Passa sempre i fa molta ràbia. Acabes un llibre, arriba l’hora de l’entrega de l’original i sents una satisfacció especial si has pogut exhaurir un tema, perseguir-lo fins al final, oferint-ne totes les arestes, sense deixar vies mortes ni regions inexplorades. I amb el llibre ja a la mà, comencen a arribar missatges: si es tracta d’una biografia d’Andreu Nin, t’escriu un senyor d’Alcalà que diu que el té enterrat al seu jardí; si es tracta de la Primera Guerra Mundial, trobes mig llibre sencer de Pío Baroja elogiant el bàndol alemany, amb el temps exhaurit; si el tema és Eugeni d’Ors, et comencen a ploure fotografies de gloses inèdites... El llibre clau et sorprèn ja corregint proves; la biografia imprescindible arriba quan ja has hagut d’oblidar un tema... És una de les grans patologies o plagues de la investigació: la infinitat de fonts que arriben tard. La ràbia que provoquen.

En el cas de Razón y demolición. El arte de escribir ensayos (H&O, 2024), els assajos de Ramón J. Sender també van arribar tard a la meva vida. Hom rep i obre Ensayos del otro mundo (Destino, 1970) i comprèn aviat que se li va escapar un escriptor que no només havia entès a la perfecció (com Pla, com Azorín) què era un assaig clàssic i quins n’eren els ingredients fonamentals, sinó que a més era capaç de bastir i defensar una autèntica teoria sobre l’assaig. Vegem-la.

A El ensayo como obra de arte, Sender defensa que «hay poesía y filosofía en la crítica. Hay también sentido social y naturalmente moral. Por muchos años se ha tratado en la crítica habitual de evitar los excesivos peligros del subjetivismo limitándose el crítico a hacer una descripción del libro criticado; a contar, por ejemplo, la intriga de una novela y deducir alguna implicación sociológica inmediata. Para el lector moderno eso no es bastante. Hay que ir a las intenciones mismas del autor y sacarlas al aire porque un libro bueno o malo es un testimonio de humanidad, es decir, un hombre, o es sólo un paquete.» Per tant, sembla que Sender es vol apartar explícitament de l’asèpsia estructuralista, i que la seva proposta crítica és marcadament subjectiva, com l’assaig clàssic montaignesc, lleuger i profund, seriós i irònic a la vegada, d’uns deu o vint o trenta folis, i desenvolupant una idea o un grup d’idees amb un cert desordre aparent.