Quan vaig començar a llegir l’assaig biogràfic de Javier Moreno Luzón sobre el regnat d’Alfons XIII de seguida vaig pensar que jo no era un lector gaire adequat per valorar aquest llibre. Em fascina el gènere de la biografia i m’interessa molt la cultura política de les quatre primeres dècades del segle XX espanyol, però la posició des de la qual vaig començar a subratllar El rey patriota, d’alguna manera, m’invalidava per valorar les hipòtesis que planteja el prestigiós catedràtic dels Moviments Socials i Polítics de la Universitat Complutense de Madrid. Quan dic posició em refereixo al lloc des del qual he interpretat el període, és a dir, els prejudicis que determinem com està fet el món. I m’ha semblat que podria ser interessant descriure aquest lloc per acabar explicant per què el llibre ha modificat la posició des de la qual, em sembla, comprendré aquest període històric a partir d’ara.

Qui escriu aquest batec –i disculpeu la confessió– és un filòleg hispànic que s’ha dedicat a estudiar, poc o molt, el discurs dels intel·lectuals catalans i espanyols al llarg del segle XX. En la comprensió de què era Espanya, per tant, hi ha pesat la imatge decadent del país gran construïda pels intel·lectuals modernistes que tradicionalment han estat conceptualitzats com la generació del 98. Davant d’una pàtria derrotada, que descrivien amb tons espectrals i lúgubres, en proposaven una reconstitució a través d’un espiritualisme encarnat en el poble i la geografia castellana.

Ells no havien de descriure objectivament què havia acabat amb la pèrdua de Cuba i les Filipines ni tampoc quina era la qualitat democràtica d’aquell Estat en comparació amb els països veïns. Ells, a través de novel·les, poemes i assaigs, proposaven un imaginari crític per a una regeneració nacional. Res no els obligava a fer una dissecció de quin era l’estat de l’Estat. No havien de proposar políticament quina havia de ser l’evolució d’Espanya quan havia deixat de ser una nació imperial i així esdevenia un país secundari al seu temps. És des d’aquest punt, constato ara, que Alfons XIII va assumir que havia de regnar, convençut que seria un rei regeneracionista.

PUBLICITAT

Aquesta confusió entre Estat postimperial i imaginari decadent l’hem heretada, crec, la majoria dels qui hem pensat que compreníem el període des de l’òptica construïda a partir del 98. L’altre lloc des del qual havia interpretat el període és la història d’Espanya elaborada per una determinada cultura política, la meva, per cert: la del catalanisme. El relat dominant del catalanisme, en relació amb l’Estat, prioritza sempre aquells episodis del passat en els quals el model territorial espanyol és discutit o es transforma: el seu tema és la tensió entre uniformitat i plurinacionalitat, centralització i descentralització.

El rol del monarca

En el cas que ens ocupa valdria per la relació del monarca amb Francesc Cambó, assumpte clau de la trajectòria política del líder regionalista, i que Borja de Riquer ha reprès en el seu darrer llibre. I sí, però no del tot. Molt més transcendent que la tensió entre Cambó i el Borbó –que va saber torejar amb bastanta facilitat el polític català, tot sigui dit– va ser la controvèrsia entre el Rei i el líder conservador Antonio Maura, que englobava la qüestió regional, però n’abraçava moltes altres, començant pel replantejament de quin havia de ser el rol del monarca.

L’òptica catalanista per explicar la història d’Espanya durant aquell període és del tot legítima, però diria que simplifica o fa menys complexa la comprensió de l’objecte d’estudi més rellevant. Confon perquè posa al centre allò que és secundari. El model territorial és important, però no és central. Jo partia d’aquests biaixos –els relats dels intel·lectuals i del catalanisme– i els he anat perdent, espero, mentre transitava pels trenta anys que van de la jura del monarca, el 1902, a l’adveniment de la Segona República, el 1931, passant pel suport tàcit al cop d’estat militar de 1923. També, durant aquest període l’aspecte nuclear, i ho parlàvem fa pocs dies amb el company de batec Jaume Claret, és la construcció de l’Estat. La clau de volta per a la història política és explicar la institucionalització de la democràcia durant la modernitat.

Paït el llibre, crec que podria concretar quan vaig caure del cavall: a la pàgina 155. L’acció es trasllada fora d’Espanya. Allà s’explica el que va passar a Londres el dia 20 de maig de 1910. Una cavalcada va acompanyar el trasllat de les despulles del rei Eduard VII d’Anglaterra des de Westminster fins a l’estació de Paddington, des d’on sortiria el tren que duria el mort a Windsor per a ser-hi enterrat. La fastuositat que hem contemplat arran de la mort d’Isabel II ens pot ajudar a posar-nos en situació. També va semblar que el món quedava aturat per un cadàver coronat. Rere el rei difunt hi anava el seu cavall, després l’hereu –Jordi V– i l’acompanyaven un grup de nou genets. Un, era el germà del mort i els altres eren monarques. Un d’ells, Alfons XIII.

PUBLICITAT

De dol i amb pompa

A la pàgina 157 Moreno Luzón atura aquesta descripció i fa una reflexió general sobre les monarquies a Europa. Els reis eren allà per reconèixer la primera potència global. A la vegada confegien una estampa heretada de l’Antic Règim quan les societats on s’havia gestat ja no hi tenien res a veure. La font moderna d’autoritat legítima ja no era la dinastia, sinó la nació. L’adequació de les cases reials a aquell món els obligava a fondre el monarca amb la nació, fent indeslligable un de l’altra. Aquesta era la condició que els havia de permetre romandre al tron i seguir exercint, tot o en part, el poder. Perquè tota aquella colla uniformada que cavalcava de dol i amb pompa dalt dels cavalls pels carrers de Londres, de poder, encara en tenia als seus estats respectius. «Incluso en las monarquías más avanzadas, los soberanos conservaban una notable influencia, sobre todo en dos ámbitos muy conectados entre sí que solían asociarse a la corona: el ejército y la política exterior».

Rere el rei difunt Eduard VII hi anava el seu cavall, després l’hereu –Jordi V– i l’acompanyaven un grup de nou genets. Un d’ells era Alfons XIII.

Diria que en aquesta pàgina s’exposen els problemes de fons sobre els quals el llibre reflexiona. Constatat que la nació que sustentava l’Estat havia col·lapsat quan va deixar de ser una nació imperial, el regnat d’Alfons XIII havia de respondre a l’adaptació a les noves coordenades de la derrota i a la urgència de renacionalitzar un país amb consciència generalitzada de marasme. Així s’explica des de la relació amb Joaquín Sorolla fins als viatges pel país –amb el paradigmàtic a Las Hurdes– o tota mena de litúrgies militars, religioses o estrictament nacionalistes que ell va protagonitzar. Perquè es tractava de construir una nova manera de regnar. Allò que reconstrueix Moreno Luzón és la relació entre el rei, el govern i la societat en un país en el qual la mecànica del poder constitucionalitzada per la Restauració funcionava a través de la cosobirania compartida, sobretot entre el primer ministre i el rei, i que, com a tants altres estats europeus, sofriria un gir reaccionari després de la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa.

Javier Moreno Luzón El rey patriota. Alfonso XIII y la nación Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2023 587 pàgs.

La qüestió marroquina

Amb una variable en el cas espanyol que afectava de ple aquelles dues atribucions clàssiques del monarca –la política exterior i l’exèrcit– i que condicionarien del tot l’evolució del seu regnat: la qüestió marroquina. Si allà el Rei va imaginar que podria refer l’imperi perdut, si allà va creure que l’honor nacional estava en joc, l’aposta resultaria catastròfica. La reacció davant l’ofensiva marroquina va ser «la exaltación del patriotismo belicista» en el qual es va bolcar la família reial, i el fervor guerrer va transferir als oficials africanistes una centralitat en el nou nacionalisme abanderat pel Rei que l’invalidarien com a activador d’una regeneració de l’Estat.

A principis de la dècada dels 20, ja fascinat per la solució feixista italiana i cada vegada més crític amb els polítics i el Parlament, va prendre partit. «Más que una evolución democratizadora, que suponía la progresiva pérdida de poderes por parte del trono, sus tendencias contrarrevolucionarias y populistas le hacían atisbar un orden social y político garantizado por el rey, quien actuaba en nombre de la nación». El gir reaccionari seria el seu camí.