Arran de la mort de Joseph Ratzinger s’han prodigat les glosses sobre la seva personalitat i trajectòria, tan rellevant en l’Església catòlica dels darrers seixanta anys. En aquest mateix número de política&prosa Salvador Pié ressegueix la vida de Ratzinger tot destacant-ne tres etapes: la del teòleg prestigiós, la de prefecte de la Congregació de la Fe nomenat per Joan Pau II i la de bisbe de Roma amb el nom de Benet XVI. Es tracta d’una mirada des de dins, en clau eclesial, en la qual se subratlla la coherència de la seva trajectòria, sense deixar d’assenyalar-ne subtilment els aspectes més controvertits, especialment durant l’etapa de guardià de l’ortodòxia catòlica, com l’enfrontament amb la teologia de l’alliberament i les reticències amb l’ecumenisme i el diàleg interreligiós.

Altres autors –com Andrés Ortega (elDiario.es, 4-1-23)– n’han subratllat les dificultats per governar la institució eclesial en moments crítics, o l’opacitat sobre els motius de la seva renúncia al papat, respecte a la qual José Antonio Zarzalejos (El Confidencial, 1-1-23) ha comentat que «la història més difícil i especulativa de totes és la de l’Església catòlica. Joseph Ratzinger ha contribuït a fer que la nebulosa de la seva pròpia trajectòria com a pontífex torni més densa la boira sobre esdeveniments convulsius a la Santa Seu. Ha mort en pau, però ens ha deixat moltes incerteses i inquietuds».

Tanmateix, la personalitat i l’obra de Ratzinger transcendeixen l’àmbit estricte de l’Església catòlica, sobretot quan ha interpel·lat i s’ha confrontat sense temor amb el món i el pensament secular des d’una forta convicció en la seva veritat i amb una sòlida preparació teològica i filosòfica. En aquest sentit, es pot considerar Ratzinger com un intel·lectual europeu influent, amb voluntat d’intervenció pública, que contrasta amb la indigència cultural de bona part del món catòlic occidental. Aquesta faceta de Ratzinger ha estat reconeguda i respectada per algunes figures rellevants del pensament europeu, amb algunes de les quals va arribar a dialogar i confrontar-se. Per a Antonio García Santesmases (The Objective, 1-1-23) «els qui ens considerem defensors d’un pensament laic, i subscrivim una posició agnòstica hem de reconèixer que hem tingut pocs adversaris tan aguts com l’home que, després d’anys de silenci, acaba de morir».

Se’l pot considerar com un intel·lectual europeu influent, amb voluntat d’intervenció pública, que contrasta amb la indigència cultural de bona part del món catòlic occidental.

No cal dir que aquesta consideració de Ratzinger està als antípodes de la caricatura barata que n’ha fet un cert progressisme banal, com ha apuntat Antoni Puigverd (La Vanguardia, 4-1-23): «les esquerres culturals, abanderades d’una raó que, en plena postmodernitat, presentava (i presenta) molts símptomes de fatiga, en lloc de preguntar-se “què diu, aquest líder mundial?”, van preferir el pamflet: “Escoltar un inquisidor? Ni parlar-ne!” Ara, en la seva mort, a més d’inquisidor l’han tractat de pederasta».

Una missió titànica

L’intel·lectual europeu Joseph Ratzinger es plantejà una missió titànica: revertir la secularitat que impregna la cultura occidental, partint, però, d’una posició realista que reconeix la inviabilitat d’una recristianització massiva del món occidental en el marc pluralista de les democràcies. Segons Marcello Neri (il Mulino, 1-1-23), Ratzinger «en nom de la puresa de l’afirmació de la fe, creia en una supremacia sobre la interpretació del món. Però també va saber reconèixer la impossibilitat de fer-ho efectiu». Així, la seva proposta va consistir a treballar tenaçment per enfortir la presència cristiana a partir d’una activa minoria que actués com un ferment dins d’un medi hostil, «una minoria cognitiva en una era neopagana». Tot un projecte cultural, filosòfic i polític per a Europa, que s’ha interpretat com una correcció de l’optimisme amb què el Concili Vaticà II va plantejar la relació de l’Església catòlica amb el món secular. O, si es vol, com un reactiu al que els crítics amb el Vaticà II consideraven la decadència, el cansament o la rendició de l’Església davant de la secularització imparable.

Al servei d’aquest designi, Ratzinger va elaborar una construcció intel·lectual que prenia com a punt de partida un qüestionament de l’optimisme de l’ideal de la Il·lustració i de la raó moderna. Una crítica de la cara oculta del progrés compartida per molts pensadors de matriu il·lustrada, com els de l’Escola de Frankfurt. Des d’aquesta premissa, Ratzinger va proposar un diàleg entre la fe i la raó, amb el convenciment que existien uns principis i uns valors compartits per les esferes religiosa i secular, una moral natural, en definitiva, sobre la qual edificar la ciutat secular. Una posició obertament contrària al relativisme liberal i que planteja clarament la qüestió prepolítica de quins són els fonaments de la democràcia. Una qüestió pertinent que Andreu Jaume reformula així (The Objective, 15-1- 23: «no hauríem de preguntar-nos d’on ve la nostra concepció dels drets humans, la distinció entre el bé i el mal i, en última instància, la nostra idea de justícia?».

Com si Déu existís

Simplificant molt, la proposta de Ratzinger aspirava a revertir el principi d’et si Deus non daretur (com si Déu no existís) formulat per Hugo Grotius al segle XVII i que inspira les relacions entre religió i política en les societats liberals, i substituir-lo pel principi veluti si Deus daretur (com si Déu existís) com a rector de l’organització de l’esfera pública.

Amb aquest propòsit són rellevants els diàlegs que va mantenir amb Jürgen Habermas (gener de 2004) i amb Paolo Flores d’Arcais (setembre de 2000), dels quals es desprenen dues actituds ben diferents. Habermas s’ha mostrat receptiu a admetre el paper de la religió en la ciutat secular, tot adoptant la perspectiva d’una era postsecular com, per exemple en la seva darrera obra (Una altra història de la filosofia, encara no traduïda al castellà o al català), on afirma que «seria injust excloure la religió del debat públic en les societats secularitzades del present perquè la religió segueix sent la gran font de dotació de sentit»; o també quan escriu que «les creences religioses i sobretot una religiositat intel·lectual, com la proposada per Kant i Hegel, promouen un fre a l’hybris –l’orgull, la supèrbia i la desmesura–, una limitació als designis humans de dominació i explotació totals de l’univers» (ressenya d’H.C.F. Mansilla a Claves núm. 286, gener-febrer 2023).

Per contra, Flores d’Arcais, tot i reconèixer el coratge intel·lectual i l’afabilitat personal de Ratzinger, el considera com un «afable Papa obscurantista i enemic declarat i implacable de la modernitat» pel seu propòsit d’intentar «restaurar la fe en el lloc de la raó, que, mentrestant, ha canviat de la raó d’estat a la raó tout court, ciència més igualtat democràtica, fent passar la doctrina moral i social catòlica, un subproducte d’una fe específica, com a Llei Natural, Raó universal. Que, per tant, s’aplicarà erga omnes, creients i no-creients, per la força de la llei secular. L’antiga reivindicació del Sant Ofici vestida amb terminologia contemporània» (MicroMega, 4-1-23).

Arrels cristianes d’Europa

Des d’aquesta perspectiva, es pot considerar Ratzinger com un referent central de les guerres culturals que es lliuren a l’Europa d’avui (Gorka Larrabeiti a CTXT, 9-1-23) i de la qual n’ha estat un exemple la polèmica sobre la possible menció de les arrels cristianes d’Europa en el preàmbul de la non nata Constitució Europea, com ho ha recordat oportunament Josep Maria Ruiz Simon (La Vanguardia, 17-1-23): «la querella entorn del no esment de les arrels cristianes no va ser un entreteniment banal per a historiadors, sinó una disputa sobre el paper que havia d’interpretar la religió en la política europea i sobre si el seu reconeixement com a part essencial de la identitat històrica d’Europa podia donar ales a certes pretensions eclesiàstiques de tutelar la concordança entre la interpretació dels drets dels ciutadans europeus i uns “valors de la UE” predefinits com a cristians. Segurament aquest és un dels motius pels quals tendeix a passar desapercebuda l’articulació d’aquella querella amb les presents batalles culturals de l’extrema dreta ultraconservadora, que vol posar la qüestió de la identitat al centre del debat polític i convertir la religió en el nucli d’aquesta identitat».