisma, un tipus de persona que aixeca passions i que té un lideratge innat. La seva influència és tan gran que amb un sol tuit és capaç de provocar que el valor d’una criptodivisa com Doge es catapulti, sobretot després de retirar el seu suport a Bitcoin per un tema de consum energètic. Va passar d’adoptar aquesta moneda amb Tesla com a inversió i font de pagament, a deixar-la de banda per Dogecoin. Aquesta decisió va provocar que la primera patís un dels més grans daltabaixos en la seva cotització i que la segona, malgrat la baixa generalitzada de les criptomonedes, aguantés la tirada.

Un altre àmbit, en què té molta experiència, és el de ser influenciador financer. Les seves declaracions li van costar, en el seu moment, la presidència de Tesla perquè la comissió del mercat de valors va considerar que havia influenciat en el valor de les seves accions. Un altre moment remarcable va ser quan es va sumar al subreddit de GameSpot i va provocar que aquestes accions es disparessin d’una manera inesperada.

Invitació a Putin

Elon, com he dit, marca tendència. Si ClubHouse està de moda, ell hi és present i fins i tot hi convida a xerrar a Putin. Invitació que el Kremlin va sospesar seriosament i que mostra que les relacions internacionals s’estan convertint en relacions obertes entre empreses i governs. Bé, més aviat entre hiperlideratges de la política i de l’empresa. Un altre exemple és la venda d’art amb NFT: si està trencant tots els esquemes, l’Elon anuncia que farà una cançó sobre el tema i que la vendrà com a NFT.

En una ocasió va deixar un grup dels seus enginyers en una illa sense menjar, estil «supervivents», fet que els va portar a amotinar-se contra ell.

Els seus projectes empresarials apuntalen les ganes de canvi. La seva visió del món i del que vol fer està totalment influenciada per la seva infància, en què la ciència-ficció va tenir un lloc preeminent. Star Trek, els viatges interestel·lars, la teletransportació i la intel·ligència artificial marquen de manera profunda què vol fer i aconseguir.

Elon Musk en alguna ocasió ja ha donat suport a la tesi que, en alguns escenaris, la IA avançada podria posar en perill la supervivència humana, per això el seu paper a Open AI intenta definir un camí en què la singularitat no suposi una veritable amenaça per a la humanitat. Mentre que amb Neuralink obre la porta al transhumanisme mitjançant la realització d’implants al cervell amb l’objectiu de connectar–los amb una intel·ligència artificial.

En tot aquest futur que vol modelar, el present és molt important. Elon Musk ha defensat en alguna ocasió la hipòtesi de la simulació, idea en què la nostra realitat física, lluny de ser un univers físic sòlid, forma part d’una simulació cada cop més sofisticada, semblant a un videojoc, formada per píxels. Aquesta hipòtesi no pressuposa un cert determinisme tecnològic, sinó que a la manera d’un personatge no jugable (Non Playable Character) tindríem prou autonomia per definir el nostre futur.

Un coet soviètic de segona mà

Un futur on l’espai té un protagonisme especial. SpaceX ha estat durant molt de temps el seu gran projecte. Anar a Mart el va portar a voler comprar un coet de segona mà soviètic amb els diners que va aconseguir de la venda de Paypal, però els russos se’l van prendre de broma i se’n va tornar a casa amb les mans buides i amb el ferm propòsit de crear la seva pròpia empresa. Empresa en la qual el capitalisme més salvatge va aflorar en les exigències al seu personal. En una ocasió va deixar un grup dels seus enginyers en una illa sense menjar, estil «supervivents», situació que els va portar a amotinar–se contra Elon.

PUBLICITAT

Són moltes les anècdotes sobre Elon i el seu personal. Per exemple, l’acomiadament de la que va ser la seva assistent durant més de dotze anys, Mary Beth Brown, perquè li va demanar un augment de sou. O si ens fixem en el seu desembarcament a Twitter. Acomiadaments massius, posar fi al teletreball, empleats dormint a l’oficina i una infinitat de sacrificis per agradar a algú que o bé adores o bé odies.

No coneix límits o, si més no, això diuen. Pot personificar tant un tità de la mitologia grega com Perseu, que va robar el foc per portar–lo als humans, com podria ser perfectament Tony Stark i el seu alter ego Iron Man. No podem oblidar la seva intervenció en el rescat dels nens atrapats en una cova de Tailàndia, on va proposar utilitzar un minisubmarí fet amb peces de coet. O el seu oferiment d’ajuda més recent amb StarLink, la seva xarxa de satèl·lits, per posar-la al servei del govern d’Ucraïna en la seva lluita contra Rússia.

Deliris de grandesa

El cas és que es veu a si mateix com algú que salvarà el món perquè, quan la Terra s’acabi, ell vendrà bitllets a Mart. I no peca de somni excessiu, ni de síndrome de l’impostor. Ja ha demostrat, i amb escreix, que és capaç de fer allò que es proposi. Encara que potser sí que té una mica de megalòman, de deliris de grandesa. Podríem dir que pateix un trastorn narcisista de la personalitat pel seu ego excessiu. I el millor exemple de tot això el trobem en el dia en què es va donar a si mateix el títol «Tecno Rei de Tesla» i al seu director financer, Zach Kirkhorn, «Mestre de la moneda». Sona tant a… joc de rol, a un relat de cavalleria, a Joc de Trons. Una autocoronació que recorda la de Napoleó, personatge a qui, per cert, té en molta estima. Esperem que les seves ànsies de conquerir el món no siguin les mateixes, almenys no de la mateixa manera.

La simplificació de discurs que genera Twitter és una arma perillosa sota el control total d’un home del carisma d’Elon Musk.

Ara estem gaudint del serial de què serà de Twitter a les mans d’Elon Musk. Després de l’estira–i–arronsa del procés de venda, Elon ha entrat a Twitter com un elefant en una terrisseria. Ha fet acomiadaments massius per penedir–se, després, de la marxa d’algun dels empleats. Ha engegat un servei (Twitter Blue) que ha hagut de tancar per suplantació de perfils, ja que permetia la verificació de perfil per només vuit dòlars al mes. Ara l’ha tornat a obrir amb nous controls de seguretat, però això ha estat una mostra del seu caràcter impulsiu per prendre decisions. Un exemple més: per por de sabotatges va arribar a implantar la paralització de l’edició del codi font de l’aplicació per assegurar–ne l’estabilitat. O, fins i tot, el tancament de les oficines com a resposta davant de les protestes dels seus treballadors.

‘Vox populi, vox Dei’

Molts ja donen per mort Twitter. Una aplicació amb la qual Musk ha tingut els seus pros i els seus contres i a la qual pretén donar tot el seu potencial pel que fa a la llibertat d’expressió. Per això, fins i tot ha retornat a Donald Trump el seu perfil després d’una consulta popular amb un tuit. Una consulta amb què, a la manera d’un emperador romà, ha aixecat el polze per mostrar-ne l’aprovació. Una consulta on han votat més de quinze milions d’usuaris i que han vist més de cent trenta-quatre milions de persones. Una consulta que Elon va donar per tancada amb les paraules Vox populi, vox Dei, frase que encara remarca més un populisme que promou i al qual no es vol enfrontar. En aquesta línia ha continuat fent consultes populars, ha consultat, fins i tot, si hauria de continuar al capdavant de la companyia amb un resultat negatiu per part dels usuaris. Una altra cosa és que accepti la decisió. De moment el que vol fer és limitar la participació en aquestes votacions a qui pagui la quota de Twitter Blue.

No se li escapa a ningú que ha publicat a Twitter allò que li ha donat la gana. Des de mems, a tuits criptogràfics que han provocat tota mena de reaccions. Fins i tot ha arribat a relacionar Justin Trudeau amb Hitler per les protestes antivacunes dels camioners. El cas és que la simplificació de discurs que genera Twitter és una arma perillosa sota el control total d’un home tan impulsiu com Elon Musk. Si a partir d’ara Twitter és la seva joguina favorita, amb la qual definirà la seva estratègia de comunicació, podem esperar-ne qualsevol cosa.

Del seu propi partit

I en política? Quin peu calça Elon Musk? Podem pensar, pel seu liberalisme salvatge, que és republicà, fins i tot per les declaracions de suport a algun candidat d’aquest partit. Però això no impedeix que en el passat votés el Partit Demòcrata. La veritat és que ha fet donacions a banda i banda, ha criticat a banda i banda i té interessos a banda i banda. Critica els ajuts governamentals, però les seves empreses se’n beneficien. Fa bandera de la llibertat d’expressió, fet que aplaudeixen les veus més conservadores. Va criticar durament el confinament per la covid-19, perquè interferia en les seves empreses. Advoca pel medi ambient amb els cotxes elèctrics. I així podríem continuar enumerant accions i declaracions que es decanten pels republicans o pels demòcrates. Però la conclusió a la qual tot apunta és que Elon Musk és del seu propi partit, el de la seva pròpia ideologia.

Tot el seu poder, el seu potencial, la seva influència, la seva visió de futur, marcarà, per bé o per mal, el camí de moltes persones, per això cal preguntar–nos cap a on va, cap on ens portarà.

Quo Vadis Elon?