La campanya electoral de les eleccions generals que van tenir lloc el passat 23 de juliol va tenir un desenvolupament peculiar. La convocatòria es va decidir apressadament després dels mals resultats per a les esquerres en les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig. El PP va avantatjar el PSOE en tres punts a les municipals, Podemos es va enfonsar i tot això va culminar, gràcies a la formació de coalicions entre PP i Vox, en un canvi de govern en múltiples comunitats autònomes. Durant les dues primeres setmanes després del 28 de maig, Sumar, la nova marca a l’esquerra del PSOE, va haver de pitjar l’accelerador i resoldre en poques setmanes un complex procés intern de constitució. Al seu torn, el PSOE semblava despistat, sense trobar ni una explicació clara del que havia passat, ni un missatge útil que li permetés reconnectar amb els seus votants.

Enmig d’aquesta mena d’atordiment general, el 12 de juny, José Luis Rodríguez Zapatero va ser entrevistat per Carlos Herrera a la cadena COPE. La seva intervenció va produir un gran enrenou a les xarxes socials. Zapatero va trobar el to precís que va marcar la resta de la campanya del PSOE. Va aturar en sec les falques habituals de la dreta i va capgirar les crítiques amb les quals s’havia martellejat l’Executiu durant quatre anys, centrades en els acords amb els partits independentistes catalans i bascos.

En comptes d’avergonyir-se’n, o d’intentar minimitzar la qüestió, com fins aleshores havien fet els socialistes, va fer una defensa directa del que s’havia fet, explicant les raons d’aquests acords i les seves conseqüències beneficioses per al país. Zapatero va demostrar que es podia parlar del problema territorial i nacional apel·lant a arguments democràtics i inclusius. Ho va repetir en moltes altres entrevistes i intervencions i va aconseguir que l’esquerra deixés d’estar a la defensiva. La dinàmica de la campanya va començar a canviar a partir d’aquell moment.

La participació de Zapatero en la campanya del 23-J va significar la seva rehabilitació política definitiva entre la ciutadania progressista, sigui en la socialdemocràcia o més a l’esquerra. La seva figura com a expresident s’ha engrandit (sobretot en contrast amb el paper emmurriat de Felipe González) i ha passat a ser un referent per a moltes persones. Enfront de l’argumentari prefabricat que manegen tants polítics, el seu discurs no es limita a la conjuntura i apel·la sense cautela als principis ideològics i democràtics sobre els quals es va sostenir la seva gestió de govern.

En aquest sentit, crec que hi ha bones raons per afirmar que, de tots els presidents que hi ha hagut des de la mort de Franco, Zapatero destaca per haver estat el que més seriosament s’ha pres els ideals democràtics en l’exercici del poder. Encara més, diria que amb el pas dels anys aquest tret s’ha anat accentuant, fins al punt que avui encarna un cert radicalisme democràtic, no solament més visible i explícit que al principi, sinó també més ben articulat. Precisament per això, ja no ho ha de fer explícit, ni posar-hi etiquetes, com feia en els seus primers temps quan parlava del fort influx del republicanisme en el que va anomenar el «socialisme dels ciutadans»; les seves paraules i els seus actes són ara prou expressius per no necessitar cap bastida.

Va ser extremament controvertida la decisió de Rodríguez Zapatero de donar suport a la reforma de l’Estatut català.

Voldria subratllar que aquest compromís indestructible amb els principis democràtics (que molts van confondre amb un «bonisme» ingenu) és independent de les valoracions que cadascú pugui fer, des de la seva posició ideològica, de la gestió com a president del govern en matèria de polítiques públiques, assumpte en el qual no entro en aquest article i que he tractat en altres ocasions amb cert detall (per exemple, en el meu llibre breu Años de cambios, años de crisis, Catarata, 2012). En aquesta ocasió, em limitaré a fer un repàs sumari de quatre elements que il·lustren el seu esperit democràtic.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Respectuós amb els seus rivals

En primer lloc, hi ha una qüestió de formes. Zapatero sempre ha estat respectuós amb els seus rivals (el seu famós talante). No utilitza mai l’insult ni la desqualificació i va aguantar atacs duríssims sense alterar-se. Ell i el seu partit van sofrir el segon episodi seriós de crispació política (el primer va ser el de l’última legislatura de Felipe González i el tercer el que té lloc actualment contra Pedro Sánchez). Ni el to displicent que utilitzaven amb ell Mariano Rajoy i els seus col·laboradors més pròxims (Ángel Acebes i Eduardo Zaplana), ni la cataracta de barbaritats que es proferien contra ell en els mitjans van aconseguir que perdés les formes. Sempre ha considerat essencial preservar la dimensió deliberativa de la democràcia. Per aquest motiu no volia enfangar el debat, per molt joc brut que hi hagués, i que, en general, prengués mesures per reforçar el paper del Parlament i els mitjans públics de comunicació. De fet, va ser el primer president que va aconseguir despolititzar i professionalitzar aquests mitjans, enfront de la manipulació anterior i posterior.

En segon lloc, durant la seva etapa de govern no es van produir escàndols de corrupció com els que van acompanyar la trajectòria dels seus antecessors (Felipe González, José María Aznar) i els seus successors (Mariano Rajoy). En la mateixa línia, no hi va haver conflictes institucionals seriosos o, en la mesura en què n’hi va haver (com la no renovació del Consell General del Poder Judicial o el Tribunal Constitucional), no van ser responsabilitat de Zapatero, sinó del Partit Popular (tal com ha passat durant el mandat de Pedro Sánchez amb el bloqueig del Consell).

En tercer lloc, Zapatero va enfortir la dimensió cívica de la democràcia, creant drets nous a través de nombroses lleis que van cridar l’atenció fora de les nostres fronteres. Així, es va aprovar la llei de matrimoni homosexual, es va reformar la llei de l’avortament, es van fer els primers passos en els drets de les persones trans, es va avançar significativament en les polítiques d’igualtat de gènere (el seu va ser el primer govern paritari de la democràcia) i es va crear el sistema d’ajuda a la dependència. La filosofia era clara: les desigualtats són multidimensionals, van més enllà dels ingressos de cadascú, i cal corregir-les no solament mitjançant despesa social, sinó també a través de drets (predistribució) que facin possible un exercici ple de la ciutadania.

 

Democràcia inclusiva

En quart lloc, Zapatero ha estat el president que més lluny ha anat en l’empresa de construir una democràcia inclusiva, enfront de la visió legalista i procedimental que és dominant a Espanya. En coincidència amb les tesis defensades per Robert Fishman sobre el dèficit d’inclusivitat en el nostre sistema polític (vegeu el seu llibre Práctica democrática e inclusión, Catarata, 2021), Zapatero va abordar els problemes territorials i la qüestió nacional amb un esperit integrador i respectuós de la diversitat.

En aquest sentit, el capítol més difícil i pitjor comprès de la seva gestió va ser l’obertura d’un procés de pau amb ETA després de tres anys sense atemptats mortals. Davant d’una organització terrorista en hores baixes, Zapatero va creure que es podia accelerar el procés mitjançant el diàleg. Encara que les converses es van frustrar aviat amb l’atemptat de la T4 el desembre del 2006, el fet mateix que l’Executiu emprengués un camí polític va ser decisiu per introduir una contradicció insuperable entre ETA i el seu braç polític que es va acabar resolent a favor del segon.

El lector maliciós podria pensar que les meves paraules estan esbiaixades o contaminades per la relació amb Rodríguez Zapatero que a vegades se m’ha atribuït.

El 20 d’octubre de 2011, unes setmanes abans de les eleccions generals que donarien la victòria per majoria absoluta al PP, ETA va anunciar l’abandó definitiu de la violència, probablement la satisfacció política més gran de Zapatero al capdavant del Govern. El procés de pau va ser objecte de crítiques duríssimes per part de la dreta política, mediàtica i intel·lectual. Es va anunciar la fi de l’Estat de dret, la victòria d’ETA, la venda de Navarra, la traïció als morts i altres falsedats no menys delirants. No obstant això, vist amb certa perspectiva, resulta evident que no hi va haver cessions substantives i que el diàleg va servir per enfortir els partidaris de les vies polítiques en el si d’ETA.

També va ser extremament controvertida la decisió de Zapatero de donar suport a la reforma de l’Estatut català. La dreta va fer tot el que va poder per torpedinar la reforma, fins al punt que va arribar a recollir signatures en contra per tot Espanya. De nou, molts ho van veure no com un intent d’aprofundir en la integració de Catalunya, sinó com una cessió inacceptable davant dels nacionalistes que posava en risc la unitat d’Espanya. Cal pensar que si no s’hagués «raspallat» tant l’Estatut i la dreta no hagués alterat mitjançant procediments espuris la composició del Tribunal Constitucional, es podria haver evitat el conjunt de desgràcies polítiques que van venir després: la sentència limitadora del Constitucional, la posada en marxa del procés i, en última instància, la greu crisi constitucional que es va viure la tardor del 2017.

Es podrien esmentar moltes altres mesures orientades pel mateix esperit, des de les conferències de presidents autonòmics fins a la supressió del delicte de referèndum il·legal, que el govern d’Aznar havia introduït en resposta al pla Ibarretxe. Tot això es va traduir, per exemple, en una reducció notable dels litigis territorials davant del Tribunal Constitucional.

Al marge del grau d’acord que cadascú pugui tenir amb totes aquestes mesures i iniciatives, el que m’importa destacar és que totes estaven guiades per un fort impuls d’aprofundiment democràtic. En el seu moment l’establishment del país no ho va voler reconèixer i es va criticar acerbament el president. Que més d’una dècada després s’hagi produït una reconciliació entre Zapatero i l’opinió pública progressista mostra que, fins a cert punt, va ser un president avançat al seu temps pel que fa al compromís democràtic. El seu discurs actual no ha canviat, si bé potser s’ha tornat més rotund i radical, però ara es troba amb una comprensió ciutadana més àmplia. Si avui exerceix una autoritat moral com a expresident és justament perquè són molts els que perceben que, en efecte, Zapatero intervé en els debats públics a partir d’uns principis democràtics ferms.

 

Un aclariment personal

Encara que no m’agrada acabar així, crec convenient tancar aquest text amb un aclariment personal. El lector maliciós podria pensar que les meves paraules estan esbiaixades o contaminades per la relació amb Zapatero que a vegades se m’ha atribuït. Aprofito aquestes línies per aclarir que no he treballat mai per a Zapatero o el seu Govern, ni he estat el seu assessor, àulic o no, ni mai no m’ha demanat papers, ni he participat en l’elaboració dels seus discursos, ni res de semblant. És cert, però, que el conec personalment i hem conversat unes quantes vegades. Escric en to positiu sobre la seva tasca no perquè soc amic d’ell o n’estic a prop, sinó a l’inrevés: pel fet que aprecio i agraeixo la seva defensa dels ideals democràtics, la seva figura em resulta digna d’admiració.