Eren les primeres setmanes de l’estiu del 2006. M’havien citat a dos quarts de nou del matí a les portes del tenis municipal de Manacor. Jo, per descomptat, vaig arribar puntual de Palma. El club públic estava tancat i barrat. I a dos quarts en punt va arribar un discretíssim Suzuki Vitara, va aparcar a la porta i en van baixar Rafa Nadal i Rafa Maymó, el seu físio, carregats de bosses i raquetes.

Em van saludar molt amablement mentre jo els comentava, mig incrèdul: «Està tancat». «Sí, sí, cal saltar la tanca. Cap problema, tenim permís», va dir Nadal (Manacor, 3 de juny de 1986) mentre llançava les bosses per sobre de la tanca i l’escalava amb desimboltura i habilitat, les mateixes que Maymó, no endebades el tenista tenia llavors 20 anys acabats de fer i acabava de guanyar el seu segon Roland Garros al mateix número 1, el suís Roger Federer.

«T’hi atreveixes?», em va dir desafiant-me, «o, si t’ho estimes més, et pots esperar, perquè el qui se n’ocupa arriba a les nou». M’hi vaig atrevir, és clar, i vaig saltar. Ells se’n van anar a entrenar i jo em vaig esperar, durant dues hores llargues, que acabessin la primera sessió del dia. Però ni tan sols després d’aquella llarga espera, que ja haurien volgut haver de suportar dos milions de periodistes (Nadal rep cada any unes mil peticions d’entrevistes), Rafa va considerar acabat l’entrenament.

Va arribar el seu oncle Toni, que aleshores no era solament el seu entrenador sinó el forjador del mite que avui comença a ser considerat, després de la conquesta de 22 títols del Grand Slam, el millor esportista de la història, per sobre, fins i tot, de Michael Jordan: «Jo de tu, m’acostaria a la pista, perquè potser està entretingut amb qualsevol detall».

Detall? Em vaig acostar a la pista, sí, i allí hi havia Rafael Nadal Parera, 20 anys, ja doble campió de Roland Garros i posseïdor d’una Copa Davis, arrossegant la xarxa per tota la pista de terra batuda, per deixar-la impecable abans d’abandonar-la. La raó era que el seu oncle li havia ensenyat, i ell ho havia après, assumit, assimilat i interioritzat, que «havia de deixar la pista on s’havia entrenat en el mateix estat que l’havia trobada en entrar: impecable. I això era el que sempre, sempre, feia», em va explicar un empleat del club.

El millor mestre de cerimònies

Potser aquell dia vaig recordar una de les frases més mítiques de l’esport, pronunciada pel no menys mític Vince Lombardi, un guru, gairebé un déu, del futbol americà, tant que el trofeu de la Super Bowl, ja ho saben, la guinda que corona un dels espectacles esportius més importants de l’any, porta el seu nom. Lombardi va deixar escrit que «l’únic lloc on l’èxit es troba abans que el treball és al diccionari».

Els catalans que el detesten per «espanyol» haurien de saber que és la persona que difon més i millor el català arreu del món.

Just 16 anys després (juny d’enguany), 20 Grand Slams més tard, 36 Masters 1.000, medalles olímpiques, més i més Copes Davis i, sobretot, el reconeixement del món sencer, Nadal s’enfrontava, en una sala d’actes improvisada de la seva luxosa Rafa Nadal Academy by Movistar –on els estudiants-tenistes han de pagar gairebé 60.000 euros l’any per viure-hi, assistir a l’escola i ser entrenats pels millors–, a una audiència de futurs, tal vegada, qui sap, vencedors i fins i tot campions dels grans.

«Sé que el que ara està de moda és la immediatesa i que la paciència no és una virtut gaire valorada. El mòbil ha transformat les nostres vides, l’agafem i tot ho tenim de seguida. Però avui us volia recordar que els grans objectius de la vida no s’aconsegueixen d’un dia per l’altre», va començar dient en el seu discurs de lliurament de diplomes.

«Fracassar només és dolent si no us sabeu aixecar i tornar a lluitar», va continuar dient el millor mestre de cerimònies del món. «Potser caureu una vegada, i una altra vegada, i una altra. Però és llavors quan heu de ser humils i acceptar que, sovint, les coses no surten com sempre volem. I, en aquests moments, us heu de recolzar en la vostra família, els vostres amics i en les persones en qui confieu, que us recordaran quins eren els vostres somnis i objectius, per tornar-hi a somiar.»

Jo vaig ser present també a aquell instant, setze anys després de la xarxa arrossegada per la pista. I hi havia un silenci sepulcral mentre parlava Nadal. «En una societat que s’inclina per les coses a curt termini, és el moment de reivindicar dues virtuts que semblen passades de moda: la humilitat i la perseverança. Si sou pacients, teniu paciència i l’optimisme necessari per no rendir-vos mai, tindreu molt de guanyat en aquesta vida.» I, sí, qui sap, tal vegada havent llegit Vince Lombardi, o no, Nadal va afegir: «Les virtuts no s’adquireixen immediatament, sinó que són fruit del treball diari, del dia a dia, de no deixar d’insistir mai!» Els juro que aquest «mai» va ressonar per tota la pista perquè, sí, es tractava d’un saló improvisat dins d’una pista de tenis coberta, precisament la que utilitza cada dia el mateix Rafa.

És una temptació creure que Rafa Nadal és mentida, que no és així. És una temptació massa fàcil i, en molts casos, injusta, molt injusta. Però si ens fixem en el judici que el món sencer, tant és el racó del planeta on mirem, emet sobre el millor tenista de les últimes dècades, convertirem en cendres els comentaris i les crítiques d’aquells a qui no els agrada perquè és conservador, que el detesten perquè és del Reial Madrid, als que els incomoda perquè sempre ha tingut una bona relació amb el rei emèrit o aquells que l’arraconen perquè, simplement, és espanyol i li disgusta que mitja Catalunya, a la qual estima, es vulgui separar de la resta d’Espanya.

«Ningú no l’ha vist mai trencar una raqueta, ni protestar, ni insultar. Mai!», explica un dels seus col·laboradors.

Tenir-li mania per ser del Reial Madrid quan tota (o gairebé tota) la seva família és del Barça és del gènere idiota. Assenyalar-lo perquè té bona relació amb el rei emèrit és com si se’l volgués culpar de tot el que ha fet Joan Carles I i, llavors, la cua seria interminable i, pel que fa a la versió que tenen d’ell molts catalans, hi ha alguna cosa que ningú no és capaç de verbalitzar, de reconèixer i que, possiblement, si ho fessin, haurien de canviar la seva manera de jutjar Rafa Nadal: ningú, ningú, ningú al món, ha fet tant per la llengua catalana i/o mallorquina, com Rafael Nadal. Ningú.

L’equip de Nadal està integrat per quatre catalans i dos mallorquins, i el català i/o mallorquí és la llengua que es parla als aeroports, als avions, als hotels, als clubs i a les pistes on s’entrena i competeix Nadal fins al punt que moltes, massa vegades, han d’explicar, a qui així els ho demana, sempre, per descomptat, per curiositat, mai com a retret, quin tipus de llengua parlen. «Català, mallorquí, la nostra llengua».

Així que, de la mateixa manera que Mallorca està situada al món com un punt turístic (gairebé) inigualable, i Nadal és, sens dubte, el seu ambaixador més gran i fructífer i la seva millor imatge (per aquest motiu molts a l’illa pensen que l’aeroport de Palma hauria de portar el nom del tenista manacorí), aquests catalans que el detesten per «espanyol» haurien de saber que és la persona que difon més i millor el català arreu del món. No ho escric perquè canviïn d’opinió, que no ho faran, per descomptat, ho dic perquè, sens dubte, desconeixen aquesta particularitat.

PUBLICITAT

Tarannà conservador

Com moltes altres de Nadal. Per exemple, el seu temperament conservador, pròxim al PP, sí, a qui acusen d’haver-li permès a Manacor el que no es permet a ningú «dins de la legalitat», però amb un tarannà obert, demòcrata, tolerant i conciliador, que ja voldrien per a ells molts dels que el critiquen per conservador.

«Rafa és un autèntic demòcrata», assenyala, amb un punt d’indignació, una de les tres persones que no se separen d’ell ni de dia ni de nit. «Té un equip molt, molt, estable, integrat per gent que pensa molt diferent que ell, que li diu les coses sense embuts, que és el que ell demana, desitja i agraeix, la qual cosa demostra com n’és d’obert, comprensiu i tolerant».

Els que coneixen bé Nadal diuen que és impossible entendre la seva personalitat, el seu caràcter, la seva manera de ser, el seu comportament impecable a la pista, sense tenir en compte d’on ve, on neix, on continua vivint, els vincles que manté amb el seu entorn, amb la família, vital per a tot, els amics de tota la vida, els mateixos de sempre, el gust per la gastronomia de la seva illa, la seva paciència per a l’art de la pesca amb canya i, sobretot, la creació d’un equip de treball, des de nen, que el converteix en una persona que valora enormement, com poques en aquesta vida, tot el que cadascun, sigui des de l’àmbit familiar i/o professional, li han aportat com a persona i com a tenista.

Cal no oblidar, i això és vital per entendre moltes de les coses que envolten el tenista i el seu comportament, que Nadal es converteix en professional molt aviat, molt jove, gairebé sent un nen, perquè juga el seu primer partit professional contra Ramón Delgado, el 2001, quan té 14 anys. És professional des de fa 21 anys, la qual cosa va afectar terriblement el seu creixement com a persona i esportista. Va haver de madurar abans que ningú, enfrontar-se als micròfons abans que ningú, es va veure obligat a jugar (i guanyar) en grans escenaris amb milers i milers d’espectadors pendents d’ell i del seu tenis, i això, sens dubte, el va fer madurar d’una manera molt diferent de la resta de joves de la seva edat.

El seu oncle Toni

En aquests moments de formació, de creixement, d’aprenentatge accelerat, de reptes continus, la figura del seu oncle Toni es converteix en imprescindible. Una altra de les persones que coneix més i millor Nadal considera, arran del soroll eixordador que es va produir quan Rafa va decidir prescindir de Toni com a entrenador i posar-se en mans del campioníssim i amic Carlos Moyá, que «hem de maximitzar la tasca de Toni en els inicis, en els orígens d’aquest fenomen, i minimitzar-ne la importància a partir que Nadal és Nadal, és a dir, d’ençà que Nadal dirigeix el seu destí».

Els que parlen així, és a dir, els que atorguen a Toni Nadal un paper vital en la creació, la formació, la consolidació i el desenvolupament d’una de les ments més privilegiades de l’esport mundial, de l’alta competició, recorden com l’oncle tenia absolutament abduït el seu nebot… per a bé. D’aquesta època de seducció i aprenentatge a foc, és l’anècdota de quan Rafael es va enfrontar, amb només 7 anys, a un noi de 12, en un dels molts tornejos que jugava de petit.

«Jo estava una mica espantat», explica Toni, «però vaig veure que el dia estava molt ennuvolat i li vaig dir “no et preocupis, Rafael, si veig que la cosa es complica, faré que plogui i així suspendran el partit”. Rafel va començar, en efecte, perdent 3-0 i, just quan va reduir diferències fins al 3-2, va començar a ploure. Ens vam refugiar tots en un porxo i Rafael se’m va acostar discretament i em va dir a cau d’orella: “Crec, Toni, que pots parar la pluja, perquè puc guanyar-lo”. Vaig haver d’aguantar-me el riure. El partit es va acabar l’endemà i vam perdre 7-5».

Hi ha qui explica, amb raó i no solament en el cas de Rafael Nadal –el gimnasta olímpic i triomfador Gervasio Deferr ho acaba d’explicar amb detall d’una manera escruixidora en un llibre El gran salto–, que els inicis, l’aprenentatge, els entrenaments, la forja d’un gran esportista frega el maltractament psicològic en categories menors, inferiors, perquè és molt dur i difícil obrir-se camí i arribar a les elits de qualsevol esport i, ja no diguem el tenis, una de les especialitats més practicades del món i amb més escoles.

El nen Nadal va acabar aprenent de tothom. Ha estat una esponja durant tota la vida. I, sí, és cert, viu envoltat de la seva família, del seu equip, dels seus col·laboradors, però manté inaccessible el seu santuari de Manacor, de Porto Cristo. Una altra dada: mai, mai, no ha pensat anar-se’n a viure a Montecarlo, Suïssa o Miami, com tants altres tenistes i/o esportistes triomfadors i milionaris. El seu iot llueix bandera espanyola. El seu comportament amb la Hisenda espanyola ha estat impecable.

El seu suport, al costat del seu amic Pau Gasol, per pal·liar el dolor provocat per la pandèmia de la covid-19 ha estat dels més notables, i la seva Fundació, dirigida per la seva mare Ana Maria Parera, «té, com a únic objectiu generar oportunitats per als nens que no les tenen ni les tindran si la vida segueix el seu curs normal. Hi ha famílies que tenen fills que estan predestinats a tenir una vida duríssima pel lloc on han nascut, per la família humil a la qual pertanyen, perquè la vida és així. Jo, ara que puc, ara que la gent em presta atenció i puc aconseguir recursos per a aquest projecte, no pararé d’ajudar-los en el que pugui, ara i quan em retiri».

El tenista model

És evident que de la personalitat, la vida, el caràcter, la imatge i el comportament de Nadal se’n poden conèixer diverses versions, a través de llibres, reportatges, documentals, sèries, però del que ningú no té dubtes (i això també és elogiat diàriament arreu del món per organitzadors, periodistes, rivals, jutges de cadira i fins i tot treballadors dels clubs de tenis on s’organitza el circuit) és que és el tenista impecable, el tenista model, el tenista irreprotxable. «Avui dia», explica un altre dels seus col·laboradors inseparables, «l’esport és emocionant, però no és emocionant perquè sigui divertit, competitiu, incert. És emocionant perquè genera emocions i, en aquest món, Rafa és un model d’exemplaritat per als nens, per això ningú, ningú, no l’ha vist mai trencar una raqueta, ni protestar, ni insultar. Mai!».

Aquesta imatge, aquest tarannà, aquesta manera de ser i de jugar, no està renyida, ni de bon tros!, amb el fet de ser la persona més competitiva que hi ha, amb voler guanyar sempre, fins i tot al parxís!, mentre mata el temps a la sala d’espera de la pista central de Roland Garros, ni amb el seu caràcter de killer. En aquest sentit, tothom considera que Toni Nadal va inculcar-li el sentit del sacrifici, la responsabilitat, la dedicació, la constància i els valors del bon esportista, saber perdre, saber guanyar i aprendre de tots els moments, dels bons i dels dolents. «Però sobretot», assenyala un altre col·laborador del manacorí, «li va ensenyar una cosa vital: a no posar mai excuses».

Si tu li preguntes, ara, a Nadal si vol tornar a ser el número 1, et dirà que el que vol és «jugar bé, perquè només jugant bé arribes a ser el número 1». Aquesta ha estat sempre la seva exigència primordial: jugar bé. I per què continua lluitant, amb 36 anys i tot guanyat? «Perquè m’agrada el tenis, perquè m’apassiona, perquè em diverteix el que faig. Sense aquest sentiment, sense aquest amor per l’esport que practiques, per la teva professió, és impossible allargar la teva carrera i menys si has tingut èxit durant molts anys […] He après que no es pot estar sempre al cent per cent. He après a viure els dies dolents, tenísticament parlant, d’una manera més serena. No en faig un drama, com abans, d’un mal dia d’entrenament. Ara sé quan necessito estar al cent per cent i, aquí sí que no puc fallar. L’actitud, la intensitat, l’energia i la motivació han d’estar al cent per cent, per això descanso més que abans i faig entrenaments més selectius».

S’ha ficat al cap de rivals enormes, com Federer i Djokovic, i els ha guanyat partits que tenia perduts, portant-los a la desesperació.

Ment i físic. Hi ha qui diu que el tenis de Nadal és vuitanta per cent mental, atesa la seva formació pètria de nen i els valors inculcats per Toni Nadal, però és evident que la força física de Nadal, amb una genètica privilegiada i una conscienciosa preparació física adequada a cada torneig, a cada superfície i a cada moment de la temporada, el converteix en el que és, un tenista dificilíssim de derrotar perquè ha estat capaç de millorar cada any el seu joc (el canvi de Toni Nadal per Carlos Moyà ha estat, sens dubte, un gran encert) i perquè, quan s’ha enfrontat a un rival que tenia més tenis que ell, l’ha fet jugar pitjor, l’ha fet dolent i l’ha guanyat.

S’ha parlat, i es parla, molt de les lesions, però és evident que algunes, no totes, per descomptat, han estat utilitzades com a tapadores, no de derrotes, però sí de moments psicològics delicats com, per exemple, la separació momentània dels seus pares, el relleu a la banqueta… perquè una cosa és evident: no et pots convertir en l’únic tenista capaç de romandre, durant els últims 18 anys, entre els deu primers del món, estant lesionat permanentment.

Gran autoconeixement

Cap i cos. Nadal és el tenista amb millor estratègia competitiva del circuit. Nadal té per a cada partit un pla A, un pla B i fins i tot un pla C. És possible, només possible, que Nadal no hagi tingut els millors tècnics del món, però sí que ha tingut els millors tècnics per a les seves característiques, els que millor hi han contactat, els que l’han ajudat a ser el que era capaç de ser. És a dir, l’han ajudat a elevar el seu talent al màxim.

La gent que l’envolta el que intenta és fer-lo treballar en un ambient professional, exigent però agradable, molt seu, on se senti feliç, abrigallat i còmplice de tot el que fan. «L’equip», assenyala un altre col·laborador, «l’ajuda a posar el seu talent a treballar. El talent és com les crispetes. Et poses a fer crispetes i unes s’obren i unes altres, no».

En l’equip de Nadal, res no es fa perquè ho diu Nadal. Ni tan sols perquè ho diu Moyá. Tot es fa per consens. «Tot, és clar», assenyala un dels seus entrenadors, «arrenca, com no podria ser d’altra manera, del mateix Rafa, del que anomenem “consciència informada”, basada en el gran coneixement que té Rafa del seu cos, del seu estat físic. Nadal té, per experiència, edat i educació esportiva, un gran coneixement d’ell mateix. D’aquesta manera, no solament s’autoregula sinó que ens aporta la informació que ens falta als professionals que l’envoltem per programar el seu dia a dia, els seus entrenaments, la manera d’aproximar-nos a cada repte o torneig».

Hi ha qui parla del terme «entropia»: magnitud termodinàmica que mesura la part de l’energia no utilitzable per fer un treball. És a dir, Rafael Nadal gasta el just, no malbarata mai energia, té l’habilitat d’estalviar-la per als moments decisius. Es va poder veure bé en el cinquè i decisiu set de la final d’Austràlia davant de Daniïl Medvédev quan, simplement observant l’actitud de Rafa, t’adones com es col·loca, com celebra els punts, amb quina seguretat colpeja, com es queda al lloc, reptant el rival, que dubta, conscient que, si falla, si no llança un cop «guanyador», ell el derrotarà en la passada següent.

Els que defensen, que són molts, que el 80 % de la força de Nadal és la seva ment haurien de reflexionar sobre el fet que té un tenis millor i més gran del que se li suposa, té una capacitat física superior a la imaginable, una manera de recuperar-se de les lesions mai vista i, sí, una força mental inigualable, fins al punt que, quan els altres es fan petits, ell es converteix en un gegant. Nadal s’ha ficat al cap de rivals enormes, especialment de Roger Federer i de Novak Djokovic, i els ha guanyat, a tots dos, partits que tenia perduts, portant-los a la desesperació.

I per si, arribats en aquest punt, algú dubta que entre els big three, Nadal és el més gran, el millor –i no solament perquè suma 22 tornejos del Grand Slam, que també, sinó perquè té els millors números entre ells–, els explicaré que en els enfrontaments entre Nadal, Djokovic i Federer en tornejos del Grand Slam, Roger només guanya una de cada tres vegades quan s’enfronta a Rafa i/o a Novak, és a dir, només guanya el 32 % d’aquests grans duels; Novak guanya una de cada dues vegades quan s’enfronta a Rafa i/o a Roger, és a dir, el 50 %, i Nadal guanya dues de cada tres vegades que s’hi enfronta, és a dir, davant de Roger i Novak els venç en el 66 % de les ocasions.

Més? Més. No tan sols té números més bons que els seus dos oponents històrics al Grand Slam (Federer recuperant-se de la tercera operació del genoll dret i Djokovic, amb embolics amb la covid-19), sinó que Nadal també té una dada molt significativa, que afegeix valor a la seva trajectòria, que només flaqueja en els tornejos de Mestres, i és que, en un circuit on només hi ha un Grand Slam en terra batuda, la seva superfície favorita (imagineu com seria la vitrina de Nadal amb més d’un Grand Slam amb «pols de terra»), Nadal ha derrotat Federer a Wimbledon, el seu torneig talismà, i Djokovic en ciment, mentre que cap d’ells dos no ha pogut vèncer el mallorquí en una final de Roland Garros.

«Nadal és un model a seguir per a la resta de tenistes», ha dit el nordamericà John McEnroe, guanyador de set Grand Slams i el comentarista més cotitzat del circuit. «No és gens senzill que, als 36 anys, siguis capaç de guanyar l’Open d’Austràlia i, després, Roland Garros. El fet que pugui saltar a la pista i fer aquest tipus d’esforç, jugar i jugar, és molt complicat d’aconseguir».

«Novak», afegeix l’entremaliat McEnroe, «parla obertament sobre el desig de tenir el nombre més gran possible de Grand Slams quan es retiri, tenir més títols grans que ningú, mentre que Rafa actua com si res de tot això li importés, excepte saltar a la pista, jugar, passar-s’ho bé, viure la seva passió i esforçar-se en cada punt de cada partit». És a dir, sembla que Djokovic juga per col·leccionar títols i Nadal, per la seva passió pel tenis.

«Nadal és un model per a la resta de tenistes», diu John McEnroe, guanyador de set Grand Slams.

Aquesta passió, que va néixer amb ell i es va forjar de la mà del seu oncle Toni, té, expliquen els seus, un truc que ni es pot aprendre ni, tal vegada, podrà heretar aquest nen que naixerà el proper mes d’octubre, quan Xisca Perelló el converteixi en el pare més feliç de l’univers: el ritual amb el qual el tenista mallorquí afronta, meticulosament, alguns dirien que maniàticament, cadascun dels seus punts.

«No faig totes aquestes rutines perquè sigui maniàtic o supersticiós, ni de bon tros, sinó perquè és una manera molt eficaç de fer un reset mental després de cada punt, sigui guanyador o no, sigui a favor meu o en contra. Jo faig aquest ritual per oblidar-me del tot del punt que acabo de jugar. És una manera de convertir cada punt en el primer del partit. Vull començar cada punt amb la ment neta.» És a dir, Nadal juga centenars de «minipartits» d’un punt en cada partit i, en aquest punt, és a dir, en el següent, es concentra al cent per cent.

Una manera de sentir-se viu

Nadal no juga, no insisteix, no lluita, no se sacrifica, no s’entrena, no competeix per eternitzar-se, ho fa perquè l’apassiona, perquè es diverteix. És una manera de sentir-se viu. És més, sent qui més títols del Grand Slam té (22), està convençut que «per passar a la història com el millor dels millors caldran més de 22 Grand Slams», per això es va presentar a l’Open dels EUA amb ganes de guanyar-lo.

Va ser allí, a Nova York, a la «gran poma», durant la disputa d’un d’aquests Grand Slams on, fa uns anys, Amanda Chawansky, que es defineix en el seu compte de Twitter com «una amant de la vida, la gent, els animals, les plantes, la xocolata i el tenis», va penjar un dia a les seves xarxes socials una fotografia, una selfie, ni més ni menys que al costat de Barack i Michelle Obama, llavors el centre del món. «My dream was to meet Rafa, no these nice people!». El meu somni era conèixer Rafa, no aquesta gent encantadora.

Potser l’Amanda és de les poques persones que sap que a Nadal li encantaria que el recordessin «com una bona persona, bona gent, molt més que com un gran campió […] L’èxit i l’interès que generes en la gent és una cosa passatgera. Aquest interès és pel que faig, no pel que soc. L’important és que la gent que et coneix tingui una opinió positiva de tu».