A política&prosa, des d’un bon començament, vam fer bandera de la pluralitat lingüística com un dels pilars consubstancials de la pluralitat espanyola. Per això el gener de 2019, en el número 3 de la revista, hi dedicàvem el dossier amb un editorial que avui és encara ben vigent: Les llengües de Sepharad. D’aleshores ençà, la polèmica lingüística no només s’ha enverinat, sinó que les picabaralles polítiques han traspassat la porta de l’escola catalana. Val a dir, d’entrada, que hem de deixar l’escola en pau per a poder refer el consentiment social i polític sobre la llengua.

Per fer-ho, hem de recordar el marc de referència: la Constitució i l’Estatut. El preàmbul de la Carta Magna proclama la voluntat de «protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions» i el seu article tercer estableix que «el castellà és la llengua espanyola oficial» i que «les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes». Aquest mandat, quaranta anys després, xoca amb qualsevol intent de retallar l’estatus del català; totes les propostes que vulguin alterar-lo atempten contra l’esperit i la lletra del pacte constitucional.

De Catalunya endins, el mandat de referència és l’Estatut. «La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament» (article 6.1). «El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les» (article 6.2). L’Estatut ens recorda així una doble obvietat: del fet que el català sigui la llengua pròpia de Catalunya no se’n desprèn que el castellà sigui una llengua impròpia o estranya.

El Tribunal Constitucional va acceptar que el català fos el «centre de gravetat» del sistema educatiu per corregir-ne el desequilibri històric, però va demanar que el castellà fos també llengua docent, en un grau o altre. En quin? El que establís l’autoritat acadèmica, és a dir, el Departament d’Ensenyament. Per això, més enllà dels recursos judicials creuats, s’hauria d’assumir allò que sovint és ja normal: un marc de geometries variables segons el context sociolingüístic de cada centre. El castellà ha de ser vehicular, en un grau o altre, com ho hauria de ser també una llengua estrangera si se’n vol garantir el coneixement i assolir l’objectiu del trilingüisme.

Des d’aquesta òptica, ha estat la inacció de la Generalitat per a reconèixer una realitat que, en la pràctica, ja s’aplicava en la majoria de les escoles del país allò que ha acabat portant a la fixació del percentatge del 25 % de castellà per una providència del Tribunal Suprem que confirmava una resolució del TSJC. Val a dir que aquesta quota apriorística no s’adiu amb la geometria variable del mapa escolar que ha de ser determinada, com dèiem, pel context sociolingüístic. Per això, per a sortir de l’atzucac, s’imposa refer el consens lingüístic sobre l’escola catalana i alliberar la comunitat escolar d’aquesta càrrega afegida.

Per fer-ho, hi ha un intangible que cal no oblidar: la complexitat catalana –també el bilingüisme– no és un dèficit sinó un superàvit. Els ciutadans de Catalunya aprenen des de petits que el nom de les coses no es confon amb les coses –una taula és també una mesa– i, a la vegada que aprenen a llegir i a escriure, aprenen a tenir una visió plural de la realitat. Des de política&prosa, reivindiquem aquest marc de referència, que no nega el conflicte, sinó que l’integra, davant d’una doble temptació: fer una passa enrere o una fugida endavant. Cal parlar o entendre les llengües diverses de Sepharad per respecte mutu, per consentiment recíproc, per acceptació cultural de l’alteritat.

Com es va posar en relleu en les Jornades per renovar el consens lingüístic a Catalunya, organitzades el 28 i 29 de gener per la Fundació Campalans, s’ha de començar per refer el consentiment social i polític que s’ha esquarterat durant la dècada prodigiosa del procés independentista amb el pas del catalanisme polític al sobiranisme. La qüestió de fons, com ho palesen les dades, no rau en l’escola: si ha baixat l’ús social del català en una generació que ha après aquesta llengua, el problema no és de coneixement sinó d’identificació. No podem seguir caient en la temptació de lligar el futur del català a una determinada aposta política ni acotar-ne el destí als límits d’un sostre institucional. Seria desservir la llengua.

L’objectiu, en l’àmbit de l’ensenyament, és preservar l’escola comuna. Aquest és el model; no pas la immersió lingüística, que n’és només un dels instruments. És el model de referència que a la Transició va defensar Marta Mata –veu preclara del moviment de renovació pedagògica del país– enfront de la temptació de dividir els alumnes en dues xarxes escolars segons la seva llengua. El dret d’elecció dels pares, com explicava, ja s’ha exercit a casa; el paper de l’escola és garantir la igualtat d’oportunitats dels alumnes –també pel que fa a l’ús de les llengües– per a assegurar-ne la inserció futura tant socialment com laboralment.