De fracassos inequívocs n’han brollat grans empreses. Va ser el cas de Revista de Occidente l’estiu del 1923, només un parell de mesos després del cop d’estat de Primo de Rivera amb l’aquiescència d’Alfons XIII. Fins al juliol de 1936, quan la insurrecció d’una part de l’exèrcit contra la República ho va malbaratar gairebé tot, la revista va sortir puntualment cada mes: va sumar 157 números que van transformar radicalment la cultura en espanyol. I dic la cultura i no solament la literatura perquè aquesta va ser només una de les províncies de la creativitat humana que va atendre; i dic en espanyol perquè la seva repercussió a l’Amèrica Llatina va ser enorme, gràcies, en bona part, al fet que la meitat de la tirada (1.500 dels 3.000 exemplars que s’imprimien) s’enviava a l’altra banda de l’Atlàntic a través de la delegació d’Espasa-Calpe a Buenos Aires.
Dels restants, una part viatjava a Europa, una altra als ateneus i les biblioteques i una mica més de mil exemplars acabaven en mans d’un públic àvid de coneixement, però més àvid encara de connectar-se amb una modernitat a la qual Espanya aspirava com un futur evasiu i que, en aquell moment, semblava adquirir la forma d’una impugnació de tot el que se sabia i acceptava fins llavors, en física, en química, en medicina, en filosofia, en arqueologia i, per descomptat, en totes les arts. En aquest miler i escaig de lectors (uns quants més sens dubte, perquè la revista era compartida) trobava José Ortega y Gasset, promotor i ànima de l’empresa, la confirmació d’una vella idea seva: el progrés històric sempre havia tingut com a motor les minories selectes.
El fracàs que va servir de fonament a Revista de Occidente no va ser un altre que el de l’intel·lectual que va creure que podria reformar la política del país, i el país mateix, amb només la diafanitat i la força de les seves idees. Ortega, fill dels afanys regeneracionistes del canvi del segle XIX al XX i de l’andropausa col·lectiva generada per les derrotes colonials del 1898, havia intentat intervenir pedagògicament en el curs de la cosa pública el 1908 amb la revista setmanal Faro, on postulava una «reforma liberal» més o menys socialitzant; i ho havia tornat a intentar el 1915 promovent una altra revista, aquesta mensual, de títol declaratiu, España, vinculada en la seva gènesi a la Lliga d’educació política que el mateix Ortega havia presentat el 1914.
