«Espanya considera la iniciativa marroquina d’autonomia la base més seriosa, realista i creïble per a la resolució de la disputa sobre el Sàhara». La notícia va saltar un divendres a mitja tarda i va arribar de Rabat, no de Madrid. Era el Gabinet Real marroquí qui informava del canvi de posició oficial d’Espanya respecte a la seva antiga colònia del Sàhara Occidental de la qual, sobre el paper, és encara la potència administradora.

L’origen de la filtració no va ser l’únic element que va desconcertar els observadors. La «més» seriosa, realista i creïble. Amb aquest superlatiu, Espanya es convertia en el país que més lluny ha anat en l’alineament amb el regne alauita després de Donald Trump, que el desembre del 2020, poques setmanes abans d’abandonar la Casa Blanca, va reconèixer la sobirania marroquina del Sàhara. El Govern de Pedro Sánchez ha anat més enllà que l’Administració Biden, que manté un silenci calculat sobre el pas del seu predecessor i s’ha limitat a declarar que «continua considerant el pla d’autonomia com a seriós, creïble i realista». Més enllà, també, que Alemanya o fins i tot França, que l’han definit com «una bona base» per arribar a un acord.

Una altra frase en la missiva de Sánchez, publicada uns dies després per El País, va cridar l’atenció: la que defensava la col·laboració per a «garantir l’estabilitat i la integritat territorial» dels dos països, un enunciat que pot ser interpretat per Rabat com un reconeixement implícit de la marroquinitat del Sàhara.

Era el punt final a la política de neutralitat activa que Espanya ha mantingut des de fa quasi mig segle. Molts hi han vist un cop de volant, sobretot tenint en compte que menys d’un any abans, l’abril del 2021, el Govern socialista havia pres una arriscada decisió en sentit contrari: salvar la vida en un hospital de Logronyo al líder del Front Polisario i màxim enemic del Marroc, Brahim Ghali, en una operació clandestina que els espies marroquins van descobrir i que va fer esclatar la relació bilateral (un home, Ghali, per cert, que no ha perdonat mai a Espanya la traïció de 1975 i està convençut que si els sahrauís haguessin tingut França com a potència colonitzadora, avui serien independents).

Molt proper al ministre Albares, l’empremta de Moratinos es dibuixa en el gir executat pel Govern Sánchez.

La ira marroquina per l’auxili a Ghali va trigar només unes setmanes a colpejar: l’arribada de 10.000 immigrants a Ceuta va obligar a mobilitzar l’exèrcit i va suscitar una advertència europea per l’ús de la immigració com a arma política. L’ambaixadora marroquina va fer les maletes i es van suspendre les trobades bilaterals. Sánchez va sacrificar la ministra d’Exteriors, Arancha González Laya, però la crisi, que ha durat deu mesos, no s’ha tancat fins que Madrid ha cedit amb el Sàhara, la fitxa més valuosa per al Marroc.

 

La província número 53

Els detractors del gir denuncien l’enèsima traïció espanyola a les responsabilitats històriques amb l’antiga província número 53 i una capitulació davant el xantatge marroquí. Per què, es pregunten, Espanya es comporta com si fos la part dèbil del binomi, quan disposa de moltes palanques per pressionar Rabat (el comerç, la inversió, l’ajuda a la cooperació o fins i tot energètica, ara que Algèria ha tancat el gasoducte Magrib-Europa)? Com pot ser la coacció una base per una bona relació entre veïns?

Els defensors de la decisió, en canvi, hi veuen un obligat exercici de pragmatisme polític, tant pel que fa a la dinàmica del mateix conflicte com a la salvaguarda dels interessos d’Espanya.

En tot cas, el cop de volant no ha estat tan brusc com molts han volgut veure, sinó més aviat el colofó d’un llarg procés de basculació espanyol cap a les posicions de Rabat. Mentre l’opinió pública simpatitza de forma aclaparadora amb l’independentisme sahrauí, a les esferes de poder hi ha força més tebiesa i, sobretot, una gran consciència de la tenalla diplomàtica, territorial, migratòria o de seguretat que exerceix el Marroc, en una eterna i complexa balança entre els interessos durs i els deures morals pendents.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Els equilibris van estar darrere dels acords de Madrid de 1975, firmats mentre Franco agonitzava i pels quals Espanya va cedir l’administració del Sàhara al Marroc i Mauritània. Després de resistir-se durant anys a la descolonització (la maniobra de declarar el Sàhara província espanyola pretenia guanyar temps), el dictador havia assumit la creació d’un nou Estat sahrauí, confiant que es mantindria sota influència d’Espanya. Però quan es va fer evident que el nou país estaria governat pel Front Polisario i sota tutela d’un règim revolucionari com Algèria, el lobby promarroquí al consell de ministres va aconseguir imposar la tesi que convenia més entregar el territori al Marroc, una monarquia conservadora, tradicional i que mantenia bones relacions històriques amb Espanya.

L’aposta espanyola per l’autonomia no es pot considerar una novetat. Hi és des del mateix origen del pla. Una altra cosa fora que fins ara aquest suport s’hagués exercit entre bastidors. Fa quinze anys, Espanya, llavors també amb un govern socialista (José Luis Rodríguez Zapatero), va ser un dels països que van animar Rabat a redactar una oferta d’autonomia. Els cables diplomàtics que WikiLeaks va filtrar el 2010 ofereixen una mirada sobre la discreta, però substancial, implicació d’Espanya en aquell procés, sota la batuta del ministre d’Afers Exteriors Miguel Ángel Moratinos, un home que va treballar a l’ambaixada a Rabat i coneix bé les arestes de la relació. Molt proper a l’actual titular de la cartera, José Manuel Albares, l’empremta de Moratinos es dibuixa en el gir executat pel Govern Sánchez.

 

Al rescat del veí

El 2006, recullen els cables escrits pels diplomàtics dels Estats Units, el ministre va elaborar un non-paper, un document no oficial d’idees per a la resolució del conflicte, on suggeria abandonar el «vocabulari de la descolonització» per adoptar-ne un de «regionalització», enterrar els conceptes de sobirania i independència i començar a parlar d’autonomia i autogovern. Citava Catalunya com a model. En aquells cables, que recullen reunions a porta tancada i documents com aquest que no es van fer mai públics, no només queda clar l’assessorament espanyol al Marroc, sinó també la decepció amb el pla que finalment va presentar el 2007, que Madrid va considerar que s’havia quedat molt curt.

Per què Espanya es comporta com si fos la part dèbil del binomi, quan disposa de moltes palanques per pressionar Rabat?

Espanya ha anat al rescat del veí quan s’ha vist en dificultats a la taula de negociació, una constant que s’ha repetit tant amb governs socialistes com de dreta. Va ocórrer el 2003 amb el pla Baker II, la proposta de pau que més consens ha suscitat, però inacceptable per al Marroc perquè incloïa un eventual referèndum d’autodeterminació. El president espanyol era llavors José María Aznar i feia menys d’un any del xoc del Perejil, un dels capítols més foscos en la relació bilateral.

Malgrat tot, Espanya, que en aquell moment seia al Consell de Seguretat, va ser clau per obrir una porta d’escapatòria als marroquins: juntament amb França, va pressionar perquè el pla no fos imposat a les parts, fet que va permetre a Rabat enterrar-lo. En aquest sentit, Espanya ha estat un actor que ha afavorit el reforçament de l’statu quo i la perpetuació del conflicte, que clarament han anat a favor de les tesis marroquines.

També, quan el Front Polisario ha portat al Tribunal d’Estrasburg els acords de cooperació de la UE amb el Marroc, Espanya s’ha alineat invariablement amb Rabat, com a part formal en la defensa i, quan ha fet falta, presentant recursos a les sentències contràries als interessos marroquins al Sàhara.

El contundent suport de Sánchez al pla d’autonomia ha resolt la crisi amb el Marroc, però a costa d’incendiar la relació amb l’altre gran veí del sud, Algèria, el principal valedor del Front Polisario i etern rival del regne alauita, amb qui va tallar relacions l’estiu passat. Quin serà l’abast de la seva resposta és encara un interrogant. L’anquilosat règim algerià sol trigar a reaccionar. En tot cas, sembla que a Madrid s’ha fet el càlcul que també a Alger s’acabarà imposant el pragmatisme i no caurà en la temptació de brandar el gas com a arma política contra Espanya.

 

Algèria, subministrador fiable

El context geopolític afavoreix Algèria, amb la guerra d’Ucraïna i una Europa desesperada per reduir la dependència energètica de Rússia. Però els experts assenyalen que, a curt termini, el país nord-africà té les mans lligades. D’una banda, té limitada la capacitat d’exportació, amb una forta demanda interna que va en augment. Fer créixer la producció, amb l’explotació de nous jaciments, implica inversions costoses, que requeriran anys i estan envoltades d’incertesa, perquè es troben a l’inestable sud del país.

Tallar l’aixeta a Espanya per vendre a altres clients europeus també implica la construcció de nous gasoductes i plantes de gas liquat. Algèria pot, com ha dit que farà, canviar de socis preferencials, però consolidar el gir requerirà anys. A curt termini pot castigar Espanya apujant el preu (no seria la primera vegada) tot i que es cuidarà de no incomplir cap contracte ni danyar la seva imatge de subministrador fiable.

Espanya ha estat un actor que ha afavorit el reforçament de l’‘statu quo’ i la perpetuació del conflicte.

La recent admissió que, en el moment àlgid de la crisi amb el Marroc, els telèfons del president Sánchez i diversos ministres van ser espiats amb el software israelià Pegasus deixa el Govern espanyol en una posició incòmoda. Tots els atacats estaven implicats en el dossier marroquí. Fins i tot Luis Planas, que ocupa la cartera d’Agricultura, però, sobretot, és un dels membres de l’Executiu que millor coneix el país, ja que va ser ambaixador a Rabat set anys. Planas és un protagonista recorrent dels cables de WikiLeaks. Entre els espiats, tot i que el Govern no ha deixat clar si amb Pegasus o altres mètodes, també hi ha la ministra González Laya, bèstia negra del Marroc.

Des de la Moncloa s’ha evitat apuntar cap a Rabat. Tampoc el Govern francès no va confirmar mai que els telèfons del president Emmanuel Macron i de 14 ministres haguessin estat atacats pels serveis d’intel·ligència marroquins, com va denunciar l’estiu passat el consorci periodístic Forbidden Stories. Però noves revelacions poden acabar obligant el Govern Sánchez a donar explicacions. Forbidden Stories té una llista de 200 telèfons espanyols que un client de Pegasus havia posat en el punt de mira. Els experts d’Amnesty Tech, la divisió tecnològica d’Amnistia Internacional, estan convençuts que aquest client és el Marroc, perquè és el mateix que va espiar periodistes i activistes d’aquell país.

 

Problemes de credibilitat

El Front Polisario continua aferrat al referèndum d’autodeterminació que l’ONU li va prometre el 1991 quan va firmar l’alto el foc, mentre el Marroc es limita a posar damunt de la taula una simple consulta per ratificar l’autonomia. L’oferta marroquina té problemes de credibilitat: un sistema autonòmic requereix per definició que l’autoritat central cedeixi part del seu poder, cosa difícil en una monarquia absoluta. Tampoc és que els sahrauís hagin d’imaginar gaire. El tracte de Rabat a la regió del Rif no és esperançador.

Tot i això, l’equilibri de forces és clarament favorable al Marroc. Les forces militars, econòmiques, demogràfiques i també diplomàtiques. Les anades i vingudes entre Espanya i el nord d’Àfrica d’Antony Blinken i altres alts càrrecs del Departament d’Estat dels EUA, que han coincidit amb el gir espanyol, fan pensar que hi ha hagut una certa concertació. I és el suport de les grans potències, més que les raons morals, el que acaba decidint la sort dels conflictes internacionals. La realpolitik pesa tant com tota la sorra del desert.