Al llarg de les tres dècades que transcorren entre els primers Acords d’Oslo i l’atac de Hamàs (1993-2023), Europa desplega una acció diplomàtica constant a Palestina. Amb Israel signa el 2000 un Acord d’Associació, un marc mútuament avantatjós d’intercanvi comercial i de cooperació econòmica, cultural i científica. L’Autoritat Palestina rebia suport econòmic per al seu funcionament i per construir les capacitats (justícia, seguretat i policia) que requeriria l’Estat futur. La posició política europea, expressada en les conclusions de diferents reunions del Consell, recull el compromís dels seus membres al voltant d’una sèrie de qüestions fonamentals: solució de dos Estats, respecte al dret internacional humanitari, condemna de la violència, denúncia dels assentaments il·legals, i importància de la cooperació regional i de la promoció del desenvolupament econòmic. Ressonen aquí els principis de la Carta de Nacions Unides: legalitat internacional, descolonització i solució pacífica dels conflictes.

Una posició ben coneguda i que va tenir uns efectes gens menyspreables. Europa va recordar a la comunitat internacional l’obligació de respectar les fronteres del 1967 com a base de la divisió territorial futura. Diferenciant entre Israel i els territoris ocupats, no va acceptar els intents israelians d’establir-hi una sobirania de facto, i va reafirmar la il·legalitat dels assentaments, per exemple, negant-se a aplicar els beneficis del seu Acord d’Associació als productes originats a Cisjordània. El seu suport econòmic va servir també per protegir les comunitats cisjordanes, altament vulnerables davant d’unes autoritats israelianes hostils. La UE va ser clau en el manteniment del suport internacional a una solució que inclogués un Estat palestí a Cisjordània, Jerusalem Est i Gaza.

Una diplomàcia normativa i de petites passes que, en el pla regional, va aconseguir el 2015 acordar amb l’Iran el Pla d’Acció Integral Conjunt (JCPOA), que imposava límits estrictes a les activitats nuclears d’aquest país. Però que va ser insuficient per modificar el comportament d’Israel i la seva política de fets consumats. L’expansió dels assentaments i el maltractament i la marginació de la població dels territoris ocupats i de les seves institucions van allunyar progressivament la possibilitat de la creació de dos Estats. L’Autoritat Palestina, desprestigiada, no va poder evitar l’ascens de Hamas en una Franja de Gaza convertida en presó a cel obert. Israel, que es beneficia del context mundial de «guerra al terror», utilitza els Acords d’Oslo per cronificar l’ocupació, i la UE acaba assumint bona part dels costos polítics i econòmics de les seves pràctiques il·legals.

Divisió sobre la qüestió palestina

Els països europeus, que estan d’acord en les qüestions de principi, es divideixen a l’hora d’adoptar mesures més contundents en resposta a crisis humanitàries o a l’incompliment dels compromisos. Alemanya i Àustria són, per motius històrics clars, molt reticents a assenyalar Israel, igual que el Regne Unit, potència ocupant de Palestina. La solidaritat amb l’Holocaust pesa en la posició dels Països Baixos. Nous membres com Txèquia i Hongria combinen una aliança històrica amb Israel amb l’afinitat ideològica dels seus governs actuals. França i Itàlia han matisat o modificat les seves posicions en funció dels seus propis canvis polítics, amb una dreta més aviat proisraeliana i una esquerra propalestina. Espanya, Bèlgica i Suècia han estat més exigents amb els drets humans a la regió, cosa que ha portat aquests països a adoptar, tant als fòrums europeus com internacionals, una postura crítica amb Israel.

PUBLICITAT

A partir del 2019, la UE havia començat a parlar de la necessitat de millorar les seves capacitats geopolítiques, de projecció dels seus interessos i valors en un entorn internacional competitiu i hostil. Però és a partir de la invasió russa d’Ucraïna el 2022 quan aquest concepte s’omple de sentit, amb la preocupació greu per la seguretat del flanc oriental europeu. Alhora, Israel, sense arribar a proposar un model clar de solució al conflicte, havia aconseguit normalitzar progressivament les seves relacions amb els països àrabs, i abans de l’octubre de 2023 estava a prop de validar internacionalment l’ocupació.

La claredat de Borrell

Una setmana després de l’atac de Hamas, Ursula von der Leyen protagonitza juntament amb Roberta Metsola, presidenta del Parlament Europeu, un polèmic viatge a Israel, la resposta del qual, en forma de bombes sobre la Franja, ja havia causat més de 1.800 morts civils. La presidenta de la Comissió no tenia dubtes «Israel té dret a defensar-se. I fins i tot té el deure de defensar i protegir el seu poble.» Josep Borrell, Alt representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat entre el 2019 i el 2024, replica a la presidenta recordant-li que no té competències en matèria de política exterior, i que la posició europea sobre Palestina no ha canviat. Borrell, que avança un esquema de pla de pau i suggereix ja un possible embargament d’armes a Israel, ha estat clar en la denúncia dels abusos israelians i en l’impuls a una resposta d’Europa a l’altura de l’atac als valors universals que la UE simbolitza i promou.

S’estableix una connexió entre el nou ordre il·liberal internacional trumpista, el rebuig a l’islam i a l’Iran, i el suport al govern de Netanyahu.

La segona Comissió Von der Leyen (desembre de 2024) augmenta el focus en l’amenaça russa i en l’adhesió d’Ucraïna, i tots els comissaris relacionats amb la política exterior i la seguretat són nacionals de països compromesos amb aquesta visió geopolítica de la UE, inclosa la nova Alta Representant, Kaja Kallas. Als fòrums internacionals Europa lidera la imposició de sancions a Rússia, però es queda enrere i es divideix sobre la qüestió palestina, i la seva estatura moral perd ràpidament el valor que havia construït. Mentre que Alemanya i França prohibeixen les manifestacions pro-Palestina, Espanya, Irlanda i Eslovènia decidiran reconèixer-la com a Estat. Internament, el Consell no es posa d’acord en la demanda d’un alto el foc fins al març del 2024, dies després que les forces israelianes causin 118 morts i 760 ferits entre civils que buscaven menjar en camions d’ajut. Diversos països (Alemanya, Àustria, Txèquia, Hongria) s’oposen radicalment a retreure a Israel el seu comportament.

Carta no contestada

El febrer de 2024, Pedro Sánchez i el primer ministre irlandès Leo Varadkar van enviar una carta a Von der Leyen on demanaven a la presidenta de la Comissió que avalués de manera urgent si Israel estava respectant les obligacions de drets humans derivades de l’Acord d’Associació. La repressió israeliana ja havia matat 28.000 gazians, amb més de 67.000 ferits i 1,9 milions (el 85 % de la població) de desplaçats forçosos, i ocasionat grans danys a les infraestructures civils. Von der Leyen no contestarà, però a l’abril la relatora especial de l’ONU sobre Palestina, Francesca Albanese, coincideix en el diagnòstic i afirma que la UE hauria de suspendre els vincles amb Israel per prevenir crims de genocidi a Gaza, ja que en la situació actual Israel no té «cap incentiu per canviar la seva conducta».

El 2009 Javier Solana va afirmar que Israel tenia vincles més profunds amb la UE que un país candidat com Croàcia.

Durant els mesos següents, la xifra de víctimes mortals s’ha acostat a les 60.000, acompanyada d’una destrucció sense precedents de les infraestructures vitals de la Franja. Crims de guerra que les autoritats israelianes, en aquesta ocasió, no amaguen ni justifiquen: el ministre d’economia, l’ultradretà Bezalel Smotrich, declarava el mes de maig d’enguany que Gaza seria «totalment destruïda» i que la població palestina que hi quedés «hauria d’anar-se’n a països tercers.» La llista segueix: l’obscenitat de Donald Trump i el projecte d’una nova Riviera a Gaza, l’escanyament de la població, l’assassinat de periodistes i treballadors humanitaris, l’expulsió de les agències multilaterals i la seva substitució per una fundació privada, operada per mercenaris, que ha convertit el repartiment d’aliments en una trampa mortal…

PUBLICITAT

El maig de 2025, tretze mesos després de la petició hispano-irlandesa, i davant d’una situació que es deteriora greument, una majoria de països (17 dels 27) van decidir posar en marxa el procés de revisió de l’acord comercial. Fou important el paper del ministre d’exteriors neerlandès, Caspar Veldkamp (de Nou Contracte Social, partit de centredreta i proper a la democràcia cristiana), que va passar setmanes convencent els seus homòlegs de fer el pas. Hi van votar en contra Bulgària, Croàcia, Xipre, Txèquia, Alemanya, Grècia, Hongria, Itàlia i Lituània, i es va abstenir Letònia. Varien la seva postura alguns països com Holanda, França i Àustria, però més rellevant és l’aparició d’un nou cleavage a la política europea: al Consell i al Parlament, la ultradreta actua com una força transeuropea de suport incondicional a Israel.

Una bandera israeliana

S’estableix una connexió entre el nou ordre il·liberal internacional trumpista, l’oposició a més integració europea en l’acció exterior, el rebuig a l’islam i a l’Iran, i el suport al govern de Netanyahu, inclosos els seus elements més radicals. A la mateixa Holanda, la coalició governant inclou el Partit de la Llibertat de Geert Wilders –que té al seu despatx una bandera israeliana al costat de l’holandesa, i que considera Israel la primera línia de defensa d’Occident en la guerra civilitzatòria contra l’islam.

El Consell Europeu de juny va examinar l’informe preparat pel Servei Europeu d’Acció Exterior, que va concloure que Israel no està complint les seves obligacions de drets humans, identificant pràctiques de tortura, atacs armats indiscriminats, assassinats de periodistes i treballadors humanitaris, i bloqueig de l’accés a aliments i aigua, entre molts altres comportaments il·lícits. El Consell, però, va deixar la qüestió per a la propera reunió del juliol. Sobre la taula hi havia també ni més ni menys que el bombardeig a les instal·lacions nuclears iranians o la recent cimera de l’OTAN, on Trump va exigir, amb notable èxit, un compromís de molta més despesa militar per part dels aliats europeus.

Suspendre l’acord no seria fàcil –requeriria la unanimitat del Consell–, i cal veure el recorregut que podrà tenir una acció europea basada, com és tradicional, en condicionalitat en matèria de drets humans. D’una banda, Israel forma part del Procés de Barcelona i de la Unió per la Mediterrània. La UE és el seu soci comercial principal, però també un referent social i cultural fonamental. Un país petit, que hauria de ser sensible a la diplomàcia i la pressió europees (el 2009, Javier Solana va afirmar que Israel tenia vincles més profunds amb la UE que un país candidat com Croàcia).

Una amenaça existencial

D’altra banda, Israel és una potència militar decidida a canviar l’equilibri regional, que s’està enfrontant amb èxit a totes les milícies i règims als quals dona suport l’Iran (al Iemen, a Síria, al Líban i, lògicament, a Palestina). La recerca periodística recent ha mostrat la penetració del seu lobby entre les elits occidentals, o la dependència d’alguns països europeus de les seves tecnologies de seguretat. Per la seva banda, Europa s’arrisca no només al descrèdit internacional per no estar a l’altura dels valors que proclama, sinó a ser vista com a còmplice d’un genocidi a les seves portes. Una amenaça existencial a la UE tal com la coneixem.