Rebel contra la decepció política

Raimon Obiols (Barcelona, 1940), després d’una dilatada trajectòria política, ens ha regalat amb el seu llibre Un temps esquerp (2022) un destil·lat personal d’una cultura política, la de la millor tradició del socialisme democràtic. Ho fa amb una perspectiva matisada i amb un to elegant, obert a la conversa amb pensadors d’altres cultures polítiques. Sever amb les fantasies polítiques, fa una aposta apassionada i convençuda per la imaginació política com a antídot contra el mal de la decepció que corroeix les democràcies.

 

Una de les idees importants del seu nou llibre El temps esquerp és la que desenvolupa a partir de la lectura d’Itsván Bibó, i que sintetitza amb aquesta sentència: «Hi ha perill quan hi ha nacions en perill». Volia demanar-li que comencéssim parlant de l’extinció de les identitats. És una idea que abasta fenòmens molt diferents, de molts colors ideològics diferents, però que, en canvi, tenen en comú l’angoixa i la por que es crea en determinades comunitats, siguin els blancs als Estats Units, els russos o els catalans, aquí amb la por a la desaparició de la nació o la llengua.

Pel que fa a Bibó me n’havia parlat molt l’Ernest Lluch. Després, en jubilar-me i tenir més temps per llegir, vaig trobar els llibres de Bibó de qui en tenia una idea més biogràfica que intel·lectual. Va ser un personatge bastant exemplar, va ser ministre amb Imre Nagy, i això em portava molts records dels meus quinze o setze anys quan vaig viure la revolta hongaresa molt atentament. A Bibó no el van matar com a Nagy, però va passar uns anys a la presó després de la revolta hongaresa de 1956.

La seva idea era que gran part dels mals en forma de guerres, nacionalitats, odis derivaven del fet que les petites nacions d’Europa oriental vivien sempre sota el terror de ser absorbides, homogeneïtzades per estats més poderosos. Això era l’arrel dels conflictes que van portar a l’atemptat de Sarajevo i la misèria i el pànic a l’extinció de nacions que no tenien estat propi. Aquesta és una qüestió d’actualitat, que afecta sectors de l’opinió pública, fins i tot més que abans.

El debat sobre la identitat comença al segle XIX amb tot l’auge dels nacionalismes romàntics, però si te’n vas més enllà era un tema més secundari. La llengua també. La seva codificació, les seves gramàtiques, els seus diccionaris, la seva identitat lingüística és un invent relativament modern. Els romans van desaparèixer en bona part perquè –malgrat l’opció del llatí per l’Església– la gent no escrivia ni llegia, per la qual cosa els canvis lingüístics eren molt més accelerats. Al contrari que la tendència general del món, en l’actualitat les llengües canvien molt més lentament. Costa molt d’imaginar que l’anglès, malgrat la pressió demogràfica de la població xinesa, desaparegui tal com ho va fer el llatí o les llengües que es parlaven a l’època dels romans.

Com que no hi ha grans relats de progrés, la gent mira més cap al passat, cap als temes identitaris i hi ha una accentuació del victimisme.

D’una banda tenim això, i hi hem d’afegir un segon factor: com que no hi ha grans relats de progrés, la gent mira més cap al passat, cap als temes identitaris i hi ha una accentuació del victimisme a tot arreu. Ara, o ets víctima o no existeixes.

 

Les declaracions de Pujol afirmant que Catalunya es jugava la seva extinció nacional, les veu en la mateixa línia del que comentava?

La meva crítica fonamental a Jordi Pujol no és que era un independentisme implícit o maquiavèl·lic, que és la crítica que se li sol fer des del món més conservador espanyol. Era una persona que no tenia una idea precisa sobre la qüestió i quan convenia ser independentista ho era i quan no, no. La meva crítica va pel fet que des de bon començament va esprémer el fantasma de l’extinció. És una constant dels seus missatges des de la dècada dels 50 del segle passat fins ara. La constant permanent és dir que Catalunya i els catalans podem desaparèixer.

 

Però no ho havia formulat mai d’una manera tan dràstica com fins a l’any 2010 o 2012, quan diu que caminem davant del mur. Als anys 50 podia tenir una versemblança, però ara, precisament ara, que Catalunya ha fet tot el recorregut que ha fet els últims 50 anys, fa aquest gir tan radical.

És una suma d’una concatenació de circumstàncies. La biologia (edat), els escàndols de corrupció del seu entorn polític, institucional i familiar, la fugida cap endavant del seu successor. Però ara ha rectificat i ha dit que ell no ha estat mai independentista, que això de la independència és una quimera. Sobre la qüestió de la independència, ha dit el que li ha convingut en cada moment. Un polític ho pot fer. La qüestió no és si la política és maquiavèl·lica o no, el conflicte està entre un maquiavel·lisme absolut o un maquiavel·lisme més moderat, contingut, «jesuític».

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

La meva crítica no és «aquest senyor és un Maquiavel». És un Maquiavel d’estar per casa, com la majoria dels polítics catalans i de molts altres països. La meva crítica és aquesta apel·lació al pànic a l’extinció. Ho trobo horrorós i és fals, ja que les nacions no apareixen i desapareixen així com així. A més, Pujol parlava de desaparició per asfíxia.

 

Això s’emparenta amb el mite de la gran substitució. També es relaciona amb les idees del putinisme de la desaparició del món rus.

Sí, sí. Això és com dir a la gent: si no em seguiu, morireu. No morireu físicament, però sí espiritualment o des del punt de vista dels vostres usos i costums