L’impacte econòmic del Covid-19 dependrà de la durada del brot, del nombre de països als quals arribi i de la xifra de persones afectades a cada país. La primera variable està relacionada amb el grau d’efectivitat de les mesures adoptades. Encara que les mesures puguin ser diferents, hi ha una regla comuna: si es fan actuacions dràstiques de seguida, el nombre de nous contagis serà més reduït i l’economia nacional es perjudicarà menys.
Les mesures contundents poden ser de dos tipus: preventives o reactives. L’èxit de les primeres impedeix l’extensió de la malaltia; el de les segones disminueix la saturació dels serveis sanitaris. Unes provoquen la reducció de l’activitat d’alguns sectors econòmics durant uns pocs dies (Taiwan, Corea del Sud i el Japó); les altres paralitzen gairebé tot el país durant almenys un mes (la Xina, Itàlia i Espanya).
El 22 de març, dels 194 països reconeguts per l’ONU, el nou coronavirus havia arribat a 186. Per tant, és molt probable que cap nació se’n lliuri. Els diferents països quedaran afectats de manera diferent i durant un període de temps desigual. No obstant això, les repercussions seran més grans com més temps la seva economia operi a mig gas, i encara en més mesura si el seu model de creixement està basat en les exportacions i un percentatge elevat d’aquestes són matèries primeres.
A curt termini, els més damnificats seran els països en què l’activitat del teixit empresarial hagi disminuït molt, sigui per evitar nous contagis, per la manca de productes intermedis necessaris per a la fabricació dels productes finals o per una demanda insuficient de béns.
Com a normal general, el volum de comerç internacional varia més del que ho fa el PIB mundial. Per tant, si l’economia global va bé, els països amb una indústria molt enfocada cap a l’exportació solen créixer més que la resta. En canvi, si va malament, passa tot el contrari.
El 2020, prevaldrà l’última tendència. A més d’una disminució de la demanda mundial de béns, les empreses hauran de fer front a restriccions eventuals en els mitjans de transport (per exemple, en l’aeri) i a controls més estrictes en les duanes. En el vell continent, els països més afectats seran el Regne Unit, Irlanda, Itàlia i Alemanya.
El preu de les matèries primeres és molt més volàtil que el dels productes acabats, ja que en el seus mercats respectius és molt més fàcil que hi hagi abundància o escassetat de les primeres que dels segons. A més, la seva evolució depèn en gran manera del nivell de producció del sud-est asiàtic i, especialment, de la Xina.
Xoc d’oferta
En el primer trimestre del 2020, tots dos factors han perjudicat els productes bàsics i han generat caigudes elevades dels seus preus. Els països més afectats, a més de la majoria d’emergents, seran Austràlia, Rússia i el Canadà.
PUBLICITAT
En termes econòmics, el Covid-19 ha comportat un xoc d’oferta i és possible que generi una gran contracció de la demanda de béns i del crèdit. El primer problema era inevitable, el segon es pot minimitzar amb una mesura substancial i el tercer es pot esbiaixar gairebé del tot.
La disminució de l’oferta està provocada per les regulacions sanitàries adoptades. En més o menys grau, gairebé tots els països disminuiran la seva producció en el trimestre actual o en el proper. A diferència d’altres ocasions, tal com va passar en les crisis de principis i finals dels 70, és possible que la caiguda de l’oferta sigui puntual. Per tant, el nivell de producció anterior es pot recuperar en un període de temps breu.
Les empreses hauran de fer front a restriccions en els mitjans de transport i a controls més estrictes en les duanes.
En conseqüència, pel costat de l’oferta, la repercussió sobre l’economia global serà molt intensa, però reversible. No obstant això, el resultat final pot tenir un caràcter més nociu si la disminució d’aquella es trasllada a la demanda. Una situació que es podria produir si unes famílies i unes empreses més cauteloses decidissin reduir el nivell de despesa i el sector públic no elevés la seva en la quantia suficient per compensar-ho.
Gran mortalitat empresarial
Si això passés, la recessió no acabaria el 2020, sinó que molt probablement continuaria durant una part o tot el 2021. Tanmateix, el pitjor dels pronòstics tindria lloc si els dubtes sobre la solvència de nombroses empreses portessin els bancs a restringir molt els crèdits o a encarir-los massa. El motiu seria una gran mortalitat empresarial i una pujada espectacular de la taxa d’atur.
Aquest últim context implicaria l’arribada d’una crisi relativament similar a l’advertida el 2008, tot i que generada per un problema diferent. Ara, una complicació sanitària provoca una reducció de l’oferta elevada però transitòria. Abans, l’explosió d’una bombolla immobiliària va comportar que nombrosos bancs fessin fallida i el rescat més o menys encobert de molts altres. En tots dos períodes, el diagnòstic final seria idèntic: una gran recessió originada per una demanda escassa de béns.
En definitiva, el 2020 l’economia global entrarà en recessió i la caiguda del PIB mundial serà superior a la dècima que va baixar el 2009, que va ser el pitjor any de tota la crisi anterior. Ara bé, si les autoritats econòmiques han après les lliçons de l’última dècada, el 2021 l’economia mundial ja creixerà per sobre del 3,5 %.
Des de la perspectiva espanyola, la crisi del Covid-19 ha tingut fins ara tres fases: la irrupció i l’extensió a la Xina, l’arribada massiva a Itàlia i la declaració de l’estat d’alarma al nostre país. En cadascuna d’aquestes fases, les conseqüències sobre el PIB han estat diferents i cada vegada més negatives. En la primera, l’impacte estimat era únicament d’unes dècimes. Així ho creia l’agència de qualificació Standard & Poor’s, que en el seu informe del mes de febrer va indicar que el 2020 creixeríem un 1,3 %, en comptes de l’1,7 % previst inicialment. Les repercussions tindrien un caràcter més indirecte que directe, ja que el nostre país té una gran dependència de l’economia europea, però relativament escassa de la mundial.
Si les autoritats econòmiques han après les lliçons de l’última dècada, el 2021 l’economia mundial ja creixerà per sobre del 3,5 %.
En la segona, la repercussió va augmentar notablement. Les raons serien tres: la malaltia afectava un dels països amb els quals tenim més relació econòmica, les principals borses mundials van començar a caure en picat i la por a la seva extensió a Espanya va provocar canvis en els patrons tradicionals de despesa de les famílies i les empreses. El primer motiu es deriva del fet que el país transalpí és la tercera destinació de les nostres exportacions de béns (el 8 % el 2019) i el quart que més turistes ens aporta (un 3,5 %). El segon va implicar que els inversors prenguessin consciència que la malaltia ja no era un problema regional sinó d’abast mundial.
En la nova conjuntura, un nombre elevat d’inversors va optar per reduir riscos, recollir plusvàlues, vendre accions, bons dels països amb més risc i de les companyies amb pitjor qualificació. Aquesta última actuació pot augmentar considerablement els tipus d’interès que hauran de sufragar les empreses que tinguin problemes de solvència, i si no disposen de línies de crèdit preferencials i ajudes governamentals, les pot portar a fer fallida.
Espanya, en recessió
El tercer problema ha repercutit especialment sobre dos sectors: el turisme i el transport. El primer és el que pesa més en el PIB i el segon, juntament amb la logística, un dels cinc que més ho fa. A més, ha augmentat la prudència de les famílies i les empreses. Les llars han disminuït una mica la compra de béns duradors i les companyies han ajornat o descartat algunes de les inversions previstes.
La declaració de l’estat d’alarma ha comportat la paralització d’una gran part del país. Els efectes sobre l’oferta de béns han estat considerables i s’han traslladat a la demanda. La seva disminució provocarà un augment elevat de l’atur, la pèrdua d’una gran part dels ingressos habituals de molts autònoms i la desaparició d’algunes pimes.
La disminució de la demanda del sector privat invertirà la tendència dels preus que, en comptes d’augmentar, es reduiran.
A causa de les raons esmentades, Espanya entrarà en recessió. En el primer trimestre, el PIB caurà i ho continuarà fent en el segon, ja que molt probablement la suspensió de nombroses activitats econòmiques afectarà una part substancial del mes d’abril. A més, el retorn als nivells del PIB del quart trimestre de 2019 serà lent, tret si s’adopten mesures extraordinàries.
Aquestes serien la posada en marxa per part de la Comissió Europea d’un gran programa de despesa pública, la compra directa per part del BCE del deute emès pel Tresor a un tipus d’interès nul o gairebé nul, i el suport de l’Administració amb subvencions a fons perdut a les empreses i els autònoms, amb la finalitat de tornar ràpidament als nivells d’ocupació de finals de l’any passat.
Nou ‘New Deal’
Si no s’adopten les mesures anteriors o molt similars, el tancament temporal de nombroses empreses, unit a una operativitat al ralentí d’unes altres, provocarà una gran reducció de la despesa de les companyies. La restricció dels moviments de la població, la pèrdua temporal o definitiva de l’ocupació actual de moltes persones i la por al futur farà que les famílies també disminueixin significativament la seva despesa.
La disminució de la demanda del sector privat invertirà la tendència habitual dels preus. En comptes d’augmentar, es reduiran, caiguda a la qual contribuirà una gran baixada del preu de les matèries primeres, especialment del petroli i els seus derivats. El mes d’abril, com a molt tard, la taxa d’inflació ja serà negativa.
En resum, el nou coronavirus provocarà que el nostre país pateixi recessió i deflació, una de les pitjors conjuntures econòmiques que hi ha. No obstant això, des de la dècada dels trenta del segle passat, els economistes tenim una medicina magnífica per sortir-ne amb èxit. Implica tipus d’interès negatius, una gran disponibilitat de liquiditat per a famílies i empreses i una despesa elevada de l’Administració (un nou New Deal).
