La convocatòria electoral general repetida de novembre de 2019 va dur al Congrés dels Diputats un únic representant d’una llista local de nom ben explícit, ¡Teruel Existe!, gràcies al suport de menys de vint mil votants. Pocs, però suficients per a fer que aquesta candidatura s’alcés amb la victòria provincial per davant de PSOE i PP. Teruel Existe va aconseguir el 26,7 % dels vots vàlids en una circumscripció que representa el 0,3 % de tots els electors espanyols, tot i que escull el 0,8 % dels escons al Congrés.

L’aparició, diguem que en certa manera estel·lar, de Teruel Existe posava damunt la taula la problemàtica d’aquells indrets que se senten abandonats pels poders públics central i autonòmics, l’anomenada Espanya vacía o vaciada, les zones que han patit de forma més severa la despoblació, especialment dels segments més joves i més formats, que emigren als grans centres urbans a la recerca d’oportunitats laborals. Al Congrés dels Diputats sempre hi ha hagut representació de forces provinents de territoris específics, per bé que la majoria provenien de les anomenades comunitats històriques (Catalunya, el País Basc i Galícia, i també Navarra i les Illes Canàries). També hi ha una presència sovintejada de diputats individuals de candidatures específiques d’un territori en concret. És el cas del Partit Regionalista de Cantàbria, que ha obtingut un representant al Congrés a les dues últimes convocatòries generals.

La diferència entre aquests i Teruel Existe és el fonament de la proposta política d’aquest darrer, que pretén reivindicar l’atenció sobre un territori concret que es considera abandonat i molt necessitat d’inversions, principalment en infraestructures.

El passat 13 de febrer es van celebrar eleccions autonòmiques a Castella i Lleó i la gran sorpresa de la nit electoral fou el resultat d’una llista local en una de les províncies més perifèriques (en tots els sentits) de la comunitat, Sòria. La llista de Soria Ya s’endugué tres dels cinc escons en joc, gràcies al suport de més del 40 % dels votants, gairebé doblant el resultat del PSOE, que tres anys abans havia estat la força més votada, precisament amb el 40 % dels sufragis.

 

Sentiment d’abandonament

El triomf de Soria Ya seguia la lògica de Terol a les generals. Una província amb un estès sentiment d’abandonament que la candidatura havia sabut aglutinar per assolir representació al parlament de Valladolid. I altre cop es reproduïa el mateix patró: una circumscripció petita, que només representa el 3 % de tot el cens castellanolleonès, però que escull el doble de procuradors (6 %).

De fet, si s’observen els resultats a l’engròs, les candidatures locals en aquestes eleccions van recollir menys del 8 % de tot el vot i un percentatge similar d’escons. Fins i tot la llista que es presentava com a España Vaciada i que pretenia aglutinar el vot d’aquells electors preocupats pel fenomen del despoblament tan sols va aconseguir un 1,6 % de tot el vot i no va obtenir representació. El millor resultat l’assolí a Burgos, i, tot i això, va quedar en quart lloc.

D’aquí se’n podria deduir inicialment que no s’està produint una translació a l’arena electoral de la problemàtica del despoblament en les províncies de l’interior espanyol, com alguns semblen proposar d’uns anys ençà. No s’ha articulat una proposta conjunta de tot el territori afectat que albiri la possible creació d’una única candidatura de cara a les eleccions generals previstes per a finals de l’any vinent. El que hi ha són iniciatives locals, algunes (a Terol, a Sòria) amb una capacitat d’arrossegament impressionant, el que afecta els resultats finals dels partits d’àmbit general.

El que s’ha vist a les últimes generals i a les autonòmiques de Castella i Lleó (i el que es prepara arreu, començant per les properes eleccions andaluses, on sembla que hi ha intenció de presentar alguna candidatura en províncies com Jaén) és la vehiculació amb èxit d’un sentiment estès d’abandó que s’articula a cada territori d’una manera molt local, particular. Podríem dir que l’origen és comú, però no genera un artefacte de representació comuna, sinó que la seva mateixa naturalesa local fa que sintetitzi a cada territori una proposta particular, arrelada. I precisament a causa de la naturalesa concreta de les reivindicacions (infraestructures, inversions) no sembla que pugui acabar generant una gran plataforma capaç d’aglutinar totes les llistes locals en una gran coalició de l’Espanya buidada.

A què es deu el sorgiment d’aquest tipus de candidatures? I sobretot, per què tenen èxit ara? Sempre hi ha hagut llistes locals, sobretot a les eleccions autonòmiques. Però sempre, llevat dels territoris amb un sentiment de pertinença que es contraposava amb força al general espanyol, els resultats electorals d’aquestes opcions havien estat limitats, gairebé testimonials (és el cas clàssic a Castella i Lleó de les formacions lleoneses). La multiplicació de l’oferta i del suport obeeix a un corrent general que està tenint diverses derivades, i que és a l’origen de la crisi de legitimitat que viuen tots els sistemes democràtics arreu del planeta. El vot a llistes locals seria una manera (una de moltes) d’intentar combatre l’afebliment dels lligams entre representats i representants que conformen l’essència de les democràcies i que, per a una part molt significativa de la societat, corren perill de trencar-se. D’aquest corrent general se’n poden distingir dos àmbits, ambdós relacionats amb l’èxit dels partits locals.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

 

Un món inabastable

En primer lloc, el fenomen obeeix, o acompanya, una tendència visible des de fa temps en diversos àmbits socials cap al replegament. Si els anys 90 foren els de la globalització, presidits per un sentiment dominant d’obertura al món, visible sobretot a l’economia, però també en l’àmbit dels valors, els anys a partir de 2008 estan dominats pel sentiment contrari. La tempesta global iniciada en el món financer, que es va estendre a tots els àmbits, ha provocat un replegament en totes les societats. És com si, de cop, les persones s’haguessin adonat que el món era massa gran, inabastable, incomprensible, i que havien de buscar recer enmig d’una tempesta que posava potes enlaire tot allò que fins aleshores els havia semblat comprensible.

El món s’havia ensorrat i la gent necessitava un lloc on sentir-se segura, on aixoplugar-se, un lloc de límits coneguts. D’aquí les tendències al proteccionisme en economia i les crítiques a les deslocalitzacions, defensades principalment per les noves propostes de dreta (Trump, clarament). D’aquí, també, la renacionalització de la política, la idea de recuperar el control de les decisions, l’emergència de l’Estat com a límit, com a espai de decisió. D’aquí el Brexit i el seu lema Take back control, l’extensió del sentiment anti-UE, els discursos contra l’elit globalitzadora, l’èxit de les propostes nacionalistes i nacionalpopulistes i els discursos nostàlgics d’un món que es dibuixa com a més comprensible i més estable.

S’observa arreu una necessitat de seguretat que es manifesta en una voluntat de replegament a tots nivells, també local.

És la «reconquesta» de Zemmour, tan semblant a la nostàlgia imperial d’Abascal o al Make America great again trumpista. És també el somni de refer l’imperi soviètic que dirigeix l’acció de Putin. S’observa arreu una necessitat de seguretat que es manifesta en una voluntat de replegament a tots nivells, també local. El procés independentista també s’ha sustentat en certa manera en una lògica de replegament, de creació d’un país més homogeni, que s’expressa magníficament en la recuperació del «nosaltres sols!».

En segon lloc, aquesta necessitat de recuperar el control té una derivada que busca en certa manera un retrobament democràtic. Ens equivocaríem (i ens equivoquem, de fet) en despatxar tots aquests moviments com a simples excrecions nacionalistes i/o filofeixistes, perquè per sota hi glateix una veritable preocupació per la qualitat de la democràcia. El que fan moltes d’aquestes propostes polítiques és recollir un sentiment de desemparança per part d’un segment important dels electors envers els actors tradicionals del sistema polític.

 

Recuperar el control

Hi ha una sensació estesa d’haver perdut el control del sistema, que se suposa que en una democràcia és a les mans dels ciutadans. La idea de retornar el poder «al poble» recull aquest sentiment que té una part important de la societat, que creu que les elits polítiques, els que haurien de ser els seus representats, no defensen els interessos de les persones que els han votat sinó que es pleguen als interessos dels poderosos, que sovint van en contra dels interessos dels votants.

Tenint en compte aquests dos àmbits, l’increment del suport a les candidatures locals es podria entendre com una resposta a la necessitat de replegament i, alhora, a la recuperació de cert control del procés polític per part dels ciutadans