Els fets són tossuts: el 12 de maig passat, en el marc d’una contundent derrota dels partits independentistes, Junts va obtenir menys vots que CiU l’any 1980, tot i l’increment del cens electoral. En les eleccions europees d’unes setmanes més tard, la formació successora de Convergència va registrar el seu segon pitjor resultat des de 1977. Això no obstant, contra el que semblaria raonable esperar davant d’un encongiment electoral tan notori, Junts ha optat per una política de radical confrontació amb el guanyador de les eleccions, el PSC, amb l’objectiu de boicotejar la investidura de Salvador Illa i de forçar una repetició dels comicis.

Ben segur que la gran majoria de la ciutadania de Catalunya –la que va votar i la que es va abstenir a les eleccions del 12 de maig– espera tenir un govern que es posi a treballar sens falta en l’atapeïda agenda de temes pendents per afrontar amb garanties el progrés econòmic i social de Catalunya. La magnitud de l’empresa és formidable i cada cop es fa més difícil gestionar-la per l’acumulació de retards provocats pel fracàs en l’aprovació dels pressupostos i l’avançament electoral subsegüent.

Estem parlant, per exemple, de poder posar en marxa el pla de reindustrialització amb instruments com el Pacte Nacional per a la Indústria ideat pel Govern Aragonès i acordat amb la patronal i els sindicats. O d’abordar amb decisió prioritats d’infraestructures estratègiques com l’ampliació de l’aeroport del Prat o la continuació del Quart Cinturó. També de negociar amb el màxim suport polític i social possible l’actualització del finançament de l’autogovern de Catalunya en el marc de la redefinició del model de finançament autonòmic.

Estem parlant d’avançar, més enllà de les solucions d’emergència, en un pla per abordar una política integral per fer front a la sequera estructural associada al canvi climàtic. De la mateixa manera que s’ha de recuperar el retard acumulat en el camp de les energies renovables i que compromet seriosament assolir tant els objectius vinculats a la transició ecològica com els relacionats amb la productivitat de les empreses i l’atracció d’inversions.

Estem parlant d’actuar amb determinació per respondre als reptes que planteja la Catalunya dels vuit milions. És a dir, de planificar i invertir per adaptar els serveis públics educatius, sanitaris, assistencials a l’evolució demogràfica, amb el benentès que es tracta de la condició indispensable, però no suficient, per poder cohesionar una població cada cop més diversa.

Estem parlant de donar una resposta efectiva a l’accés a l’habitatge, una de les grans preocupacions de la població més jove i font d’un malestar social que va creixent. D’una resposta valenta que aprengui dels errors acumulats tant per un excés de regulació com per la confiança cega en el mercat i que, per tant, es focalitzi en la construcció d’habitatge social de lloguer.

Estem parlant de donar un cop de timó a la política educativa, amb perspectiva llarga, per superar l’estat actual de pessimisme i desorientació sobre les possibilitats del nostre sistema educatiu. Com també de comprometre el Govern de Catalunya en l’impuls i el suport a la creativitat cultural que brolla arreu del país i que massa sovint se sent desemparada pel desinterès i la manca d’iniciativa institucional.

Puigdemont sap què vol i Esquerra no ho sap i no sembla estar en condicions de saber-ho, immersa en una crisi de lideratge i d’estratègia.

En definitiva, aquests temes crucials de l’agenda de govern necessiten un marc d’estabilitat política i institucional que permeti pensar i actuar a mitjà i llarg termini i concitar els acords polítics i socials per contribuir a l’objectiu de treballar per la prosperitat econòmica i la cohesió social de tots els ciutadans.

Però vet aquí que les vicissituds polítiques posteriors a les eleccions del passat 12 de maig no semblen conduir-nos a aquest escenari d’estabilitat política convenient i desitjable. El mapa polític resultant –confirmat a les eleccions europees del 9 de juny– es caracteritza per la primacia del PSC, la pèrdua de la majoria absoluta de les forces independentistes, la feblesa de l’esquerra postcomunista, la recuperació del Partit Popular tot absorbint gran part del vot de Ciutadans i la presència consolidada de l’extrema dreta, amb la novetat de la seva variant ultranacionalista catalana.

Tanmateix, la sessió constitutiva del nou Parlament lluny de reflectir la complexitat i diversitat del nou mapa polític ens ha retornat per moments als temps confusos del procés. Amb una Mesa d’edat que, per començar, va decidir desobeir el Tribunal Constitucional per facilitar el vot de Carles Puigdemont i Lluís Puig. Amb uns discursos d’Agustí Colomines i de Josep Rull reivindicatius de les gestes processistes, de la seva retòrica i del seu relat, i formulats des de la lògica del passat l’endemà d’unes eleccions europees en les quals Junts i ERC havien perdut més de 923.000 vots.

Amb la imposició d’una Mesa de majoria independentista, batejada per cortesia de la CUP amb l’epítet d’antirepressiva. Amb l’exclusió de la Mesa de la quarta força política del Parlament. No deixa de ser una ironia de la història que el mateix dia que entrava en vigor la llei d’Amnistia, els beneficiats de la mesura de gràcia es conjuressin per elegir una Mesa antirepressiva. Una majoria de la Mesa que no es correspon amb la voluntat popular i que, malgrat la seva legitimitat, és més antirepressiva que representativa.

És evident que amb aquest precedent el camí cap a una possible investidura del guanyador de les eleccions sembla cada cop més tortuós. En aquest sentit, cal advertir del perill d’un ús sectari de les prerrogatives del nou president del Parlament a favor dels interessos de Puigdemont i de Junts. La decisió d’ERC de donar suport a l’elecció de Josep Rull suposa, de facto, una claudicació més dels republicans, reconvertits en una nova versió del seu antic paper de masovers del pujolisme, i representa entregar a Junts el control dels tempos.

De moment, Carles Puigdemont ha pres la iniciativa amb l’objectiu ben conegut de forçar sigui com sigui la seva restitució, malgrat que és una màquina de perdre eleccions, amenaçant si no assoleix el seu propòsit amb desestabilitzar la política catalana i l’espanyola, és a dir, en muntar un «pollastre de collons», segons l’afortunada síntesi de la seva política. Val a dir, de Catalunya endins, que els republicans tenen a les seves mans la clau parlamentària per evitar-ho, però el problema, per seguir utilitzant el mateix llenguatge de Puigdemont, és que a hores d’ara Esquerra és un «pollastre sense cap».

El propòsit de Puigdemont compta amb el suport gratuït i incondicional de la CUP, però sobretot amb el complex d’inferioritat crònic d’Esquerra Republicana davant del «gen convergent», en paraules d’Enric Juliana, agreujat, com dèiem abans, per la situació de provisionalitat de la seva direcció. Puigdemont sap què vol i Esquerra no ho sap i no sembla estar en condicions de saber-ho, immersa en una crisi de lideratge i d’estratègia.

Més preocupant, encara, és la dificultat del propòsit de girar full i d’obrir un nou temps en la política catalana mentre s’imposi el marc mental del processisme, ni que sigui amb una repetició reiterada i reescalfada del seu relat. Més enllà dels problemes constitucionals i d’aplicació de l’amnistia, el seu punt feble des del punt de vista polític és haver acceptat per part del Govern espanyol la versió dels fets de l’independentisme. L’actual episodi del Parlament no és altra cosa que la seva conseqüència.

En el moment d’escriure aquest editorial s’ha fet present amb força l’espectre de la repetició electoral en benefici de l’estratègia de Puigdemont d’acabar d’ensorrar ERC, que pot pagar molt cara la seva «jugada mestra». Però els que de debò acabaríem pagant aquesta insensatesa som els ciutadans de Catalunya, mentre l’agenda de reformes es panseix en un calaix. Quousque tandem abutere patientia nostra? Sí, les paraules que Ciceró va adreçar al conspirador Catilina ressonen a hores d’ara a la Cambra catalana. La paciència de la ciutadania té un límit; també el menysteniment de la institucionalitat i la paràlisi de l’acció de govern.