«Els diners no et compren la felicitat, però sí la llibertat», va proclamar Roman Abramovich en una entrevista a The Guardian quan era el rei del mambo a Londres, els polítics el convidaven a les seves mansions de la campanya anglesa, ell els retornava la invitació passejant-los en els seus iots, i un dissabte qualsevol a les tres de la tarda (l’hora estàndard dels partits de futbol a Anglaterra) arribava en helicòpter a l’estadi de Stamford Bridge acompanyat de la celebritat de torn. De Bill Clinton, per exemple.

La política britànica, com totes, és plena de cinisme, i els mateixos que no fa tant de temps l’adulaven, ploraven per fotografiar-se amb ell i li demanaven diners per a les seves causes, ara l’han proscrit i han col·locat (metafòricament) pasquins amb la seva cara als fanals dels parcs de Londres. «Enemic del poble. Buscat per ser amic de Putin, per haver rebut favors seus i haver fet la seva fortuna a partir de la corrupció.» Ha estat objecte de sancions per part del Regne Unit i de la Unió Europea (els Estats Units s’ho estan pensant). Els seus comptes bancaris han estat congelats. Els seus jets privats confiscats, segons la rumorologia, perquè el seu nom no figura com a propietari en cap paper, en aquest món fosc de les societats interposades en què es mou. Els mobles de les cases que té repartides pel món, coberts amb llençols blancs, entomen pols des del mes de març. Ningú no sap on para, mentre recorre els mars com l’holandès errant de Wagner, mostrant el seu passaport rus, israelià o portuguès a les fronteres, com una bandera de conveniència. I s’ha hagut de vendre la joguina que més estimava, el Chelsea.

Abramovich no és cap innocent, ningú no ho és i menys encara algú amb una fortuna personal que abans de les sancions s’estimava en 18.000 milions d’euros, fruit del seu enginy, la seva astúcia per als negocis, un esperit despietat, saber moure’s i, sobretot, ser en el lloc just en el moment just, que és el millor que et pot passar a la vida. En el seu cas, a la Unió Soviètica de finals dels vuitanta, quan Mikhaïl Gorbatxov va decidir que ja n’hi havia prou de comunisme, i que el que tocava era desmantellar les grans empreses estatals –aquelles dels plans i objectius quinquennals– i transferir-les a la propietat privada a fi de transformar l’economia i la maquinària política del país.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Després d’una sèrie de negocis i operacions menors en comparació, la ganga li va caure del cel el 1995 quan, gràcies als contactes que havia conreat i a una subhasta falsejada (el mateix, d’altra banda, que va passar amb la fabricació de mascaretes i el desenvolupament de programes de rastreig durant la pandèmia al Regne Unit i altres països) va pagar 250 milions de dòlars per Sibneft, una companyia energètica, que una dècada després va vendre a Gazprom per tretze mil milions, un rendiment del cinc mil per cent de la seva inversió. No havia llegit Adam Smith, però sí que va aprendre amb rapidesa els fonaments del capitalisme.

Tot això a partir del no-res. Va néixer el 24 d’octubre de 1966 a Saratov, un port a la riba del riu Volga al sud-est de Rússia, en el si d’una família multicultural amb arrels jueves, ucraïneses i russes. Als 2 anys es va quedar orfe. El seu pare va morir en un accident de la construcció amb una grua, i la seva mare, d’una septicèmia. Va ser adoptat aleshores per uns oncles que vivien folgadament a Komi, al nord del país. Els estudis no li interessaven gens, però el seu instint per als negocis es va fer palès des de ben petit, ja que comerciava amb qualsevol cosa que li caigués a les mans, fossin nines o xocolatines, bicicletes o patinets, i més tard cigarrets, pneumàtics i rubles. Després d’un breu experiment com a mecànic que no el va captivar de manera especial, va ingressar a l’Exèrcit Roig, on es va dedicar a engalipar els altres reclutes per comprar-los les seves pertinences a preu de ganga quan necessitaven diners i després revendre-les per molt més.

Va pagar 250 milions de dòlars per Sibneft, una companyia energètica, que una dècada després va vendre a Gazprom per tretze mil milions.

Per beneficiar-se de la fragmentació de l’URSS calia entrar en política, i Abramovich va ser durant vuit anys governador de Chukotka, una regió pobra de l’est de Rússia, on va aprofitar el seu mandat per finançar de la seva butxaca, ja llavors bastant plena, escoles i hospitals, i portar els nens amb menys recursos de vacances. En reconeixement de la seva sang parcialment jueva, va donar trenta milions de dòlars a la Universitat de Tel Aviv per a la creació d’un departament de nanotecnologia que porta el seu nom, i una altra suma molt important al Museu d’Història de l’Holocaust (Yad Vashem Holocaust Memorial Museum) de Jerusalem. A canvi, va rebre el passaport israelià.

 

En un tovalló de paper

Va fundar i va participar en diversos conglomerats relacionats amb el petroli, com Norilsk Nickel i Evraz, i va vendre el 25 % de les seves accions de l’empresa d’alumini Rusal a un altre oligarca rus, Oleg Deripaska, per gairebé dos mil milions de dòlars. Home de capricis, havia estat a la llotja d’Old Trafford presenciant en directe un hat trick de Cristiano Ronaldo per al Manchester United, i va decidir que volia comprar un equip de futbol (esport pel qual no s’havia interessat mai). Després de diverses prospeccions sense èxit a Espanya i Itàlia, el Chelsea es va posar a la venda el 2003 i zas!, va signar un taló per 150 milions d’euros. L’operació es va tancar en una setmana, i el primer contracte es va signar en un tovalló de paper, com el de Messi amb el Barça.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Gairebé dues dècades després s’ha quedat sense el Chelsea. El mateix govern britànic que l’havia considerat un ciutadà respectable de sòlida reputació ha decidit que és un indesitjable per la seva proximitat a Putin. I el va posar entre l’espasa i la paret: o venia el seu estimat club a un preu raonable (dins dels paràmetres del que pot ser raonable en aquests casos, uns tres mil milions d’euros, milió amunt, milió avall), o l’equip es quedava sense llicència per operar i desapareixia. Un autèntic dilema.

Els mobles de les seves cases repartides pel món, coberts amb llençols blancs, entomen pols des del mes de març.

L’operació semblava gairebé tancada, amb el nord-americà Todd Boehly (accionista dels Dodgers i els Lakers de Los Angeles) com a opció preferida, fins al punt que ja ha fet acte de presència a la llotja de Stamford Bridge. Però a última hora l’oligarca s’ha fet una mica el ronsa, perquè es resisteix a renunciar del tot a la seva inversió, i, sobretot, a recuperar –a través d’una companyia registrada al Carib que controla sense que hi figuri el seu nom– el dineral invertit a convertir l’equip de l’oest de Londres d’una mitjania en una p