En el llenguatge ordinari, el terme «revolució» ha quedat associat al concepte de canvi radical, tant en l’ordre polític com en qualsevol altre àmbit de l’existència humana. En aquest sentit, una revolució significa l’aparició d’un «nou ordre de coses» que en substitueix un de vell, subvertint acceleradament les regles i els imaginaris vigents. Això és el que va ocórrer, per exemple, en la Revolució Francesa de 1789, la Revolució Mexicana de 1910 o la Revolució Russa de 1917… i també en les revolucions llatinoamericanes de la segona meitat del segle XX.

El terme «revolució», però, no sempre ha significat això, sinó que era un concepte de l’astronomia que indicava «rotació» i s’utilitzava per designar el moviment circular i permanent dels astres (Vallès i Martí, 2015). Com exposa Cristopher Hill (1972) aquesta idea de retorn circular va inspirar l’ús polític del terme per legitimar la restauració monàrquica dels Estuard, després de la guerra civil anglesa i del mandat de Cromwell. Però si bé la «gloriosa revolució» pretenia legitimar-se com un retorn a la normalitat vulnerada, a partir d’aleshores els impulsors dels canvis polítics van apel·lar al concepte per demanar transformacions radicals i violentes.

A l’Amèrica Llatina, fins fa poc, la reflexió intel·lectual sobre aquest fenomen s’ha centrat en les raons per les quals hi ha hagut poques victòries revolucionàries. De les múltiples obres escrites destaquen les de Timothy Wickham-Crowley (1993) i Foran (2005), que desgranen les raons per les quals a la regió, malgrat haver-hi forces guerrilleres i revolucionàries a quasi tots els països, només van triomfar a Cuba l’any 1959 i a Nicaragua l’any 1979.

Segons els autors citats, les raons d’aquestes dues victòries van ser la confluència de sis factors difícils de conjugar i que són: la lluita contra un règim excloent, repressiu i personalista; la connexió amb una crisi econòmica profunda en un país amb un model de desenvolupament dependent; un Estat amb poc poder infraestructural i poca capacitat logística, particularment en l’àmbit de la força i la coacció; la capacitat dels revolucionaris d’establir una coalició ampla i interclassista; la connexió dels revolucionaris amb una cultura política d’oposició i resistència popular, i, finalment, la coincidència de la lluita revolucionària amb una conjuntura d’obertura sistèmica en l’entorn internacional.

Per què cal escriure aquest preàmbul per parlar de les revolucions llatinoamericanes avui? En gran mesura perquè assenyala l’origen èpic dels inicis dels règims revolucionaris de Cuba i de Nicaragua, però diu molt poc de què ha succeït amb aquests sistemes polítics al llarg del segle XXI. És a dir, avui dia qualsevol analista jove no familiaritzat amb l’imaginari revolucionari romàntic dels anys 60-80 pot pensar que els règims «repressius, políticament excloents, en crisi econòmica i amb una economia dependent, i amb poc poder infraestructural» són els de Cuba i Nicaragua (i també hi podem afegir el de Veneçuela), si s’exceptua l’element de la capacitat militar i policial.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Continuïtat exasperant

Què podem dir, doncs, de les revolucions llatinoamericanes avui? Ens podem preguntar si s’han esvaït, caducat i pervertit, o si simplement «ja no són»? Una resposta temptativa passa per exposar que la interpretació de l’esdevenir de les «revolucions» a la regió s’ha de fer des de la paradoxa de la «continuïtat» que caracteritza l’Amèrica Llatina des dels seus inicis fundacionals. El subcontinent és un espai on malgrat les múltiples ruptures i canvis polítics esdevinguts en la seva història, manté una continuïtat exasperant en les seves característiques culturals, socials i e