A Catalunya el terme «immersió» es fa servir per designar (impròpiament) un model lingüisticoeducatiu en què el català és la llengua vehicular per a tots els alumnes, sigui quina sigui la seva llengua habitual. Davant de la immersió, entesa en aquest sentit, hi ha tres posicions possibles: la primera és defensar-la a ultrança; la segona és revisar-la críticament, bàsicament per fer una mica de lloc a altres llengües vehiculars; i la tercera és liquidar-la del tot, per implantar un sistema basat en la lliure elecció de la llengua d’ensenyament.

En aquest article em proposo defensar una variant de la segona posició. Per què crec que s’ha de revisar la immersió? Aquí no entraré en consideracions jurídiques. Només deixaré apuntat que, contràriament al que se sol dir, un model lingüisticoescolar basat en la vehicularitat «exclusiva» del català no ha rebut mai l’aval judicial. La famosa sentència del Tribunal Constitucional 337/1994, sobre la primera Llei de normalització lingüística, va donar per bo que el català fos el «centre de gravetat» del sistema educatiu, no pas que en fos l’única llengua vehicular. Ans al contrari, el Tribunal va dir que el castellà no podia ser «exclòs» com a llengua vehicular, que és el que passa, de facto, en el model d’immersió tal com s’ha practicat a les escoles catalanes, especialment a educació infantil i primària.

En aquest article tampoc discutiré a fons el suport que rep el sistema d’immersió per part de la població. Només deixaré apuntat que, també contràriament al que se sol dir, no tenim mostres recents d’aquest suport, més enllà del fet evident que les famílies l’accepten tàcitament. La veritat és que les poques vegades que s’ha preguntat pel model lingüisticoescolar en una enquesta, el sistema d’immersió no ha estat el que ha tingut més acceptació. Si deixem de banda dos estudis del CIS de 1993 i de 1998, l’enquesta seriosa més recent de què tenim constància és de l’any 2001 (La familia española ante la educación de sus hijos). En aquella ocasió es va preguntar a les famílies en quina llengua voldrien que els seus fills rebessin l’ensenyament. Els resultats de Catalunya van ser aquests:

Només en castellà2
Sobretot en castellà4
Castellà i llengua pròpia per igual27
Sobretot en llengua pròpia29
Només en llengua pròpia32
NS/NC5
Font: Estudis Socials. Fundació La Caixa, setembre 2001

Com es pot veure, el suport a la vehicularitat exclusiva del català («sólo en la lengua propia») amb prou feines va arribar a un terç dels entrevistats: l’informe de l’enquesta va parlar d’una «moderada reclamación de un mayor equilibrio» entre les llengües. Malauradament, no hi ha enquestes fiables posteriors que permetin mesurar l’abast ni l’evolució d’aquesta reclamació. En una compareixença davant la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament (14 de novembre de 2018), la diputada Sonia Sierra va preguntar al director del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, Jordi Argelaguet, per què els baròmetres d’opinió del CEO no pregunten mai «sobre el model lingüístic de l’escola catalana». Abans de deixar parlar el director, ella mateixa va respondre la pregunta: el CEO no pregunta mai pel model lingüístic perquè el resultat no agradaria a la Generalitat. Sierra va esmentar una enquesta de l’empresa GESOP segons la qual el 85,6 % dels entrevistats «no volen l’actual model d’una única llengua vehicular». Aquesta presumpta enquesta no està en la línia de les anteriors. Sigui com sigui, el director del CEO no va respondre la pregunta de la diputada Sierra. El CEO no pregunta mai pel model lingüístic i seguim sense saber per què.

El Tribunal Constitucional va avalar que el català fos el ‘centre de gravetat’ del sistema educatiu, no pas que en fos l’única llengua vehicular.

Si fem abstracció de l’encaix constitucional de la immersió i del grau de suport real que rep de la població, per què cal revisar-la? La resposta és senzilla: és possible que la immersió estigui assegurant grosso modo el coneixement del català però també és possible que estigui dificultant l’assoliment dels altres objectius lingüístics del sistema educatiu.

A l’hora de justificar la immersió hi ha dues actituds possibles. La primera és una posició de principi, una mena d’aplicació del principi de les nacionalitats a l’educació. A Catalunya, vindria a dir l’argument, l’educació ha de ser en català «perquè som a Catalunya». La segona posició justifica la immersió a partir dels seus objectius. La immersió seria el mètode més eficaç per facilitar l’aprenentatge del català entre els alumnes que no el tenen com a llengua habitual, amb el benentès que aprendre el català forma part d’un objectiu més ampli del sistema educatiu que és bilingüitzar –avui diríem trilingüitzar– tots els alumnes.

La primera justificació és interessant i té la seva explicació històrica, però els qui no creiem en el westfalianisme lingüístic no la podem subscriure. En aquest article ens fixarem en la segona justificació i sintetitzarem el nostre argument en aquest titular: cal revisar la immersió perquè és possible que la immersió no trilingüitzi correctament els alumnes. Donant per suposat que la immersió proporciona un coneixement adequat del català, hi ha raons per creure que no proporciona a tots els alumnes un coneixement prou bo del castellà ni de l’anglès.

En els darrers temps s’han produït diferents controvèrsies sobre la qualitat del castellà oral d’un seguit de polítics catalans. Primer va ser Marta Rovira, secretària general d’ERC, arran del discurs que va fer al Congrés dels Diputats el 8 d’abril de 2013 per defensar que l’Estat cedís a la Generalitat la competència per organitzar un referèndum. La polèmica va ser sonada. El més curiós és que en el camp sobiranista el mal castellà de Rovira va ser rebut amb comprensió: Patrícia Gabancho, a Nació Digital, va disculpar la diputada amb l’argument que havia parlat una llengua «estrangera»; Albert Pla, al diari Ara, va dir que «de cap manera» ens havia de preocupar que el castellà de Rovira fos tan defectuós, perquè parlar bé el castellà és un símptoma de «colonització» (mentre que parlar bé l’anglès és un símptoma «d’excel·lència»). Etcètera.

Després de Rovira hi ha hagut uns quants casos més. Són conegudes les dificultats amb el castellà de l’antiga coordinadora del PDECat, Marta Pascal, i de Marta Vilalta, nova portaveu d’ERC. Un dels últims episodis l’ha protagonitzat Albert Batet, portaveu del Grup Parlamentari de Junts per Catalunya. Batet va justificar les seves dificultats per expressar-se correctament en castellà amb l’argument que mi castellano es un poquito de Valls –amb un «ja m’entens» que s’entén perfectament.

Què tenen en comú Rovira (n. 1977), Pascal (n. 1983), Vilalta (n. 1984) i Batet (n. 1979)? Doncs bàsicament tres coses: que són catalanoparlants, que s’han format en el sistema d’immersió (com es pot deduir per l’edat), i que provenen d’entorns de «catalanització plena» (Rovira i Pascal són de Vic; Vilalta, de Torregrossa; i Batet, de Valls). És en casos com aquest que un pensa quan llegeix la famosa pàgina 31 del document El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya, presentat pel conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, el passat 23 d’octubre. Parlant dels contextos en què el castellà no té la força social que té en altres entorns i no és la primera llengua de la majoria dels alumnes, el document reconeix que si el nombre d’hores de castellà no fos suficient per assolir el mateix nivell de català i castellà, caldrà «incorporar blocs de continguts curriculars en castellà [llegiu: convertir el castellà en llengua vehicular] i planificar activitats que potenciïn l’expressió oral dels alumnes».

¿Aquestes dificultats per expressar-se oralment en castellà de Marta Rovira i els seus col·legues són una simple coincidència o per contra són una conseqüència estructural d’aquests entorns de catalanització plena en els quals pot trobar justificació l’ús vehicular del castellà? En altres paraules: els alumnes catalanoparlants que viuen en entorns de «catalanització plena» aprenen realment prou bé el castellà?

Tot seguit farem un repàs dels instruments que mesuren el coneixement del castellà dels alumnes catalans en general, i detectarem que, contràriament al que es diu, no tenim prou proves per a avaluar-lo en la seva integritat. Més concretament, no tenim «cap» prova per a avaluar l’expressió «oral» en castellà.

Cada any la Generalitat avalua la competència lingüística dels alumnes de 6è de primària i 4t d’ESO per mitjà d’una prova específica en el marc de l’avaluació de competències bàsiques. L’any 2017 el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (CSASE) va publicar un informe monogràfic intitulat El coneixement de les llengües catalana i castellana de l’alumnat de Catalunya sobre les proves realitzades entre