No hi ha res més perillós que un gegant turmentat pel complex de vulnerabilitat. Aquest ha estat històricament el cas de Rússia, imperi territorial sempre en moviment, ja sigui expansiu en les seves èpoques daurades, ja sigui d’encongiment en els moments de decadència. Vladimir Putin no tan sols no amaga la psicologia torturada i victimitzada de la superpotència que va sortir malparada de la guerra freda, sinó que en fa exhibició i l’utilitza per als seus objectius polítics, el més important dels quals és mantenir-se en el poder de forma vitalícia. Així és com ha convertit en bandera de la seva presidència la rectificació de la catàstrofe geopolítica més important del segle XX, que és el que va ser –segons les seves paraules– la desaparició de la superestructura política al servei de l’imperi rus que era la Unió Soviètica.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Tot el que ha succeït en els llindars occidentals de la Federació Russa el 2021, inclosa la crisi dels refugiats, estava inscrit en el programa de Putin. El Kremlin no podia permetre que Belarús caigués en mans del moviment democràtic que va desafiar i guanyar el dictador Alexander Lukashenko a les urnes l’agost de 2020, i encara molt menys pot permetre que Ucraïna es desenganxi de forma definitiva de l’espai postsoviètic. Sostenir-lo en la seva repressió de les protestes i la persecució dels dirigents era part de la política de Putin contra l’OTAN i de cara a dividir la Unió Europea.

El seu projecte imperial, que ja tenia un instrument destacat en el subministrament del gas a Europa, i especialment a Alemanya, ha vist enriquit l’arsenal d’armes amb la utilització de les poblacions immigrants que busquen asil des d’orígens tan diferents com l’Iraq, Etiòpia o fins i tot Cuba. L’objectiu és recuperar territoris i fins potser annexionar-los, tal com va fer amb Crimea el 2015, allunyar la Unió Europea de l’hegemonia dels Estats Units, neutralitzar la seva influència a l’Europa central i als Balcans, i aconseguir una certa finlandització (a l’estil de la neutralitat obedient de Finlàndia durant la guerra freda) amb els països culturalment més pròxims, com Ucraïna i Sèrbia, o políticament més manejables, com Hongria.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.