James Gray és un d’aquests pocs cineastes americans als quals encara se’ls pot considerar hereus dels clàssics. I no perquè el seu estil s’assembli o imiti el de John Ford o Howard Hawks –això li ho deixarem a Spielberg–, ni tampoc perquè es dediqui a jugar compulsivament amb els vells codis –per a aquesta tasca ja hi ha Tarantino–, sinó perquè les seves pel·lícules encara es regeixen per les regles de la posada en escena, per una lògica de les formes alhora estètica i moral. Dit d’una altra manera, perquè les imatges que crea no són mai atzaroses o arbitràries; ben al contrari, obeeixen a una tradició comuna que respecta el gust popular sense caure mai en la banalitat o la condescendència.

Potser resulta una mica arriscat dir això en els temps que corren, però és que Gray, juntament amb algun compatriota seu com David Fincher o Paul Thomas Anderson, és dels pocs directors nord-americans d’avui dia que no han sucumbit ni a l’homogeneïtzació estilística que ha representat l’últim boom de les sèries ni a certes tendències postmodernes que ho xifren tot en la fabricació d’imatges neutres i sempre iguals a si mateixes. Les pel·lícules de Gray són diferents, tendeixen a diferenciar-se de la resta del cinema americà actual a través d’uns quants temes que s’expressen mitjançant una sèrie de plans pensats per traduir visualment un univers personal i intransferible.

Que aquesta introducció solemne serveixi, sigui com sigui, com una invitació a veure Armageddon Time (2022), l’última pel·lícula de Gray, presentada en el passat Festival de Cannes i que s’acaba d’estrenar entre nosaltres. I no perquè es tracti del millor film del cineasta –que no ho és, com veurem de seguida–, sinó perquè hi apareix tot el que s’ha dit d’una manera clara i explícita, potser massa clara i explícita.

Armageddon Time és la conseqüència lògica del fracàs econòmic –i en certa manera també crític– de les seves pel·lícules immediatament anteriors, sobretot Z, la ciudad perdida (2016) i Ad Astra (2019). Gray hi va assajar una manera d’acostar-se al gènere absolutament radical, consistent a posar en primer terme els trets més recognoscibles del cinema d’aventures i de la ciència-ficció, respectivament, per introduir amb subtilesa subreptícia formes i maneres pròpies.

Per exemple, Z, la ciudad perdida semblava un relat de caràcter novel·lesc destinat a explicar una història èpica, quan en el fons es tractava de la peripècia d’un individu enfrontat fatalment al seu destí, un dels temes preferits del cinema de Gray, també present a Ad Astra, on l’epopeia espacial ocultava un drama molt més íntim narrat, no obstant això, amb la factura de la rondalla metafísica. Per descomptat, ni el públic ni la crítica van semblar entendre el desafiament, i per aquest motiu Armageddon Time, el seu film immediatament posterior, es presenta d’una manera molt més simple i directa.

PUBLICITAT

‘Armageddon Time’ s’ho juga tot a una sola carta: res no sembla tenir-hi doble fons, tot és pla i unilateral.

En efecte, en l’últim treball de Gray ja no hi ha ni jocs amb els gèneres ni referències al classicisme del vell Hollywood. Al contrari, Armageddon Time sembla més aviat un film d’inspiració europea, en la gran tradició del conte veladament autobiogràfic a l’estil de Los 400 golpes (1959), de François Truffaut, al qual fins i tot cita d’una manera més o menys directa.

Desencís vital

Som a Queens (Nova York), a finals dels anys 70, a punt que Ronald Reagan guanyi les eleccions presidencials i comenci una nova època no solament per als Estats Units, sinó per al món sencer. Paul Graff (Banks Repeta) està abandonant la infantesa en el si d’una família jueva de classe mitjana-alta i experimenta els ritus de pas habituals en aquest trànsit. Tanmateix, la seva amistat amb un nen afroamericà serà el catalitzador que el portarà de la innocència del xaval que confia cegament en el seu avi (Anthony Hopkins), fins i tot per sobre de l’autoritat paterna (Anne Hathaway és la mare i Jeremy Strong el pare), a un desencís vital que coincideix amb el del seu país, immers a partir d’aleshores en una decadència política i moral imparable.

Res de nou, doncs, que no hagin explicat moltes altres pel·lícules al llarg de la història del cinema: una Bildungsroman ambigua i melancòlica que, a més, presenta no pocs punts en comú amb una altra epopeia recent de caire similar deguda a l’esmentat Paul Thomas Anderson i titulada Licorice Pizza (2021). Però allà on Anderson utilitza la comèdia i l’humor com a elements dissolvents, Gray prefereix acostar-se a la crònica ombrívola i grisa, ratificada per la fotografia somorta de Darius Khondji, que sembla sumir-ho tot en un ambient de somni trist o una fantasmagoria intemporal. Perquè Gray no vol recórrer ni a la reconstrucció d’una època ni a la fidelitat històrica: el seu és un conte d’iniciació a la vida que podria passar en qualsevol temps o lloc, però que alhora es basa –pel que sembla– en esdeveniments molt concrets de la infància del cineasta. Com solucionar aquesta tensió?

Intimisme i epopeia

Doncs bé, he de confessar que és en aquest punt on Armageddon Time se’m fa una mica costa amunt. Les millors pel·lícules de Gray, aquesta corba ascendent que va des de Cuestión de sangre (1994) fins a El somni d’Ellis (2013), del petit thriller familiar a la gran èpica nacional, ofereixen una barreja d’intimisme i epopeia que de nou retrotreu a la millor tradició del cinema americà, diguem que de Griffith a Coppola, tot plegat adornat amb un to que, al seu torn, sembla que prové de cert cinema europeu modern dels anys 60-70, més distant i refinat.

Gray no recorre ni a la reconstrucció d’una època ni a la fidelitat històrica: el seu és un conte d’iniciació a la vida que podria passar en qualsevol temps o lloc.

Per contra, Armageddon Time s’ho juga tot a una sola carta: res no sembla tenir-hi doble fons, tot és pla i unilateral, de manera que només hi ha una forma d’interpretar les imatges que s’ofereixen als nostres ulls, com si s’hagués esfumat de sobte l’ambigüitat exquisida del cinema anterior de Gray.

A Dos amants (2008), segurament el seu millor film, la història insignificant d’un jove amb problemes psicològics que dubta entre dues noies –la que li vol imposar la seva família i la que constitueix el veritable objecte del seu desig– desemboca en un retrat individual i col·lectiu desbordant, el del noi en qüestió (inoblidable Joaquim Phoenix) i el d’aquesta Amèrica opressiva a la qual Gray ja s’havia acostat des del cinema negre en els seus films anteriors, sobretot en les majestuoses L’altra cara del crim (2000) i La nit és nostra (2007). A Armageddon Time –ai!– aquesta complexitat no arriba mai a prendre cos o, més ben dit, el doble retrat existeix, sí, però resulta tan evident que la pel·lícula arriba al final sense haver donat més del que ja anunciava al principi.

La intensitat de les imatges

Però he dit que em movia la intenció de recomanar aquesta última pel·lícula de James Gray, per bé que es mostri excessivament cauta i tímida i no vagi més enllà del que ha assolit fins ara en la seva filmografia. Per què està obligat un director a evolucionar constantment? No tenen dret, els cineastes, a fer una parada en el seu camí i reflexionar, encara que paradoxalment sigui en detriment del resultat? De la mateixa manera que en la pintura o la literatura som capaços de distingir pinzellades i paraules, de detectar la petjada d’un veritable artista a través del seu compromís inalienable amb les eines bàsiques del seu treball, sembla que en el cas del cinema això no importi.

Doncs bé, diré que ni un sol dels plans d’Armageddon Time fa l’efecte d’haver estat filmat per rutina o inèrcia, que potser el conjunt resulta una mica esvaït, però que igualment hi ha alguna cosa que ens atrapa: la intensitat de les imatges, el desig que cadascuna adquireixi vida per si mateixa. I és que potser el cinema és alguna cosa més que això?