El passat 27 de febrer, el discurs del canceller Olaf Scholz davant del Bundestag va semblar que anunciava un gir radical en la política exterior alemanya. «La guerra de Putin», va declarar Scholz, «marcava un punt d’inflexió»: Alemanya havia de fer front al seu «règim opressor», i si frenar l’«agressió» russa requeria enviar armes a Ucraïna, se n’hi enviarien. Els dies següents, la paraula més repetida en el debat polític europeu va ser Zeitwende (canvi d’època): per fi, es pensava, Alemanya havia deixat enrere la seva ceguesa col·lectiva cap a Rússia; per fi, aprendria dels errors de la seva Ostpolitik i faria el possible per enfrontar-se a Putin.

Després de dos mesos retardant la resposta conjunta de la Unió Europea (UE), sembla que s’ha materialitzat la Zeitwende alemanya: finalment, el govern alemany s’ha obert tant a l’embargament energètic a Rússia com a l’enviament d’armes a Ucraïna. I tanmateix, l’aparent carreró sense sortida en el que s’ha trobat l’executiu de Scholz –atrapat entre la seva retòrica de canvi i la indubtable dependència energètica de Rússia– es deu, en bona mesura, a les polítiques de la seva predecessora en el càrrec. Analitzar la tardana resposta a Putin requereix, per tant, una desmitificació del llegat d’Angela Merkel.

 

El ‘modus operandi’ de Merkel

És difícil reduir setze anys de cancelleria a uns pocs trets polítics. Malgrat això, tal com expliquen els acadèmics Daniel Kelemen i Matthias Matthijs, gran part de la política exterior de Merkel s’analitza millor tenint en compte dues característiques de la cancellera.

En primer lloc, la seva passivitat a l’hora de prendre decisions que poguessin resultar polèmiques entre l’electorat alemany: durant els seus tres lustres de mandat, la cancellera optava per esperar, veure com es desenvolupaven els esdeveniments o com virava l’opinió pública, i només llavors prendre una decisió. La seva manera de fer política, de fet, li va valer el neologisme merkeln, un verb referit a la «indecisió crònica» de la cancellera i una de les paraules de l’any 2015 en el concurs organitzat per l’editorial Lagenscheidt. Quan la cancellera se sobreposava a la seva indecisió, entrava en joc el que Kelemen i Matthijs han anomenat merkantilisme: un joc de paraules entre ‘Merkel’ i ‘mercantilisme’ que fa referència a la seva «priorització sistemàtica» dels interessos comercials i geoeconòmics d’Alemanya enfront dels valors fundacionals i la cohesió interna de la UE.

L’estratègia mercantilista de la cancellera va ser evident durant la crisi de l’euro, el primer gran repte que va haver d’afrontar a escala europea. És sabut que les polítiques d’austeritat dictades per la troica van enfonsar les classes mitjanes del sud d’Europa, van donar ales a una dècada de populismes euròfobs i van frenar el creixement econòmic dels Vint-i-set durant anys; no obstant això, apunta la Fundació Bertelsmann, van reportar importants beneficis tant a la poderosa banca alemanya com als comptes públics del país. Al seu torn, la resposta de la cancellera ­—que es va limitar a rescatar els països endeutats, però sense replantejar-se el funcionament de l’Eurozona— va enviar un missatge polític inequívoc: ni la intervenció alemanya aniria més enllà del que fos estrictament necessari per evitar el col·lapse de la Unió Europea, ni la crisi de l’euro donaria lloc a una reforma d’una unió econòmica i monetària l’arquitectura de la qual beneficia estructuralment l’economia alemanya.

La seva manera de fer política, de fet, li va valer el neologisme ‘merkeln’, un verb referit a la «indecisió crònica» de la cancellera.

El millor exemple del merkantilisme es va veure, no obstant això, en la resposta de la cancellera a la regressió autoritària a l’est d’Europa. La indiferència de la cancellera cap al desmantellament de les democràcies hongaresa i polonesa, explica el sociòleg Sławomir Sierakowski, no s’entén sense analitzar l’interès alemany a mantenir bones relacions comercials amb els integrants de l’anomenat Grup de Visegrad: Hongria, Polònia, Eslovàquia i Txèquia.

 

Un regal enverinat

Durant anys, l’establishment econòmic alemany, liderat per la poderosa Federació d’Indústries Alemanyes (BDI), havia fomentat un acostament econòmic i polític a una regió d’Europa amb una mà d’obra barata i altament qualificada. El resultat va ser una profunda integració econòmica: tant Polònia com Hongria són, des de fa anys, fonamentals per a les cadenes de producció d’empreses alemanyes com Mercedes, Audi o Siemens. Quan va caldre fer front a Hongria, no obstant això, aquesta integració es va convertir en un regal enverinat: una confrontació oberta amb un règim com el d’Orbán, que es definia ell mateix com «el defensor dels interessos de la indústria automobilística alemanya en el Consell Europeu», hauria comportat un cost econòmic important per a aquesta indústria. Una vegada més, per tant, Alemanya va anteposar els seus interessos comercials a la supervivència d’un ordre jurídic comunitari que ha sortit profundament minvat de la crisi de l’Estat de dret.

Ningú no va abraçar la lògica del ‘Wandel durch Handel’ millor que Merkel, ni va fer més per estrènyer els vincles econòmics entre Rússia i Alemanya que la cancellera.

La lògica mercantilista de la cancellera proporciona un bon punt de partida per analitzar la Russlandpolitik alemanya dels últims anys. Des que Willy Brandt va iniciar l’Ostpolitik en els anys setanta, els diferents executius alemanys han optat per l’anomenat Wandel durch Handel (canvi a través del comerç), una estratègia la idea de la qual era clara: una obertura econòmica cap a Rússia afavoriria canvis polítics interns al país, els vincles econòmics del qual amb Occident l’arrossegarien cap al mainstream europeu. En el cas rus hi ha, a més, un rerefons històric evident: tant el sentiment de «culpa col·lectiva» (Kollektivschuld) com la «cultura del record» (Erinnerungspolitik) per les atrocitats comeses per Alemanya a Rússia al llarg de la Segona Guerra Mundial pesen enormement en el subconscient alemany, i expliquen, entre altres coses, la negativa alemanya a exportar armes que puguin servir per matar ciutadans russos.

Ningú no va abraçar la lògica del Wandel durch Handel millor que Merkel ni va fer més per estrènyer els vincles econòmics entre Rússia i Alemanya que la cancellera. Tanmateix, des del principi del seu mandat, van resultar evidents nombroses contradiccions fonamentals entre la lògica del Wandel durch Handel, que demanava un acostament a Rússia, i la d’una Kollektivschuld que, en el seu afany per reparar les atrocitats comeses a Rússia, semblava deixar de banda pobles com l’ucraïnès, el bielorús o el georgià.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

D’una banda, Merkel afirmava que les seves decisions estratègiques seguien una lògica netament econòmica: si Alemanya volia acostar Rússia al mainstream europeu, el seu govern havia d’obrir-se a comerciar-hi sense tenir en compte el rerefons polític de les seves decisions. El problema, apunta la catedràtica Helen Thompson, és que ja llavors resultava impensable que els moviments estratègics alemanys (vetar l’entrada de Geòrgia i Ucraïna a l’OTAN; obrir el gasoducte Nord Stream 1 el 2011; atorgar la llicència a Nord Stream 2 el 2018) no tinguessin conseqüències geopolítiques més enllà de les seves fronteres, sobretot a mesura que aquests moviments van anar incrementant la seva dependència energètica de Rússia. Aquest és, conclou Thompson, el «pecat original» de la política exterior alemanya, fruit d’una mescla de naïveté geopolítica, irrealitat econòmica i ceguesa històrica.

 

Encerts i errors de l’‘Energiewende

Al seu torn, Alemanya està pagant el preu polític d’una transició energètica (Energiewende) mal executada. La lluita contra l’energia nuclear havia estat, des dels anys setanta, una de les banderes enarborades pels Verds, un partit originari dels moviments pacifistes i ecologistes sorgits durant la Guerra Freda. Després del desastre nuclear de Fukushima, Merkel va veure en el tancament de les centrals nuclears alemanyes una estratègia electoral imbatible: d’una banda, respondria al clam d’una societat que s’havia llançat als carrers sota el lema «Energia nuclear? No, gràcies!»; de l’altra, en la millor tradició merkeliana, aprofitaria per «robar» als Verds una de les seves reivindicacions principals, descol·locant políticament el partit i absorbint una part del seu electorat.

En les últimes setmanes, el vicecanceller Robert Habeck, líder dels Verds en el govern de coalició, ha assegurat repetidament que la invasió russa no significarà una marxa enrere en el tancament de les centrals nuclears. D’una banda, perquè aquest tancament no s’hauria de frenar per «raons ideològiques». De l’altra, perquè fer marxa enrere a hores d’ara podria comportar riscos mediambientals importants i requeriria un procés llarg: les plantes s’haurien de tancar a final d’any i no podrien tornar a entrar en funcionament fins a finals del 2023, com a molt d’hora.

Tanmateix, una dècada després de Fukushima sembla evident que