En els darrers anys l’increment de la fragmentació partidista ha anat acompanyat de l’aparició de partits polítics situats als extrems de l’espectre ideològic. Primer Podemos i, més endavant, Vox han modificat la dinàmica de competència centrípeta que havia caracteritzat el sistema polític a Espanya des de la Transició. De manera que la distància ideològica entre els partits s’ha eixamplat a conseqüència, en gran mesura, de la capacitat de les formacions situades als extrems de condicionar l’agenda política, i de fer-ho, a més, de forma molt sorollosa, sense que els vells partits, PSOE i PP, hagin demostrat ni gaire capacitat ni gaire voluntat per sostraure’s a aquesta tendència.
En conseqüència, es comença a configurar un sistema de partits amb un sentit de la competència centrífug i articulat entorn de dos blocs ideològics molt distanciats entre si i força impermeables. Sense oblidar el conjunt heterogeni, però molt sovint determinant, format pels partits nacionalistes, regionalistes i provincialistes.
D’aquesta situació els partits, encara que no tots en la mateixa mesura, en són els principals responsables. Tanmateix, la polarització no només afecta les elits partidistes, sinó que ha començat a impregnar el conjunt de la societat que es veu influïda pel comportament dels seus dirigents. En aquest sentit, cada vegada hi ha més evidències empíriques de l’increment de la polarització afectiva, és a dir de la distància emocional que separa els que comparteixen unes mateixes posicions polítiques dels seus contraris, manifestada amb elevades dosis de rebuig recíproc. I aquesta predisposició no s’explica sense el comportament previ dels partits.
La polarització és, per tant, un fenomen que es retroalimenta. Els líders partidistes amb conductes divisives i crispatives abonen la polarització afectiva dels electors i, alhora, per tal de fidelitzar-los, no tenen cap incentiu per modificar la seva conducta.
Ara bé, ni tots els partits adopten aquesta conducta al mateix nivell ni tots treuen el mateix benefici del clima enrarit provocat per la polarització. Els grans beneficiaris en són precisament els promotors que, amb declaracions hiperbòliques i, sobretot, representacions parlamentàries, convenientment amplificades per les xarxes socials, procuren crear un clima de confrontació que contamina tots els actors polítics i mediàtics.
Amb una pretesa superioritat moral, busquen reforçar els lligams amb els seus seguidors i incrementar l’odi cap als que no pensen com ells, que són deslegitimats i reduïts a la consideració d’enemics. Lògica amic-enemic, moralització de la vida política i males maneres, vet aquí els principals components de l’onada populista que infecta tota la vida política, per l’acció o per l’omissió dels grans partits. El cas de Vox és especialment preocupant, pel seu objectiu de deslegitimar el nostre sistema democràtic.
Aquesta deriva nihilista, però, no és inevitable. Depèn de fins a quin punt els grans partits s’hi deixin arrossegar. Fins ara, tant el PSOE com el PP sembla que s’hi han acomodat, en la mesura que estan condicionats per la competència amb sengles partits polaritzadors dins dels seus blocs respectius. I tot apunta que continuarà sent així com a mínim en el proper cicle electoral, malgrat que en les darreres eleccions s’ha constatat un cert reequilibri favorable als partits centrals del sistema. Però el que no ens podem permetre, a risc d’acabar generant una crisi de règim, és que la seva competència amb els nous rivals amenaci el bon funcionament de les institucions polítiques.
Fins ara el sistema polític espanyol ha superat nombroses crisis polítiques gràcies al funcionament dels mecanismes institucionals previstos i al comportament responsable dels actors principals del sistema. Ara, però, sovintegen les actuacions poc responsables. Així ho palesen la negativa contumaç del PP a renovar el Consell General del Poder Judicial o algunes decisions del Govern per superar aquest bloqueig, especialment les que afecten el Tribunal Constitucional. No és cap bon senyal seguir desatenent les indicacions del Consell d’Europa sobre la situació de la Justícia espanyola ni tampoc tensar encara més unes institucions que ja estan prou qüestionades.
Frenar i revertir la polarització demana actuar responsablement i fer possible el funcionament normal de les institucions. Implica, per tant, cercar amplis acords en els grans temes institucionals i sistèmics i, alhora, administrar amb prudència les iniciatives polítiques abonades per les legítimes majories parlamentàries. No fer-ho suposaria cedir davant els polaritzadors en perjudici de la salut democràtica del país.
