El deure de la política és expandir l’espai que la societat civil necessita per tenir plenitud, i que –segons la proposta de Michael Oakeshott– sigui una gran conversació que protegeixi la comunitat civil dels seus enemics externs i dels desordres interns. Més enllà, com deia Roger Scruton (1944-2020), depenem del reialme de les coses sagrades, que no és imprescindible que provinguin d’una font transcendent. Scruton, partidari del Brexit, era ben possiblement el filòsof britànic més continental, a les antípodes del positivisme lògic i l’anàlisi del llenguatge, més aviat eixorc.

Entre dos segles, el pensament filosòfic de Scruton cada vegada té més penetració i validesa perquè, tot i el prolongat rebuig per part de la pandèmia de la correcció política, respon a la vida i l’experiència històrica, a la bellesa i la integritat moral. No és tan sols que un conservador com Burke expliqui el nostre segle millor que Marx: la clau és la diferència entre la societat oberta i la planificació totalitària.

Scruton sostenia que la persona ha de ser considerada «una entitat emergent, arrelada en el ser humà però part d’un ordre distint al biològic». L’espècie humana no pot ser explicada biològicament «sinó fent essencialment referència al conjunt de reaccions interpersonals». No podem ser lliures sense el lligam entre generacions, entre els vius, els morts i els que encara han de néixer perquè una societat civil té per arrels la confiança.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Llibertat, responsabilitat, confiança: institucions, lleis, disciplina moral. Molt més conservador que liberal, Scruton no veu alternativa a l’economia de mercat però no creu que un homo oeconomicus pugui substituir la persona ni que les lleis dels mercats siguin indeclinables quan parlem de la vida simbòlica dels homes. Per això defensava el principi de subsidiarietat.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.