L’home ha arribat a la Lluna. La dona, encara no. La missió Artemis I està preparant el terreny perquè això pugui passar aviat, però mentrestant ja ha pres el vol per deixar la Terra Rigoberta Bandini. Tan veloç i fulgurant com un meteorit, l’artista catalana ha brillat com una gran estrella sense tenir cap disc convencional en el mercat, i just ha anunciat la seva retirada (temporal) quan el seu primer àlbum complet, La emperatriz, acaba de veure la llum. És el signe dels temps. Tot es crema tan de pressa que les etapes es donen per acabades abans de començar. Estem parlant d’una artista que a l’estiu de 2021 es va fer més viral que la covid i que la tardor passada va decidir posar fre a la seva colossal resplendor.

Què ha passat en aquest curt interval de temps que a ella li sembla una eternitat? Encara que ja s’havia viralitzat In Spain we called it soledad després d’una campanya del Ministeri d’Igualtat, tot va esclatar amb Ay, mamá, aquesta ballable i encomanadissa cançó airejada al Benidorm Fest que, tot i que es va quedar a les portes d’Eurovisió, es va convertir en un gran himne intergeneracional, feminista i omplepistes. Quina troballa. Ni els executius de les discogràfiques que s’espremen el cervell per trobar nínxols d’èxit, ni els grans alquimistes del màrqueting, havien pensat ni per remei en la fórmula Bandini, beuratge que ella ha creat en la solitud de la seva habitació.

Una dona real, allunyada dels cànons pesats de la publicitat, la moda i el perreo. Tan imperfecta i tan sexy com Bridget Jones. Una dona que no sap fer un ou ferrat, però reivindica el brou a la nevera de la seva mare mentre sona el captivador ritme d’un bombo a negres. Una dona que li canta a la menstruació i que ja només vol fer-li cançons d’amor al seu fill. Una artista d’aspiracions trencadores que al mateix temps reverencia Mocedades, Julio Iglesias, Luis Eduardo Aute, Joan Manuel Serrat, Silvia Rodríguez, Abba, Franco Battiato, Mónica Naranjo… Tota una diversitat de noms de la vella guàrdia barrejada amb una base electrònica motivacional. Una germana gran que sap congeniar tan bé amb la moderada Amaya com amb la Rosalía més despechá. Una dona amb la qual milions de mares i filles es poden sentir identificades, tot i que potser a d’altres els espanta. Un lolololo femení que transcendeix el lolololo futboler i convida les dones a abraçar-se i cantar. Finalment, i aquí cal que ens detinguem, una dona cristiana que ensenya les mamelles.

Doncs sí, així estem. Una mamella encara aconsegueix escandalitzar, en un segle XXI on les xarxes socials encara continuen censurant el mugró femení, presoneres del més recalcitrant puritanisme americà. Afrodita Bandini, pits fora! N’hi ha prou amb observar el videoclip oficial d’Ay, mamá per a adonar-se de la clara referència a la vella heroïna de Mazinger Z, o al record distorsionat que en guardem (en realitat Mazinger deia «punys fora!» i Afrodita «foc de pit!», però la memòria col·lectiva va fer la síntesi) En qualsevol cas, sí que n’era d’avançada, Afrodita, vista ara en perspectiva. Que moderna que era la mamella gegant que perseguia a Woody Allen a Tot el que ha volgut saber sempre sobre el sexe, però mai no ha gosat preguntar (1972).

Mostrar una mamella continua sent una manera d’escandalitzar als qui sembla que sempre estan desitjant ser escandalitzats.

Algunes reaccions demostren que quan Rigoberta Bandini canta «no sé por qué dan tanto miedo nuestras tetas» es refereix a alguna cosa que, per desgràcia, és més vigent del que caldria pensar. Mostrar una mamella, encara que sigui una mare o una Sabrina cantat Boys, boys, boys, continua sent una manera d’escandalitzar als qui sembla que sempre estan desitjant ser escandalitzats. Hi ha molta autoteràpia també en aquest himne. D’adolescent va decidir fer-se una operació per a reduir-se el pit perquè se sentia «contínuament agredida per mirades masculines, fins al punt d’odiar el meu propi cos».

PUBLICITAT

Autèntica

Com a personatge creat i modelat per l’actriu, escriptora i dobladora de cinema Paula Ribó (Barcelona, 1990), Rigoberta Bandini no fa un pop innocent, i amb la càrrega política que contenen les seves lletres ha aconseguit incomodar gairebé tant la dreta com l’esquerra. És una activista punk? És una senyoreta de les teresianes? És una activista podemita? És deixebla de l’Opus Dei? Totes aquestes preguntes, aparentment contradictòries entre si, li han estat plantejades en algun moment del seu any i mig d’èxit. Això porta a pensar que Bandini és altament contradictòria i, per tant, autèntica.

Nascuda i crescuda en una família de classe mitjana alta, Bandini fa malabars per no renunciar a cap públic. Una dona molt orgullosa de ser catalana i de preferir cantar en castellà. Amiga de Manuela Carmena i seguidora del Papa Francesc. Dona empoderada i alhora defensora de la fidelitat intrafamiliar. I sí, fervent partidària que als nens no se’ls permeti tenir mòbil fins als 15 anys, però que no es talla a exposar al seu fill en els videoclips, fumar en la mateixa habitació on dorm el bebè (Ay, mamá) o fer-li provar un tros de pizza greixosa (Canciones de amor a ti). «Que los bosques sigan donde están / que aún exista el dulce olor a pan / ojalá que quede para ti un mundo como el mío», diu la lletra de Cuando tú nazcas, una cançó de Mocedades de la qual Rigoberta sol fer-ne versions.

Edurne Uriarte, del PP, va dir que el seu feminisme era «caspós». Irene Montero, de Podemos, creu que Bandini és creadora de «lemes bonics», però també des de l’esquerra més dogmàtica ha arribat aquesta forassenyada idea que la seva armadura ideològica pertany a l’Opus. Ella es defensa: «És que em pengen etiquetes de tots costats. Me la pengen de tradicionalista, però també en cas contrari per reivindicar els pits i dir que no ens fan gens de por. Els extrems a vegades són els més irascibles. Però jo no faig música per a agradar a cap extrem ni a cap polític. Faig música per a la gent. Música que m’agradi a mi i lletres que m’engresquin a mi, perquè així després serà més fàcil connectar amb la gent, que en general no segueix credos, ni idearis, ni conceptes preestablerts.»

Una certa placidesa burgesa

D’alguna manera, Rigoberta s’alinea en el bàndol de Rosalía quan plantegen totes dues revolucions en les quals reivindiquen les seves àvies sanguínies com a essencial ancoratge i inspiració. L’àvia materna de Paula Ribó, morta l’any passat, és la protagonista del tema que dona títol al disc. «Ella és l’emperadriu. Era la matriarca de la meva família i em va transmetre moltes coses que em sostenen. Per a mi la gràcia és agafar la tradició, grapejar-la i fer que aquest vent bufi a favor teu. El problema és quan la tradició et ve imposada, quan et censuren i no et permeten ser. Però agafar les coses bones de la tradició i posar-te-les com vulguis, com un mocador, és superinteressant. Com a artistes no podem fugir de la tradició perquè és un terreny molt fèrtil. Seria absurd. Hem de jugar-hi com vulguem per dir allò que vulguem».

Hi ha qui veu en la música de Bandini una certa placidesa burgesa i cert feminisme descafeïnat de dona blanca del primer món. Pot ser. El seu, no sembla un feminisme holístic, universal, com el que propugnava Angela Davis. Però amb ella sempre passa el mateix. Una pot semblar una cosa o la contrària. Anar de gira amb la seva parella i que tots els seus músics siguin els seus cosins, pot ser vist com el refugi d’una artista acomodada que canta sobre les bondats de la maternitat i aborda qüestions espirituals sense ironia. O al contrari, algú també podria percebre l’actitud d’una dona rebel i intel·ligent que no es plega al patriarcat, homenatja les mares i fa de la seva feminitat un desafiament.

«La profunditat no sempre ha d’anar de bracet de la complexitat. De fet, moltes vegades la trobes en la quotidianitat.»

Aquesta mateixa dualitat apareix quan és capaç de posar banda sonora a la campanya del 8-M i després aparèixer en una revista amb camisa i pantalons d’una alta marca italiana, collaret en or blanc i brillants, a més de polsera de baules en or blanc i totxo de diamants d’una altra exclusiva marca de joieria.

Ella no juga a cantautora protesta, ni tampoc li agrada passar per burgesa amb la vida resolta. «Que no escrigui cançons sobre determinats temes, o que encara no ho hagi fet, no significa que no m’importin. Em preocupen les morts que es produeixen diàriament al Mediterrani, la gent que intenta arribar a Europa i mor en intentar-ho. De fet, crec que Open Arms hauria de rebre el Nobel de la Pau. També em preocupa la situació de les dones a l’Afganistan».

Creada a si mateixa en la seva pròpia casa (amb la seva parella, Esteban Navarro, part del duo còmic Venga Monjas, ajudant-la a estructurar i arreglar les cançons) intenta mantenir el marxamo indie, però no li fa escarafalls al mainstream. De fet, les seves cançons han protagonitzat campanyes de grans marques de roba i cervesa. «És un estira-i-arronsa, no? No crec que el mainstream sigui dolent. El mainstream és un gran altaveu. El problema és quan per a entrar-hi fas coses que el teu cor no vol fer. Però si totes les cançons surten del teu cor i resulta que això es converteix en mainstream, llavors és meravellós. I sí, soc ambiciosa, vull que la meva música arribi a molta gent.»

Recloure’s en el niu

Encara que assegura que les seves lletres «no són per a esculpir-les en pedra i que això sigui el manuscrit de la Humanitat», està convençuda que sota l’aparença despreocupada i popera s’hi poden amagar molts missatges. «La profunditat no sempre ha d’anar de bracet de la complexitat. De fet, moltes vegades la trobes en la quotidianitat. Jo uso imatges pròximes, molt fàcils en el millor dels sentits, perquè la gent pugui connectar amb aquesta profunditat. A vegades penso també que el meu millor terapeuta és la música. Hi ha quelcom de buscar en el sac i anar traient coses que em preocupen o m’emocionen o que em ve de gust celebrar. Però també invento. No es tracta d’un diari personal, perquè llavors seria una llauna.»

El pla per a 2023 és allunyar-se del soroll mediàtic, recloure’s en el niu i que Rigoberta es retrobi amb la Paula. El que s’expliquin l’una a l’altra marcarà el futur de les dues.