No hi ha res més perillós que un gegant turmentat pel complex de vulnerabilitat. Aquest ha estat històricament el cas de Rússia, imperi territorial sempre en moviment, ja sigui expansiu en les seves èpoques daurades, ja sigui d’encongiment en els moments de decadència. Vladimir Putin no tan sols no amaga la psicologia torturada i victimitzada de la superpotència que va sortir malparada de la guerra freda, sinó que en fa exhibició i l’utilitza per als seus objectius polítics, el més important dels quals és mantenir-se en el poder de forma vitalícia. Així és com ha convertit en bandera de la seva presidència la rectificació de la catàstrofe geopolítica més important del segle XX, que és el que va ser –segons les seves paraules– la desaparició de la superestructura política al servei de l’imperi rus que era la Unió Soviètica.

Tot el que ha succeït en els llindars occidentals de la Federació Russa el 2021, inclosa la crisi dels refugiats, estava inscrit en el programa de Putin. El Kremlin no podia permetre que Belarús caigués en mans del moviment democràtic que va desafiar i guanyar el dictador Alexander Lukashenko a les urnes l’agost de 2020, i encara molt menys pot permetre que Ucraïna es desenganxi de forma definitiva de l’espai postsoviètic. Sostenir-lo en la seva repressió de les protestes i la persecució dels dirigents era part de la política de Putin contra l’OTAN i de cara a dividir la Unió Europea.

El seu projecte imperial, que ja tenia un instrument destacat en el subministrament del gas a Europa, i especialment a Alemanya, ha vist enriquit l’arsenal d’armes amb la utilització de les poblacions immigrants que busquen asil des d’orígens tan diferents com l’Iraq, Etiòpia o fins i tot Cuba. L’objectiu és recuperar territoris i fins potser annexionar-los, tal com va fer amb Crimea el 2015, allunyar la Unió Europea de l’hegemonia dels Estats Units, neutralitzar la seva influència a l’Europa central i als Balcans, i aconseguir una certa finlandització (a l’estil de la neutralitat obedient de Finlàndia durant la guerra freda) amb els països culturalment més pròxims, com Ucraïna i Sèrbia, o políticament més manejables, com Hongria.

Putin no amaga les seves idees ni les seves intencions. Considera que Ucraïna i Rússia formen part inseparable del mateix espai civilitzador. Entén els intents pluralistes en aquests països –les famoses revolucions de colors– com a moviments promoguts des d’Occident contra Rússia. I encara més les candidatures per incorporar-los a la UE o a l’OTAN. En un llarg article de caire històric publicat el juliol de 2021, va criticar durament la Constitució soviètica de 1924 per la inclusió del dret a l’autodeterminació i a la secessió, drets que considera una autèntica bomba de retardament. També blasma la cessió el 1954 de Crimea a Ucraïna, tot i que des de 1921 havia estat una república soviètica autònoma.

El motlle estalinista

De les seves reflexions en surt una clara crítica al bolxevisme i una reivindicació de Ióssif Stalin, el dictador que, tot i el seu origen georgià, va ser qui va recuperar el nacionalisme rus, d’entrada amb la seva teoria del socialisme en un sol país i més tard amb la victòria militar sobre Hitler. No és casualitat que la Xina en ascens imperial recuperi també el seu dictador fundacional, Mao Zedong, que es va inspirar precisament en Stalin, sobretot en la personalització del poder i en el paper del partit únic com a vertebrador de l’Estat i de la societat. El nacionalisme i la concentració màxima de poder sorgits del motlle estalinista són així les eines polítiques amb les quals tant Rússia com la Xina s’enfronten als reptes de la nova organització de la globalització.

El canvi d’època escenificat amb la dramàtica retirada dels Estats Units i els seus aliats de l’Afganistan, no podia passar per alt el Kremlin. El moment que cal aprofitar és ara, just quan la Xina exhibeix la seva força i el seu ascens imperial, amb assenyalament de les fites que es proposa, notablement l’annexió de Taiwan, però sobretot l’expulsió dels Estats Units i dels seus aliats occidentals de l’espai asiàtic, tot abans de la meitat del segle XXI. Els Estats Units es troben en un moment molt delicat, amb la seva democràcia en qüestió, un president de 79 anys que ràpidament ha perdut l’estat de gràcia electoral i uns aliats europeus debilitats, dividits i fins i tot agreujats pel maltractament i l’abandó per part de Washington.

Treure partit del desordre

Rússia i la Xina han actuat coordinadament a les Nacions Unides des de fa com a mínim deu anys, especialment amb el seu veto doble en nom del principi de la no-ingerència a les resolucions del Consell de Seguretat que promovien intervencions en defensa de poblacions desprotegides. Les dues potències veïnes també s’han associat en nombroses iniciatives que pretenen evitar l’hegemonia occidental en les institucions que conformen l’ordre internacional. Els seus dirigents són revisionistes respecte a l’ordre global configurat després de la Segona Guerra Mundial i sobretot des de la caiguda del Mur de Berlín.

Malgrat tot, la geografia i la demografia les situa a llarg termini com a rivals, tal com ho van ser des del 1960 fins al final de la guerra freda. Ara les uneix l’adversari occidental comú, però en l’actual pressió russa sobre les fronteres de la UE s’hi pot llegir també una certa rivalitat amb la Xina a l’hora de treure partit de l’actual desordre i situar-se a la pole position en la carrera oberta amb la nova era geopolítica del segle XXI.