Al seu llibre anterior, Un quartet, segurament un dels llibres més estranys i difícils de qualificar, i també més memorables, publicat l’any 2019, Jordi Ibáñez Fanés (Barcelona, 1962) deia que «el meu consell, doncs, és que aquest llibre es llegeixi en quatre sessions, desconnectant o agafant forces entre una peça i l’altra, però sense perdre el fil que lliga les quatre en una mateixa seqüència, car aquesta seqüència, i no la mera reunió dels quatre escrits, és la que fa que el Quartet sigui un quartet»: alguna cosa semblant es podria dir d’Infern, Purgatori, Paradís –quan es llegeix Jordi Ibáñez Fanés s’ha de ser pacient, i és inútil submergir-se a les seves pàgines a l’espera de deixar-se tocar per la llum natural–, una novel·la construïda sobre tres relats independents que es relacionen entre si gràcies a la carnavalesca i pútrida presència arreu –ridiculesa i espant– del president Capgràs, semblant en la majoria d’ocasions a un arlequí loquaç i patètic que tot sovint pronuncia unes paraules que a vegades grinyolen de tan rovellades, que a vegades adquireixen el to del discurs florit d’un teòleg en hores baixes, que a vegades són idèntiques a la salmòdia d’un farsant, i a vegades són tan incomprensibles com el tartamudeig d’un orat.

A la tercera part, «Viatge a Citera», l’endemà d’haver confessat públicament que tenia diners ocults en un banc d’Andorra, el president Capgràs apareix a l’hora de dinar a casa d’un antic conegut seu –un intel·lectual–, voraçment afamat s’asseu a taula, menja uns quants plats de macarrons, es cruspeix tot sol una capsa de galetes i una teula de xocolata belga i després queda beatament adormit en un sofà. Al capítol anterior, «Un conte de Nadal», centrat en les investigacions que realitza un subinspector dels Mossos al voltant del cas del periodista Alfons Quintà, que se suïcida després d’haver assassinat la seva dona, el lector ja havia tingut l’ocasió de presenciar unes imatges patèticament esgarrifoses: el president Capgràs, calçat amb unes sabates de dona, de color rosa i de taló alt, balla amb els braços oberts, movent-los com si fossin les ales imaginàries d’una papallona, talment «un pallasso del transvestisme encantat de poder mostrar les seves habilitats».

 

Missa negra de la política-ficció

Abans, a «El futur anterior», unes pàgines tan oníriques com els fotogrames d’una pel·lícula de Leo Carax, el lector havia viatjat al regne dels morts, o a la paperera de la història, o al país de les últimes coses abans del final, i havia assistit a una partida de cartes semblant a una missa negra de la política-ficció, condemnada a repetir-se eternament, entre els presidents Capgràs, Capavall, Puntilla i Gas, també anomenat l’Astut: és com si veient l’inefable, es veiessin a si mateixos i aquesta visió els fulminés, i aleshores és fàcil que el lector recordi el que deia Baudelaire, que «mai no hi ha excusa per ser dolent, però hi ha cert mèrit en el fet de saber que se n’és; el més irreparable dels vicis és fer mal per estupidesa».

El lector assisteix a una partida de cartes, condemnada a repetir-se eternament, entre els presidents Capgràs, Capavall, Puntilla i Gas, també anomenat l’Astut.

A Infern, Purgatori, Paradís Jordi Ibáñez Fanés ha escrit, certament, la comèdia grotesca, sinistra i molt hilarant del pujolisme, la radiografia d’un fracàs històric gegantesc, de la lúgubre esplendor d’una societat ideal que va girar la cara a la interpretació del real –com si visqués a l’imperi del pensament màgic–, una novel·la política de textura inèdita on les tirallongues d’odi a la manera de Thomas Bernhard i les construccions cerebrals de Thomas Mann s’alternen amb el deliri satíric d’Otto Basil a Si el Führer ressuscités; però si Infern, Purgatori, Paradís sap enlairar-se més enllà de la ràbia moral i la ferocitat intel·lectual és perquè l’autor segueix en tot moment el consell que li dona el seu mestre al final de la primera part: «no oblidis tot el que has vist. Ja ho saps. Has de saber obrir les portes, endinsar-te per aquella foscor. Has de saber si dius la novel·la o la història, o en quin sentit barreges les dues. Si dius la imaginació o l’explicació. Les dues han de coexistir. L’or i la merda. Però no és bo que es confonguin. Les dues demanen dues formes distintes de pietat, però també de persuasió. La decència de la bona persuasió, Jordiet, tot el secret és aquí».

 

Comèdia tràgica d’embolics

I, en efecte, si Infern, Purgatori, Paradís és la novel·la que és –estranya, difícil de qualificar i molt memorable– es deu a la cortesia de Jordi Ibáñez Fanés, que no oblida en cap moment que la intriga, o el misteri, d’un artefacte literari es troba a cada frase, «palpita en cada paraula escrita i salta fora de control amb cada paraula pronunciada». I el lector queda impressionat del control compositiu del viatge a l’infern i de les seves imatges dantesques –i aquí sí que s’hi escau l’adjectiu–, queda atrapat per la sensata precisió narrativa del thriller que es desenrotlla al voltant de la mort d’Alfons Quintà, i on l’autor demostra que també domina a la perfecció l’art de narrar convencionalment, i, en fi, com si assistís al moment estel·lar d’una òpera, no pot estar-se tampoc d’aplaudir la manera de relacionar-se, de moure’s i de comportar-se els personatges –com es troben i es manté la tensió argumental en una comèdia tràgica d’embolics– el dia de la confessió de Capgràs.

Mentre formula una proposta estètica radicalment indagatòria, il·lumina amb llum nova la condició humana i la Història.

No impressiona menys de quina manera es despleguen al llarg de quatre-centes pàgines atapeïdes, i molt ben invertides perquè Infern, Purgatori, Paradís era una novel·la que reclamava ser excessiva –el text prolifera, crepita i palpita, es dispara en totes direccions, centelleja, canvia en girar com un prisma sota la llum del sol–, un cúmul de fronts temàtics sobreposats de manera helicoidal, amb els lligams entre el poder polític i el periodisme, entre la corrupció de la política i la covardia del periodisme, entre la covardia de la política i la corrupció del periodisme, al capdavant. Al fons, hi ha la presència de la ruïna, la decadència, el deteriorament físic i moral, inherent a la condició humana, en el procés de la vida catalana durant els avatars del pujolisme.

 

Jordi Ibáñez Fanés. Infern, Purgatori, Paradís. Barcelona: Tusquets, 2021. 432 pàgs.

 

Un elogi de la ficció

Infern, Purgatori, Paradís és una novel·la cívica que té la voluntat expressa de convertir el desvari nacionalista, i les relacions entre els intel·lectuals i el poder polític, en un espai novel·lesc mític, però és també una novel·la contra la decepció, una novel·la d’amor i d’aprenentatge vital, un elogi de la ficció on Jordi Ibáñez Fanés actua de manera semblant al quadre al·legòric de Sandro Chia que il·lustra la portada, i, com l’os que agafa de la mà un home desorientat en una mena de selva fosca i el porta cap a un lloc menys inhòspit, també condueix el lector al territori de l’alta literatura, entesa com una mescla portentosa d’idees i d’històries, de digressions i pura narració, de transcendència i d’anècdota. Infern, Purgatori, Paradís és una novel·la que eixampla els límits del gènere, el desborda, i, en l’acte de la mateixa escriptura, mentre formula una proposta estètica radicalment indagatòria, Jordi Ibáñez Fanés il·lumina amb llum nova la condició humana i la Història.