Poeta de la diàspora cubana

L’escriptor Rolando Sánchez (Holguín, Cuba, 1959) va ser fundador, el 1993, a l’Havana, del grup Diáspora(s), com també de la revista que porta el mateix nom. A la seva illa natal va publicar cinc llibres (Collage en azul adorable, Cinco piezas narrativas, La noche profunda del mundo, Derivas i Escrituras) i se li va concedir el Premi Nacional de la Crítica de Cuba el 1993 i el 1994. Tres anys després es va exiliar a Barcelona. A Espanya ha publicat els brevíssims relats d’Historias de Olmo –aquest Olmo és una mena de monsieur Teste caribeny, assetjat per delators i policies–, el dietari Cuaderno de Feldafing (tots dos a Siruela) i els poemes de Cuaderno Blanco (Linkgua). Actualment viu a Sabadell. L’hi vam anar a trobar amb motiu de la publicació recent dels seus assajos per l’editorial nord-americana Casa Vacía, sota el títol La condición literaria.

 

Com va entrar en el món de la literatura?

Des de petit llegia bastant. És curiós, perquè la meva vida transcorria als carrers del barri, a casa i a l’escola. I de cada lloc vaig rebre, suposo, alguna lliçó. El carrer era una mica per vagarejar, jugar amb els amics a pilota (a base-ball o beisbol), patinar Serrano avall, que era un carrer inclinat, i ser perseguits per altres grupets del barri o bé perseguir-los.

Per posar-li un exemple, tenia un amic d’uns sis anys; li deien El Mexicano perquè corria la llegenda fosca que tenia un pare mexicà molt ric que els havia abandonat. Al Mexicano ara el cuidava la seva àvia Concha, una espècie de santa, que literalment la feia parar boja, i perquè el net no se li escapés a robar i a perdre’s amb les colletes del barri, l’àvia li lligava un peu amb una cadena a la reixa d’una finestra del portal, i des d’allí el Mexicano em cridava bramant.

 

I per què el cridava a vostè?

Bé, en realitat jo era l’únic que jugava amb ell. D’altra banda, a la vorera del davant hi vivia una família que va tocar el dos a Espanya en aquells anys, els 60… I el fill, Fernandito, tenia una biblioteca petita i suculenta amb llibres de Jules Verne i molts altres, que jo anava llegint i rellegint (vaig llegir i rellegir L’illa misteriosa i una caterva d’excel·lents clàssics presumptament «infantils»).

La meva mare era cantant soprano i popular, i tenia molta empenta i m’animava a llegir. A classe, d’altra banda, vaig tenir dues mestres molt bones, crec, que ja ho eren des dels anys 50, és a dir, abans del 1959. Una d’elles portava en una bossa, dos dies a la setmana, una col·lecció de llibres molt petits, i ens els repartia en els horaris de lectura silenciosa.

Un altre aspecte que m’agradava era anar amb el meu pare a la seva fàbrica, El Miño, on rondava per un terra cobert de sang de porcs i caps de bestiar entre desenes d’obrers, la majoria dels quals eren del lumpen de l’Havana. En fi, no em puc queixar en general. Ja en aquells anys, jo volia ser o músic o arquitecte o coses similars. Als nou anys vaig tenir l’oportunitat de llegir a casa d’una tia a Centro Habana, Els mots, de Sartre, i crec recordar que La metamorfosi de Kafka, etc. I en aquells anys em vaig aferrar a la idea d’escriure algun dia.

 

Però amb aquesta idea, com és que va estudiar química industrial?

Als onze anys vaig anar a parar a una escola militar, on se suposava que arribaria a ser possiblement enginyer, o pilot, o qui sap què, per descomptat en el camp militar.

 

No el veig gaire marcial. Quant de temps va estudiar en aquesta escola militar?

Vaig estar-hi dos anys, no em va agradar gaire marxar com un possés des que ens feien llevar a les sis del matí fins al vespre. D’aquí vaig anar a acabar, suposadament, la Secundària (aquí seria l’ESO), i un any després els meus pares van decidir que era millor que em matriculés a l’Institut de Química de l’Havana, on en quatre anys em vaig graduar com a tecnòleg, vaig anar a treballar a la fàbrica on havia fet la tesi, i al cap d’un any em «va cridar» el servei militar. Allí vaig servir la Pàtria. No n’hi havia dubte, en un país on viure i morir per la Pàtria és una tradició excelsa…

Em vaig iniciar en la literatura cap als vint-i-dos anys, quan encara feia el servei militar com a especialista en Defensa Química. Va ser curiós, perquè vaig començar a visitar pel meu compte la biblioteca de Casa de las Américas, i allí em vaig quedar sorprès amb la lectura de Borges, Cortázar, Onetti i desenes d’escriptors molt bons i estranys de l’Amèrica Llatina, com Macedonio Fernández, Felisberto Hernández, Roa Bastos, José Lezama Lima, i així.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Vaig escriure alguns contes breus, fins que em va satisfer especialment un conte dedicat a Kafka, i així va començar la cosa. Uns anys després vaig publicar un llibre amb la poesia i un altre amb els relats. El de poesia va rebre el Premi Nacional de la Crítica i això em va ajudar una mica a situar-me en el «camp literari cubà».

Vivíem una mena de comunisme ambivalent, provinent de la «revolució» i el pes d’un Estat totalitari a l’estil rus. Un còctel meravellós de batusses tercermundistes, quasiromanticisme injectat, KGB tropical, Partit Únic, misèria gradual per la desaparició innombrable de vaques cubensis, collites malmeses de cafè i patata, imaginari comunista importat dels manuals de filosofia marxista russos (com el Konstantinov, la reinterpretació més estúpida de Marx que he llegit mai), els possessos com Fidel Castro i Ernesto Guevara exportant la «revolució» a incòmodes terres d’Àfrica i Amèrica Llatina, etcètera, etcètera.

Més endavant, vaig organitzar una mica el grup i la revista literària Diáspora(s) a l’Havana, desvinculat completament de les institucions estatals, amb una proposta d’escriptura