En el llenguatge ordinari, el terme «revolució» ha quedat associat al concepte de canvi radical, tant en l’ordre polític com en qualsevol altre àmbit de l’existència humana. En aquest sentit, una revolució significa l’aparició d’un «nou ordre de coses» que en substitueix un de vell, subvertint acceleradament les regles i els imaginaris vigents. Això és el que va ocórrer, per exemple, en la Revolució Francesa de 1789, la Revolució Mexicana de 1910 o la Revolució Russa de 1917… i també en les revolucions llatinoamericanes de la segona meitat del segle XX.

El terme «revolució», però, no sempre ha significat això, sinó que era un concepte de l’astronomia que indicava «rotació» i s’utilitzava per designar el moviment circular i permanent dels astres (Vallès i Martí, 2015). Com exposa Cristopher Hill (1972) aquesta idea de retorn circular va inspirar l’ús polític del terme per legitimar la restauració monàrquica dels Estuard, després de la guerra civil anglesa i del mandat de Cromwell. Però si bé la «gloriosa revolució» pretenia legitimar-se com un retorn a la normalitat vulnerada, a partir d’aleshores els impulsors dels canvis polítics van apel·lar al concepte per demanar transformacions radicals i violentes.

A l’Amèrica Llatina, fins fa poc, la reflexió intel·lectual sobre aquest fenomen s’ha centrat en les raons per les quals hi ha hagut poques victòries revolucionàries. De les múltiples obres escrites destaquen les de Timothy Wickham-Crowley (1993) i Foran (2005), que desgranen les raons per les quals a la regió, malgrat haver-hi forces guerrilleres i revolucionàries a quasi tots els països, només van triomfar a Cuba l’any 1959 i a Nicaragua l’any 1979.

Segons els autors citats, les raons d’aquestes dues victòries van ser la confluència de sis factors difícils de conjugar i que són: la lluita contra un règim excloent, repressiu i personalista; la connexió amb una crisi econòmica profunda en un país amb un model de desenvolupament dependent; un Estat amb poc poder infraestructural i poca capacitat logística, particularment en l’àmbit de la força i la coacció; la capacitat dels revolucionaris d’establir una coalició ampla i interclassista; la connexió dels revolucionaris amb una cultura política d’oposició i resistència popular, i, finalment, la coincidència de la lluita revolucionària amb una conjuntura d’obertura sistèmica en l’entorn internacional.

Per què cal escriure aquest preàmbul per parlar de les revolucions llatinoamericanes avui? En gran mesura perquè assenyala l’origen èpic dels inicis dels règims revolucionaris de Cuba i de Nicaragua, però diu molt poc de què ha succeït amb aquests sistemes polítics al llarg del segle XXI. És a dir, avui dia qualsevol analista jove no familiaritzat amb l’imaginari revolucionari romàntic dels anys 60-80 pot pensar que els règims «repressius, políticament excloents, en crisi econòmica i amb una economia dependent, i amb poc poder infraestructural» són els de Cuba i Nicaragua (i també hi podem afegir el de Veneçuela), si s’exceptua l’element de la capacitat militar i policial.

 

Continuïtat exasperant

Què podem dir, doncs, de les revolucions llatinoamericanes avui? Ens podem preguntar si s’han esvaït, caducat i pervertit, o si simplement «ja no són»? Una resposta temptativa passa per exposar que la interpretació de l’esdevenir de les «revolucions» a la regió s’ha de fer des de la paradoxa de la «continuïtat» que caracteritza l’Amèrica Llatina des dels seus inicis fundacionals. El subcontinent és un espai on malgrat les múltiples ruptures i canvis polítics esdevinguts en la seva història, manté una continuïtat exasperant en les seves característiques culturals, socials i econòmiques.

Aquestes «continuïtats» han forjat un tipus específic de cultura política, de litúrgia de poder, de formes de relació i, sobretot, de pautes informals de conducta… Tots aquests elements sovint perverteixen qualsevol projecte de transformació social i política, i més si els projectes es fonamenten en una lògica que apel·la l’hegemonia, és a dir, en l’eliminació dels contrapesos institucionals i de tota dissidència. I això és, precisament, el que va aportar el marxisme tropical: l’eliminació de límits que contenien el poder.

No vull dir que l’arribada dels barbuts a l’Havana el primer de gener de 1959 no despertés il·lusions, ni que algunes de les mesures impulsades pels revolucionaris suposés en un determinat moment canvis i avantatges per a una gran majoria de persones. El mateix s’ha de dir de la Revolució Sandinista de 1979, que va generar un gran entusiasme arreu del món, i va endegar l’onada de solidaritat internacional més gran del segle XX des de la Guerra Civil Espanyola de 1936.

El marxisme tropical va aportar, precisament, l’eliminació de límits que contenien el poder.

Totes les revolucions en països del Sud Global, durant la segona meitat del segle XX, es van centrar en tres grans temes: la voluntat de generar benestar material entre els col·lectius més desafavorits (amb un èmfasi especial en l’àmbit de l’educació i la salut), la democratització entesa com a inclusió de sectors populars en l’espai públic (sovint a través de crear organitzacions de masses i d’una mobilització constant), i l’antiimperialisme.

 

Lideratge fort i masculí

Aquests temes articulaven l’imaginari de l’esquerra fa mig segle, perquè es vinculaven amb conceptes com l’emancipació i l’alliberament nacional (malgrat que suposés l’adscripció al bloc geopolític soviètic en un món bipolar), la igualtat (a través de l’accés a determinats béns i serveis a tota la població) i la participació (sovint corporativa i dins del partit d’avantguarda). Aquest imaginari, però, partia d’una determinada visió de l’Estat, de l’autoritat i del control. Es tractava d’una visió estatocèntrica, partitocràtica i també patriarcal –sempre amb un lideratge fort i masculí.

La gran qüestió és què en queda avui de tot plegat? Com es pot posicionar l’esquerra enfront de règims polítics escleròtics que mantenen el poder per la força, apel·lant a les essències revolucionàries del segle passat? Com es poden articular els «valors força» de l’esquerra d’avui, com la llibertat, l’autonomia, l’equitat entre gèneres, el respecte de les identitats (de gènere, ètnia o culturals) o la resistència a l’autoritat en un context com el descrit?

PUBLICITAT