La noció de patriotisme cívic o constitucional, això és, la hipòtesi que resulta possible formular una idea de «pàtria» que no tingui res a veure amb la de «nació» i els seus inevitables excessos «nacionalistes», constitueix un escull intel·lectual i polític contumaç per abordar els problemes que planteja la convivència pactada en un Estat plurinacional com l’espanyol, prescindint dels deliris teologicopolítics del mite de la «sobirania».

El problema, en la seva versió espanyola, no és solament que aquest concepte de «patriotisme» deturpa el concepte habermasià original (silenciant-hi la centralitat de la memòria històrica). La seva patologia principal rau en el fet que retalla el debat necessari sobre els apressants desafiaments culturals, nacionals i territorials de l’Espanya del segle XXI.

En el que segueix, proposem algunes raons, sempre a prova d’un argument millor, per descartar d’una vegada un concepte que no solament resulta inútil, sinó també absolutament nociu per al diàleg polític inajornable a l’entorn d’una nova idea d’«Espanya» plural i inclusiva.

Darrere dels valors universals de la Constitució s’hi amaguen uns valors molt particulars.

En primer lloc, perquè postula una «fugida de la nació» insostenible i fomenta el miratge que resulta factible construir una societat democràtica tenint només en compte la relació entre els ciutadans singulars i l’Estat, mitjançant els mecanismes, irrenunciables, de l’Estat constitucional i del dret. D’aquesta manera, es pretén donar per resolt a priori el problema substantiu i irreductible de la nació que és subjacent inevitablement a tot Estat, ja que, com ho han mostrat fins a no poder més les ciències socials, qualsevol procés de state-building ho és també de nation-building.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.