Gràcies al coratge de corresponsals de guerra de mitjans diversos de països occidentals estem veient les imatges incontestables d’una devastació que els dirigents i els òrgans oficials russos relativitzen. Quan reconeixen les destruccions, diuen que les han provocat els ucraïnesos o les devaluen pretenen que són fotomuntatges d’incendis o d’ensulsiades fortuïts.

Les hostilitats en territori ucraïnès per la invasió dels exèrcits russos són un conflicte armat internacional. La qualificació russa d’“operació militar especial” no té solta ni volta en cap ordre, fins i tot, si se n’acceptés la pretesa limitació de la durada i de l’abast que els dirigents russos afirmen que volen atribuir a l’acció, no deixaria de ser una agressió des del primer dia, un ús de la força taxativament prohibit a la Carta de les Nacions Unides. Com tampoc no té cap cobertura legal la justificació de la invasió com un “atac preventiu”, una figura que no existeix en el dret internacional general. I no cal dir que denominar la invasió “una noble acció” és cruel i grotesc.

L’innegable caràcter internacional del conflicte armat entre dos Estats sobirans obliga les parts contendents a regir la seva actuació bèl·lica pel dret internacional humanitari, principalment pels quatre Convenis de Ginebra de 1949 i el Protocol Addicional I de 1977, i pels Convenis de La Haia de 1907 que regulen els mitjans i els mètodes de guerra (actualitzats pel Protocol I), així com per les normes del dret internacional humanitari consuetudinari. Sense oblidar els tractats internacionals sobre els drets humans, invocables en qualsevol circumstància.

Que els combatents no respectin el dret internacional humanitari no n’anul·la eficàcia, continua vigint amb tots els drets per a les víctimes i amb totes les conseqüències per als infractors.

La guerra és violència, morts i destruccions per definició, però el progrés humà intenta emmarcar-la dins d’uns límits convinguts per la comunitat internacional. Després de les devastacions, sevícies i carnisseries de la II Guerra Mundial s’han fet avenços notables en la juridialització de la guerra en la perspectiva d’“humanitzar-la” en la parca mesura que sigui possible.

El Protocol Addicional I, relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats internacionals, estableix una regla universal: el dret de les parts en conflicte a escollir els mètodes i mitjans de fer la guerra no és il·limitat, i el corol·lari que se’n desprèn és la prohibició de l’ús d’armes que causen danys superflus o sofriments innecessaris. Rússia com a hereva de l’URSS, que signà i ratificà el Protocol, n’és part i hi està obligada.

PUBLICITAT

Però la dramàtica paradoxa de la situació és que Rússia no solament l’incompleix, sinó que sembla com si  prengués el Protocol com a referència per fer precisament el que prohibeix. En són exemple, entre molts d’altres, els bombardejos d’àrea per indiscriminats i les bombes de dispersió per mortíferes sobre la població civil.

Dos principis bàsics amaren tot el Protocol: la discriminació per la distinció dual en tot moment entre objectius militars i béns civils i entre combatents i població civil, i la proporcionalitat per la prohibició d’accions militars els danys de les quals excedeixin clarament l’avantatge d’aconseguir un objectiu militar específic.

Per contra, el que hem vist a les pantalles, el que expliquen els corresponsals de guerra i les visions concordants que aporten milers de refugiats ucraïnesos és que Rússia està bombardejant, amb ple coneixement de la seva naturalesa civil, centres urbans, infraestructures necessàries per a la supervivència de la població, com ara canalitzacions, dipòsits d’aigua i sitges de cereals, immobles residencials habitats, estacions de tren en funcionament per als desplaçats, hospitals i escoles senyalitzats, museus, teatres, etc., béns que el Protocol estableix que s’han de preservar.

A la gravetat intrínseca dels danys materials provocats -Mariúpol, ciutat de 460.000 habitants abans de la guerra, ha estat destruïda en un 90%, més que Berlín el 1945- i de les nombroses víctimes civils, inclosos nens i dones que haurien de gaudir d’una protecció especial, atacades a les cases, als carrers i carreteres, a peu i amb cotxe, a les cues del pa i de l’aigua, a les estacions, als refugis, etc., s’afegeix el menyspreu a la humanització de la guerra que comporta el respecte del dret internacional humanitari, consensuat després d’anys de laboriosa negociació en el marc de les Nacions Unides. Aquest dany moral a la Comunitat Internacional i la frenada al procés de juridialització de la guerra són un dèbit feixuc en el compte de Rússia.

La brutalitat de la violència extrema i militarment innecessària dels exèrcits russos a Ucraïna havia estat assajada a Txetxènia i a Síria -la destrucció de Grozni i d’Alepo n’és una mostra-, i si ara sorprèn és per la desinhibició i, alhora, la indiferència amb què la practiquen.

Els responsables polítics i militars russos reflecteixen una determinada mancança cultural secular de Rússia. Entre les moltes i diverses interpretacions de la conformació de l’“ésser” de Rússia, malauradament destaca la falta d’una tradició jurídica, és a dir el reconeixement cultural del valor del dret com a factor de socialització i d’humanització.

Donant una ullada ràpida a la història de Rússia hom comprova que va mancar totes les revolucions en torn al dret: els drets de l’home i del ciutadà, els drets humans fonamentals, els drets de les minories, etc. La revolució soviètica fou inicialment alliberadora en el pla social, però només donà a llum un dret coercitiu per a la protecció de l’hegemonia del partit comunista i del règim que havia construït.

A. Korovin i G.Tunkin, els dos juristes estrella del dret internacional socialista, conceberen aquest dret com un mitjà de cohesió forçosa de la comunitat d’Estats socialistes, identificada amb el Pacte de Varsòvia.

I l’actual classe dirigent russa té una concepció del dret internacional general merament instrumental, un instrument per obligar “els altres”, sense reciprocitat. I d’un instrument així se’n prescindeix quan és un impediment per assolir objectius, s’hi passa per damunt, se’l trepitja tant com calgui.

Però el dret existeix i obliga, se’l negui, se l’ignori o se’l consideri un mer instrument al servei dels interessos propis. Les violacions greus del dret internacional humanitari fetes de forma deliberada són crims de guerra. La Convenció de 1968, ratificada per l’URSS, n’estableix la imprescriptibilitat juntament amb la dels crims contra la humanitat.

Avui pot semblar il·lusori que els responsables polítics i militars dels crims de guerra arribin a comparèixer davant la justícia ordinària de Rússia, el Tribunal Penal Internacional o el tribunal penal especial que es constituís, però les circumstàncies polítiques que ara els protegeixen poden canviar i, si més no, la imputació sempre pesarà feixugament sobre la imatge i la credibilitat dels responsables concernits.