La guerra tot ho trasbalsa i transforma. També les institucions i organitzacions internacionals, en alguns casos fins a situar-les al límit de la seva existència. La Societat de Nacions, sorgida de la Primera Guerra Mundial, no va resistir la política d’apaivagament i els primers conflictes que van dur a la Segona Guerra Mundial. Sorgida per evitar la guerra, van ser les guerres i les agressions a la dècada dels anys 30 (d’Itàlia a Etiòpia, d’Alemanya a Àustria, Txecoslovàquia i finalment Polònia, i d’ambdues potències feixistes a Espanya) les que la van liquidar en demostrar-se la inutilitat de les seves institucions per a la resolució de conflictes.

La guerra d’agressió que pateix Ucraïna ja ha produït efectes directes sobre la Unió Europea i l’Aliança Atlàntica, ambdues reforçades com a resultat de la invasió i més focalitzades en la seguretat i la defensa. La UE està utilitzant per primer cop fons del seu pressupost per finançar la compra d’armes amb destí a Ucraïna i l’OTAN ha rebut un nou soci, Finlàndia, i està a punt de rebre Suècia. Ambdues organitzacions han expressat la seva voluntat de convertir Ucraïna en membre de ple dret i de garantir mentrestant un sistema de seguretat que s’ha comparat amb el que els Estats Units proporcionen històricament a Israel, de forma que sempre tingui avantatge armamentista respecte als seus veïns, Rússia en aquest cas.

La patacada bèl·lica també afecta el Consell d’Europa, del qual Rússia va ser expulsada el març de 2022, quan encara no havia passat un mes de la invasió, després de pertànyer a la institució dedicada a la vigilància dels drets humans durant vint-i-sis anys. Des del 2000, amb la guerra de Txetxènia, Rússia ja es va constituir en Estat violador dels principis de la institució, situació que es va repetir amb la invasió de Geòrgia el 2008 i de Crimea i el Donbass el 2014. Els litigis contra la Federació Russa s’acumulaven al Tribunal de Drets Humans, fins a arribar a ser una quarta part del total, amb nombroses sentències desfavorables que el govern rus després no aplicava. Ja abans de l’expulsió, la Duma s’havia deslligat de la jurisdicció del Tribunal i l’expresident rus, Dmitri Medvédev, va declarar Moscou amb les mans lliures per recuperar l’aplicació de la pena de mort, prohibida pel Consell d’Europa.

Encara més afectada es pot considerar l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, institució sorgida de l’Acta Final de Hèlsinki (1975), capital on es va celebrar la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació, destinada, precisament, a garantir la pau i l’estabilitat a Europa, evitar les guerres i gestionar-ne la resolució. La seva missió especial de seguiment de la situació a Ucraïna, constituïda el 2014, ha deixat de tenir sentit i fins i tot ha permès de posar en dubte el futur d’una organització que s’havia focalitzat a evitar els conflictes resultants de la dissolució de la Unió Soviètica. Hèlsinki va ser una iniciativa de Leonid Bréjnev, rebuda inicialment d’ungles des dels Estats Units, però paradoxalment l’Acta Final va ser una eina extraordinària per a l’oposició dels dissidents al règim soviètic i més tard un dels fonaments de la perestroika de Mikhaïl Gorbatxov. Amb la seva guerra, Putin ha destruït tot el que va significar aquell procés, sobretot pel respecte a les fronteres i la sobirania nacional, però si l’OSCE aconsegueix ara sobreviure a la guerra, potser podrà oferir-se de nou com un marc d’integració de Rússia a l’espai europeu.

L’impacte polític més important, en tot cas, és el que s’ha produït al Consell de Seguretat, l’òrgan executiu de Nacions Unides, paralitzat des de febrer de 2022 pel veto de Rússia i el suport de la Xina, també amb dret de veto, a qualsevol declaració o iniciativa que suposi una condemna a Putin per la seva guerra d’agressió. Tot el pes dels debats i de la diplomàcia s’ha traslladat ara a l’Assemblea General i al Consell de Drets Humans, on han estat repetides les condemnes a Rússia, tot i que sense els instruments per aplicar-les que té el Consell de Seguretat. Ucraïna ha demanat ja l’exclusió de Rússia de Nacions Unides, a títol de país violador de la Carta fundacional, però ho impedeix la seva condició de membre permanent amb dret de veto del Consell de Seguretat que exigiria la seva conformitat. La posició de Kíiv és clara: no reconeix a Moscou la condició de membre successor de la Unió Soviètica i del seu dret de veto, però de moment només ha aconseguit la seva expulsió del Consell de Drets Humans.

Rússia, un soci pestífer

Com totes les altres institucions, el Consell de Seguretat haurà d’adaptar-se si vol sobreviure a la guerra. La seva reforma i la inclusió de les potències emergents serà inevitable, a més de la desaparició o, com a mínim, la minimització del dret de veto, per evitar-ne l’ús abusiu, actualment en mans de cinc països, els Estats Units, Rússia, la Xina, França i el Regne Unit. Tot això ocuparà l’Assemblea General de Nacions Unides, que comença la seva sessió número 78 aquest primer de setembre. De moment, Rússia s’ha convertit en un soci pestífer, i probablement perdrà poder i influència a favor de la Xina, que a hores d’ara ja és el segon contribuent financer de l’organització internacional, després dels Estats Units.

La proposta d’incorporació com a membres permanents de països com l’Índia, el Japó, el Brasil, Alemanya, Egipte, Sud-àfrica o Nigèria ja és damunt de la taula. Augmentarà el pes de l’anomenat Sud Global en detriment del que Putin anomena l’Occident Col·lectiu. La baralla serà formidable, perquè l’actual composició reflecteix un món, el de 1945, que ja no existeix. I, si no es reforma, poques esperances caldrà posar en el Consell i de retruc en Nacions Unides, sotmesa a un destí similar al de la Societat de Nacions.