A finals d’agost d’aquest any, Jerry Falwell Jr., president de Liberty University, tenia damunt la taula la classe d’escàndol que un líder conservador americà no vol veure mai de prop. Jerry Falwell Jr. és el fill del pastor Jerry Falwell, uns dels líders històrics de la dreta religiosa americana; els seus escàndols han provocat consternació entre els conservadors i un munt de comentaris sarcàstics i no poca xala entre molts liberals. Qui és aquest senyor Falwell, i per què els seus problemes ètics han esdevingut un escàndol polític? Per contestar això cal una mica d’història.
La política americana és sovint força més religiosa que la política europea, però el paper de la religió no ha sigut constant, sinó que ha anat variant segons l’època. En els anys anteriors a la llei de drets civils (entre els anys 20 i principis dels 60) la religió i les disputes culturals ocupen molt menys espai en el debat polític americà que a Europa. El paper de la religió a l’esfera cívica ha anat variant de forma considerable d’un moment a un altre, depenent del context polític i de l’ús que polítics i líders religiosos en feien.
La guerra d’independència americana és extraordinàriament laica per a l’època. La separació entre Església i Estat és en gran mesura una reacció a l’oficialitat de l’Església anglicana, que portà els pares fundadors a treure el debat religiós de la política durant força temps. La religió no entra a la política americana amb força fins a mitjan segle XIX, quan un nou fervor religiós s’escampà per tot el país. És d’aquest moviment religiós d’on surt l’exaltació abolicionista als estats del Nord contra l’esclavitud. És també d’aquest moviment d’on sortiran, més endavant, tant les demandes per aprovar el sufragi femení com la llei seca i la prohibició de begudes alcohòliques al país.
Si aquesta llista de mesures us semblen una mica esquizofrèniques, no aneu gaire errats, però així és la religió i la política en aquest país. Als Estats Units no només hi ha una separació molt estricta entre Església i Estat, sinó que no hi ha una denominació religiosa majoritària. Les esglésies protestants americanes són variades, diverses i es passen la vida dividint-se, fusionant-se o barallant-se entre si. Competeixen amb ganes, intenten atraure nous feligresos, amb què creen un «mercat religiós» vibrant.
La religió no entra a la política americana amb força fins a mitjan segle XIX, quan un nou fervor religiós s’escampà per tot el país.
Als Estats Units, a la segona meitat del segle XIX, les esglésies tenien moltes ganes de competir, i encara més de convertir-se en un factor important a les vides dels feligresos. Durant aquest període el país tenia de facto una política de portes obertes sense gairebé cap restricció a la immigració, amb milions de persones vingudes de tot arreu sense vincles socials al nou món. Per a molts immigrants, la seva parròquia, congregació o església era un lloc segur on conèixer gent, aprendre anglès, i assimilar-se al país. La llarga tradició militant protestant i l’incansable esperit competitiu dels americans feren la resta, creant una vida religiosa rica, vital i sovint molt polititzada.
L’abolicionisme de preguerra, per exemple, tenia un marcat caràcter confessional. Els primers abolicionistes al Nord varen ser líders religiosos i pastors pietistes protestants, sobretot metodistes, congregacionalistes, presbiterians i luterans de la branca escandinava. Les denominacions de caràcter més litúrgic (catòlics, episcopalians, luterans alemanys) van seguir votant demòcrata i es van oposar a la guerra. Altres denominacions, com els evangèlics, es van dividir. La revolta d’immigrants irlandesos a Nova York, durant la guerra civil, oposant-se a anar a la guerra com a soldats tenia un fort component sectari catòlic.
PUBLICITAT
Consens cívic laic
El paper de la religió formant comunitats és de fet molt visible a l’església catòlica, una organització no gaire acostumada a competir per les ànimes dels feligresos a altres llocs del món. Els immigrants catòlics al nou món (irlandesos primer, polonesos i italians després) es trobaven una xarxa de parròquies, escoles, hospitals, clubs socials i fins i tot universitats ben organitzades, llestos per donar-los la benvinguda a la comunitat. L’Església esdevé, d’alguna manera, un Estat paral·lel que vetlla per mantenir la cultura i la identitat dels feligresos. Encara ara, un segle després, els descendents d’italians, polonesos i irlandesos als Estats Units tenen una cultura política força particular i diferenciada.
Els primers abolicionistes van ser pastors pietistes, sobretot metodistes, congregacionalistes, presbiterians i luterans.
El fervor religiós a la política té el seu punt culminant el 1920, quan als Estats Units es va prohibir la venda i consum d’alcohol a tot el país amb una esmena constitucional. Les denominacions que es van oposar a l’esclavitud van mobilitzar-se a favor de la llei seca; episcopalians, luterans alemanys i (òbviament) els catòlics s’hi van oposar. L’esmena, un cop adoptada, va resultar ser horriblement impopular i va ser abolida el 1933, amb ben poca oposició. El fracàs de la llei seca i les urgències econòmiques dels anys 30 van fer que la militància religiosa en política tornés a un segon pla. El New Deal va fer que moltes de les xarxes de protecció social de les esglésies perdessin importància. Els Estats Units van passar a tenir un consens cívic laic durant gairebé 30 anys.
Justificar el racisme
Tornem al senyor Falwell, pare, i al seu fill, i a com va acabar el consens cívic a finals dels anys 60. Falwell pare va començar la seva carrera als anys 50 com a predicador en una església de Virgínia. En una tradició molt americana, els seus sermons van començar a ser emesos per la ràdio i la seva fama va créixer ràpidament. Va fer servir el seu púlpit per oposar-se amb virulència a les lleis de drets civils i als intents d’eliminar la segregació racial a les escoles. Quan una combinació de sentències judicials i legislació federal van posar fi a l’apartheid als estats del Sud, va decidir obrir una escola privada religiosa, la Liberty Christian Academy, emparant-se en la llibertat religiosa per a admetre només bons cristians (és a dir, blancs) com a alumnes.
La carrera política del senyor Falwell hauria acabat aquí si no hagués estat per un canvi legal aparentment inofensiu de l’Internal Revenue Service (IRS), l’agència tributària americana. Als Estats Units, les organitzacions religioses no paguen impostos, una tradició lligada a l’estricta separació entre Església i Estat del país. El 1974, els inspectors de l’IRS van iniciar un procés sancionador contra la Bob Jones University, una universitat evangèlica a Carolina del Sud, que no acceptava estudiants negres i prohibia parelles interracials. L’excusa de la «llibertat religiosa» per discriminar pel color de la pell ja no valia.
Evidentment, la universitat va resistir-se, així que tot va acabar als tribunals. Un bon grapat d’escoles «religioses» com la Liberty Christian Academy, també es van veure enganxades en disputes semblants, fos contra l’IRS, fos contra pares de famílies de color que volien portar els seus fills a escoles privades. En un parell de sentències del Suprem (Runyon v. McCrary i Bob Jones University v. United States), l’excusa de la llibertat religiosa en l’educació per justificar el racisme i no pagar impostos va ser declarada inconstitucional.
El New Deal va fer que moltes de les xarxes de protecció social de les esglésies perdessin importància.
Això, no cal dir-ho, va empipar, i molt, el Sr. Falwell, que tenia això de ser racista sense pagar impostos com a model de negoci. El juny de 1979 va fundar Moral Majority (Majoria moral), una organització dedicada a fer avançar els valors morals i religiosos del moviment evangèlic americà. Demanar la llibertat moral de segregar pel color de la pell no és que estigués gaire ben vist als Estats Units de finals dels 70, així que havien de buscar un altre tema per mobilitzar les bases i castigar els polítics que havien atacat la «llibertat religiosa», com Jimmy Carter. Falwell va escollir l’avortament i els drets dels homosexuals («la família tradicional») com les seves dues armes, i va anar a la guerra al costat de Ronald Reagan, primer, i de tot el partit republicà durant dècades.
Una mica penques
El 2016, Jerry Falwell fill, hereu de l’imperi del seu pare i president de la universitat privada (i riquíssima) que aquell va fundar, va fer una cosa que ningú no esperava: declarar el seu suport a Donald Trump a les primàries republicanes. El fet que Falwell preferís un milionari divorciat dos cops, racista i immoral, a Ted Cruz, un senador evangèlic, seriós i de credencials religioses impecables, va aixecar immediatament suspicàcies. El Sr. Falwell sempre havia estat perseguit per rumors de ser una mica penques, i es va dir, des del primer dia, que Donald Trump (i més concretament Michael Cohen, el seu advocat), va «convèncer» el líder religiós que sabien força coses.
A finals d’agost, un home de Florida al centre de tots els rumors va confirmar moltes sospites: durant vuit anys, Falwell i la seva dona havien tingut plegats un affaire amorós amb ell. El codi de conducta de Liberty per a estudiants i professorat prohibeix les relacions sexuals prematrimonials o fora del matrimoni. El problema per al seu president és que no era ni el primer escàndol ni, segurament, seria l’últim que sortiria a la llum, així que es va veure obligat a dimitir.
Però no a marxar pobre. Liberty University pagarà 10,5 milions de dòlars a Falwell per la seva dimissió, perquè una altra cosa no, però els líders de l’església evangèlica fan molts diners. Falwell pare va anar a la guerra/política per protegir les seves escoles; Falwell fill segurament va vendre la seva ànima a Trump per no perdre el seu salari gegant com a líder religiós i respectat.
Les interaccions entre religió i política als Estats Units són un reflex de la religiositat de molts americans, certament. Però l’entrada de la religió a la política, i la manera com els líders religiosos s’hi acosten, a vegades té un vessant espiritual però sovint té un perfil més que cínic, cosa que l’escàndol Falwell ha deixat força clar. El percentatge d’americans que no veuen la religió com una cosa important a les seves vides està avui en mínims històrics. Ben pensat, en això els Estats Units no són tampoc gaire diferents de nosaltres.
