Si hi ha un retret seriós a fer als països europeus davant de l’actual crisi ucraïnesa, especialment als que pertanyen a la Unió Europea i a l’Aliança Atlàntica, és no haver aconseguit construir en 32 anys, des de la caiguda del Mur de Berlín, un marc estable per a la seguretat europea, qüestió que només es podia fer amb un esquema de diàleg i de relacions pacífiques i equilibrades amb la Federació Russa. Tots els retrets de Putin als aliats occidentals durant la llarga crisi amb Ucraïna, en canvi, pertanyen a l’univers de les veritats fabricades en els mons paral·lels tan propis de les dictadures i dels nacionalismes populistes, inclosa la versió virginal d’una Rússia enganyada i amenaçada pels Estats Units durant tot el segle XX i d’una Europa i d’uns Estats Units sempre preparats a dividir i amputar la Rússia eterna.

Ja no queden secrets sobre les negociacions que van cloure la guerra freda, els tractats que van permetre la reunificació d’Alemanya, la constitució i l’ingrés de tots els països de l’antic bloc comunista a l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació Europea i després al Consell d’Europa, i fins i tot l’establiment d’una relació inicialment estable entre l’OTAN i Rússia, a través del Partenariat per a la Pau, primer, i del Consell OTAN-Rússia, després. No hi ha ni un sol compromís escrit, ni un sol esborrany o declaració pública vinculant, en virtut del qual Rússia rebés la garantia que ara demana Putin que no hi hauria cap ampliació de l’Aliança Atlàntica en direcció a l’Est ni tampoc que Ucraïna o fins i tot Belarús no hi entrarien.

Nucli fonamental d’aquesta història han estat dos acords de desarmament. El primer i més important és l’INF (Intermediate-Range Nuclear Forces Treaty), signat per Ronald Reagan i Mikhaïl Gorbatxov el 1987, que va suposar l’eliminació dels 2.692 míssils terrestres de curt i mitjà abast, entre 500 i 5.500 kilòmetres, instal·lats en territori europeu. El segon, el Memoràndum de Budapest, amb rang de tractat internacional, signat pels Estats

Units, el Regne Unit, Ucraïna i Rússia, i conseqüència de la dissolució de la Unió Soviètica, que afectava una tercera part dels míssils amb càrrega nuclear de llarg abast, més de 5.500 kilòmetres, és a dir els coets intercontinentals. Era l’arsenal que quedava en mans de la Ucraïna independent, desmantellat a canvi de garanties escrites sobre la preservació de la seva independència, les fronteres del moment i la integritat territorial.

Full de serveis terrible

Ni tan sols Ieltsin i encara menys Putin, inclòs el parèntesi de la presidència de Medvédev amb Putin de primer ministre, es van sentir còmodes amb l’statu quo resultant de la guerra freda. Les reformes econòmiques liberals, les privatitzacions corruptes, el capitalisme esbojarrat dels oligarques i els profits que en va treure el capitalisme financer de la City i de Wall Street van desviar l’atenció respecte a l’inestable horitzó d’una Europa i d’un món amb un imperi disminuït per les seves pròpies errades i situat en un pendent de decadència demogràfica i d’una economia dominada per les màfies. Malgrat tot, el 1997, encara amb Ieltsin, Rússia va integrar-se al G7, el grup dels països més industrialitzats –del qual seria expulsat el 2014 després de l’annexió de Crimea– i el 2012 a l’Organització Mundial de Comerç.

La globalització semblava perfecta, però en els fets, no en els tractats, la seguretat en quedava exclosa, tal com es va anar demostrant, fins a l’actual culminació i probablement punt final del món que hem conegut. El full de serveis de la Rússia postcomunista, a 30 anys vista, és terrible: ha conservat el pitjor dels dos sistemes, desigualtats de la societat de mercat i l’autoritarisme del comunisme, i fins i tot del despotisme imperial tsarista. Ni tan sols Ieltsin queda fora de la llarga llista de guerres lliurades en territoris de l’antiga hegemonia soviètica, tot i que ha estat Putin el més bel·licós, ja com a primer ministre de Ieltsin a Txetxènia i el Daguestan, després a Geòrgia, al nord del Caucas, a Ucraïna amb l’annexió de Crimea i a la regió separatista del Donbass, a Síria al costat de Bashar al-Assad, sense comptar les intervencions de mercenaris russos propers al Kremlin de la companyia Wagner a Síria, Líbia, Mali i la República Centreafricana.

Les llavors de la guerra

L’imperi amenaçador diu que se sent amenaçat. En tots aquests anys l’OTAN ha fet una sola operació sense la cobertura legal de Nacions Unides, a la guerra de Kosovo, mentre que la Rússia que ara se sent agredida per les ampliacions de l’OTAN dels darrers anys ha vulnerat els acords firmats al final de la guerra freda, i notablement els que garantien la independència d’Ucraïna. No es pot dir el mateix dels Estats Units, amb la seva guerra il·legal a l’Iraq, els seus incomptables errors a l’Orient Mitjà i, sobretot, la voladura de l’ordre internacional a càrrec de Donald Trump: ell va ser qui es va retirar el 2019 del tractat INF, va expressar les seves simpaties amb l’annexió russa de Crimea i va debilitar la posició d’Ucraïna per raons electorals.

Quan Trump va entrar a la Casa Blanca tenien vigència tres tractats vinculats al control d’armes: l’INF, el de Cels Oberts (sobrevols desarmats de mútua vigilància) i el Nou Start (Tractat de Reducció d’Armes Estratègiques). Ara no en queda cap i no hi ha raons per la confiança ni possibilitats per verificar. Cal cuidar la pau i els tractats que l’estableixen. I quan no es fa, com ha passat amb Rússia, se sembren les llavors de la guerra.