Eren les primeres setmanes de l’estiu del 2006. M’havien citat a dos quarts de nou del matí a les portes del tenis municipal de Manacor. Jo, per descomptat, vaig arribar puntual de Palma. El club públic estava tancat i barrat. I a dos quarts en punt va arribar un discretíssim Suzuki Vitara, va aparcar a la porta i en van baixar Rafa Nadal i Rafa Maymó, el seu físio, carregats de bosses i raquetes.

Em van saludar molt amablement mentre jo els comentava, mig incrèdul: «Està tancat». «Sí, sí, cal saltar la tanca. Cap problema, tenim permís», va dir Nadal (Manacor, 3 de juny de 1986) mentre llançava les bosses per sobre de la tanca i l’escalava amb desimboltura i habilitat, les mateixes que Maymó, no endebades el tenista tenia llavors 20 anys acabats de fer i acabava de guanyar el seu segon Roland Garros al mateix número 1, el suís Roger Federer.

«T’hi atreveixes?», em va dir desafiant-me, «o, si t’ho estimes més, et pots esperar, perquè el qui se n’ocupa arriba a les nou». M’hi vaig atrevir, és clar, i vaig saltar. Ells se’n van anar a entrenar i jo em vaig esperar, durant dues hores llargues, que acabessin la primera sessió del dia. Però ni tan sols després d’aquella llarga espera, que ja haurien volgut haver de suportar dos milions de periodistes (Nadal rep cada any unes mil peticions d’entrevistes), Rafa va considerar acabat l’entrenament.

Va arribar el seu oncle Toni, que aleshores no era solament el seu entrenador sinó el forjador del mite que avui comença a ser considerat, després de la conquesta de 22 títols del Grand Slam, el millor esportista de la història, per sobre, fins i tot, de Michael Jordan: «Jo de tu, m’acostaria a la pista, perquè potser està entretingut amb qualsevol detall».

Detall? Em vaig acostar a la pista, sí, i allí hi havia Rafael Nadal Parera, 20 anys, ja doble campió de Roland Garros i posseïdor d’una Copa Davis, arrossegant la xarxa per tota la pista de terra batuda, per deixar-la impecable abans d’abandonar-la. La raó era que el seu oncle li havia ensenyat, i ell ho havia après, assumit, assimilat i interioritzat, que «havia de deixar la pista on s’havia entrenat en el mateix estat que l’havia trobada en entrar: impecable. I això era el que sempre, sempre, feia», em va explicar un empleat del club.

 

El millor mestre de cerimònies

Potser aquell dia vaig recordar una de les frases més mítiques de l’esport, pronunciada pel no menys mític Vince Lombardi, un guru, gairebé un déu, del futbol americà, tant que el trofeu de la Super Bowl, ja ho saben, la guinda que corona un dels espectacles esportius més importants de l’any, porta el seu nom. Lombardi va deixar escrit que «l’únic lloc on l’èxit es troba abans que el treball és al diccionari».

Els catalans que el detesten per «espanyol» haurien de saber que és la persona que difon més i millor el català arreu del món.

Just 16 anys després (juny d’enguany), 20 Grand Slams més tard, 36 Masters 1.000, medalles olímpiques, més i més Copes Davis i, sobretot, el reconeixement del món sencer, Nadal s’enfrontava, en una sala d’actes improvisada de la seva luxosa Rafa Nadal Academy by Movistar –on els estudiants-tenistes han de pagar gairebé 60.000 euros l’any per viure-hi, assistir a l’escola i ser entrenats pels millors–, a una audiència de futurs, tal vegada, qui sap, vencedors i fins i tot campions dels grans.

«Sé que el que ara està de moda és la immediatesa i que la paciència no és una virtut gaire valorada. El mòbil ha transformat les nostres vides, l’agafem i tot ho tenim de seguida. Però avui us volia recordar que els grans objectius de la vida no s’aconsegueixen d’un dia per l’altre», va començar dient en el seu discurs de lliurament de diplomes.

«Fracassar només és dolent si no us sabeu aixecar i tornar a lluitar», va continuar dient el millor mestre de cerimònies del món. «Potser caureu una vegada, i una altra vegada, i una altra. Però és llavors quan heu de ser humils i acceptar que, sovint, les coses no surten com sempre volem. I, en aquests moments, us heu de recolzar en la vostra família, els vostres amics i en les persones en qui confieu, que us recordaran quins eren els vostres somnis i objectius, per tornar-hi a somiar.»

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Jo vaig ser present també a aquell instant, setze anys després de la xarxa arrossegada per la pista. I hi havia un silenci sepulcral mentre parlava Nadal. «En una societat que s’inclina per les coses a curt termini, és el moment de reivindicar dues virtuts que semblen passades de moda: la humilitat i la perseverança. Si sou pacients, teniu paciència i l’optimisme necessari per no rendir-vos mai, tindreu molt de guanyat en aquesta vida.» I, sí, qui sap, tal vegada havent llegit Vince Lombardi, o no, Nadal va afegir: «Les virtuts no s’adquireixen immediatament, sinó que són fruit del treball diari, del dia a dia, de no deixar d’insistir mai!» Els juro que aquest «mai» va ressonar per tota la pista perquè, sí, es tractava d’un saló improvisat dins d’una pista de tenis coberta, precisament la que utilitza cada dia el mateix Rafa.

És una temptació creure que Rafa Nadal és mentida, que no és així. És una temptació massa fàcil i, en molts casos, injusta, molt injusta. Però si ens fixem en el judici que el món sencer, tant és el racó del planeta on mirem, emet sobre el millor tenista de les últimes dècades, convertirem en cendres els comentaris i les crítiques d’aquells a qui no els agrada perquè és conservador, que el detesten perquè és del Reial Madrid, als que els incomoda perquè sempre ha tingut una bona relació amb el rei emèrit o aquells que l’arraconen perquè, simplement, és espanyol i li disgusta que mitja Catalunya, a la qual estima, es vulgui separar de la resta d’Espanya.

«Ningú no l’ha vist mai trencar una raqueta, ni protestar, ni insultar. Mai!», explica un dels seus col·laboradors.

Tenir-li mania per ser del Reial Madrid quan tota (o gairebé tota) la seva família és del Barça és del gènere idiota. Assenyalar-lo perquè té bona relació amb el rei emèrit és com si se’l volgués culpar de tot el que ha fet Joan Carles I i, llavors, la cua seria interminable i, pel que fa a la versió que tenen d’ell molts catalans, hi ha alguna cosa que ningú no és capaç de verbalitzar, de reconèixer i que, possiblement, si ho fessin, haurien de canviar la seva manera de jutjar Rafa Nadal: ningú, ningú, ningú al món, ha fet tant per la llengua catalana i/o mallorquina, com Rafael Nadal. Ningú.

L’equip de Nadal està integrat per quatre catalans i dos mallorquins, i el català i/o mallorquí és la llengua que es parla als aeroports, als avions, als hotels, als clubs i a les pistes on s’entrena i competeix Nadal fins al punt que moltes, massa vegades, han d’explicar, a qui així els ho demana, sempre, per descomptat, per curiositat, mai com a retret, quin tipus de llengua parlen. «Català, mallorquí, la nostra llengua».

Així que, de la mateixa manera que Mallorca està situada al món com un punt turístic (gairebé) inigualable, i Nadal és, sens dubte, el seu ambaixador més gran i fructífer i la seva millor imatge (per aquest motiu molts a l’illa pensen que l’aeroport de Palma hauria de portar el nom del tenista manacorí), aquests catalans que el detesten per «espanyol» haurien d