La noció de patriotisme cívic o constitucional, això és, la hipòtesi que resulta possible formular una idea de «pàtria» que no tingui res a veure amb la de «nació» i els seus inevitables excessos «nacionalistes», constitueix un escull intel·lectual i polític contumaç per abordar els problemes que planteja la convivència pactada en un Estat plurinacional com l’espanyol, prescindint dels deliris teologicopolítics del mite de la «sobirania».

El problema, en la seva versió espanyola, no és solament que aquest concepte de «patriotisme» deturpa el concepte habermasià original (silenciant-hi la centralitat de la memòria històrica). La seva patologia principal rau en el fet que retalla el debat necessari sobre els apressants desafiaments culturals, nacionals i territorials de l’Espanya del segle XXI.

En el que segueix, proposem algunes raons, sempre a prova d’un argument millor, per descartar d’una vegada un concepte que no solament resulta inútil, sinó també absolutament nociu per al diàleg polític inajornable a l’entorn d’una nova idea d’«Espanya» plural i inclusiva.

Darrere dels valors universals de la Constitució s’hi amaguen uns valors molt particulars.

En primer lloc, perquè postula una «fugida de la nació» insostenible i fomenta el miratge que resulta factible construir una societat democràtica tenint només en compte la relació entre els ciutadans singulars i l’Estat, mitjançant els mecanismes, irrenunciables, de l’Estat constitucional i del dret. D’aquesta manera, es pretén donar per resolt a priori el problema substantiu i irreductible de la nació que és subjacent inevitablement a tot Estat, ja que, com ho han mostrat fins a no poder més les ciències socials, qualsevol procés de state-building ho és també de nation-building.

Per contra, aquesta perspectiva individualista liberal abandona la doble tasca del debat democràtic en aquest àmbit, a saber: reformular la democràcia per acomodar el pluralisme cultural i nacional de la nostra societat; revisar a fons la idea de nació heretada del segle XIX, trufada d’essencialisme organicista. Sembla com si es tingués la vàcua esperança d’haver-la exorcitzat pel simple fet de no esmentar-la: «Nació feliç, sens dubte, la que no alberga cap pensament sobre si mateixa».

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

En segon lloc, perquè desconeix que tota nació consisteix en una articulació específica, inextricable, d’elements culturals i cívics, que resulta impossible d’escindir mitjançant la dicotomia, tan gastada com fal·laç, entre «patriotisme cívic» i «nacionalisme ètnic». De cap manera els suposats patriotismes cívics, fins i tot republicans i no diguem constitucionals, són completament aliens als components culturals, lingüístics, històrics, institucionals, miticosimbòlics, en rigor: nacionals. Ni tots els nacionalismes culturals sorgeixen d’un fons fosc natural i orgànic que condueix irremeiablement al descensus ad inferos del racisme i la xenofòbia.

El desafiament pendent, a hores d’ara, no resideix a ocultar la nació sota l’ala de la pàtria, potenciant una invisibilitat que impedeix examinar-la en profunditat, sinó a donar compte críticament de les seves assumpcions indiscutides, de la seva herència hipotecada del passat, de les seves mancances presents davant d’un món canviant i complex. Cal treure a la llum els seus postulats més recòndits, discutir-los, crear i imaginar alternatives, perquè la democràcia no consisteix tan sols en representació, sinó en deliberació i inclusió, en codeterminació i interdependència.

 

Tasca democràtica pendent

Cal analitzar, en suma, quina síntesi específica d’elements civicoculturals es postula, explícitament o implícitament, com a constitutiva del que és nacionalpopular; quina majoria o grup ha imposat el seu relat de nació (des de l’Estat o contra l’Estat); en definitiva, què resulta impresentable avui dia i ha de ser porgat sense cap enyorança. Apel·lar al «patriotisme constitucional» no resol el problema, perquè no solament obvia aquesta tasca democràtica pendent, sinó que encobreix que la Constitució mateixa desborda d’elements particularistes, extraconstitucionals i preconstitucionals: nacionalitats i regions, drets històrics, monarquia, religió catòlica… que tenen poc o res a veure amb una lectura juridicoformalista de la ciutadania si no és, precisament, a través de la idea, molt qüestionable, de nació espanyola que sustenten.

En tercer lloc, perquè ens impedeix entendre la nació i l’Estat no com un fet que ens ve donat per endavant, una identitat cristal·litzada en la nit dels temps, sinó com el resultat, contingent, obert i contestat, d’un procés històric bigarrat. Un procés de construcció nacional que continua en els nostres dies, que té lloc en els ordres més diversos, en la Constitució, les institucions, però també en la cultura, la història, la llengua, la literatura, el cinema, la música, els mites i els símbols.

L’apel·lació unilateral als principis de la Constitució i el dret obvia el paper cabdal de les emocions en qualsevol procés polític.

Ser conscients d’aquest procés complex, moltes vegades desapercebut, sempre inacabat, sovint disputat, resulta vital per sotmetre a un escrutini crític i normatiu permanent els trets amb els quals es configura el «nosaltres» que s’esgrimeix enfront de l’«ells», qui i per quines raons són «els altres», què és «diferent», què es considera «propi» i què «aliè» o «ètnic» («música ètnica»?). Resulta que darrere dels valors universals de la Constitució s’hi amaguen s