Al seu llibre anterior, Un quartet, segurament un dels llibres més estranys i difícils de qualificar, i també més memorables, publicat l’any 2019, Jordi Ibáñez Fanés (Barcelona, 1962) deia que «el meu consell, doncs, és que aquest llibre es llegeixi en quatre sessions, desconnectant o agafant forces entre una peça i l’altra, però sense perdre el fil que lliga les quatre en una mateixa seqüència, car aquesta seqüència, i no la mera reunió dels quatre escrits, és la que fa que el Quartet sigui un quartet»: alguna cosa semblant es podria dir d’Infern, Purgatori, Paradís –quan es llegeix Jordi Ibáñez Fanés s’ha de ser pacient, i és inútil submergir-se a les seves pàgines a l’espera de deixar-se tocar per la llum natural–, una novel·la construïda sobre tres relats independents que es relacionen entre si gràcies a la carnavalesca i pútrida presència arreu –ridiculesa i espant– del president Capgràs, semblant en la majoria d’ocasions a un arlequí loquaç i patètic que tot sovint pronuncia unes paraules que a vegades grinyolen de tan rovellades, que a vegades adquireixen el to del discurs florit d’un teòleg en hores baixes, que a vegades són idèntiques a la salmòdia d’un farsant, i a vegades són tan incomprensibles com el tartamudeig d’un orat.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

A la tercera part, «Viatge a Citera», l’endemà d’haver confessat públicament que tenia diners ocults en un banc d’Andorra, el president Capgràs apareix a l’hora de dinar a casa d’un antic conegut seu –un intel·lectual–, voraçment afamat s’asseu a taula, menja uns quants plats de macarrons, es cruspeix tot sol una capsa de galetes i una teula de xocolata belga i després queda beatament adormit en un sofà. Al capítol anterior, «Un conte de Nadal», centrat en les investigacions que realitza un subinspector dels Mossos al voltant del cas del periodista Alfons Quintà, que se suïcida després d’haver assassinat la seva dona, el lector ja havia tingut l’ocasió de presenciar unes imatges patèticament esgarrifoses: el president Capgràs, calçat amb unes sabates de dona, de color rosa i de taló alt, balla amb els braços oberts, movent-los com si fossin les ales imaginàries d’una papallona, talment «un pallasso del transvestisme encantat de poder mostrar les seves habilitats».

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.