La revenja ha tardat 30 anys. Les derrotes passen sempre factura. Menys va tardar la d’Alemanya després de 1919 i sobretot l’humiliant Pacte de Versalles. La desaparició de la Unió Soviètica i la fugida dels països del bloc comunista per buscar refugi en les aliances amb Estats Units i Europa, una operació majoritàriament pacífica i pactada, ha acabat mostrant una factura tan amenaçadora com les dues guerres europees que van precedir la Guerra Freda, i encara més si comptem el llegat nuclear ben viu, gràcies a les armes encara acumulades per les dues superpotències atòmiques que la van lliurar.

Sempre hi ha en aquests casos una punyalada per l’esquena. Aleshores, el 1919, i en el cas actual, entre 1989 i 1991. En la ment nacionalista no cap una derrota per mèrits propis. Sempre és fruit de l’engany exterior o de la traïció des de les pròpies files, o d’ambdues coses. El nacionalisme militarista alemany, precedent del nacionalsocialisme, va atribuir l’engany als aliats i la traïció a la socialdemocràcia. També el nacionalisme imperial rus atribueix la pèrdua de la Guerra Freda a l’engany dels Estats Units i d’Alemanya, i la traïció, naturalment, al bolxevisme cosmopolita i internacionalista, que va reconèixer la independència d’Ucraïna i el dret dels pobles a l’autodeterminació, i ja a les acaballes a Mijail Gorbachev, que va negociar els acords pel nou ordre europeu que hem conegut fins ara.

Putin passa ara la factura de la derrota a la Guerra Freda, que no atribueix a errors soviètics sinó a la traïció dels seus i a l’engany dels estranys

El fet és amagar el fracàs amb mites i llegendes, que en ambdós casos impliquen sengles projectes imperials, el del Reich alemany i el de la Unió Soviètica. S’oblida, en canvi, el caràcter mateix de la derrota, que en el cas soviètic va significar la consolidació de l’Aliança Atlàntica com a estructura de seguretat europea i la seva ampliació al màxim de les seves possibilitats. Clar que no hi ha cap compromís escrit i ferm que limités l’ingrés a l’OTAN; pròpiament, tampoc hi va ser de paraula. Aquest era precisament el contingut de la derrota a la qual es va resistir sense èxit el Kremlin sota el lideratge de Mijail Gorbachev.

La pugna va començar pròpiament amb la unificació alemanya, que necessitava l’acord de Moscou, en la seva condició de país ocupant que havia de retirar tropes i armes. Els mèrits més notables van ser els de Helmut Kohl, que va anticipar-se primer a la jugada i després combinar-la amb la generositat del seu ajut econòmic i financer a una Unió Soviètica arruïnada. Però va ser gràcies a Bush pare que es va aconseguir, amb l’ajut també dels tres països del Pacte de Varsòvia més propers a la centralitat europea –Polònia, Txecoeslovàquia i Hongria—que van pressionar des de la caiguda del Mur per tal de no quedar-se fora de la protecció del paraigües atlàntic.

Hi havia alternatives, naturalment. Fins i tot Moscou, en veure la cua davant de l’OTAN, va sondejar Washington per saber si també la Unió Soviètica hi podria entrar. També hi havia reticències, naturalment: als Estats Units, el mateix George Kennan s’oposava a l’ampliació cap a l’Est; i a Alemanya, el ministre d’Exteriors, Hans Dietrich Genscher, volia una confederació defensiva d’aires gaullistes des de l’Atlàntic fins a Kamxatka. Gorbachev va donar llum verda a la unificació alemanya dins el marc atlàntic amb l’oposició dels seus assessors. Així va quedar oberta la porta a les successives ampliacions i també sembrada la llavor del cop d’Estat fracassat que va deixar Gorbachev primer en mans de Ieltsin i després sense el país, l’URSS, que havia presidit.

Els europeus no han aprofitat els avisos russos per accelerar la seva autonomia estratègica i plantar cara al revengisme imperial rus que ara s’ha manifestat

L’Europa neutral i sense armes nuclears que alguns somniaven, sense OTAN ni Pacte de Varsòvia, temptava la lògica geopolítica. Duia a una futura disputa per l’hegemonia continental entre Alemanya, França i Rússia, i probablement al rearmament nuclear alemany. L’única alternativa a l’hegemonia de Washington rau en la construcció d’una nova hegemonia exclusivament europea, és a dir, franco-alemanya. Tants anys després, és el camí encara per recórrer de la Unió Europea geopolítica i estratègica que ambicionen Emmanuel Macron, Ursula von der Leyen i Josep Borrell.

Els europeus no podem dir que no estàvem advertits. La «revolució taronja» o primer Maidan va ser l’any 2004. El segon va ser el 2013. Ja el 2007 Vladimir Putin va llegir el guió del revengisme imperial rus a la Conferència de Seguretat de Munich. Han passat set anys des de la guerra al Donbas i l’annexió de Crimea. Hi va haver sancions i es ban enrarir les relacions, però la vida va seguir com sempre pel que fa als oligarques russos a la City i a Nova York, amb el vent de popa per que fa als negocis del gas, les vendes d’apartaments i mansions a les costes europees als turistes russos de tota mena, també mafiosa, i, sobretot, la UE sense saber resoldre la qüestió de la seva autonomia estratègica, ni en energia, ni en defensa.

La revenja alemanya de 1919 va córrer a càrrec d’un antic sotsoficial d’enllaç de l’exèrcit imperial derrotat de nom Adolf Hitler. La soviètica de 2022 es produeix sota la direcció d’un antic oficial del KGB com Vladimir Putin, el txequista que ha arribat més lluny en la història de la policia política soviètica. Potser la història dona lliçons, però sembla que sigui una assignatura que mai troba estudiants prou aplicats.