«Els diners no et compren la felicitat, però sí la llibertat», va proclamar Roman Abramovich en una entrevista a The Guardian quan era el rei del mambo a Londres, els polítics el convidaven a les seves mansions de la campanya anglesa, ell els retornava la invitació passejant-los en els seus iots, i un dissabte qualsevol a les tres de la tarda (l’hora estàndard dels partits de futbol a Anglaterra) arribava en helicòpter a l’estadi de Stamford Bridge acompanyat de la celebritat de torn. De Bill Clinton, per exemple.

La política britànica, com totes, és plena de cinisme, i els mateixos que no fa tant de temps l’adulaven, ploraven per fotografiar-se amb ell i li demanaven diners per a les seves causes, ara l’han proscrit i han col·locat (metafòricament) pasquins amb la seva cara als fanals dels parcs de Londres. «Enemic del poble. Buscat per ser amic de Putin, per haver rebut favors seus i haver fet la seva fortuna a partir de la corrupció.» Ha estat objecte de sancions per part del Regne Unit i de la Unió Europea (els Estats Units s’ho estan pensant). Els seus comptes bancaris han estat congelats. Els seus jets privats confiscats, segons la rumorologia, perquè el seu nom no figura com a propietari en cap paper, en aquest món fosc de les societats interposades en què es mou. Els mobles de les cases que té repartides pel món, coberts amb llençols blancs, entomen pols des del mes de març. Ningú no sap on para, mentre recorre els mars com l’holandès errant de Wagner, mostrant el seu passaport rus, israelià o portuguès a les fronteres, com una bandera de conveniència. I s’ha hagut de vendre la joguina que més estimava, el Chelsea.

Abramovich no és cap innocent, ningú no ho és i menys encara algú amb una fortuna personal que abans de les sancions s’estimava en 18.000 milions d’euros, fruit del seu enginy, la seva astúcia per als negocis, un esperit despietat, saber moure’s i, sobretot, ser en el lloc just en el moment just, que és el millor que et pot passar a la vida. En el seu cas, a la Unió Soviètica de finals dels vuitanta, quan Mikhaïl Gorbatxov va decidir que ja n’hi havia prou de comunisme, i que el que tocava era desmantellar les grans empreses estatals –aquelles dels plans i objectius quinquennals– i transferir-les a la propietat privada a fi de transformar l’economia i la maquinària política del país.

Després d’una sèrie de negocis i operacions menors en comparació, la ganga li va caure del cel el 1995 quan, gràcies als contactes que havia conreat i a una subhasta falsejada (el mateix, d’altra banda, que va passar amb la fabricació de mascaretes i el desenvolupament de programes de rastreig durant la pandèmia al Regne Unit i altres països) va pagar 250 milions de dòlars per Sibneft, una companyia energètica, que una dècada després va vendre a Gazprom per tretze mil milions, un rendiment del cinc mil per cent de la seva inversió. No havia llegit Adam Smith, però sí que va aprendre amb rapidesa els fonaments del capitalisme.

Tot això a partir del no-res. Va néixer el 24 d’octubre de 1966 a Saratov, un port a la riba del riu Volga al sud-est de Rússia, en el si d’una família multicultural amb arrels jueves, ucraïneses i russes. Als 2 anys es va quedar orfe. El seu pare va morir en un accident de la construcció amb una grua, i la seva mare, d’una septicèmia. Va ser adoptat aleshores per uns oncles que vivien folgadament a Komi, al nord del país. Els estudis no li interessaven gens, però el seu instint per als negocis es va fer palès des de ben petit, ja que comerciava amb qualsevol cosa que li caigués a les mans, fossin nines o xocolatines, bicicletes o patinets, i més tard cigarrets, pneumàtics i rubles. Després d’un breu experiment com a mecànic que no el va captivar de manera especial, va ingressar a l’Exèrcit Roig, on es va dedicar a engalipar els altres reclutes per comprar-los les seves pertinences a preu de ganga quan necessitaven diners i després revendre-les per molt més.

PUBLICITAT

Va pagar 250 milions de dòlars per Sibneft, una companyia energètica, que una dècada després va vendre a Gazprom per tretze mil milions.

Per beneficiar-se de la fragmentació de l’URSS calia entrar en política, i Abramovich va ser durant vuit anys governador de Chukotka, una regió pobra de l’est de Rússia, on va aprofitar el seu mandat per finançar de la seva butxaca, ja llavors bastant plena, escoles i hospitals, i portar els nens amb menys recursos de vacances. En reconeixement de la seva sang parcialment jueva, va donar trenta milions de dòlars a la Universitat de Tel Aviv per a la creació d’un departament de nanotecnologia que porta el seu nom, i una altra suma molt important al Museu d’Història de l’Holocaust (Yad Vashem Holocaust Memorial Museum) de Jerusalem. A canvi, va rebre el passaport israelià.

En un tovalló de paper

Va fundar i va participar en diversos conglomerats relacionats amb el petroli, com Norilsk Nickel i Evraz, i va vendre el 25 % de les seves accions de l’empresa d’alumini Rusal a un altre oligarca rus, Oleg Deripaska, per gairebé dos mil milions de dòlars. Home de capricis, havia estat a la llotja d’Old Trafford presenciant en directe un hat trick de Cristiano Ronaldo per al Manchester United, i va decidir que volia comprar un equip de futbol (esport pel qual no s’havia interessat mai). Després de diverses prospeccions sense èxit a Espanya i Itàlia, el Chelsea es va posar a la venda el 2003 i zas!, va signar un taló per 150 milions d’euros. L’operació es va tancar en una setmana, i el primer contracte es va signar en un tovalló de paper, com el de Messi amb el Barça.

Gairebé dues dècades després s’ha quedat sense el Chelsea. El mateix govern britànic que l’havia considerat un ciutadà respectable de sòlida reputació ha decidit que és un indesitjable per la seva proximitat a Putin. I el va posar entre l’espasa i la paret: o venia el seu estimat club a un preu raonable (dins dels paràmetres del que pot ser raonable en aquests casos, uns tres mil milions d’euros, milió amunt, milió avall), o l’equip es quedava sense llicència per operar i desapareixia. Un autèntic dilema.

Els mobles de les seves cases repartides pel món, coberts amb llençols blancs, entomen pols des del mes de març.

L’operació semblava gairebé tancada, amb el nord-americà Todd Boehly (accionista dels Dodgers i els Lakers de Los Angeles) com a opció preferida, fins al punt que ja ha fet acte de presència a la llotja de Stamford Bridge. Però a última hora l’oligarca s’ha fet una mica el ronsa, perquè es resisteix a renunciar del tot a la seva inversió, i, sobretot, a recuperar –a través d’una companyia registrada al Carib que controla sense que hi figuri el seu nom– el dineral invertit a convertir l’equip de l’oest de Londres d’una mitjania en una potència mundial, amb dues Champions a les vitrines. El Govern Johnson no vol ni sentir-ne a parlar. Pretén que s’arrossegui per terra, i que absolutament tot el capital que generi la venda vagi a parar a organitzacions caritatives d’ajuda a les víctimes de la guerra d’Ucraïna.

Putin l’escolta

Per tal de millorar la seva imatge i pal·liar en la mesura que sigui possible els cops que li cauen, Abramovich ha actuat com una espècie de mediador extraoficial en les negociacions fracassades de pau de Turquia, perquè se suposa que Putin l’escolta i Zelenski hi confia fins a cert punt. Però l’operació de relacions públiques no li ha donat un gran resultat, tret potser per guanyar temps i posar en lloc segur tot el que ha pogut de la seva fortuna. No pot utilitzar la fabulosa mansió de Kensington Park Gardens, a la vora del Hyde Park, on era veí de la reialesa i de l’ambaixador israelià, ni l’illa d’apartaments que té a Knigtsbridge, al costat mateix dels magatzems Harrods, ni la seva «caseta de platja» a l’illa de Saint Barths, ni el fabulós apartament de París. Els seus dos megaiots, el Solaris i l’Eclipse, deambulen pel Mediterrani sense poder atracar en cap port perquè serien confiscats en virtut de les sancions. I encara que els Estats Units de moment no l’han castigat, val més, per prudència, no refugiar-se ni al pis de Nova York ni al xalet de muntanya d’Aspen (Colorado).

Els seus dos megaiots, el ‘Solaris’ i l’‘Eclipse’, deambulen pel Mediterrani sense poder atracar en cap port perquè serien confiscats.

Abramovich és un dels bons?, víctima injusta de la política cínica d’Occident, un home de negocis excèntric, extravagant i afortunat, que ha donat molts diners a caritat (la visió que ell té de si mateix)?, o és, per contra, un dels dolents?, un cowboy rus que ha fet la seva fortuna a cop de sort, de corrupció i de pistoles, i la caiguda en desgràcia del qual és de justícia poètica? El que passa és que, en el món en què es mou, hi ha molts més pecadors que sants, com va quedar clar en el judici que el va enfrontar en els tribunals anglesos a Boris Berezovsky. L’exsoci el va acusar de no haver-li donat la part que li corresponia per la venda de Sibneft, va perdre el cas, i al cap de poc temps va aparèixer mort a la banyera de casa seva a Ascot. Suïcidi o assassinat? Oficialment, suïcidi.

Però gairebé res no és blanc o negre, i Abramovich no hauria estat en el punt de mira de l’Administració Johnson si no fos perquè és internacionalment la cara més coneguda entre els oligarques, en virtut de la seva connexió amb el Chelsea. D’altres tenen més diners que ell, són, tal vegada, més corruptes i blanquegen més capital en aquesta gran bugaderia que és la City de Londres, un fenomen, per cert, al qual els governs britànics de tot signe, laboristes i conservadors, fan els ulls grossos. D’altres s’han salvat de les sancions, com Evgeny Lébedev, empresari i amo del diari The Evening Standard, el pare del qual va ser un espia del KGB. Potser perquè té passaport britànic, és membre de la Cambra dels Lords i amic de l’ex-primer ministre David Cameron, i de l’exministre d’Economia George Osborne. Les influències compten.

Un somni convertit en malson

Abramovich no havia cultivat tant l’amistat dels polítics britànics, i li tenien jurada. Johnson volia semblar tan dur com fos possible amb Putin i els seus amics, per tal d’afirmar la seva rellevància en política internacional després del Brexit i guanyar una mica de crèdit davant dels Estats Units, i no hi havia un blanc millor que l’oligarca. «Soc un autèntic fill de la Unió Soviètica. La meva història és una història genuïnament russa, com una novel·la de Dostoievski o una obra de Txèkhov, el somni americà en versió siberiana», va dir en aquella entrevista a The Guardian. Però el seu somni s’ha convertit en malson, i els mateixos diners que li van donar la llibertat, ara l’hi han pres.