Hi ha persones que marquen la història, i altres que la representen. Si ens cal trobar exemples del primer grup, ho tindrem fàcil: qualsevol líder dels que han fet bascular l’evolució dels esdeveniments de manera decisiva. Per il·lustrar casos del segon, normalment mirem algun intel·lectual brillant, dels que permeten reconèixer una època. Robert Badinter se situa entre els dos camps.

No és un De Gaulle, perquè el grau de poder més alt del que va disposar va ser el de ministre de Justícia, entre 1981 i 1986. Tampoc no és un Sartre o un Camus, tot i que la seva paraula té una força indiscutible. Badinter va ser un jurista, però un jurista que va guanyar una gran autoritat moral en la qual veiem el millor d’una generació europea. La formen homes i dones que van ser testimonis de l’horror del feixisme durant la seva adolescència. L’impacte emocional els va deixar una empremta inesborrable sense enterrar els valors de la tradició il·lustrada. La raó crítica i l’humanisme no van cedir, perquè sabien el preu que cal pagar quan el fanatisme corromp la democràcia. Aquests valors, en la biografia de Badinter, es fonen amb la seva condició de jurista. És un professional del dret que no deixa mai de ser, alhora, un activista de la causa de la justícia.

Per entendre-ho, cal tenir en compte la seva trajectòria vital. És fill de Simon Badinter, que amb la seva família arriba a França des de Crimea el 1919. Casat amb Charlotte Rosenberg el 1923, el 1928, a París, neix Robert. En aquesta família jueva, la biografia de Robert Badinter passa des de l’inici pel sistema educatiu públic, peça clau de la integració republicana. Tot, però, es veu interromput dramàticament per la guerra, per l’antisemitisme desfermat, l’ocupació alemanya i la política de les autoritats de Vichy.

El seu pare, en un viatge a Lió, és capturat per la Gestapo, el 1943. Klaus Barbie, el «botxí de Lió», deportarà Simon Badinter al camp d’extermini de Sobibor, on serà assassinat. En un gir de la història, Barbie, que s’havia refugiat a Bolívia, va ser descobert i traslladat a França per ser-hi jutjat mentre Robert Badinter era ministre de Justícia, i havia vist el nom del seu pare en la llista dels que Barbie havia enviat a la mort. Ni en aquest cas, explica Badinter a Les épines et les roses (2011), va desitjar la pena de mort. La família ha de fugir de París i s’instal·la al sud, a prop dels Alps. Viuen a Cognin i, tot i que en el petit municipi saben que es tracta d’una família jueva perseguida, no seran mai denunciats. Robert Badinter, amb nom fals, continua els estudis a l’institut de Chambéry.

Després de la guerra, el jove Robert Badinter es llicencia en Lletres i en Dret el 1948, i passa un any als Estats Units, amb una beca que li permet obtenir a la Universitat Columbia de Nova York un master of arts. De fet, el que el porta a l’altra banda de l’Atlàntic és la vocació per la sociologia. Com a estudiant de lletres a la Sorbona, Badinter seguia els cursos de Georges Gurvitch, qui, segons Paul Cassia (Robert Badinter, un juriste en politique, 2009) veia en el jove Badinter una sòlida esperança de la sociologia francesa.

 

Jurista de recerca i de pràctica

De tornada a França, havia de prendre una decisió sobre el seu futur professional. I l’interès per les ciències socials va quedar en segon pla; el dret va centrar la seva vida. S’inclinava per la docència universitària, però va començar a treballar com a advocat, ingressant al col·legi de París el 1951. Les seves primeres passes les va fer sota la tutela d’Henry Torrès, a qui sempre va considerar el seu mestre. Cal destacar que Henry Torrès va ser el defensor de Francesc Macià quan va ser jutjat a França pels Fets de Prats de Molló, així com d’anarquistes espanyols refugiats a França durant la dictadura de Primo de Rivera.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Badinter va continuar en paral·lel el seu camí cap a l’ensenyament universitari: tesi doctoral el 1952 i agrégation de droit privé el 1962, que el converteix en professor de diverses universitats franceses. Jurista, doncs, de recerca i de pràctica, i serà la seva pràctica com a advocat el que el va fer més conegut. No exactament més popular, perquè Badinter es va donar a conèixer, des de començament dels anys 70, com a activista contra la pena de mort i defensor de criminals homicides per als qui es demanava la pena capital.

Es va donar a conèixer, des de començament dels anys 70, com a activista contra la pena de mort i defensor de criminals homicides per als qui es demanava la pena capital.

La seva família i ell rebien amenaces, i fins i tot van arribar a fer esclatar un petit explosiu al replà de casa seva. Ell mateix ho explica el 2006 quan va publicar un recull dels seus articles: Contre la peine de mort. Ara bé, el que ens permet comprendre millor la seva convicció abolicionista és un text curt que ha esdevingut una mena de clàssic a les facultats de dret franceses, on continua suscitant vocacions d’advocat penalista. Es tracta de L’exécution (1973), i és el relat d’una derrota professional.

Tot comença amb un intent de fuga a la presó de Clairvaux. Dos presos, Roger Bontems i Claude Buffet, entren a la infermeria de la presó i, armats amb ganivets, prenen com a ostatges un funcionari de la presó i una infermera. Reclamen que se’ls faciliti la fugida, però els gendarmes assalten el local. En la confusió, Buffet mata el funcionari, i ho reconeixerà al judici. Mor també la infermera, però, tot i que Buffet admet haver-la apunyalat, assegura haver-la deixat viva.

Bontems, el client de Badinter, refusa categòricament haver utilitzat la seva navalla contra ella, però l’informe pericial que l’exculpava és anul·lat per un error dels tècnics, que van formular consideracions que excedien el que és propi d’un informe científic. El jurat, tot i reconèixer que cap prova no demostrava que Bontems hagués matat la infermera, va condemnar-lo a mort, com a Buffet.

Badinter, al llarg del procés, intentava tranquil·litzar Bontems. Assegurava que no condemnaven mai a mort qui no tingués les mans tacades de sang. Després del veredicte, quan l’única esperança és que el president de la República commuti la guillotina per la cadena perpètua, continua justificant amb el mateix argument l’esperança que vol donar al condemnat. Però el president rebutja la gràcia. I el llibre, sens dubte inspirat per Le dernier jour d’un condamné (1829), de Victor Hugo, descriu la vivència de l’advocat.

El protocol, la burocràcia, regulen els últims moments d’un individu a qui una màquina tallarà el coll. Impressiona com, al darrer moment cal decidir quin dels dos, Bontems o Buffet, ha de morir abans. Qui viu uns minuts més que l’altre; ho han de decidir entre els seus advocats respectius. Com que Buffet sembla més resignat, Bontems serà el primer que passarà per la guillotina. Així creuen que se li evitarà allargar l’angoixa. El 28 de novembre de 1972, de matinada, la ganiveta talla el coll a Roger Bontems. Pocs minuts després, cau sobre el coll de Buffet.

 

Una defensa brillant

A partir d’aquí, com explica ell mateix a L’abolition (2000), Robert Badinter canvia. La seva postura contrària a la pena de mort passa de ser una convicció intel·lectual a convertir-se en una passió militant. I això no el farà ser molt estimat per molts dels seus contemporanis. Els sondeigs de l’època mostraven regularment una opinió pública favorable a la pena de mort. I Badinter no dubtava a assumir la defensa de casos particularment difícils. El més sonat va ser el de Patrick Henry, que havia segrestat i matat un nen de set anys el 1976. La societat francesa va quedar, lògicament, horroritzada.

L’opinió semblava reclamar la mort de Patrick Henry; fins i tot el seu pare admetia que la pena de mort podia estar justificada. Pocs advocats estaven disposats a defensar-lo. Robert Bocquillon, degà del col·legi d’advocats de Chaumont, es va designar ell mateix com a advocat d’ofici, i va demanar la col·laboració de Badinter. La seva brillant defensa va salvar la vida d’Henry, perquè el jurat no va assolir la majoria necessària per a una condemna a mort, i la pena, automàticament, es va convertir en cadena perpètua.

El seu èxit com a abolicionista arriba quan és nomenat ministre de justícia pel president Mitterrand, que assumirà durant la campanya electoral l’abolició de la pena de mort, manifestant públicament que ho fa amb plena consciència que l’opinió pública és majoritàriament favorable al manteniment de la guillotina. Badinter arriba a l’Assemblea Nacional la tarda del 17 de setembre de 1981. A Le Figaro, aquell dia, la portada porta, a cinc columnes, el resultat d’una enquesta: 62 % a favor de la pena de mort, i 32 % en contra.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El seu èxit com a abolicionista arriba quan és nomenat ministre de Justícia pel president Mitterrand.

Però Robert Badinter comença sense por el seu gran discurs, que ha preparat curosament ell mateix, sense cap intervenció dels seus col·laboradors. No té por; la seva família i ell fa anys que reben amenaces, i comença una intervenció memorable, que figura a les antologies dels discursos parlamentaris del segle XX: «Senyor president, senyores i senyors diputats, tinc l’honor, en nom del president de la República, de demanar a l’Assemblea Nacional l’abolició de la pena de mort a França.» Els vídeos mostren la passió de l’advocat, la pedagogia del professor i l’eloqüència del parlamentari. L’Assemblea Nacional, sense sorpreses, canviarà el Codi Penal, i la guillotina no tacarà mai més de sang els patis de les presons franceses.

En una època en què el populisme s’atreveix a menystenir els drets humans en nom de la democràcia, l’exemple de Badinter, permet mantenir l’esperança.

Ja gran, Badinter es va presentar a París a l’auditori de Science-Po per fer una lliçó sobre l’abolició, que es pot trobar a YouTube. Al final, va confessar que no es feia il·lusions sobre la naturalesa humana: havia viscut els horrors del nazisme. Però va afegir immediatament que, com el seu estimat Victor Hugo, s’oposava a la pena de mort per una raó: perquè negava a les persones la possibilitat de canviar i ser millors.

 

Republicà, laic i jueu

Arran de la seva mort el 9 de febrer de 2024, els seus amics han recordat que es definia com a republicà, laic i jueu, per aquest ordre. Els seus pares van emigrar a França perquè hi veien un país on l’antisemitisme trobava una forta resistència social, basada en els valors republicans. Amb la seva dona, Élisabeth, va escriure una magnífica biografia de Condorcet (Condorcet, un intellectuel en politique, 1988). En aquest personatge, republicà, defensor dels drets de les dones i contrari a l’esclavatge, que es va oposar a l’execució de Lluís XVI i va ser assassinat pels jacobins, hi veiem allò que movia Robert Badinter. Aquesta convicció, alhora racional i apassionada, el situa en la línia de la millor tradició política francesa.

El seu nom acompanyarà al Panteó els de Victor Hugo, Jaurès, Voltaire i Zola, entre altres, i no hi desentonarà. En una època en què el culte a la identitat comunitària posa en dubte l’universalisme dels drets humans, i quan el populisme s’atreveix a menystenir-los en nom de la democràcia, l’exemple de Badinter, permet mantenir l’esperança.