«Los jóvenes aman el ruido y por esto no frecuento yo sus discotecas. Así y todo, le recomiendo que visite Zeleste, a pocos metros de la entrada de Santa María del Mar. Bueno, visítela si no tiene usted complejos, si no le importa ser la sola corbata del local, el único pelo blanco. Allí todo es abundancia capilar y morosidad indumentaria. Se han instalado en un antiguo almacén de pañería, con el buen gusto de respetar la fachada modernista, obra del arquitecto Catà. En la sala han convertido en bar el mostrador y han respetado las vallas de la oficina. La nueva decoración, de tan sutil, de tan sofisticada, resulta imperceptible. “El mobiliario lo hemos buscado en los Encantes”, me aseguró Josep Aponte, entusiasta de la música pop, promotor del negocio. El resultado ha sido feliz, pues el local, dedicado a la música progresiva, guarda acusado parentesco con los cafés que, en el mismo barrio y cincuenta años atrás, consagrábanse al flamenco, a las variedades y al cuplé.»

La cita pertany a un article publicat a finals de juny de 1973 al setmanari Destino. L’autor era Andreu-Avel·lí Artís. Sempronio, pseudònim que usava el periodista, acabava de fer els seixanta-cinc. L’any anterior l’Ajuntament de Barcelona l’havia nomenat cronista oficial de la ciutat. Era un clàssic. Aleshores el seu gènere predilecte ja era la peça amena, nostàlgica i costumista sobre la ciutat.

Amb encert, aquí connectava passat i present. Es referia a l’origen modernista del local d’aquell club musical o es fixava en el mobiliari vintage a través de les paraules de Pepe Aponte i descrivia l’ambient hippiós que s’hi respirava contrastant-lo amb la formalitat de la seva vestimenta. El més rellevant: establia un lligam entre les sales de festa i aquell local que només feia un mes i mig que havia aconseguit aixecar la persiana després d’un període massa llarg d’entrebancs administratius. De fet, hi hauria qui establiria un paral·lelisme entre la funció que al fin de siècle havia tingut Els Quatre Gats i la que acabaria tenint Zeleste.

Aquella rebel·lia utòpica i transformadora Moll la viuria com una possibilitat a Zeleste durant els anys centrals de la dècada dels 70.

Aquell vespre, Sempronio va escoltar l’actuació del guitarrista Toti Soler amb Om, l’excel·lent grup d’acompanyament de Pau Riba al primer Dioptria. Víctor Jou havia imaginat Zeleste com una sala similar a les que hi havia a Londres. L’havia de singularitzar la música en directe. S’hi podrien escoltar diversos gèneres, però també rock. De locals així, a Barcelona, no n’hi havia. Però no era només una sala que acollia concerts. Podia esdevenir una plataforma cultural. Així s’explica que Jou atengués la proposta que li va fer aquell jove: editar la revista de Zeleste. D’acord que només se’n va editar un número, però aquell musicferit de vint-i-un anys s’hi va quedar a treballar. Formava part dels cercles de l’underground barceloní des de finals dels seixanta. Seria el director artístic del local. Es deia Rafael Moll. Va ser el seu setè cel.

 

Al fil de l’‘underground’

Podríem començar dient que Moll, nascut el 1951 en una família que vivia al Guinardó, no va acabar els estudis i va marxar de casa abans dels divuit. Podríem començar explicant que Moll, qüestionant l’autoritat, va ser un noi d’actitud a la vegada rebel i retreta. Podríem començar caracteritzant-lo com un jove més dels bohemis de la seva edat que arreu d’Occident, amb la seva conducta, estaven posant en qüestió l’ordre establert d’una civilització. I caldria dir d’entrada que aquella rebel·lia utòpica i transformadora, que Moll va mirar de canalitzar, sobretot a través de la música, la viuria com una possibilitat a Zeleste durant els anys centrals de la dècada dels 70.

Hi ha alguns fils per seguir com i quan Moll es va relligar a la xarxa de l’underground barceloní que va fer de Zeleste el seu palau de la música. A mitjan 1969, a tot estirar, Moll escrivia poemes amb una colla de joves rebels –Agustí Pons, Sisa i Albert Batiste– inspirats per la generació beat, especialment per Jack Kerouac. Els van fer arribar a una revista, probablement Oriflama, que es va negar a publicar-los.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

És el moment en el qual José Manuel Brabo, Cachas, arribat de Madrid, connecta amb els músics de la contracultura barcelonina i porta la bona nova d’una psicodèlia rítmica que dissolia les consciències com ho feia la marihuana o l’àcid amb què ja havia experimentat Pau Riba. A principis de 1970 Cachas, Sisa i Batiste, més Selene, ja han format Música Dispersa. També, aquell 1970, Sisa enregistra Orgia, el seu primer long play on col·labora bona part de la xarxa underground. Als crèdits hi apareix Moll. El disc trigaria més d’un any a ser editar.

Rafael Moll, malgrat tenir una formació musical diguem-ne justeta (havia estudiat flauta al Conservatori), també tenia el seu grup: La Troupe. En formava part la seva parella: Montserrat Tita Soler –germana de Toti Soler, una de les últimes incorporacions del col·lectiu Grup de Folk que ja s’havia dissolt. El 3 de desembre de 1970 La Troupe va enregistrar el seu únic disc als estudis Gemma de Barcelona. La primera cançó del single es titulava amb un vers d’Así se fundó Carnaby Street, de Leopoldo María Panero, i a la cara B s’hi musicava un poema de Machado.

Zeleste havia estat l’embrió d’una altra banda mítica de la música catalana: l’Orquestra Plateria.

No va tenir cap repercussió. Aleshores Moll i Tita vivien a la comuna de Pau Riba i Mercè Pastor a Bellesguard. A tots quatre els van detenir la nit de Cap d’Any de 1970. Riba i Pastor poc després van marxar a Formentera. Moll, cridat a fer el servei militar, va fer com havia fet Riba: es va fer passar per boig. Va colar. Es va estar unes setmanes ingressat al psiquiàtric de Sant Boi. Retornat a la normalitat, per dir-ho d’alguna manera, va ser un dels músics que tocaven a les representacions d’El retaule del flautista que l’abril de 1971 es va començar a escenificar al Teatre Capsa amb gran èxit.

A principis de 1972, per fi, es va distribuir Orgia. El temps que havia passat entre la gravació i l’aparició del disc havia frustrat les expectatives de Sisa de poder-se dedicar professionalment a la música. Amb un gest que ja evidencia el seu principal talent, que era la producció musical, Moll va ser l’impulsor de l’espectacle únic Darling Sisa. El 9 de juny es va fer al Saló Iris. Van llogar el local, van mecanografiar les lletres perquè el públic les pogués seguir (ja hi era Qualsevol nit pot sortir el sol), van dissenyar cartells.

Moll va formar part del grup d’acompanyament, tocant-hi la flauta i la bateria. Tot i que van omplir, Sisa passaria ben bé mig any sense tornar a cantar malgrat que ja tenia un repertori consolidat amb unes cinquanta cançons i les havia enviades a diverses companyies de discos per gravar un nou disc. Ningú no va respondre. A principis de 1973 Sisa va fer una actuació a La Salle de Gràcia. Llegeixo a la premsa de l’època que Moll era un dels integrants del grup que l’acompanyava.

 

Zeleste va ser Els Quatre Gats

«Cal comptar, també, amb una entrevista de Rafael Moll a aquest cantant incòmode i orgiàstic que respon pel nom de Sisa, entrevista que, ben segur, aixecarà polèmiques.» Així es podia llegir en el full de promoció del número d’Oriflama de juny de 1974. Mentre les maquetes amb noves cançons no trobaven cap companyia discogràfica que volgués gravar-les, Moll movia els fils al seu abast per fer que la carrera de Sisa no s’estronqués.

Gràcies a Zeleste, a la fi, aconseguiria encarrilar-se. Perquè al llarg de 1974 el tàndem Jou / Moll va anar transformant aquell projecte per tal que no fos només una sala de concerts, sinó una plataforma cultural. El febrer de 1975, a Vibraciones, Claudi Montañá –el millor cronista de l’underground barceloní, figura que va influir molt Moll– va publicar un reportatge sobre aquell moment eufòric. «También en Zeleste podría haber iniciado este reportaje. Reportaje que, en gran medida, me he planteado al haber sido testigo de mil conversaciones, de mil proyectos, en sus despachos siempre repletos de gente.» Els projectes que es van concretar, aconseguint la professionalització a través de la contracultura, foren el cor de la biografia de Moll.

El primer grup revelació gestat a Zeleste va ser l’Orquestra Mirasol. «A nuestro modo de ver, ha sido la revelación más atractiva que nos ha deparado este año 1973 en materia de autóctona música viva», havia escrit Albert Mallofré a La Vanguardia. Aviat van tenir la possibilitat de gravar un disc. Durant la segona meitat de 1974 es va distribuir Salsa catalana i va tenir una acollida prou bona. Als crèdits s’hi feia constar que tenia una doble producció: Zeleste i Edigsa. El propietari del local i el seu director artístic –Jou i Moll– es van reunir amb el director de la discogràfica –Claudi Martí– per proposar-li la creació d’un segell que edités els discs de les bandes i els intèrprets més representatius del projecte cultural Zeleste. Va dir que sí sempre que ells es responsabilitzessin del procés de gravació i si no se’ls disparava el pressupost. Qui s’encarregaria de gestionar-ho seria Moll mateix, que hauria d’aprendre a fer de productor sobre la marxa.

 

Èxit sensacional

Abans d’entrar a l’estudi per gravar el primer disc de la Companyia Elèctrica Dharma i Qualsevol nit pot sortir el sol, tots dos enregistrats el febrer de 1975, Zeleste havia estat l’embrió d’una altra banda mítica de la música catalana: l’Orquestra Plateria. S’acostava el Cap d’Any de 1974 i s’havia de programar una actuació excepcional per a aquella nit. Tres amics van tenir la idea de crear una banda única perquè la nit fos una festa. Sopaven, bevien i s’engrescaven Sisa, Moll i Gato Pérez, contractat perquè fes d’enllaç comercial entre Zeleste i Edigsa i que aleshores va trobar l’eslògan per publicitar el corrent que estaven posant en marxa amb un cert amateurisme: l’ona laietana. La Plateria es va estrenar el 31 de desembre de 1974. Començava l’annus mirabilis de Zeleste. L’èxit va ser tan sensacional que van repetir la nit de Reis i ja no deixarien de tocar.

També aleshores, amb el local en marxa i el segell discogràfic a punt de néixer, Zeleste va constituir de manera informal una secció de management perquè els seus grups fessin concerts per Catalunya. Això volia dir comprar una furgoneta o equips de so. El febrer de 1975, per exemple, ja tenien un cicle en marxa a Girona on farien concerts Toti Soler, Jordi Sabatés, la Dharma i Sisa. El cicle el va obrir la Mirasol i la crònica de Presència destacava el següent: havia estat «la primera vegada que un concert d’aquesta mena tenia lloc a la nostra ciutat, amb un tipus de música d’acord amb el nostre temps i manera de viure i dins un context força més profund del que acostumavem sentir al viu».

En molt poc temps, amb pocs diners i cap experiència prèvia dels qui en formaven part, Zeleste havia esdevingut la infraestructura a través de la qual semblava possible la professionalització a Catalunya dels intèrprets de rock autòcton i de qualitat. El moment en el qual aquesta possibilitat va semblar real va ser durant la celebració del Canet Roc l’estiu de 1975. Era una proposta que els va fer Joan Ramon Mainat, que organitzava les Sis Hores de Cançó, i el gruix del programa eren els artistes de Zeleste.

El fet que se’n gravés una pel·lícula documental que preserva l’esperit que s’hi va viure ens permet entendre què era allò que s’havia posat en joc. Sisa, a qui les autoritats van prohibir cantar, acabava de publicar l’obra mestra que és Qualsevol nit pot sortir el sol. Allà no hi constava el nom de cap productor, però sí que hi havia una dedicatòria: «A R. M., músic somiatruites».

A la cerimònia de comiat de Rafael Moll, al Teatre de la Gleva, a la pantalla hi havia projectada una imatge fixa: les cortines vermelles que donaven l’entrada a Zeleste. En un racó, una tauleta amb un llum de la sala i dos discs que Moll va produir aleshores. No voldria haver sortit mai d’allà perquè hi vaig sentir que el setè cel era possible i, en bona mesura, havia estat gràcies a ell.