Estem massa acostumats a veure sempre el rossini bufo i, en canvi ens perdem el rossini serio que és tant o més interessant (en molts casos molt més) que el que ens fa somriure, riure i fins i tot taral·lejar. Guglielmo Tell és una obra d’infausta memòria al Liceu i, des de Semiramide fa més de quinze anys i d’un Otello en versió de concert el 2016, no n’hem vist cap més. A fora tampoc és que facin moltes opere serie del compositor de Pesaro, però alguna més que aquí, segur. Així doncs, era més que benvinguda la programació de Moïse et Pharaon (Moisès i el Faraó) al Festival d’Aix-en-Provence, en la versió sencera, inclòs el ballet, amb la direcció musical de Michele Mariotti, l’escènica de Tobias Kratzer i un Moisès de referència en la veu de Michele Pertusi.
Rossini va fer una primera versió del tema bíblic de l’èxode d’Egipte dels israelites cap a la terra promesa, Mosè in Egitto (Moisès a Egipte), estrenada a Nàpols el 1818. El 1827 la va refer per a París incorporant-hi un quart acte i més trama argumental, en francès, amb el títol de Moïse et Pharaon. L’obra atorga un paper molt important al cor que canta nombroses pregàries, la qual cosa feia que se la qualifiqués d’oratori. A més de l’episodi que narra la Bíblia, a l’òpera, seguint les convencions del moment, hi ha una trama amorosa entre Anaï, neboda del profeta, i Aménophis, fill del faraó.
Al teatre a l’aire lliure de l’Archevêché s’ha vist la versió integral feta a l’estil de la grande opéra francesa que inclou el ballet i una durada total de més de tres hores i mitja, les quals passen bé amb la riquesa musical de Rossini en els cors, els duets, els solos o quintets, o les obertures amb una música sempre majestuosa, però també íntima i lírica.
El director Michele Mariotti, ell mateix ho diu, porta Rossini al seu ADN. Nascut a Pesaro com el compositor, va estudiar al conservatori que porta aquell nom i és fill d’un dels fundadors i director del prestigiós festival rossinià que des del 1980 es fa a la ciutat adriàtica. Tot i haver dirigit moltes obres del compositor, era la primera vegada que Mariotti s’enfrontava a la partitura de Moïse i ho feia al capdavant de l’orquestra i el cor de l’Òpera de Lyon (aquest teatre i el Real de Madrid en són coproductors). La seva va ser una direcció molt teatral, contrastada, que s’acoblava molt bé a la producció.
L’argument permet una aproximació des del punt de vista religiós, però també del polític (de fet, l’una i l’altra acostumen a anar lligades) i aquesta darrera és l’opció per la qual s’ha decantat clarament Tobias Kratzer, un director que ha posat en escena moltes òperes de Wagner i, curiosament, també moltes del Rossini seriós, per exemple Guglielmo Tell, obres en què sempre hi ha importants moviments de masses dalt de l’escenari.
Escena de ‘Moïse et Pharaon’, de Rossini, en què els israelites travessen el mar Roig, en la posada en escena de Tobias Kratzer per al Festival d’Aix-en-Provence. Fotografia de Monika Rittershaus.
PUBLICITAT
Ben real
La seva és una visió política, però sobretot, actualitzada, centrada en una natura cada vegada més incontrolada per l’acció depredadora de l’home, i en els moviments migratoris. Hebreus i la cort del faraó són aquí refugiats i un centre de poder polític i/o econòmic. A una banda de l’escenari, les tendes de campanya on malviuen els primers. A l’altra, unes oficines modernes i rutilants habitades per executius ben vestits. I Aménophis és un fill de papà que col·labora en una oenagé d’ajut als refugiats, tanmateix el seu bonisme desapareix i ho engega tot a rodar quan no aconsegueix a la noia.
D’entrada, el plantejament sembla massa simplista, però Kratzer és intel·ligent i ja al començament introdueix un element més elaborat. És la figura de Moisès. Si tothom és molt real i identificable amb el present, el profeta apareix com el Moisès dels Deu manaments, la cèlebre pel·lícula de Cecil B. De Mille, amb l’ampla túnica a ratlles i amb el gaiato a la mà. És un personatge que ve d’un altre món. Líder d’una secta, gurú, personatge amb poders especials? O potser és la llei, ja que porta els preceptes gravats al seu cos.
Al segle XIX quan es va estrenar, la materialització escènica de les plagues que cauen sobre Egipte perquè el faraó alliberi als hebreus permetia posar en marxa tota la maquinària teatral. Aquí no cal. Les calamitats les veiem en una gran pantalla i són totes induïdes per l’actuació de l’home, sequeres, incendis devastadors, tornados, inundacions…
L’altre moment que desperta la curiositat teatral és el pas del mar Roig, quan Moisès separa les aigües i després, quan aquestes es tanquen per atrapar als egipcis perseguidors. De fet, el títol sencer de l’òpera és Moisès i el Faraó, o la travessa del mar Roig. Kratzer recorre a un vídeo a través del qual passen a peu els refugiats que havien arribat al mar amb pasteres i armilles de salvament. Tot seguit, el vídeo mostra als poderosos amb els seus vestits d’executiu ofegant-se a les aigües en unes escenes molt potents. El nostre món, primer, occidental, capitalista, diguem-li com vulguem, s’ha enfonsat. Els refugiats aterren entre el públic per cantar la darrera pregària des dels passadissos laterals del teatre, Bénissons le Seigneur, la més coneguda, mentre a l’escenari s’hi veu la platja plena de banyistes i en un racó, abandonat, el gaiato de Moisès. Utopia o distopia? Kratzer fa rumiar.
El baix italià Michele Pertusi va fer el seu primer Moisès fa vint-i-cinc anys. A Aix la veu no és la que era, sobretot en les notes extremes, però conserva la bona tècnica i una potent presència escènica. El Faraó del romanès Adrian Sâmpetrean sorprenia per la facilitat amb què executava les agilitats que Rossini fa cantar a un baix-baríton. Per a la jove soprano de Trinidad, Jeanine de Bique, aquest era el seu primer Rossini. La seva veu és bonica i cantava el paper d’Anaï amb una mica de rigidesa, tanmateix té molt futur en aquest repertori. Pene Pati, el tenor de Samoa a qui veurem la temporada vinent al Liceu cantant Des Grieux, va fer un molt bon Aménophis considerant que acabava de sortir de la covid i que aquest no és ben bé el seu repertori. La veu espectacular va ser la de la mezzo russa Vasilisa Berzhanskaya en el paper de Sinaïde, la dona del faraó, que va excel·lir en l’ària del segon acte Ah, d’une tendre mère! Completaven el repartiment Mert Süngü (Eliézer), Geraldine Chauvet (Marie), Edwin Crossley-Mercer (Osiride i Una veu misteriosa), i Alessandro Luciano (Aufide). Menció molt especial mereix el cor lionès que dirigeix Richard Wilberforce.
