Coincidint amb l’equador de la legislatura els principals partits d’àmbit estatal han celebrat conclaves i actes en formats diversos destinats a ajustar els seus projectes en un context tan sacsejat per esdeveniments imprevistos. El PSOE ha celebrat el seu 40è congrés, el PP una convenció nacional, Vox la macrofesta «Viva 21» i en l’espai polític més a l’esquerra s’ha obert un procés de redefinició entorn del lideratge de Yolanda Díaz.

Venim d’un període molt agitat de la vida política espanyola, afectada successivament per la crisi econòmica de 2008 i les seves seqüeles socials, la crisi política de 2017 i la crisi pandèmica de 2020. En aquest període de temps, el sistema polític espanyol s’ha vist sotraguejat de tal manera que els dos grans partits centrals del sistema han perdut pes, però han resistit –amb penes i treballs– la impugnació dels nous actors polítics sorgits de l’estela regeneracionista del 15-M, a la vegada que s’ha consolidat una força d’ultradreta fruit de la reacció nacionalista espanyola a l’embat secessionista de l’independentisme català.

El resultat avui dia és un sistema polaritzat en dos blocs. D’una banda, un espai progressista on el PSOE segueix ocupant la centralitat, flanquejat per Unidas Podemos que s’ha de resignar a exercir un paper complementari, i condicionat per la necessitat de comptar amb el suport d’un conglomerat heterogeni de grups nacionalistes i regionalistes. De l’altra banda, un espai conservador on el PP ha aconseguit recuperar la centralitat amb la pràctica absorció de Ciudadanos, però amb la incòmoda presència de la ultradreta de Vox.

En aquest context ens hem volgut preguntar quin és l’estat de salut dels quatre grans partits espanyols. Es tracta d’una qüestió complexa que per ser abordada de forma exhaustiva hauria de contemplar tot un seguit de variables com la ideologia, el lideratge, la pluralitat interna, l’organització, la representativitat, l’estratègia o la confiança que generen. En el dossier que publiquem ens hem conformat amb un petit tast centrat en els aspectes més de fons de les seves propostes, en quines són les idees que configuren la seva visió del món, el seu model de societat i el seu model d’Estat. En definitiva, el corpus d’idees que els identifiquen i justifiquen la seva acció.

Val a dir, però, que –amb tots els matisos que calguin– aquests esdeveniments partidaris no s’han caracteritzat per unes aportacions i uns debats que enriqueixin el corpus ideològic, en predominar els objectius de cohesió interna i d’afirmació dels lideratges. Tanmateix, dels missatges emesos se’n pot deduir el traçat gruixut de les seves propostes ideològiques.

Així, el Partit Socialista Obrer Espanyol apareix com el partit més centrista i més proper a l’establishment europeu. S’identifica com el partit del progrés, dels canvis culturals i dels avenços econòmics. Ho vol fer seguint la partitura europea de les transicions digital i ecològica, amb tota la retòrica associada de modernitat, innovació i igualtat de gènere. A la vegada que, per fer-ho possible, es proposa impulsar les reformes necessàries per superar els obstacles que afecten l’economia, les institucions i l’articulació territorial. La pandèmia no ha fet res més que accelerar la necessitat d’aquestes reformes.

Unidas Podemos o, per ser més precisos, l’espai polític a l’esquerra dels socialistes està en ple procés de redefinició, un cop s’ha constatat que l’impuls del 15-M no s’ha concretat en una nova centralitat ideològica i política que desbordés les coordenades del bipartidisme. Més aviat s’ha produït una certa restauració, on UP ocupa l’espai reservat i conegut com «a l’esquerra del PSOE». El dilema ideològic d’aquest espai és com fer compatible la seva agenda genuïna de canvis culturals amb el gir laborista que s’atribueix a Yolanda Díaz.

El Partit Popular s’ha caracteritzat històricament per una certa ambigüitat doctrinal, oscil·lant entre un sincretisme conservador tecnocràtic i moments de fervors neoliberals. Però fa temps que va a remolc ideològic, primer de Ciudadanos, obligant-lo a adoptar un discurs més centralista, i més endavant de Vox, exacerbant els tics nacionalistes i entrant de ple en les batalles culturals. De manera que intenta conjugar liberalisme econòmic, nacionalisme espanyol i antiprogressisme cultural, tot mantenint-se en el mainstream europeista. Un joc arriscat per la competència de Vox i que està sabent representar amb habilitat Isabel Díaz Ayuso, esdevinguda una icona pop.

Vox ha aprofitat per afegir alguns matisos al seu ideari bàsic, un patchwork d’ultranacionalisme espanyol, valors conservadors tradicionals, idees de la nova ultradreta europea i l’estil agressiu del trumpisme. Matisos que afecten el seu neoliberalisme primari amb un gir proteccionista i un esbós de benestarisme xovinista i, també, el seu posicionament internacional, alineant-se clarament amb els membres del Grup de Visegrad i amb el ressorgiment de la dreta llatinoamericana més tradicional.

És un panorama que deixa incògnites rellevants de cara al futur: l’evolució del PSOE i d’UP portarà al reforçament d’un pol socialdemòcrata, feminista i ecologista obertament europeista? Com resoldrà el Partit Popular el seu dilema ideològic entre el model liberalconservador representat per Angela Merkel i el model il·liberal inspirat en la dreta del Grup de Visegrad? Com es podria traduir en l’àmbit polític espanyol la col·laboració dels grups centrals que conformen la majoria política de les institucions europees? Incògnites, però, que seran difícilment resolubles mentre persisteixi la política crispada i curta de mires que delata feblesa i manca de confiança en els projectes que defensen els partits que la practiquen.