Vivim temps d’hipèrbole i de polarització extrema. Potser amb el Motomami de Rosalía aquesta tendència ha arribat al pic. Mentre es destapen fosses comunes a Ucraïna, a Espanya ens barallem per Rosalía. Baralles serioses, amb amics que es deixen de parlar després d’insultar-se greument. Amics virtuals, és clar; els de debò no es barallarien mai per aquest tema. És un geni? És música de mala qualitat? Avantguarda o mainstream? Inventora o recicladora? I si resulta que només és una artista com qualsevol altra, amb les seves recerques, errors i encerts? La moderació cada vegada té més mala premsa. Aquí tothom se situa en un extrem per obtenir visibilitat. Per això els extremismes avancen, també en política. O blanc o negre. Els grisos són invisibles, avorrits, la gamma dels pusil·lànimes. Doncs bé, quedeu avisats. Aquest article va precisament d’això, de l’escala de grisos en la proposta de Rosalía.

Referint-se a Motomami, l’historietista, il·lustrador i melòman barceloní Juanjo Sáez s’expressava així en el seu blog: «Reconec el fenomen, la seva creativitat, la producció i els arranjaments originals. Reconec que és un bon disc, però no la suporto. No suporto que parli d’una manera i canti d’una altra, ni el rotllo llatí de broma només per agradar i perquè està de moda. Tampoc no suporto tot allò de què se la va acusar, de l’apropiacionisme cultural. En realitat s’apropia, però no de la manera en què se l’acusava, sinó de la manera neoliberal. És la Madonna d’avui. Tinc talent i em posen la pasta i tot per fer el paquet perfecte. També assumeixo que m’he fet vell i ja no entenc aquest univers emocional. Entenc que les parauletes rares que usa connecten amb la sensibilitat dels joves. Tot això ho entenc, però entendre-ho no farà que m’agradi. Es menja la llebre que altres van caçar».

La gran novetat de Rosalía és l’aliatge agosarat de coses que ja existien. No inventa, barreja. I calcula la barreja perquè tingui ganxo comercial. El disc sembla un caos, la banda sonora del dèficit d’atenció, però està pensat al mil·límetre, artísticament i comercialment. Una lliura de flamenc, ràfegues de trap, electrònica i reggaeton, un polsim de jazz, un altre de bachata, un altre de soul…

Si amb quinze anys Lennon o McCartney haguessin desafinat com Rosalía a aquesta edat no haurien tingut cap altra oportunitat.

El Sgt. Pepper’s també va ser un collage de tendències i influències, va connectar amb la seva època com Motomami ha connectat amb l’actual. A banda del temps invertit en el procés d’enregistrament i mescla –tres anys Motomami enfront de sis mesos Sgt. Pepper’s– hi ha una gran diferència entre la manera d’aproximar-se a l’art entre els Beatles i Rosalía. Els Beatles són autodidactes, aprenen a mesura que creixen, de la música i del negoci. Rosalía es forma durant deu anys, estudia totes les tècniques de producció, màrqueting, composició… Com a bona milennial, arriba al cim molt ben preparada. Si amb quinze anys Lennon o McCartney haguessin desafinat com Rosalía a aquesta edat (mireu a YouTube el seu pas desmanegat per Tú sí que vales) no haurien tingut cap altra oportunitat. Si el nen Camarón hagués desafinat, l’haurien llençat a l’abeurador de la Venta de Vargas.

Com Cristiano Ronaldo

A Rosalía la van tombar amb justícia a la lona del talent show. Va desafinar com un gall i va ballar com un ànec. Però no es va rendir. Crescuda en un món ple de possibilitats, va porfidiejar, va estudiar, va afinar i es va convertir en un crac. No en un geni. Geni no ho són ni Rosalía ni Lennon. Lennon tenia un gran talent intuïtiu i natural. Geni ho és Mozart, que amb cinc anys componia peces intricades. Rosalía és com Cristiano Ronaldo (i perdoneu si l’exemple us sembla poc empoderador). El futbolista lusità és un paradigma de la tenacitat, l’ambició i el perfeccionisme. Un futbolista que s’ha esculpit ell mateix. Rosalía és així. No és un Messi, que ja va néixer regatejant al carrer.

De fet, la música de Rosalía no apel·la a cap carrer, cap barri, cap tribu, cap tradició concreta. Invoca moltes coses alhora. No hi ha un marxamo identitari potent. «Fuck el estilo/ Fuck el stylist/ Tela y tijera, y ya/ Cógela y córtala, y ya», canta a Saoko, el tema que obre Motomami. El seu estil és el de tallar i enganxar, i el reivindica amb orgull. El seu llenguatge no és el del seu barri, sinó el de les xarxes socials. Les xarxes són el seu barri. Els seus cants d’anada i tornada entren i surten per la plaça pública del TikTok. I els seus haters són els xungos del veïnat. Tot això és el que més pot descol·locar els boomers, encara que el seu «fuck el estilo» no deixa de ser una proposta estilística. I de llarga tradició. Què va ser, sinó, el sitar de Harrison en els Beatles?

Amb la seva sobredosi mediàtica, Rosalía ha aconseguit que tothom se senti obligat a donar la seva opinió, amb el risc de quedar malament, bé com a ignorant o com a esnob. Fan el ridícul els qui malparlen del disc sense haver-lo escoltat, perquè Motomami és hedonista en el seu embolcall però intel·ligent en la seva concepció. També voregen la vergonya els qui es desborden en l’elogi, sobretot els més carregats d’anys. Es diria que els corre pressa fer l’últim gran descobriment abans de jubilar-se. Es llegeixen coses com que Motomami és «un disc a la recerca del pop total de síntesi del segle XXI o XXII», que «inaugura un nou ordre mundial» (Putin, la Xina, les criptomonedes i Rosalía?), que «posa l’últim clau en el taüt de l’indie» o que representa «un tall nítid, despietat, cruel, amb la generació dels adults».

Festí de gurus

Sembla normal que la premsa especialitzada s’ocupi d’assenyalar els encerts de Motomami, però veure el festí de gurus en la premsa generalista resulta, si més no, sospitós. Poques vegades van dedicar una línia al punk, el grunge, el trap, el hip-hop, el thrash-metal o el reggaeton. Potser sí al rock, però quan ja era pur AOR (Adult Oriented Rock).

PUBLICITAT

Amb Rosalía, s’ha instal·lat entre els seus acèrrims defensors la idea que l’oient no motomamitzat és massa vell per com prendre el que és nou. Però hi ha boomers que es prostren davant l’adveniment d’una nova diva i hi creuen com un acte de fe. És un fenomen tan perceptible que provoca l’oprobi dels seus coetanis més rockers, més rocosos o més enrocats. El cas és que els cinquantins motomamitzats reivindiquen les peces més melòdiques (La Fama, Candy, Hentai, G3 N15, Como un G, Sakura) però callen clamorosament davant la part més agressiva, electrònica i reggaetonera del disc (Saoko, Bizcochito, Chicken Teriyaki, La Combi Versace, Diablo, Cuuuute, Motomami). Rosalía i el seu equip han buscat un producte, com es diu ara, transversal, empoderador i globalitzador. Dona-déu-sexe-família-fama. Malgrat l’embolcall rupturista, l’eix temàtic del disc també està pensat per tocar la fibra d’una àmplia majoria.

Portada de l’àlbum Motomami de Rosalía i portada del llibre de 1983 Paper Dolls d’Art Kane.

Per als que ja en tenen cinquanta

La periodista Blanca Lacasa ha escrit: «Motomami és el present més fosc, brut, joiós, lluminós, dolç i trencat per al futur més desconegut. Per això molesta i incomoda, i constreny entendre’l, aprehendre’l i domesticar-lo. És un disc difícil i alhora instantani i visual. Directe però gens evident. Exactament com el temps que ens toca viure. Excitat, alterat, tremolós, caòtic, violent, hipersexualitzat, poderós, extremament fràgil. I, així i tot, bell i palpitant en la seva contradicció deforme».

Rosalía i el seu equip han buscat un producte, com es diu ara, transversal, empoderador i globalitzador.

Deixem la rèplica a Juanjo Sáez: «Darrere de l’indie havia de venir alguna cosa, i aquesta cosa va ser el trap. Per a la generació boomer, de sobte tan conscienciada, feminista i antiglobalització, els temes del trap eren massa ximples. Llavors van arribar Rosalía i Tangana, i, ara sí, connectem. No és casualitat que Tangana hagi tret un disc gairebé de duets amb els reis dels 80. Rosalía, fonamentalment, és música per a boomers que volen sentir que encara són joves i que escolten música nova. Rosalía és la novetat per als que ja n’han fet cinquanta, la novetat perquè res no canviï, el que és nou per al target de consum que continua predominant, el nínxol gran del mercat, el públic pel qual tothom lluita: la massa».

Els principals problemes que podria tenir la vella guàrdia amb Motomami serien per connectar aquestes lletres percudides i bombades a ritme de reggaeton. Aquí la diferència generacional sí que pot semblar més gran. O potser tampoc no tant. Fem un exercici simple. Reciteu mentalment l’enganxosa Chicken Teriyaki: «Pa’ ti naki, chicken teriyaki/ Tu gata quiere maki/ mi gata en Kawasaki». A continuació, entoneu aquesta rància proclama futbolística: «Alabí, alabá, alabin bom-bá/ Athletic, Athletic/ y nadie más». Ho veieu? No hi ha novetat en sentit estricte. És un vell patró rítmic, un enunciat monocord que no solament cantaven els nostres avis aficionats, sinó ja en temps d’al-Àndalus: «Alla’ibín áyya ba’ád alla’ib bón bád» («jugadors, vinga, el joc va bé»).

Pel que fa a l’‘autotune’, el mal no és mai l’eina, sinó el seu abús. Rosalía la fa servir amb moderació i encert.

Rosalía també juga. Juga com Little Richard: «Auamba buluba balambambú». O com Dylan: «Wiggle, wiggle, wiggle like a gypsy queen / Wiggle, wiggle, wiggle all dressed in green». Paraules que no diuen res i diuen molt. No sempre la música és per pensar, ni tan sols la del Nobel de Literatura. No és que Motomami no resisteixi una anàlisi intel·lectual, sinó més aviat que no la necessita. Que no ens vinguin amb comparacions saberudes entre Rosalía i Valle-Inclán, perquè això és d’una pedanteria difícil d’empassar. Tan difícil com quan els anomenats flamencòlics –aquesta mescla, com deia Morente, de melancòlic, còlic, alcohòlic i coliflor– malden per negar la innegable flamencura de Rosalía. Són els mateixos puristes (de puro a la boca) que van rebutjar Lole y Manuel, Triana, Veneno, Camarón, Pata Negra i Morente. Ai, què haurien fet aquests amb tres anys per gravar un sol disc? Bé, no ho sap ningú. Potser, bloquejar-se.

Un gran encert

Pel que fa a l’autotune, el mal no és mai l’eina, sinó el seu abús. És com el pedal de distorsió en el rock: si et passes, avorreixes. Rosalía fa servir l’eina amb moderació i encert. En la major part de Motomami la seva bonica veu apareix crua, nua, sense ni tan sols reverb. És un gran encert, com l’ús desubicat de metralletes de reggaeton en una balada tan dolça i ironicosexual com Hentai. De la mateixa manera, Rosalía domestica el trap, el penúltim subgènere musical urbà. Lletres explícites sobre el carrer, les drogues, la violència i el sexe. El porno light de Hentai («yo la batí hasta que se montó» o «enamorá de tu pistola, roja amapola») sonarà a hit de Disney en els barris on va sorgir el trap.

Una apreciació final referida a la portada de Motomami, el disseny i concepte de la qual s’acredita a la mateixa Rosalía i a la seva germana Pili Vila i Ferran Echegaray, amb Daniel Sannwald com a fotògraf. Tan trencador no pot ser un disc que, ja d’entrada, plagia (o copia i enganxa) unes fotos d’Art Kane publicades a la col·lecció Paper Dolls del 1983. Kane és autor de retrats icònics de Bob Dylan, Sonny & Cher, Aretha Franklin, Janis Joplin, els Stones i els Who, representants il·lustres del vell ordre. «Yo me transformo, me contradigo», canta Rosalía com a declaració d’intencions a Saoko. El 2020, amb 80 anys, Dylan se li va avançar: «Soc un home de contradiccions / Soc un home de molts estats d’ànim/ Jo continc multituds». Transformar-se i contradir-se. No sembla gaire novetat. Que li ho diguin a Bowie.