A El temps esquerp, Raimon Obiols (Arcàdia, 2022) ens regala una citació amb falsa aparença de boutade: «Si per tal de no oblidar s’han de fer monuments, més val fer-los als assassins». L’afirmació sembla certament antiintuïtiva. De fet, si ens aproximem a la Guerra Civil espanyola, veurem com els esforços s’han centrat a recuperar la memòria de les víctimes. Després de 40 anys de monopoli propagandístic per part dels vencedors (exemplificat en el recent Cruces de memoria y olvido de Miguel Ángel del Arco, Crítica, 2022), semblava lògic que fos el torn dels vençuts.
Amb tot, la recerca sobre els represaliats pel franquisme no sempre fou fàcil. Cap al final de la dictadura van obrir camí alguns estudiosos locals, hispanistes amb millor accés a les fonts i alguns pioners en determinats departaments universitaris. Des de perspectives globals o provincials, des de sectors concrets o cronologies determinades, es va anar incrementant i millorant el coneixement sobre els aspectes quantitatius de la violència. Es tractava de, parafrasejant el web promogut des d’Andalusia i Extremadura amb ressonàncies a José Saramago, conèixer «tots els noms» (www.todoslosnombres.org).
Amb el canvi de segle, les grans xifres van quedar fixades i poques han estat les variacions o puntualitzacions a fer. Víctimas de la guerra civil coordinat per Santos Juliá (Temas de hoy, 1999) va ser la culminació d’aquesta etapa. Tot i aquesta constatació documentada i científica, el debat subsisteix perquè, d’una banda, el revisionisme neofranquista directament ha ignorat l’evidència i, de l’altra, aquesta recerca ha facilitat la reivindicació de les entitats memorialístiques i ha enfortit les fins aleshores prudents i aïllades actuacions de les institucions públiques.
Mentrestant, la historiografia es va reorientar vers investigacions més qualitatives, coincidint també amb una nova mirada sobre la repressió. La violència passava a ser interpretada com un fenomen fonamental i fundacional del franquisme, que hauria jugat un triple paper: com a càstig als vençuts, com a eina de sotmetiment dels indecisos i com a premi pels vencedors. Aquest darrer tret esdevenia central, ja que permetia entendre com la repressió fou un element de cohesió en exigir la implicació d’un important gruix de la població –el franquisme no era només Franco– i en consolidar el règim tot vinculant els interessos particulars als generals.
Ras i curt, rere de cada sanció hi havia algú que en treia un guany de caràcter econòmic, professional, laboral, etc. Sense necessitat de caure en lectures deterministes, sí que els orígens de moltes sagues vinculades a l’alta administració, o de moltes fortunes a l’ombra dels pressupostos públics, calia cercar-los com fa el periodista Antonio Maestre (Franquismo SA, Akal, 2019) en aquest assalt al poder que és la dictadura.
Dels vençuts als vencedors
S’obria lentament el camí per dirigir el focus cap als botxins i cap a una lectura més complexa del passat i del paper jugat per la violència. Perquè, tot i que estudiar els vençuts tingui alguna cosa de justícia poètica, els vencedors són molts més decisius: van disposar de 40 anys per esborrar la memòria republicana, per reconstruir les pròpies biografies de forma interessada i per influir de forma significativa en el llegat del present. Per entendre la violència franquista i l’Espanya contemporània, semblava indefugible estudiar els repressors, directes i indirectes.
Tanmateix, fer el pas no sempre és fàcil i els investigadors han adoptat estratègies contradictòries. Hi ha qui ha obviat els noms, qui els ha camuflat sota inicials i/o descripcions, qui els ha exposat indirectament (reproduint documentació, per exemple) i qui ho ha convertit en una croada. Potser un dels primers estudis que van reflexionar sobre la complexitat de la qüestió va ser el llibre editat per Lourenzo Fernández Prieto i Antonio Míguez centrat en el cas gallec: Golpistas e verdugos de 1936 (Galaxia, 2018).
Perquè la decisió no és senzilla. En primer lloc, quan existeix, el registre documental sovint és escàs, parcial i incomplet. O, pitjor encara i com ens ho recorda l’antropòleg i historiador Alfonso M. Villalta (Demonios de papel, Comares, 2022), quan el ministre Rodolfo Martín Villa, «en una fecha tan poco casual como antes de esas primeras elecciones democráticas del año 1977, ordenaba destruir los archivos de Falange y del Movimiento Nacional […] en un claro síntoma de la incertidumbre ante lo que podia venir». Segonament, en poblacions petites ha quedat memòria dels fets, però també de la por. En tercer lloc, sovint es produeixen lectures anacròniques que projecten judicis maniqueus, difuminen la complexitat de certes situacions i dificulten avaluar en justícia trajectòries posteriors.
PUBLICITAT
I, finalment, sovint aquestes revelacions afecten a tercers: des de familiars que no són responsables dels actes dels seus pares, a d’altres que estan disposats a defensar-se judicialment. Aquest ús espuri del dret a l’honor i/o a l’oblit entra en conflicte amb la necessitat de coneixement i intimida –subtilment i no tan subtilment– el treball de l’historiador i la mateixa veritat històrica. No es tracta de simples hipòtesis, sinó d’amenaces reals
com ha pogut comprovar Juan A. Ríos Carratalá a qui la publicació facsímil de Los consejos de guerra de Miguel Hernández (PUA 2022), li ha suposat un calvari judicial impulsat pels familiars d’un dels militars implicats en la condemna del poeta. Com denunciava Bartolomé Clavero en un article a la revista electrònica Nuestra Historia (2021): «Así se suma el derecho al olvido al estado de desmemoria. Uno de los legados onerosos de la dictadura es que no haya ni visos del derecho a la verdad y lo tengamos al olvido.»
‘Castigar a los rojos’
Lluny de ser una característica espanyola, els perpetrator studies estan normalitzats dins dels estudis de la violència política, la seva memòria i representacions. A principis d’any, per exemple, es presentava el dossier «Contrafiguras de la violencia. Imágenes, relatos y arquetipos de la perpetración de los crímenes del franquismo» dins de la revista Quaderns de Filologia. Allà, les investigadores Violeta Ros, Lurdes Valls i María Rosón ens recordaven –amb un clar eco a la màxima obiolística– que «entender, explicar y, sobre todo, prevenir la violencia política requiere del esfuerzo colectivo de convocar a los fantasmas, no solo de las víctimas, sinó también de sus victimarios».
Just en aquesta línia cal situar títols recents com Arquitectes del terror, de Paul Preston (Base, 2021), o, encara més recentment, Castigar a los rojos, A. Viñas, F. Espinosa, G. Portilla (Crítica, 2022). Aquest darrer aprofundeix en un d’aquests (suposadament) fantasmagòrics victimaris: Felipe Acedo Colunga (Ciutat de Mallorca, 1896 – Madrid, 1965). Abans de la seva més coneguda etapa catalana com a governador civil de Barcelona entre 1951 i 1960, quan es va guanyar el sobrenom de la mula, aquest fiscal falangista va destacar com a peça clau de l’entramat jurídic que havia de justificar el càstig i la persecució dels futurs vençuts. Des d’unes conviccions tradicionalistes i totalitàries, va redactar una mena de guia d’inquisidor –recuperada als arxius militars sevillans i reproduïda aquí per primera vegada– per orientar les actuacions dels tribunals rebels.
«Uno de los legados onerosos de la dictadura es que no haya ni visos del derecho a la verdad y lo tengamos al olvido», escriu Bartolomé Clavero.
A més del facsímil, el llibre inclou un pròleg del mediàtic Baltasar Garzón, on reivindica la necessitat d’identificar i jutjar –com ho va intentar ell mateix de forma infructuosa– els responsables de la repressió franquista. A continuació, trobem tres estudis complementaris a càrrec de l’historiador Ángel Viñas, de l’investigador Francisco Espinosa i del jurista Guillermo Portilla que analitzen, respectivament, la biografia d’Acedo Colunga, el seu paper com a cervell de la violència repressora i els fonaments jurídics (o més aviat l’absència de fonaments) de la seva guia inquisitorial.
Castigar a los rojos és una obra ineludible per als especialistes i per als interessats en l’estudi de la violència franquista. Però la seva rellevància va més enllà. D’una banda, exemplifica l’evolució dels estudis sobre la repressió més qualitatius i més centrats en els botxins. De l’altra, ens recorda que la construcció d’una memòria necessita un coneixement complet i complex. Perquè només així, la memòria del passat serà útil per al present.
