Quan vaig començar a llegir l’assaig biogràfic de Javier Moreno Luzón sobre el regnat d’Alfons XIII de seguida vaig pensar que jo no era un lector gaire adequat per valorar aquest llibre. Em fascina el gènere de la biografia i m’interessa molt la cultura política de les quatre primeres dècades del segle XX espanyol, però la posició des de la qual vaig començar a subratllar El rey patriota, d’alguna manera, m’invalidava per valorar les hipòtesis que planteja el prestigiós catedràtic dels Moviments Socials i Polítics de la Universitat Complutense de Madrid. Quan dic posició em refereixo al lloc des del qual he interpretat el període, és a dir, els prejudicis que determinem com està fet el món. I m’ha semblat que podria ser interessant descriure aquest lloc per acabar explicant per què el llibre ha modificat la posició des de la qual, em sembla, comprendré aquest període històric a partir d’ara.

Qui escriu aquest batec –i disculpeu la confessió– és un filòleg hispànic que s’ha dedicat a estudiar, poc o molt, el discurs dels intel·lectuals catalans i espanyols al llarg del segle XX. En la comprensió de què era Espanya, per tant, hi ha pesat la imatge decadent del país gran construïda pels intel·lectuals modernistes que tradicionalment han estat conceptualitzats com la generació del 98. Davant d’una pàtria derrotada, que descrivien amb tons espectrals i lúgubres, en proposaven una reconstitució a través d’un espiritualisme encarnat en el poble i la geografia castellana.

Ells no havien de descriure objectivament què havia acabat amb la pèrdua de Cuba i les Filipines ni tampoc quina era la qualitat democràtica d’aquell Estat en comparació amb els països veïns. Ells, a través de novel·les, poemes i assaigs, proposaven un imaginari crític per a una regeneració nacional. Res no els obligava a fer una dissecció de quin era l’estat de l’Estat. No havien de proposar políticament quina havia de ser l’evolució d’Espanya quan havia deixat de ser una nació imperial i així esdevenia un país secundari al seu temps. És des d’aquest punt, constato ara, que Alfons XIII va assumir que havia de regnar, convençut que seria un rei regeneracionista.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.