Referent de la història agrària, Ricardo Robledo (Lumbrales, 1946) ha viscut sempre a cavall de Catalunya i Castella. Instal·lat a Barcelona com a professor visitant de la UPF (2016) poc després de la seva jubilació com a catedràtic a la Universitat de Salamanca, combina l’exercici d’avi dels seus nets catalans amb la recerca i la divulgació. Així, a les seves gairebé 200 publicacions hi acaba de sumar La tierra es vuestra (Pasado & Presente, 2022), mentre dirigeix, des del 2018, l’influent blog Conversación sobre la historia.
De Salamanca a Barcelona, via Madrid
Provinc d’un ambient familiar humil. Vaig fer els meus primers estudis, intern, al Seminari de Ciudad Rodrigo i, en descobrir que no tenia vocació, vaig marxar a Madrid, on podia simultaniejar la Universitat amb feines de supervivència. Vaig arribar a l’Autònoma madrilenya el 1968, on el referent era Miguel Artola i on, sobretot, vaig sintonitzar amb un Antoni Jutglar en plenitud intel·lectual i física. Ell em va descobrir que existien altres Espanyes, que hi havia una forma més sistematitzada d’aproximar–se a les grans qüestions històriques, i que, a l’Autònoma de Barcelona (UAB), era possible escollir el pla d’estudis. Em va convèncer i segon ja el curso allà.
A la UAB, tot era diferent. Hi vaig trobar un professorat on, amb l’excepció de Carlos Seco Serrano, hi dominava el rojerío amb gent com Jordi Nadal, Jaume Torras, Josep Termes, Ramon Garrabou, Josep Fontana… Ras i curt: el millor de l’escola Vicens Vives ho vaig trobar allà. Vam gaudir de classes amb pocs alumnes on, per exemple, Nadal ens presentava l’esborrany del seu clàssic El fracaso de la revolución industrial en España (Ariel, 1975).
L’ofici de professor d’història
La meva vida canvia, primer, per l’obtenció d’una beca predoctoral del Banc d’Espanya (1974–75) i, segon, per l’inici de la meva trajectòria com a docent ja més o menys estable. Al principi, i de la mà de Garrabou, vaig entrar de professor a l’ICESB (Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona) (1974–76) on, juntament amb Joaquim Nadal, ensenyàvem història social i política a treballadors disposats, després de la seva jornada laboral, a escoltar els fonaments del materialisme històric. En paral·lel, ja com a ajudant, també havia començat a donar classes al Col·legi Universitari de Girona (1976-79), substituint a Jordi Maluquer. A Girona s’impartia una història econòmica no purament quantitativa, sinó encara regida més per la mirada històrica i social.
Aquestes dues experiències em van preparar per a l’aterratge –seguint de nou les passes de Maluquer– a l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials de Sabadell (1979-84). Durant aquells anys, em vaig dedicar de ple a la docència i a fer créixer el centre. Vam aconseguir transformar l’antiga Escola de Comerç en un autèntic nucli d’estudis econòmics i empresarials, amb incorporacions de gent com Arcadi Oliveres. Allà vaig arribar a catedràtic d’Escola Universitària (1980) i, com que ja pertanyia al Departament d’Història Econòmica, faig el salt a la UAB com a titular (1986).
D’una tesi pionera a especialista en història agrària
La meva tesi (1978) va començar infringint la llei perquè es basava en registres notarials suposadament preservats durant cent anys. Però, en una mostra de la importància de les relacions personals, un veí del meu poble, arxiver dels protocols de Ciudad Rodrigo, m’hi va deixar accedir sense limitacions. A partir d’una informació bàsicament qualitativa i aïllada com eren els contractes d’arrendament, vaig extreure’n una de quantitativa i seriada que em va permetre fer la primera sèrie històrica de renda de la terra des de finals del XVIII fins a 1930 a Castella. Així, vaig reconstruir com la primera globalització va afectar el camp, la terra i els terratinents. Contra el lament dels grans pagesos arruïnats, demostrava que la crisi agropecuària a Espanya va ser molt limitada i selectiva.
Òbviament, calia especialitzar-se per competir i no tothom ho podia fer, però els terratinents van resistir i, després d’una desena d’anys, la renda de la terra va prendre volada i va arribar pràcticament fins a la Primera Guerra Mundial. El gran rendista només va perdre en dos moments: a la fi de l’antic règim, quan amb les desamortitzacions es delmaren les terres de l’Església, i amb la Segona República, quan es va promoure la revisió de rendes. Hi havia, a més, derivades interessants de caràcter demogràfic, ja que la crisi finisecular mantenia un vincle directe amb l’emigració a Amèrica. És a dir, aquí hi trobàvem els orígens de l’Espanya despoblada.
L’especialització de la història agrària als anys 80 és un exemple de ruptura de paradigma i de creació d’un grup influent des de sota. Aquesta primera i heterogènia xarxa va cristal·litzar en la millor revista acadèmica indexada durant molts anys: Historia agraria. La capçalera es va caracteritzar per la seva obertura tant cap a l’exterior – els grans debats internacionals– com cap a territoris de frontera del coneixement.
Això no significava que hi hagués unanimitat, sinó foment dels espais de dissensió i coneixement, com entre els qui consideraven que la topografia i la climatologia condicionaven en bona mesura la mecanització i les possibilitats de millora, i els qui assenyalàvem que això no ho explicava tot, oblidava la gent i fixava una visió excessivament benvolent respecte de l’impacte social. En centrar–ho tot en el propietari, només parlàvem de rendiment, sense tenir en compte la desigualtat social que ho sustentava. Era com dir que amb una altra distribució de la terra, la situació hauria estat la mateixa. I això no era així.
Tornar a Salamanca el 1991
Vist en perspectiva, guanyar la càtedra d’Història Econòmica (1992) i poder crear una facultat i un departament era una oportunitat única… i així ho vaig encarar, tot inspirant–me en el model de Bellaterra: economia sí, però amb història econòmica. Per sort, allà em trobo amb David Anisi –un molt bon teòric en economia– i amb Vicente Donoso –número u en economia internacional–, amb qui faig l’equip base d’un model ben integrat, interdisciplinari i amb molta activitat paral·lela.
Historiar Salamanca
La meva primera aproximació històrica, ja no agrària, la faig al període de la guerra de la Independència. Potser la meva aportació més rellevant sigui Viaje por España y Portugal (Caja Duero, 2008), on recuperava unes làmines comentades pel clergue William Bradford amb una capacitat evocadora i analítica excepcional. També va ser un llibre possible perquè aleshores disposaven del mecenatge de les obres socials de les caixes i de fundacions, que feien viable des de la recuperació, en complicitat amb Ernest Lluch, de la història del pensament econòmic de l’Escola de Salamanca, fins a l’organització de trobades internacionals sobre el primer liberalisme amb la participació de tots els grans noms del moment.
PUBLICITAT
Més problemàtic va ser historiar el segle XX salmantí, com vaig comprovar quan el catedràtic de Medieval José Luis Martín em va encarregar coordinar els dos volums de contemporània dins del seu projecte d’una Historia de Salamanca enciclopèdica oberta i diferent. Seguint el model de la Història de Catalunya d’Edicions 62, vaig fer una aproximació al XIX de Salamanca per analitzar el desenvolupament del mercat interior tot estudiant l’economia a través dels seus agents i de les articulacions socials.
Més polèmic va ser encara el del segle XX, ja que incloïa la primera sèrie documentada sobre els morts a la Guerra Civil, a càrrec de Santiago M. López i Severiano Delgado. En publicar–se, l’aleshores alcalde Julián Lanzarote –recordat per patrimonialitzar «els papers de Catalunya»– es va desdir de la presentació per una fotografia on apareixia gent amb el braç alçat: entre ells, Marcelo Fernández Nieto, alcalde entre 1969 i 1971 i pare d’Alfonso Fernández Mañueco, actualment president de la Junta. El segrest temporal del volum del segle XX va provocar un efecte Streisand. D’alguna manera, es demostrava que era possible, amb dificultats, però era possible.
Història dels heterodoxos
Els heterodoxos m’interessen perquè acostumen a situar–se al límit de l’abisme. I, si les ciències avancen, és perquè posem a prova les fronteres del coneixement. Fins i tot en l’ambient històricament tancat de Salamanca, els heterodoxos acaben trobant escletxes per on la llum penetra. Sempre hi ha un procés d’absorció de coneixement. Espanya no està mai del tot aïllada. Va passar, com vaig poder estudiar, amb Ramón Salas (La Universidad Española de Ramón Salas a la Guerra Civil, Junta de Castilla y León, 2014) i amb Filiberto Villalobos (Sueños de concordia, Caja Duero, 2005).
La terra és vostra. Segur?
Si fem cas dels teòrics sobre l’origen de la propietat, la resposta és afirmativa. Però tot és sempre més complex. Durant la redacció del meu llibre, vaig adonar-me de la fortalesa de paradigmes com l’establert per Edward Malefakis (Reforma agraria y revolución campesina en la España del siglo XX, Ariel, 1972) i de la inèrcia de la poruga mediocritat intel·lectual. L’obra de l’estatunidenc patia d’inexactituds quantitatives i qualitatives evidents.
Per exemple, quan donava les dades sobre propietat de terres registrades el 1933, no semblava sorprendre’s que Catalunya encapçalés el nombre de registres inscrits, malgrat que això qüestionava tota la seva teoria sobre les pors i els efectes de la reforma agrària a l’Espanya latifundista i, en canvi, evidenciava la potència del moviment rabassaire català. A més, tot i ser un referent, Malefakis també és un historiador ambigu, on les seves posicions liberalconservadores conviuen amb desqualificacions cap a la República. No és estrany que, anys més tard, sigui considerat un clàssic pels revisionistes.
No era la terra sinó el respecte
La reforma agrària ja disposava del millor projecte possible el 22 de juliol de 1931, però no es va posar en marxa perquè els dirigents s’espantaren davant un repte enorme que havia d’incloure també una reforma fiscal. Al govern republicà li mancava temps, diners i mitjans, i necessitava una resposta immediata per superar un mentrestant amb aixecaments jornalers. D’aquí va sorgir el pla d’obres públiques de 340 milions de pessetes sobre un pressupost global de 4.000. Era una qüestió de cost d’oportunitat: la despesa pública evitava la revolució i donava una sortida ràpida a les demandes més urgents.
La reforma agrària es desplegava lentament i amb el boicot de la patronal agrària i dels propietaris mitjans. Perquè, no es tractava només d’una qüestió econòmica, sinó també de canvi jeràrquic. Els terratinents d’aleshores es queixaven que se’ls havia perdut el respecte, que ells interpretaven com a sotmetiment; però que per als jornalers estava tenyit d’humiliació. Per això cal entendre els conflictes del període com una lluita pel reconeixement. Casos com el de Casas Viejas no són només una lluita per la supervivència –que també–, sinó sobretot per la dignitat. Perquè, farts de viure d’almoines, volien llaurar la terra. Seguir el fil del reconeixement pot donar-nos pistes menys materialistes sobre les arrels profundes del que succeí a Espanya.
Ni reforma agrària, ni reforma fiscal
Les classes dirigents preferien un Estat barat i ineficient, que no car i eficient. D’aquí que fessin fracassar qualsevol reforma, fos quin fos el règim que l’impulsés. Per això, la reforma fiscal no es fa fins al 1978 i l’agrària es «soluciona» amb les posteriors grans onades migratòries. A Europa, la despoblació del camp va ser més lenta i progressiva. En canvi, a Espanya, l’avortament de la reforma i la ruralització fruit de l’autarquia van endarrerir la migració i, quan aquesta es va produir, fou un esclat més concentrat i intens. Bona part de l’actual desertització té els seus orígens en aquella fracassada reforma i en el desarrelament sobtat posterior.
Un llibre que el va marcar…
A banda dels de Vicens Vives i la seva escola, recordo La España imperial de John H. Elliot (Vicens Vives, 1963). Era un llibre que, com d’altres, tenia molt subratllats, molt interioritzats. Volums que, amb el meu trasllat a Barcelona, han quedat integrats al fons de la UPF.
… i un llibre per a qui comença
Jo li diria que llegís La historia de Fontana (Salvat, 1974), per la seva capacitat de síntesi, perquè no ha quedat condicionat per la conjuntura i perquè tracta el lector com a adult i no s’està, quan cal, d’introduir autors tan rellevants com Gramsci. O, per anar a un autor estranger, La democracia de Luciano Canfora (Crítica, 2004).
