Exemple d’exigència artística

Quan el maig del 2017 Raimon va fer l’últim recital al Palau, cloïa en plenitud una de les trajectòries més reeixides de la cultura catalana contemporània. Exemple d’exigència artística i coherència cívica, el cantautor de Xàtiva que va néixer l’any quaranta ha anat construint i perfeccionant un llegat emocional i intel·lectual a través del qual, generació rere generació des del 1962, molts hem aprés a estimar i a comprometre’ns, hem descobert la nostra tradició lírica —la paràbola que va de March a Espriu— i ens ha ajudat a entendre críticament el món d’on venim i en el qual vivim. Enguany en compleix 80. Fa pocs mesos sabíem que la dimensió material del seu patrimoni intel·lectual es conservarà on ell va créixer veient les places i els carrers plens —concretament a l’antic monestir de Santa Clara de Xàtiva. Després d’haver passat la primera temporada de parèntesi víric fora de Barcelona, Annalisa i ell han tornat a casa. Hi vaig per parlar de tot, i del bé i del mal, començant pels orígens i acabant amb la seva visió del president Ximo Puig.

 


 

«De vegades em pregunte per què? Per què en moltes de les cançons ix ma mare molt i mon pare poc? Mon pare treballava deu o dotze hores al dia. Feia mobles. Per comprar fusta feia viatges i en un d’aquests, quan jo tenia set o vuit anys, el vaig acompanyar a València. És quan per primera vegada vaig veure el mar. Abans que jo acabés el batxillerat, va patir una embòlia cerebral. Els germans grans havien marxat de casa. Hi vivíem ell, la mare i jo. Va morir quan jo tenia vint anys. I me’n vaig anar a la Universitat de València. Aleshores ma mare es quedà sola. Per això aquesta presència.»

 

Què suposa l’arribada a València?

Fins que no arribo a la Universitat, quan tenia disset anys, la meva idea de País Valencià era inexistent. Des de xiquet havia recitat versos en valencià, per les Falles. Havia llegit els autors en castellà. Baroja, Azorín… El pare m’havia regalat un Espronceda que encara tinc. Però arribo a València i em trobo amb un altre món.

Hi vaig marxar sense res a la mà. No tenia un duro. Primer vaig viure a casa el meu germà. Ell feia de cambrer, havia llogat una habitació i me’n va deixar un tros. Després a un col·legi major, perquè vaig treure una beca. I vaig començar a veure com em podia guanyar la vida. Classes particulars.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Amb Josep Maria Morera i Sanchis Sinisterra vaig fer teatre i alguna publicitat per a la ràdio amb Sanchis Sinisterra. Descobreixo aleshores un cert moviment cultural. Hi havia un grup de gent que fa teatre, cineclubs i recitals poètics, un grupet cantavem. El primer dia que vaig cantar en públic, a Casa Pedro, em donen 40 duros.

 

Com va conèixer Fuster?

Un dia, en una llibreria, trobo un llibre sobre art de Joan Fuster: El descrèdit de la realitat. És el primer llibre que m’impacta. I penso: “collons, això està molt bé, si este tio, com aquell qui diu, viu al costat de casa i no té res a envejar a qualsevol llibre francès de l’època”. El 1959 es va celebrar el centenari de la mort d’Ausiàs March. El professor de llatí —el mallorquí Miquel Dolç, poeta i traductor dels clàssics— m’ensenya a llegir els decasíl·labs.

«Joan Fuster, per a mi, és trobar-te un intel·lectual de talla internacional, al costat de casa, amb qui pots parlar.»

Molta gent de València té una fonètica que no pronuncien bé la s sonora, la fan sorda, les vocals estan castellanitzades, no les fan obertes… Els de poble teníem una fonètica millor per llegir March i perquè s’entengui. Vam assajar i li vam fer un homenatge. Fuster hi va anar, em va sentir i va preguntar: “qui és aquest xicot?”. Va començar una amistat que va durar fins al final.

 

Quin era el paper d’aquell Fuster?

Vivia en una casa gran de poble. Fill únic. Solitari. Feia una tertúlia al Club Universitari amb el periodista Vicent Ventura, Josep Iborra, l’escultor Alfaro hi anava de tant en tant, també de tant en tant el pintor Monjalés. Alguna gent jove. Jo hi vaig anar també. Parlant, Fuster era popular i divertit, feia molta broma. S’hi parlava de tot. De les coses més sensates amb vocabulari habitual. Era exigent i gens elitista. I ell, des del començament, en certa manera feia proselitisme a favor de la cultura catalana. Ho veu clar. Per a mi és trobarte un intel·lectual de talla internacional, al costat de casa, amb qui pots parlar. Tenim molta correspondència. A Barcelona hi havia un petit sector que amb Fuster van veure una llum.

 

«Buscant a déu, buscant la llum.»

La sortida del primer disc fa un gran efecte a tot Espanya. Tinc la tira de cartes de seminaristes i gent d’aquest tipus. Cartes i cartes. Possiblement Al vent —aquesta cançó tan adolescent— la paraula déu —que posava sempre en minúscula— amb poques paraules i tres acords va enganxar com una cosa increïble. Deia a la gent com podia ser lliure.

Al març surt el disc i pel setembre del mateix any 1963 Salomé i jo guanyem el Festival del Meditérraneo amb S’en va anar. Això obre una altra dimensió, entra molta gent que no sabia que jo existia. I aleshores, per exemple, arriben a Edigsa ofertes perquè vagi a cantar als night clubs, a sales de festes. A teatres no es cantava. Però encara no imaginava una carrera professional.

De vegades es cobrava, de vegades no i els d’Edigsa no tenien duros. Quan venia les primeres vegades, dormia a casa l’Enric Gispert i l’Anna Nubiola. Han estat persones importantíssimes per a la nostra vida. Personalment, musicalment. Jo havia tocat el flautí, havia estudiat dos o tres mètodes i havia tocat a la banda de Xàtiva. Havia escoltat molta música. Sempre m’ha agradat. Amb en Gispert vaig aprendre moltíssim. Ens podíem quedar fins a les tres de la nit parlant de música. Em preguntava «per què fas aquest acord?» Jo feia les coses de manera instintiva i ell volia que jo li raonés per què ho feia. I li responia: «Perquè em sona millor.»

A vegades em deia que ho fes d’una altra manera. Era molt precís. Molt discret. No volia ferse notar. Els arranjaments de Veles e vents són d’ell amb en Borrell i en Soler —que no volia sortir mai. Venia a les gravacions. Venia a les actuacions. Una vegada que vaig fer una tanda de recitals al Price, on hi havia més policies que personal!, l’Enric venia i li van preguntar «¿dónde va usted?» I ell, que era una persona molt formal, va respondre: «soy su afinador». I només portava una guitarra petita. I el van deixar passar.

 

Un home de cultura del País Valencià que volgués guanyar-se la vida en català, a València ho podia fer?

Crec que no, però aquí també ho tenia difícil. En el periodisme no hi havia res. Un periodista no podia escriure en català. Vaig escriure a Destino i ho feia en castellà. M’ho van proposar i vaig dir que sí. Els va fer goig donarme una columna. Aleshores encara no se’n feien. Els del setmanari, que eren molt atents al que es feia a fora, van pensar que estaria bé que jo comencés «La columna de Raimon». Em pagaven molt bé. Menys que a Pla, però per l’estil. I anys després vaig entendre perquè: al costat de la meva columna hi posaven publicitat de Gales. I volien enganxar lectors joves. L’Umbral va dir que la meva havia estat una de les primeres columnes que havia llegit.

 

Per què decideixen instal·lar-se a Barcelona?

Quan el 1966 ens casem Annalisa i jo, ens comencem a plantejar on vivim. La meva feina era a Barcelona. A València no hi havia cases de discos ni estudis de gravació ni res de tot això des d’un punt de vista professional i tampoc no hi havia un ambient com per poder fer coses. A València, l’ambient per poder fer cultura en català no és que fos minoritari. Era minoritaríssim. Ens coneixíem tots o gairebé tots. I parlant amb el Ricardet Muñoz Suay, em va dir: «no sigues imbècil i aneu a viure a Barcelona perquè aquí no us menjareu ni un rosco».

Al pis de Maragall hi vam viure fins al 77. Però no et pensis, que tampoc era fàcil fer carrera professional a Barcelona cantant en català. Fins al recital al Poblenou, al 1965, que és el primer que faig sol, no començo a pensar en la possibilitat d’una carrera veritablement professional.

 

A Barcelona hi havia presència de la cultura en català del País Valencià?

No. Però és que a València tampoc no n’hi havia tanta. Ens coneixíem tots. Alguns poetes… En aquell moment Estellés escrivia a Las Provincias. No volia saberne gairebé res d’entrada, era poruc i aquí hi entra molt més tard. I era poeta. La presència de la poesia no és la mateixa que l’assaig o el periodisme. Fuster també era conegut com a periodista. A Ventura el coneixien en segons quins ambients. Però fins ben entrats els 70 a Barcelona a penes hi ha presència de tot aquest món.

 

Penso que allà ha existit el convenciment que els catalans prestem poca atenció a València i sobretot que no hi anem.

I encara ara! De fet —fem un parèntesi— el plantejament de la idea d’independència no té en compte què passa a València o a Mallorca. I la gent acaba per veureho.

 

Com es podria haver fet millor per bastir canals de relació cultural dins dels Països Catalans? Per què no ha funcionat prou?

No sé si Països Catalans, però hi va haver un moment on sí que existia una cultura catalana que es fa a València, que es fa a les Illes i es fa a Catalunya. És una idea que penetra amb gent que no és catalanista, però que assumeix que el català és la mateixa llengua. No era cap invent. I d’aquí, el blaverisme i l’afany de separar fins i tot ortogràficament. Es va veure que això era així. Podria haver existit un mercat cultural més ampli que seria el de la cultura catalana des de diferents llocs.

 

En la construcció de la cultura de la democràcia, doncs, es podria haver fet millor?

I tant! Des de Barcelona, per les raons que siguin, no s’ha vist. Potser perquè és més autosuficient i ha mirat més cap enfora. Potser no hi ha hagut voluntat per part de les dues parts, diria jo. Aquesta ha estat la meva experiència. Per exemple tinc moltes menys actuacions a Catalunya als vuitanta que als noranta. Als vuitanta tinc la sort de cantar molt a l’estranger i també a València.

«El plantejament de la idea d’independència no té en compte què passa a València o a Mallorca. I la gent acaba per veure-ho.»

Hi havia qui pensava que els meus recitals eren bons contra la dictadura, però després ja no. També val per al Fuster, per exemple. A partir d’un moment determinat se’l deixa caure. Desapareix. A partir dels vuitanta la presència que havia tingut desapareix de l’àmbit cultural català i, d’alguna manera, es refugia a València.

No hi ha hagut voluntat de la classe dirigent, d’un lloc i de l’altre. No només els empresaris. El món cultural o universitari tampoc no ha funcionat. A partir dels vuitanta no veig gaire clar el paper jugat per Eliseu Climent, amb qui havíem estat molt amics.

A mi, en tot cas, m’han criticat d’aquí i d’allà, potser perquè jo sempre he fet allò que he volgut fer. I ara ja sóc «un ancià venerable i arxivable al mateix temps», com diria Fuster. Però jo he tingut molta segada d’herba. Des d’allà i des d’aquí. Potser no tant com Fuster, però és que he tocat els collons a moltíssima gent.

 

Havien de ser la Generalitat de Catalunya i la de València les que havien d’haver creat les condicions institucionals per a aquesta cultura comuna?

Allà era difícil perquè hi havia en Lerma, i no ho veia. Era molt del Grau de València, molt espanyolero. Tenia la por de l’assimilació. És una por compartida per un cert tipus de gent i també n’hi ha que s’han sentit sempre espanyols i per què no ho han de ser? Si s’hagués plantejat d’una altra manera, també des de Catalunya, hauria estat una bona via. Pensa que a la ciutat de València un setanta per cent de la gent parla en castellà. Als seixanta es feia una broma: «el valencià, a partir de 30.000 pessetes al mes canvia de pis, de mobles i de llengua». Hi ha hagut una castellanització molt forta.

«Podria haver existit un mercat cultural més ampli que seria el de la cultura catalana des de diferents llocs.»

 

I l’escola?

A la meva època era impensable. Al carrer parlaves en valencià i quan entraves a l’escola, fins i tot professors que fora parlaven en català, tothom començava a parlar en castellà. Però ara ja fa uns anys hi ha escoles en català, que no n’hi havia. I això es nota, persones de trenta i quaranta anys que ja han aprés a escriure en català. No només parlarlo. També han accedit a l’escriptura.

 

Anem acabant. M’agradaria que ens expliqués com veu Ximo Puig com a polític.

Al Ximo el conec des dels anys vuitanta. Ell és de Morella com jo sóc de Xàtiva. És una persona sensata i té l’habilitat d’estar amb uns i altres. Sense fer soroll ha pactat amb la gent que necessita per continuar. Crec que Compromís també és important en aquest aspecte. Ell té l’habilitat de no estar malament amb els empresaris que ja no són el vell empresariat valencià. I van governant amb una naturalitat absoluta. Amb la sort que el PP està afeblit. I moltíssima gent està contenta. Dins del panorama que hi ha, està fent les coses bé.

 

Fa tres anys que va penjar les botes. Què ha fet?

Anar als metges! (riu) No he fet cap cançó. Ara com ara no m’he plantejat escriure les memòries. Amb l’Annalisa hem estat intentant posar les coses al seu lloc. Hi ha la Fundació, que Puig va voler que es fes pública de seguida. Serà un centre cultural. És veritat que se’ns van morint amics, i a molts no els podem veure per la pandèmia.