Una de les conseqüències tant imprevistes com indesitjables de la descomposició dels sistemes de partits vigents des de la Transició, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya, ha estat el retard en la renovació de múltiples organismes, alguns dels quals amb rang constitucional o estatutari.

Certament, el retard en la renovació d’alguns òrgans, com ara el Tribunal Constitucional (TC) o el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), no és un fenomen nou i ha estat més habitual del que hauria estat desitjable al llarg dels darrers anys amb nefastes conseqüències. Només cal recordar les dificultats per a renovar els membres del TC dels quals havia expirat el mandat i que s’havien de pronunciar sobre l’Estatut de Catalunya de 2006 i la controvertida sentència, tant per la forma com pel fons, que van emetre el 2010, i sobre la qual sempre han pesat ombres respecte de la seva legitimitat, convenientment atiades per part de l’independentisme. Però mai com fins ara el retard no havia estat tan llarg ni havia afectat un nombre tan elevat d’òrgans.

Això s’explica perquè encara que molts dels organismes pendents de renovació poden ser considerats institucions contramajoritàries la renovació de les quals exigeix majories qualificades, en molts casos de dos terços o de tres cinquenes parts, al final aquesta àmplia necessitat de consens que vol evitar que un sol partit amb majoria pugui prendre les decisions en solitari acaba generant un enorme poder de veto, i a mesura que el parlament es fragmenta, com ha succeït en els darrers anys, acaba en mans de més partits.

Tot i això no es pot acusar els petits partits d’abonar-se a una voluntat obstruccionista, ja que la principal responsabilitat en la no renovació dels òrgans amb mandats caducats recau en els partits més grans que, per fer front a la seva pèrdua de pes parlamentari, han estat utilitzant el seu poder de veto per a impedir uns recanvis que els podrien comportar una substancial pèrdua d’influència en les institucions.

Però la situació dista molt de ser igual a Catalunya i al conjunt d’Espanya, ja que recentment a nivell estatal el PSOE i el PP han arribat a un acord que ha de permetre desbloquejar la renovació de la majoria dels organismes que tenen membres amb mandats expirats, com ara el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes, el Defensor del Poble i l’Agència de Protecció de Dades.

PUBLICITAT

Sembla, però, que es mantenen les velles pràctiques i, malgrat l’eclosió del multipartidisme i l’existència del primer govern de coalició de l’Espanya democràtica, l’entesa entre els dos partits grans els permetrà mantenir les quotes d’influència i, en gran mesura, excloure’n la resta de formacions. Tanmateix encara roman fora de l’acord el CGPJ, que ja fa tres anys que està caducat, per discrepàncies tant en els noms dels candidats com en el mecanisme d’elecció perquè el PP segueix exigint un compromís per part del PSOE per modificar el sistema d’elecció que atorgui més poder als jutges i a les seves associacions.

Mil sentències menys a l’any

I mentrestant persisteix un bloqueig institucional que té un important impacte en la vida dels ciutadans. El mateix CGPJ ja ha advertit que el mes de desembre incrementaran en cinquanta-set els nomenaments pendents, vacants que s’afegiran a les quaranta-vuit d’existents prèviament la qual cosa suposarà, com a mínim, que la justícia dicti entorn de mil sentències menys a l’any. Una pèssima notícia, ja que en un Estat de dret no només és necessària l’existència d’una justícia independent i imparcial sinó també una justícia que estigui dotada dels mitjans materials i humans per dur a terme la seva funció judicial amb la màxima eficiència. Altrament, els drets dels ciutadans es veuen perjudicats, ja que s’atempta contra el dret fonamental reconegut a la Constitució de tenir un procés sense dilacions indegudes, i la qualitat democràtica del sistema polític en general es veu reduïda.

A Catalunya, en canvi, no s’ha produït cap avenç per designar els nombrosos càrrecs dels organismes pendents de renovació, alguns dels quals porten fins i tot més temps caducats que el CGPJ. Més temps i més càrrecs en una Catalunya que es vol exemplar, però que es permet contravenir les seves pròpies normes per mers interessos partidistes. La meitat dels consellers de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l’òrgan encarregat del govern dels mitjans de comunicació públics catalans, tenen el seu mandat expirat des del 2015 i l’altra meitat des del 2018. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, la institució encarregada de vetllar pel compliment de la normativa en matèria audiovisual, té els seus cinc membres amb el mandat caducat, alguns des del 2015, i dos d’aquests han cessat sense que se n’hagin designat reemplaçants.

L’absència dels amplis acords que són necessaris per a renovar els organismes a Catalunya cal llegir-la en clau de ‘procés’.

El mateix passa amb els sis membres del Consell de Garanties Estatutàries, l’organisme responsable de certificar l’ajustament de les normes catalanes a la Constitució i a l’Estatut. Des del 2016 està caducat el mandat dels set membres de la Comissió de Control de Consultes Populars No Referendàries, el dels sis del Consell Superior de Cooperació i dels setze membres del Consell Assessor de Continguts i Programació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. També a la Sindicatura de Comptes, l’òrgan que té com a missió fiscalitzar els comptes i l’eficiència del sector públic català, hi ha els set síndics amb el mandat expirat des del 2017, igual que els cinc membres del Consell Fiscal de Catalunya, l’òrgan consultiu i d’assessorament de l’administració tributària de la Generalitat, els tres membres del Consell Assessor de Protecció de Dades de Catalunya, els membres de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública i la Presidència de l’Agència Catalana de Protecció Social.

Més de 108 càrrecs per renovar

Des del 2019 estan caducats els mandats del Comitè d’Experts sobre el Canvi Climàtic; des del 2020 els de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades i enguany ha acabat el mandat de tres integrants de la Comissió de Control de les Iniciatives Legislatives Populars.

Menció a part mereix la Sindicatura de Greuges, ocupada per Rafael Ribó qui, malgrat que té el mandat caducat des del 2019 no fa cap gest per forçar el relleu. Aquest és un òrgan de rellevància especial que té per missió atendre les queixes de les persones que se senten desateses per les administracions i que, en massa ocasions, i malgrat la seva suposada condició d’independència política, l’actual titular s’ha excedit en les seves funcions i ha exercit com a defensor no de persones particulars, sinó de persones vinculades al govern o als partits que hi donen suport en tot el relatiu al procés sobiranista fins a esdevenir més que un Defensor del Poble un defensor del Govern, la qual cosa no fa sinó alimentar les sospites que el bloqueig en la seva renovació és molt premeditat i respon a interessos particulars. En total més de 20 organismes i 108 persones pendents de renovació.

Rafael Ribó ha esdevingut un defensor del Govern, més que un Defensor del Poble.

L’absència dels amplis acords que són necessaris per a renovar els organismes a Catalunya cal llegir-la en clau de procés. La dinàmica de blocs que ha dominat la vida política catalana ha fet impossible bastir majories necessàries, ja que aquestes, per pura aritmètica, necessiten acords entre els blocs. El Govern sorgit de les eleccions del 2017, no va tenir interès a assolir cap pacte amb Ciutadans, el principal partit de l’oposició, a qui li hauria correspost més influència, i li va resultar més còmode mantenir una posició de predomini en moltes institucions com ara la CCMA o el CAC, dos poderosos instruments que mai no ha dubtat a utilitzar com a armes de propaganda en benefici propi.

Tanmateix, els resultats de les eleccions del 14 de febrer permeten plantejar un escenari més favorable, atesa la predisposició que ja ha mostrat el PSC, el partit guanyador de les eleccions i per tant al que li haurà de correspondre una major quota de representativitat per a assolir un acord global que permeti superar el bloqueig. Els socialistes van encetar una ronda de contactes el mes de setembre encaminada a impulsar les renovacions i, al debat de política general els partits de la majoria parlamentària que sosté al govern, ERC, Junts per Catalunya i la CUP, van votar una resolució instant a renovar les institucions abans de finalitzar l’any.

Superar la dinàmica de blocs

El més desitjable fóra que els nomenaments es duguessin a terme per consens, extrem que ara per ara és impossible i no sols pel manteniment de la política de blocs, sinó també per la voluntat de tots els grups parlamentaris d’excloure Vox de qualsevol acord. Només cal recordar que, per primer cop en molt de temps, tots es van posar d’acord per modificar el mecanisme de designació dels senadors autonòmics per tal d’evitar que aquest partit en tingués un. Però el seu concurs no és necessari per a la renovació, de fet n’hi hauria prou amb el concurs dels socialistes i els comuns i de part del govern. Això com a mínim suposaria situar en el centre de l’acció política els interessos dels catalans i no els interessos partidistes i permetria començar a superar una dinàmica de blocs que tan nociva ha estat per a Catalunya.