‘Revista de Occidente’, fracàs i triomf

De fracassos inequívocs n’han brollat grans empreses. Va ser el cas de Revista de Occidente l’estiu del 1923, només un parell de mesos després del cop d’estat de Primo de Rivera amb l’aquiescència d’Alfons XIII. Fins al juliol de 1936, quan la insurrecció d’una part de l’exèrcit contra la República ho va malbaratar gairebé tot, la revista va sortir puntualment cada mes: va sumar 157 números que van transformar radicalment la cultura en espanyol. I dic la cultura i no solament la literatura perquè aquesta va ser només una de les províncies de la creativitat humana que va atendre; i dic en espanyol perquè la seva repercussió a l’Amèrica Llatina va ser enorme, gràcies, en bona part, al fet que la meitat de la tirada (1.500 dels 3.000 exemplars que s’imprimien) s’enviava a l’altra banda de l’Atlàntic a través de la delegació d’Espasa-Calpe a Buenos Aires.

Dels restants, una part viatjava a Europa, una altra als ateneus i les biblioteques i una mica més de mil exemplars acabaven en mans d’un públic àvid de coneixement, però més àvid encara de connectar-se amb una modernitat a la qual Espanya aspirava com un futur evasiu i que, en aquell moment, semblava adquirir la forma d’una impugnació de tot el que se sabia i acceptava fins llavors, en física, en química, en medicina, en filosofia, en arqueologia i, per descomptat, en totes les arts. En aquest miler i escaig de lectors (uns quants més sens dubte, perquè la revista era compartida) trobava José Ortega y Gasset, promotor i ànima de l’empresa, la confirmació d’una vella idea seva: el progrés històric sempre havia tingut com a motor les minories selectes.

El fracàs que va servir de fonament a Revista de Occidente no va ser un altre que el de l’intel·lectual que va creure que podria reformar la política del país, i el país mateix, amb només la diafanitat i la força de les seves idees. Ortega, fill dels afanys regeneracionistes del canvi del segle XIX al XX i de l’andropausa col·lectiva generada per les derrotes colonials del 1898, havia intentat intervenir pedagògicament en el curs de la cosa pública el 1908 amb la revista setmanal Faro, on postulava una «reforma liberal» més o menys socialitzant; i ho havia tornat a intentar el 1915 promovent una altra revista, aquesta mensual, de títol declaratiu, España, vinculada en la seva gènesi a la Lliga d’educació política que el mateix Ortega havia presentat el 1914.

Ortega, pedagog nacional

Però de les dues aventures n’havia sortit escaldat i, de la segona, que va acabar amb la seva renúncia a la direcció el febrer de 1916, intuint que els intel·lectuals s’havien d’abstenir de vel·leïtats en l’arena política i, sense renunciar als seus compromisos cívics particulars, concentrar-se en els seus àmbits d’especialitat: la filosofia, la història, la literatura o l’art, entre els quals, per cert, ell detectava un aire de família en les seves negacions o rectificacions respectives del passat. No obstant això, el 1917, abans que aquesta intuïció quallés com a convicció, s’havia creuat en el seu camí Nicolás María de Urgoiti, l’amo de La Papelera Española, que posa en marxa un diari destinat a complir una missió històrica (El País, durant la Transició, no va fer altra cosa que tractar de ressuscitar l’esperit reformista i la volada intel·lectual d’aquell rotatiu) i, el 1918, l’editorial Calpe. En totes dues empreses la implicació d’Ortega va ser màxima i en ambdues va ressorgir la vocació de pedagog nacional que l’havia mobilitzat des de la seva joventut i que era incompatible amb la seva ambició de ser un filòsof amb un sistema sòlid de pensament.

El 1922 ja sabia que havia de triar: o una cosa o l’altra. Un any abans havia començat a impartir un curs universitari sobre les característiques del present en el qual es desautoritzava la dicotomia entre racionalisme i vitalisme a favor d’una visió relativista (o perspectivista) de la realitat. Va creure que el seu enfocament era coincident amb el d’Albert Einstein en la seva teoria de la relativitat i no va dubtar a donar publicitat a aquesta convergència en articles successius a El Sol des de finals d’any fins al març de 1923, que era justament quan Einstein es trobava a Madrid després de passar per Barcelona i Terrassa.

El cosmopolitisme cultural al qual s’afiliava ‘Revista de Occidente’ no tenia res a veure amb el de la internacional socialista o amb el del capital bancari.

A Ortega se li va fer evident en aquelles setmanes la necessitat que Espanya disposés d’un òrgan de propagació de les noves idees que estaven transformant, i fins i tot subvertint, els sabers establerts, els horitzons impensats que s’anaven obrint en tots els dominis de la cultura i les ciències. Aquesta reflexió la va compartir amb Fernando Vela, que d’ençà que s’havien conegut, el 1914 a l’Ateneu Obrer de Gijón, es va anar convertint en un híbrid d’amic, deixeble i home de confiança, ja que Ortega li va encomanar successivament la corresponsalia a Astúries d’España i d’El Sol. El 1920, quan es va mudar a Madrid, Vela va assistir a les classes d’Ortega i, amb les seves anotacions, van poder armar l’assaig El tema de nuestro tiempo, que aquella primavera entrava en premsa i sortiria el mes de juliol.

Ortega va compartir amb Vela alguna cosa més: la seva decisió de ser ells mateixos els promotors d’aquella revista necessària: Ortega com a director, Vela com a secretari (més aviat com factòtum de tot el projecte, que aviat inclouria una editorial). Després d’alguna vacil·lació, el nom va sorgir en la tertúlia de La Granja del Henar; Ortega va reclutar en poques setmanes els primers col·laboradors entre la gent d’El Sol i Calpe, també entre els joves que Juan Ramón Jiménez havia acollit en la seva revista Índice, va comptar amb Ramón Gómez de la Serna en representació de l’ala més audaç de la literatura del moment i abans de tres mesos va poder publicar el número inaugural, el juliol de 1923.

En el sumari, al costat d’Ortega, que exposava els propòsits i dedicava un article a la poesia d’Ana de Noailles, i Vela, que escrivia sobre la nova biologia, hi apareixien el pensador Georg Simmel i l’arqueòleg Adolf Schulten, el primer dissertava sobre la filosofia de la moda i el segon, sobre Tartessos com la ciutat més antiga de l’Occident al qual apel·lava la revista. L’adjectiu «nou» no només apareixia qualificant la recerca biològica més recent, sinó també com a rúbrica d’una secció, «Nuevos hechos, nuevas ideas», que reblava l’ancoratge deliberat en el present de la publicació, incloses les aproximacions a un passat, remot o pròxim, que adoptaven una perspectiva inèdita i reveladora. És el que succeïa en la secció final de «Notas», on Antonio Espina clavava garrotades al realisme galdosià i el mexicà Alfonso Reyes avaluava la figura d’Espronceda, mentre les últimes tendències eren ateses per Antonio Marichalar i Corpus Barga, que ressenyaven Jean Cocteau i Paul Morand respectivament.

José Ortega y Gasset llegeix el número 1 de Revista de Occidente a la seva casa de Zumaya, a Guipúscoa. Foto arxiu de José Ortega y Gasset (Fundación Ortega-Marañón)

Entendre

Un simple cop d’ull al sumari revelava que aquella revista aspirava a ser alguna cosa més que una revista cultural a l’ús, però l’article de presentació d’Ortega establia aquesta aspiració en termes programàtics, perquè presentava com una tasca urgent el fet de prendre consciència del canvi profund que el segle XX estava produint en les idees i en les formes de vida. Aquesta presa de consciència tendia a un objectiu, que no era un altre que el d’entendre: entendre el que és nou, que contradiu o corregeix el que s’hereta, entendre el que ens desafia i descol·loca, entendre, en definitiva, el temps present. I aquesta compenetració cognoscitiva s’havia de fer, segons el parer d’Ortega, amb una actitud especial, dominada per la curiositat reflexiva, això és, per l’obertura mental i l’esperit crític, i des d’un assossec alegre, el de qui s’endinsa sense reserves en les aventures del coneixement.

El que va sorgir com a desembocadura d’un fracàs d’intervenció política es va resoldre en forma de triomf aclaparador des de la perspectiva de la política cultural.

El filòsof només va posar una reserva: la de la contaminació política (aquí li dolia el seu fracàs personal), perquè la política –deia– no aspira mai a entendre res sinó a conquerir i exercir el poder. I per a ell l’internacionalisme polític sorgit després de la guerra, amb el Tractat de Versalles i la Societat de Nacions, en constituïen un exemple. El cosmopolitisme cultural al qual s’afiliava Revista de Occidente no tenia res a veure amb el de la internacional socialista o amb el del capital bancari o amb el del turisme de l’hotel Ritz i trens de luxe. No, era el cosmopolitisme que podien reflectir publicacions europees com les alemanyes Die Neue Rundschau o Europaïsche Revue (que apareixeria el 1925), com la francesa Nouvelle Revue Française, com la italiana Nuova Antologia, com l’anglesa The Criterion, nascuda mesos enrere i en la qual T.S. Eliot el va convidar a col·laborar (davant del silenci d’Ortega es va haver de conformar amb Antonio Marichalar com a corresponsal espanyol fins al 1938). Aquests eren els emplaçaments de la nova intel·ligència europea de la qual Ortega es va proposar formar part.

Un aparador sumptuós

A la dissociació entre la política i l’esfera del saber i la creativitat (de la ciència i l’art) li dedicaria un article el 1924, «Parerga», no poc problemàtic, sobretot tenint en compte que va veure la llum al cap d’uns mesos del cop d’estat del general Primo de Rivera. Proclamar en aquesta situació que la minoria selecta dels intel·lectuals havia de renunciar a l’orgull de «pretendre dirigir les masses i fer feliç la humanitat» per adoptar la humilitat del que es retira a la seva tasca creativa, podia semblar un subterfugi per legitimar un apoliticisme oportú. No ho era, ja que la convicció que la intel·ligència «no ha d’aspirar a manar», que no «pot pretendre empènyer l’orbe gegant de la Història» perquè aquesta pretensió «l’aniquila i la desvirtua», s’arrelava en el fracàs de la seva temptativa d’acció política reformista, que era molt anterior a la insurrecció de setembre del 1923. Un segon assaig del 1926, «Reforma de la inteligencia», faria referència més incisivament en el problema: «Cal tendir al fet que les minories intel·lectuals desallotgin de la seva obra qualsevol pathos polític».

Des d’aquest divorci entre política i cultura, que es matisaria amb els anys (sobretot a partir del 1928), Revista de Occidente va anar apareixent cada mes durant tretze anys: 157 números encara avui impressionants per la qualitat i l’abast dels articles i notes, dels relats i poemes, pel rang extraordinari dels col·laboradors espanyols i internacionals. Va complir amb escreix el compromís d’Ortega en els seus propòsits: obrir la revista «a tots els homes d’Occident [i és cert que hi va haver, lamentablement, poques dones] la paraula dels quals signifiqui una pulsació interessant de l’ànima contemporània». Això va aconseguir ser la revista, un aparador sumptuós de les mutacions científiques, filosòfiques i estètiques de l’esperit del segle XX i, amb això, un lloc de trobada simbòlic per a les minories intel·lectuals, de les quals se sabien partícips els joves nascuts entorn del 1900.

Editorial annexa a la revista

En les seves pàgines s’hi va poder llegir científics com Albert Einstein, Werner Heisenberg, Erwin Schrödinger, Arthur S. Eddington o Jakob von Uexküll; pensadors i assagistes com Johan Huizinga, Carl Gustav Jung, Oswald Spengler, Max Scheler, el comte de Keyserling, Aldous Huxley, Max Weber o Paul Valéry. Per no parlar dels treballs del mateix Ortega, Gregorio Marañón o Manuel García Morente, que des del 1924 fins al 1934 dirigiria l’editorial annexa a la revista, no menys fonamental que aquesta en col·leccions com «Nuevos hechos, nuevas ideas» i «Musas lejanas» (totes dues llançades el 1925, la segona essencial en la difusió de la narrativa medieval, eslava o oriental) o «Textos filosóficos» (ja del 1934). I és impossible al·ludir a l’editorial sense evocar dues col·leccions literàries que van donar forma a la literatura en espanyol d’aquells anys: «Nova Novorum» i «Los poetas». Si la primera va afavorir una narrativa d’avantguarda, farcida de subtileses tècniques i psicològiques, la segona va acollir ni més ni menys que el Cántico de Jorge Guillén i el Romancero gitano de García Lorca.

El balanç de la revista i l’editorial en els seus primers tretze anys de vida és la imatge de l’excepcionalitat, i mostra fins a quin punt l’anomenada Edat de Plata de la cultura espanyola hauria estat una altra, més pàl·lida i local, menys rutilant, si no hagués existit Revista de Occidente i, tal vegada, si Ortega no hagués posat Fernando Vela al capdavant de l’empresa. El que va sorgir com a desembocadura d’un fracàs d’intervenció política es va resoldre en forma de triomf aclaparador des de la perspectiva de la política cultural. Després de la guerra, el 1940, l’editorial va renéixer impulsada per José Ortega Spottorno, fill del filòsof, i fins al 1963 no reapareixeria la revista, autoritzada per Manuel Fraga Iribarne com a ministre d’Informació i Turisme (amb la condició –es diu– que ell en supervisés cada lliurament). La portada del número doble de novembre-desembre, «40 años después (1923-1963)», ostentava el nom d’Ortega y Gasset, mort el 1955, com a fundador i reafirmava la vocació de contemporaneïtat amb una vinyeta d’Antonio Saura.

A dins, el vell Fernando Vela rememorava els dies joiosos del 1923 i veia en el ressorgir de Revista de Occidente després de vint-i-set anys de silenci la ratificació de «les esperances que hi vam posar». Les mateixes esperances que el nou secretari de redacció, Paulino Garagorri, feia seves actualitzant els propòsits originals: orientació seriosa i clara «davant la colpidora confusió d’idees», rigor antipedantesc en l’anàlisi d’una realitat en transformació i responsabilitat de la intel·ligència per evitar la propaganda sectària o degradar-se en joc. Què se’n va fer de la revista, que ha continuat publicant-se fins ara en escenaris socials i polítics canviants, ja seria una altra història, potser una història de triomf, el de l’optimisme de la voluntat en convivència freqüent amb el pessimisme de la intel·ligència.