Poeta de la diàspora cubana

L’escriptor Rolando Sánchez (Holguín, Cuba, 1959) va ser fundador, el 1993, a l’Havana, del grup Diáspora(s), com també de la revista que porta el mateix nom. A la seva illa natal va publicar cinc llibres (Collage en azul adorable, Cinco piezas narrativas, La noche profunda del mundo, Derivas i Escrituras) i se li va concedir el Premi Nacional de la Crítica de Cuba el 1993 i el 1994. Tres anys després es va exiliar a Barcelona. A Espanya ha publicat els brevíssims relats d’Historias de Olmo –aquest Olmo és una mena de monsieur Teste caribeny, assetjat per delators i policies–, el dietari Cuaderno de Feldafing (tots dos a Siruela) i els poemes de Cuaderno Blanco (Linkgua). Actualment viu a Sabadell. L’hi vam anar a trobar amb motiu de la publicació recent dels seus assajos per l’editorial nord-americana Casa Vacía, sota el títol La condición literaria.

Com va entrar en el món de la literatura?

Des de petit llegia bastant. És curiós, perquè la meva vida transcorria als carrers del barri, a casa i a l’escola. I de cada lloc vaig rebre, suposo, alguna lliçó. El carrer era una mica per vagarejar, jugar amb els amics a pilota (a base-ball o beisbol), patinar Serrano avall, que era un carrer inclinat, i ser perseguits per altres grupets del barri o bé perseguir-los.

Per posar-li un exemple, tenia un amic d’uns sis anys; li deien El Mexicano perquè corria la llegenda fosca que tenia un pare mexicà molt ric que els havia abandonat. Al Mexicano ara el cuidava la seva àvia Concha, una espècie de santa, que literalment la feia parar boja, i perquè el net no se li escapés a robar i a perdre’s amb les colletes del barri, l’àvia li lligava un peu amb una cadena a la reixa d’una finestra del portal, i des d’allí el Mexicano em cridava bramant.

I per què el cridava a vostè?

Bé, en realitat jo era l’únic que jugava amb ell. D’altra banda, a la vorera del davant hi vivia una família que va tocar el dos a Espanya en aquells anys, els 60… I el fill, Fernandito, tenia una biblioteca petita i suculenta amb llibres de Jules Verne i molts altres, que jo anava llegint i rellegint (vaig llegir i rellegir L’illa misteriosa i una caterva d’excel·lents clàssics presumptament «infantils»).

La meva mare era cantant soprano i popular, i tenia molta empenta i m’animava a llegir. A classe, d’altra banda, vaig tenir dues mestres molt bones, crec, que ja ho eren des dels anys 50, és a dir, abans del 1959. Una d’elles portava en una bossa, dos dies a la setmana, una col·lecció de llibres molt petits, i ens els repartia en els horaris de lectura silenciosa.

Un altre aspecte que m’agradava era anar amb el meu pare a la seva fàbrica, El Miño, on rondava per un terra cobert de sang de porcs i caps de bestiar entre desenes d’obrers, la majoria dels quals eren del lumpen de l’Havana. En fi, no em puc queixar en general. Ja en aquells anys, jo volia ser o músic o arquitecte o coses similars. Als nou anys vaig tenir l’oportunitat de llegir a casa d’una tia a Centro Habana, Els mots, de Sartre, i crec recordar que La metamorfosi de Kafka, etc. I en aquells anys em vaig aferrar a la idea d’escriure algun dia.

Però amb aquesta idea, com és que va estudiar química industrial?

Als onze anys vaig anar a parar a una escola militar, on se suposava que arribaria a ser possiblement enginyer, o pilot, o qui sap què, per descomptat en el camp militar.

No el veig gaire marcial. Quant de temps va estudiar en aquesta escola militar?

Vaig estar-hi dos anys, no em va agradar gaire marxar com un possés des que ens feien llevar a les sis del matí fins al vespre. D’aquí vaig anar a acabar, suposadament, la Secundària (aquí seria l’ESO), i un any després els meus pares van decidir que era millor que em matriculés a l’Institut de Química de l’Havana, on en quatre anys em vaig graduar com a tecnòleg, vaig anar a treballar a la fàbrica on havia fet la tesi, i al cap d’un any em «va cridar» el servei militar. Allí vaig servir la Pàtria. No n’hi havia dubte, en un país on viure i morir per la Pàtria és una tradició excelsa…

Em vaig iniciar en la literatura cap als vint-i-dos anys, quan encara feia el servei militar com a especialista en Defensa Química. Va ser curiós, perquè vaig començar a visitar pel meu compte la biblioteca de Casa de las Américas, i allí em vaig quedar sorprès amb la lectura de Borges, Cortázar, Onetti i desenes d’escriptors molt bons i estranys de l’Amèrica Llatina, com Macedonio Fernández, Felisberto Hernández, Roa Bastos, José Lezama Lima, i així.

Vaig escriure alguns contes breus, fins que em va satisfer especialment un conte dedicat a Kafka, i així va començar la cosa. Uns anys després vaig publicar un llibre amb la poesia i un altre amb els relats. El de poesia va rebre el Premi Nacional de la Crítica i això em va ajudar una mica a situar-me en el «camp literari cubà».

Vivíem una mena de comunisme ambivalent, provinent de la «revolució» i el pes d’un Estat totalitari a l’estil rus. Un còctel meravellós de batusses tercermundistes, quasiromanticisme injectat, KGB tropical, Partit Únic, misèria gradual per la desaparició innombrable de vaques cubensis, collites malmeses de cafè i patata, imaginari comunista importat dels manuals de filosofia marxista russos (com el Konstantinov, la reinterpretació més estúpida de Marx que he llegit mai), els possessos com Fidel Castro i Ernesto Guevara exportant la «revolució» a incòmodes terres d’Àfrica i Amèrica Llatina, etcètera, etcètera.

Més endavant, vaig organitzar una mica el grup i la revista literària Diáspora(s) a l’Havana, desvinculat completament de les institucions estatals, amb una proposta d’escriptura entre modernista i avantguardista (en el sentit literari i en contradicció amb el cànon oficialista). Com li deia, vaig tenir l’oportunitat de llegir els escriptors llatinoamericans que he esmentat, i això va enllaçar bastant bé amb el que jo intuïa que havia de ser la literatura.

Suposo que era una mica diferent del que trobava en el seu entorn.

Sí, a Cuba en aquells anys hi havia dues tradicions literàries bàsiques, derivades de la tradició insular i del totalitarisme insular: el realisme, que intentava inserir-se entre la ficció nord-americana i una mena de moralisme travessat per la pressió ideològica, la qual cosa produïa un tipus de ficció emparentada amb el «realisme socialista».

D’altra banda, un corrent que volia ser transcendental o transcendentalista –recorda que dos dels nostres grans narradors són Alejo Carpentier i José Lezama Lima, que van crear la seva obra des d’un barroc que tenia a veure amb els Segles d’Or a Espanya–, però sense la potència d’aquests dos escriptors cubans, la qual cosa va donar lloc a un barroquisme buit, que consistia més aviat en cadenes de metàfores des d’un jo líric.

Per això m’alegro de la «lliçó» de Jorge Luis Borges, Cortázar, Onetti, Felisberto Hernández, Macedonio Fernández i poetes com Octavio Paz, César Vallejo, Vicente Huidobro, el mateix Lezama, i altres poetes, novel·listes i contistes. El que passa també és que, a Cuba, l’avantguarda, o les avantguardes, havien estat molt fluixes, irrellevants, excepte l’absurd (?) tan genuí del gran contista i poeta cubà Virgilio Piñera.

I a més, tal vegada per ser una illa (l’insular necessita crear una extensió, un nou imaginari), la nostra generació apel·lava constantment a una lectura àvida de la tradició d’altres països com França (Mallarmé, Rimbaud, Stendhal, etc.), Rússia (Txékhov, Pilniak, Dostoievski, Gógol, Platonov, Daniïl Kharms), els centreeuropeus (des de Kafka i Hasek a Thomas Bernhard), la poesia tradicional xinesa, la poesia i la prosa dels Segles d’Or espanyols, la poesia nord-americana (Pound, Williams, Wallace Stevens, Hemingway). I així.

Petrosian és potser un Kafka asiàtic, fins i tot cabalístic, perquè les seves jugades/lletres amaguen un secret només per a iniciats.

Em vaig proposar aleshores una escriptura entre seriosa i irònica, absurda i més o menys exacta, paròdica i, tanmateix, per què no, lleugerament metafísica, buscant certs tons en els contes i els poemes, tons i temes i estructures que intentaven salvaguardar el que és individual, l’acte personal de l’escriptura i, alhora, el que és impersonal segons Eliot. Prefereixo llavors el poema i els relats molt breus, potser perquè s’avenen amb els meus límits i al desig de concentració tant del vers com de la prosa, amb l’afegit que no fossin fragments, sinó concentracions o cristal·litzacions més o menys autònomes.

Quan va decidir exiliar-se i com va ser el procés per aconseguir-ho? Crec que va ser en un d’aquells moments en què el règim castrista «deixa anar llast», es desempallega de cop d’una sèrie d’elements adversos i potencialment conflictius…

I aquí van començar de debò, molt de debò, els problemes, perquè a Cuba estava penat amb anys de presó i «mort civil» qualsevol edició autònoma de llibres i revistes. A més, havia publicat dues cartes obertes de denúncia al règim cubà. Ja cap al 1996 vaig haver de triar entre sortir de Cuba o ingressar al calabós, i totes dues idees no em disgustaven del tot, però vaig triar la menys traumàtica. El 1995 vaig tenir una conversa (interrogatori) de tres horetes amb dos coronels del KGB cubà. I em vaig dir: has de marxar ja o triar entre el martirologi tradicional cubà o senzillament escriure. I el 1997 vaig poder sortir per assistir a un esdeveniment de poesia a París, i d’allí vaig viatjar fins a Barcelona.

Va arribar a Barcelona com a beneficiat del programa de ciutats refugi per a escriptors perseguits. Podent triar altres ciutats, com París, per què va triar aquesta?

Vaig triar Barcelona perquè a París, tot i que em va agradar (hi vaig viure durant sis mesos, anys enrere) no vaig veure les coses gaire clares. I com que sempre havia sentit parlar de Barcelona com a ciutat encantadora en l’àmbit literari i en general, vaig decidir que era el lloc. Fins i tot havia rebut la proposta d’altres ciutats com Venècia i Viena. Però Barcelona em cridava l’atenció, i s’hi va afegir el fet que els meus dos fills i la meva dona, pel tema de la llengua i determinades coses en comú, preferien aquesta ciutat. També rebria el suport del Partit Socialista de Barcelona (PSC), que governava la ciutat fins que es va produir el nefast infern nacionalista.

PUBLICITAT

Crec que la primera impressió va ser bona. Es van instal·lar en un pis de la Ronda de Sant Antoni, oi?

Sí, un pis vell però acceptable, que em recordava els pisos de Centro Habana i Habana Vieja, on vaig viure els últims vint anys abans de sortir. El Raval o Ciutat Vella em va fascinar. Aquella roba d’allò més usada penjant com «lentes llàgrimes brutes» (Neruda) dels balcons, els carrerons estrets, l’encreuament de filipins, pakistanesos, llatinoamericans, catalans, xinesos adulterats o no, què sé jo… I l’olor persistent de menjar. Quina cosa, no? L’esperit pot estar conformat d’aquestes coses trivials, com d’encanteri.

Es penedeix d’haver vingut aquí, va ser una gran decepció, o creu que va ser un encert?

No ho sé encara. El que em va decebre, i fins i tot em va sorprendre una mica, encara que ja es veia venir, va ser el raptus nacionalista emprès pel mateix govern català i un parell d’associacions presumptament civils, és a dir, un complot petit i irredempt mal executat. Encara no entenc com se’ls va ocórrer un coup d’état així… No havien estudiat Lenin, Stalin i Fidel Castro? Ells sí que eren mestres del crim!

Ha tingut cops de molt mala sort a Espanya. Va emmalaltir i va morir la seva dona. Vostè es va posar greument malalt. La seva «carrera literària», com a poeta i narrador, que es va anunciar magníficament amb Historias de Olmo i Cuadernos de Feldafing, ha passat per nombroses adversitats. És així?

Sí. La mort de la meva dona va ser un cop que fins a cert punt va colpir tota la família, els meus fills i jo. En certa manera, a vegades ho veig (fixi’s com és la ment) com el «peatge» real i simbòlic del regal que va ser sortir de l’infern cubà. La meva dona era molt jove i li encantava la vida, pur desig alegre de viure (era descendent de gallecs instal·lats a Cuba, era sinònim d’aquesta joie de vivre, gallecs establerts des dels seus poblets i que van treballar molt dur a Cuba i ara formen, també com jo, part de la diàspora; uns van marxar al Canadà, altres als Estats Units). Jo vaig estar malalt puntualment, però ja no. En fi, l’atzar juga males passades. I bones. Però, qui és el senyor que tira els daus? Déu? O un mecanisme tan absurd com Déu.

En aquests moments Cuba està vivint un moment espantós, es manté la repressió dels drets humans i la població voreja la fam, però sembla que, a Espanya, no li importi gaire a ningú… o no tant com fa uns anys. Per què passa això?

Cuba ja no està de moda. Si, a això, s’hi afegeix que l’enfonsament ha estat colossal i que la immoralitat ha rellançat una misèria i un control policial despietats, ja la gent no s’ocupa ni es vol ocupar de Cuba… Ara com ara, ha deixat de ser interessant. I cal sumar-hi l’administració de les «culpes» diverses de l’esquerra, que no sap exactament què fer amb els seus mites.

El que impera a Cuba és, repeteixo, un Estat policial amb una economia que roba als ciutadans la propietat i la lliure actuació en aquest camp; així, les castes de militars i membres del Partit i altres claques parasitàries són els que tenen els diners i la gestió econòmica, un despotisme de pacotilla que va aniquilant físicament i mentalment els cubans.

Preveia la possibilitat que el règim sobrevisqués a Fidel Castro?

Sí, i aquesta va ser una de les raons per les quals vaig decidir marxar de Cuba. És clar que en algun moment podia caure aquella panòplia, però també això pertany al mal atzar. A Cuba, les estructures mentals, sentimentals, materials i polítiques han estat profundament trastocades al llarg dels seixanta anys de l’anomenat període revolucionari. I això o bé es derroca per un cop més o menys casual fruit d’una revolta massiva o militar, o pot durar bastant de temps.

Els mecanismes repressius durant els últims seixanta anys s’han estructurat en la consciència mateixa del cubà, en les seves relacions paranoiques amb altres cubans (veïns i companys de feina i, fins i tot, familiars) que s’autovigilen i et vigilen. Després hi ha la pressió de mecanismes més tradicionals, com la policia, les brigades paramilitars, el Ministeri de l’Interior amb la seva xarxa de xantatges i xantatgistes, l’Exèrcit, la nomenclatura. Això cal viure-ho, no somiar-ho, per tenir una idea més o menys inquietant del teu lloc i del que t’espera. Com no has de treure els teus fills d’allí? És un acte elemental.

És un as dels escacs. Aquest joc és per a vostè tan apassionant com la literatura? Com va començar aquesta passió?

Vaig començar a jugar a escacs cap als catorze anys, massa tard en el món competencial, tot i que ho vaig rebre i ho vaig alimentar amb avidesa. És un joc apassionant. Recorda quan vostè i jo ens assèiem en una de les tauletes d’escacs a l’Ateneu Barcelonès del carrer Canuda mirant partides alienes?

Sí, bé, més aviat vostè jugava i jo mirava.

Després, a poc a poc, un cop establert el rumb en la literatura, em vaig adonar que els escacs, les seves estructures, la seva dinàmica autopoiètica, el ritme i els tons de les fases de la partida, els plans estratègics i les jugades tàctiques, les solucions de continuïtat lògiques o abruptes, tenien alguna cosa a veure amb els processos de l’escriptura. Fins i tot vaig començar a veure com s’entreteixien els escacs en els contes, els poemes i les novel·les.

És una idea interessant que lliga aquestes dues passions seves. Pot posar-ne un exemple?

Els estils de José Raúl Capablanca, Tigran Petrosian i Anatoli Kàrpov són molt posicionals. Hi ha certa calma o serenitat. I una lògica simple i alhora singular, és a dir, que té a veure amb l’esperit personal d’aquests jugadors genials. Kàrpov, per exemple, té un estil posicional, però d’alta pressió envolupant, per això el solien anomenar l’estil de serp pitonissa. Potser aquí hi ha alguna cosa de proustiana, lenta, circumval·lacions o anells que t’estrenyen. Petrosian, a la seva manera, també, encara que en ell hi ha una activitat gairebé secreta per als rivals, perquè el seu joc causa «estranyesa». Petrosian és potser un Kafka asiàtic, fins i tot cabalístic, perquè les seves jugades/lletres amaguen un secret només comprensible per a iniciats. Petrosian era armeni, i potser al darrere hi ha subjacent la seva cultura oriental.

Sona molt bé. I el seu compatriota, Capablanca, amb quin escriptor el lliga?

Capablanca és com un Txékhov o el millor Hemingway: claredat, lògica, espontaneïtat aclaparadora, contrapunt entre diàleg breu i descripcions breus i una mena de rectitud d’un extrem a l’altre. Limpidesa. Rapidesa. Garcilaso de la Vega? I, d’altra banda, tenim els grans Alekhin i Kaspàrov. Jugadors d’atac, el principi de joc dels quals és una pressió extremament dinàmica com la d’una olla de pressió que t’explotarà davant dels nassos. Llarguíssimes combinacions calculades des de la intuïció i la comptabilitat. Una rapidesa agressiva, brusca i alhora metòdica. Energia pura. El tauler és un forn. Potser com la literatura d’un Stendhal, un Pound o un Joyce. Quevedo i Góngora? Encara que el barroc de Góngora és més de l’estil de Kàrpov i Petrosian, un barroc de viaranys aspres, una màquina de conceptes entrellaçats amb les imatges… El cubà José Lezama Lima tant en prosa com en vers. També els genis de Robert Fischer (un dels poetes que a vostè li agraden més, l’espanyol del Segle d’Or Aldana, poeta i militar?) i Magnus Carlsen, màquines de jugar on els algorismes pertanyen alhora al combat directe i a les combinacions i a una lògica fèrria, posicional, flaubertiana. En fi, ja sap vostè que els imaginaris que posseïm i que ens posseeixen també són constructes, tot i que molt i molt seriosos.

Té algun projecte entre mans? Segur que és un nou llibre.

Estic reunint els relats en un llibre. No em refereixo als relats molt breus, sinó als breus en comparació amb la longitud més o menys establerta d’un conte curt. Aquí coincideixen contes lents, o mesurats, i contes bruscos, que sorgeixen d’una pulsió ràpida. També m’han demanat de l’editorial Linkgua una espècie d’antologia personal, que reuneixi relats, petits assajos i poemes. I encara estic revisant l’edició més o menys definitiva dels poemes, que com hem vist ha de sortir en alguna editorial de Mèxic, sigui Querétaro o en una altra, o en l’editorial Casa Vacía, on ja es va publicar el llibre La condición totalitaria. També corregeixo i aprofundeixo en un parell de novel·les breus, el procés de les quals és més lent. I persisteixo en nous plans de lectura…

Què vol dir? Planifica les seves lectures?

Bé, repeteixo velles pulsions, però fa uns anys que aprofundeixo una miqueta en els llenguatges castellans, a partir d’unalectura més atenta dels prosistes i els poetes espanyols del XVI i el XVII, i de poetes i prosistes hispanoamericans com César Vallejo, Rubén Darío, Borges, José Lezama Lima, Herrera i Reissig, León de Greiff, Juan Carlos Onetti, etc.

A més intento rellegir amb més calma Thomas Mann, Robert Musil, Robert Walser, Thomas Bernhard, La cartoixa de Parma de Stendhal, Les palmeres salvatges de Faulkner, la traducció de Borges que crea una mena de nova llengua literària en castellà. Contistes nord-americans del segle XIX i XX, des de Melville i Poe fins a Hemingway, Eudora Welty…

En fi, cal tenir cura de l’esperit, per això convé llegir per enèsima vegada Crim i càstig, a vegades és bo creure que ets tu qui fa destralades i et trobes amb el no-res. També intento dormir, perquè soc insomne, i no solament dormo per iniciar-me en la mort, sinó per somiar. A vegades somio que la meva ombra es desprèn de mi i se’n va a passejar. Vostè què creu? Són problemes de realitat? Són problemes de llenguatge?

Els «problemes de llenguatge», precisament, els va glossar Rolando Sánchez Mejías en un poema que ha estat corregint aquests anys i la versió del qual, fins ara inèdita, reproduïm.

PROBLEMAS DEL LENGUAJE

Yo que tú
no hubiera esperado tanto.

Esperabas que yo fuera
a la cita donde hablarías de la palabra dolor.
De allá para acá
(el tiempo corre, querida,
el tiempo es un puerco veloz
que cruza el bosque de la vida!)
han pasado muchas cosas.

Entre ellas
la lectura de Proust.
(Si me vieras.
Soy más cínico más
gordo y
camino medio lelo
como una retrospectiva de la muerte.)

Yo que tú no hubiera esperado tanto
y me hubiera ido con aquel que te decía
con una saludable economía de lenguaje:
cásate conmigo.

(Ahora me esperas. Y yo
no sabría decirte nada
y tú
sólo sabrías hablar
y hablar
de la palabra dolor)

Cuando supe que el lenguaje
era una escalera para subir a las cosas
(uno está arriba
y no sabe cómo bajar
uno está arriba
y se las arregla solo)
decidí no verte más.